Construir més cases? Entre el dogma liberal i la impotència socialdemòcrata

Traducció d’un article de Javier Zapato publicat a El Salto el 27 de novembre de 2025.

La culpa del problema de l’habitatge no la té la falta d’oferta. La té un model econòmic que cap partit de l’arc parlamentari qüestiona.

Fa un parell de setmanes, Estefanía Molina va publicar a El País una columna d’opinió que es titulava “Construir habitatge no és fatxa”. El plantejament que s’hi defensa es pot resumir de la següent manera: existeix un discurs populista d’«extrema esquerra» que nega absolutament la necessitat de construir, a favor d’un èmfasi unilateral en l’expropiació i la regulació, mentre que la veritable solució per a una suposada falta d’oferta, fer baixar els preus i garantir l’accés a l’habitatge passaria necessàriament per la construcció i per una inversió més gran en habitatge. Per Molina, el debat sobre l’habitatge «és ple de fetitxes ideològics», i té raó: la cançoneta pesada que el problema de l’habitatge és un problema d’oferta i que l’única mesura possible per pal·liar-lo passa per la construcció no mereix cap altre nom.

La proposta és de tot menys innovadora: s’alinea amb els dogmes liberals sobre l’oferta i la demanda (versió sofisticada del popular «imagina que tens dues vaques…»), amb les polítiques de tots els partits de l’arc parlamentari (d’esquerres i de dretes) i, per descomptat, amb els interessos econòmics del sector immobiliari. Un sector els patrocinadors polítics i mediàtics dels quals sempre estan disposats a presentar com a benefactor de la societat. En qualitat de productors d’una cosa tan essencial com l’habitatge mereixerien, segons la versió, que els deixessin fer lliurement sense regulacions legals estúpides ni intromissions estatals, el suport i la protecció estatal per dur a terme la seva feina, o bé alguna combinació d’ambdues. En tots els casos, això sí, garantint que la seva filantròpica labor els aporti un benefici econòmic. Dit això, analitzarem una mica els seus arguments.

Els famosos 3,8 milions d’habitatges buits

Per defensar la seva tesi, la columnista comença amb un argument bastant curiós: primer recorre a diverses fonts per minimitzar els xifres d’habitatge buit realment disponible en les grans ciutats, on el problema es presenta de manera més aguda, per a després deixar entre línies la idea que com que expropiant aquella «minoria» d’habitatges podria no haver-n’hi prou, llavors s’ha de rebutjar totalment l’expropiació i apostar-ho tot a la construcció.

L’argument és bastant trampós per diversos motius. El primer i el més evident és que una «minoria» de 3,8 milions (dades de l’INE) continuaria sent un nombre ingent d’habitatges buits. En aquesta línia, al marge d’un debat més profund sobre les fonts i les dades, que també seria interessant, la qüestió és que la mateixa font diu que fer servir (un informe recent del BCE), assenyala que un 7,5% del parc total d’habitatge de ciutats de més de 250.000 habitants són habitatges buits. En el cas de Barcelona, per exemple, seria el 9,3% del total, gairebé 1 de cada 10. Això ens situa amb centenars de milers d’habitatges buits als llocs on la crisi d’habitatge és més dura. Ja que hi som, situa el debat en l’àmbit de les qüestions hipotètiques i els futuribles, obviant que el que tenim ara és que simultàniament existeixen cases buides i gent dormint al carrer. Continuant amb Barcelona, les dades mostren de poc més de 1.200 persones sense llar a la ciutat, un nombre ínfim en comparació a aquelles xifres d’habitatge buit, i que podríem comparar també amb els 10.000 pisos turístics. És cert que aquestes dades no tenen en compte l’amuntegament, l’infrahabitatge o la impossibilitat de molts joves d’independitzar-se o de fer-ho sense compartir pis. Però independentment de si hi ha prou cases o no per solucionar de manera immediata totes aquestes problemàtiques expropiar aquests habitatges i posar-los al servei d’una necessitat tan bàsica i urgent com la de tenir un sostre seria de sentit comú si no estiguessin segrestades i convertides en un negoci, si la propietat privada no estigués sacralitzada ideològicament i blindada per l’Estat.

La construcció fa baixar els preus?

A continuació, argumenta que la construcció massiva fa baixar els preus. Davant de l’evidència empírica que durant la bombolla immobiliària prèvia a 2008 la construcció era massiva i no obstant els preus continuaven pujant (tots coneixem aquell mantra de «l’habitatge sempre puja»). La primera part de l’argument és que el problema no era la construcció, no hi havia una bombolla d’oferta sinó de crèdit, amb la concessió d’hipoteques massives. Eliminant aquestes hipoteques massives de l’equació, el problema estaria resolt i la construcció faria baixar els preus.

Però la realitat és que això no ha de ser necessàriament així, ja que la disponibilitat de diners al costat de la demanda no depèn únicament del crèdit (que s’identifica barroerament amb les famílies de rendes baixes o mitjanes que compren una primera o segona residència). Pot venir, per exemple, de la compra d’habitatge de luxe per part de grans fortunes, en un mercat d’habitatge cada vegada més polaritzat entre el luxe d’uns i la misèria d’altres i on aquest tipus de construcció de luxe augmenta any rere any. O, més massivament, de la compra d’habitatge com a inversió, ja sigui per futures vendes com per al lloguer en les diverses formes que pren (residència habitual, temporal o turístic), cosa que no s’ha d’identificar únicament amb fons o empreses, sinó també amb petits, mitjans i grans inversors particulars. I precisament a tot això apunten dades com la de l’augment del percentatge de compres d’habitatge sense hipoteca, que marcava rècords a principis d’enguany. Aquest tipus de tendències poden contribuir a mantenir els preus alts. Però, a més, l’argument obvia el fet que, encara amb una rebaixa significativa dels preus, gran part de les classes mitjanes i especialment de la classe treballadora no podrien accedir a un habitatge sense una hipoteca que cobreixi gran part del valor de l’habitatge (i encara menys en un context d’inflació sostinguda). Per tant, tancar l’aixeta del crèdit, fins i tot encara que això generés una baixada de preus, en podria beneficiar uns (els que tenen una millor posició de partida per entrar en aquest mercat i puguin optar a compra sense hipoteca o complir uns requisits més exigents per obtenir-ne una) al mateix temps que en podria perjudicar uns altres (que serien precisament qui més dificultats tenen per accedir al crèdit i a un habitatge en general).

Però si la primera part de l’argument és dubtosa, la segona és realment sorprenent: consisteix a afirmar, com a prova de la hipòtesi, que després de la crisi del 2008, quan es va tancar l’aixeta de les hipoteques, els preus sí que van baixar dràsticament. El que es descuida de comentar és que la bombolla havia explotat, el sector de la construcció acumulava milers de fallides, hi havia una crisi brutal amb un màxim històric de 6.200.00 aturats (un 27,16% d’atur) i l’economia mundial en conjunt trontollejava. No sabem si els gairebé 700.000 desnonaments que van tenir lloc entre el 2008 i el 2019 eren part conscient d’aquest magnífic pla del sector immobiliari i els polítics de l’època per solucionar els problemes d’accés a l’habitatge o un dany col·lateral no previst d’antuvi, però en tot cas el quadre resultant és macabre. Per no parlar que si el preu de l’habitatge es va desplomar, també va caure el poder adquisitiu de la classe treballadora i bona part de les classes mitjanes. A amplis sectors d’aquestes classes, després de la crisi, se’ls va tancar l’accés a l’habitatge en propietat i se’ls va relegar a un mercat de lloguer amb més inestabilitat, més amuntegament, pisos de pitjor qualitat i preus a l’alça, que impedeixen qualsevol mena d’estalvi i els expulsen cap a les perifèries. Per descomptat, el problema de l’habitatge no sorgeix el 2008, però que se’ns en plantegi la crisi recent més gran, provocada en part per una bombolla immobiliària en la qual es construïa massivament, com a argument que la solució és continuar construint massivament resulta incomprensible.

«El ressentiment contra els propietaris» i els discursos populistes

Per a Estefania Molina, «la inflació política és la principal responsable que es generin monstres, com un ressentiment dels llogaters contra els propietaris». Suposo que no ha viscut gaire de lloguer, perquè li puc assegurar que hi ha molts més motius per estar «ressentit» amb un propietari. Hi ha gent que «es ressent» si el propietari fa l’orni quan s’ha de fer la més petita reparació, quan intenta colar-li qualsevol despesa associada a la propietat, quan en cercar pis li demana 5 nòmines i 3 avals o el discrimina de manera racista, quan els vol pujar el lloguer o fer fora per llogar més car a altres. Fins i tot alguns tenim la pell tan fina que «ens ressentim» perquè es quedin, sense treballar, la meitat d’un sou pel qual nosaltres sí que hem de treballar per aconseguir. Però deixem aquests «detalls» a banda.

Els discursos populistes sobre els fons voltor serien, segons ella, també erronis. En això li he de donar parcialment la raó: per exemple, a Madrid el 85% del mercat de lloguer es troba en mans de propietaris particulars, dels quals el 90% pot ser classificat pel nivell de renda entre les classes mitjanes. Tal com vaig intentar analitzar en aquest altre article, els discursos populistes que atribueixen el problema de l’habitatge en exclusiva a fons voltor o una elit econòmica molt reduïda, a més de fal·laços, tenen conseqüències polítiques nefastes. Sostinguts per polítics socialdemòcrates i per autors com Javier Gil o Jaime Palomera, prefereixen encaixar-ho tot en un esquema populista d’un poble indefens contra una elit oligàrquica abans que tenir rigor en l’anàlisi (com mostra aquí Pablo Carmona contrastant i analitzant diverses fonts de dades). Aquests discursos, en prendre la part pel tot, contribueixen a la idea que el problema de l’habitatge no seria res estructural, sinó una desviació o excés, corregible amb pedaços. Així, queda sense qüestionar la lògica general en la qual l’habitatge es concep únicament com a mercaderia, al mateix temps que es minimitza la responsabilitat de la resta d’agents implicats.

Dit això, també queda clar que l’objectiu a l’hora de mostrar les parts errònies d’aquest discurs populista pot ser molt diferent. En boca de polítics professionals, tertulians o de la mateixa Molina, es tracta de fer servir l’excusa dels petits propietaris (podem pensar en l’evocadora imatge d’una àvia entranyable que complementa la pensió amb el lloguer) per oposar-se a qualsevol mesura que afecti mínimament el guany dels rendistes (un argument que aquests discursos populistes posen en safata, és clar). Però mostrar la falsedat d’aquest discurs ha de ser més aviat una manera d’assenyalar també la resta d’agents que fan de l’habitatge un negoci i contribueixen a fer que el problema es reprodueixi: empresaris i patronals que mantenen els salaris a nivells de misèria, promotores, constructores i intermediaris, grans, mitjans i petits rendistes, etc.

En qualsevol cas i tornant a la cita anterior, s’hauria de canviar això de la «inacció política» per «política activa a favor del rendisme», que és el que realment han fet els governs centrals i autonòmics, independentment del color dels partits que els ocupen. Alguns exemples en són la total impunitat de la qual gaudeixen els rendistes, un règim fiscal que grava més els ingressos pel treball que les rendes de lloguer i els fa constants exempcions fiscals, o les famoses ajudes al lloguer: ajuts econòmics que acaben a les butxaques dels rendistes i contribueixen a continuar apujant els preus.

Segons Molina, «aquesta set de revenja impedeix de valorar racionalment les mesures que s’apliquen». Però mirem a què es refereix concretament. Segons ella, a Catalunya la regulació ha fet que l’oferta es desplaci al lloguer de temporada i per habitacions, en el qual no hi ha cap regulació. Això és cert, com a mínim parcialment. Ara bé, d’aquí a la conclusió que qualsevol regulació de preus és contraproduent hi ha un salt prou important. De fet, del mateix exemple se’n podria treure la conclusió totalment oposada: que no en sobra, sinó que falta regulació, que també s’haurien de regular els preus dels lloguers de temporada i per habitacions, i anar tapant la resta de forats que té la mesura.

A ella, en canvi, l’argument li sembla totalment racional i evident, podem conjecturar que és perquè el fil argumental implícit és si fa o no fa el següent: no es volen regular els preus perquè això contradiu la sagrada llibertat del mercat i perjudica els interessos econòmics dels rendistes, amb la qual cosa els pedaços i les tímides regulacions que es permeten de posar en marxa com a part del màrqueting electoral dels partits d’esquerra són extremadament limitats i tenen mil esquerdes per les quals els rendistes poden sortejar la regulació. Això limita o anul·la l’efecte d’una regulació de preus a la baixa que no seria en cap cas la panacea, però que podria suposar un alleugeriment important per a moltes persones i famílies si no estigués plena de forats. I llavors, els mateixos que des del principi s’oposaven a qualsevol intromissió al mercat assenyalen el fracàs de la mesura i tornen a carregar amb la proposta de sempre: donar via lliure als rendistes, alimentar i posar facilitats al negoci immobiliari per construir. Aquest és el ball en el qual es mouen contínuament els apologetes del lliure mercat i els seus falsos crítics, que plantegen posar-hi certs límits des de l’estat sense qüestionar el marc en conjunt ni atrevir-se a anar seriosament contra els interessos dels rendistes i acaben al mateix punt que els seus contrincants.

Expropiar o construir?

Arribats en aquest punt, per paradoxal que pugui semblar, he de donar la raó a la columnista en algunes coses. Això sí, amb matisos i segurament no de la manera que li agradaria. Deixant de banda el qualificatiu d’«extrema esquerra», que és més una manera de desqualificar certes posicions polítiques que un concepte descriptiu, com a comunista no puc fer més que coincidir, encara que sigui en el pla més abstracte, amb la crítica a una esquerra que parla de com redistribuir la riquesa (l’habitatge en aquest cas) però no de com es produeix aquesta riquesa. Perquè és cert que existeix una esquerra que, des del cisma històric entre la socialdemocràcia reformista i el comunisme, ha anat abandonant i excloent progressivament del seu programa l’horitzó d’un model productiu alternatiu al capitalista, tot acceptant-ne els fonaments i limitant-se a proposar mesures redistributives que puguin pal·liar parcialment les desigualtats que hi ha dins. Una posició que encara que es qualifiqui d’«extrema» és de tot menys radical en l’autèntic sentit de la paraula, ja que no va a l’arrel del problema. I que no només existeix, sinó que és absolutament hegemònica dins d’aquest calaix de sastre del què se’n diu esquerra. Des d’un PSOE que de socialista i obrer no en té res i que assumeix tots els dogmes liberals encara que els pinti de progressista, fins i tot els partits a l’esquerra, que intenten transmetre més radicalitat en els discursos i promeses, però els manca igualment una proposta de model productiu i de societat alternatiu al capitalisme.

Aquesta carència no només marca la política parlamentària, sinó que afecta també les lluites socials i sindicals. Aquestes, òrfenes d’un horitzó alternatiu i malgrat la voluntat de les minories revolucionàries de dins, tendeixen a limitar la lluita per les millores immediates dins del marc capitalista, oscil·lant entre l’acceptació acrítica d’aquest marc i un «anticapitalisme» abstracte que el qüestiona vagament sense cristal·litzar en una proposta alternativa definida.

És aquesta carència la que converteix qüestions òbvies en «preguntes difícils» de les quals altres poden aprofitar-se per assenyalar contradiccions i limitacions a qualsevol que qüestioni aquests dogmes liberals, com fa Molina. Per exemple, més enllà de la batalla per les xifres sobre l’habitatge buit, l’estat en què es troba i la ubicació, encara que el problema de l’habitatge no sigui en general ni en termes absoluts un problema d’escassetat, s’ha de reconèixer que és perfectament possible que hi hagi llocs concrets on realment existeixi una manca d’habitatge. I, en un pla més general, també és evident que cap societat pot viure eternament de les rendes, de redistribuir una vegada i una altra la riquesa produïda prèviament. Potser avui n’hi hauria prou expropiant habitatges buits per solucionar o mitigar molt contundentment el problema de l’habitatge, però i demà? Potser la població augmenta, o els habitatges existents es deterioren. Quants anys, dècades o segles pot continuar la societat satisfent les necessitats d’habitatge sense produir nous habitatges, sense construir o, si més no, invertir recursos a rehabilitar-los? Si sortim de la immediatesa de la política parlamentària, les tertúlies televisives i l’agitació a xarxes socials, la necessitat de proposar un model no tan sols per a la distribució, sinó també per a la producció d’habitatge, es fa evident.

Aquest model alternatiu al capitalisme, avui abandonat o oblidat per moltes de les organitzacions que n’havien fet bandera en algun moment, com partits obrers i sindicats, no és altre que el socialisme. Un model caracteritzat per una democràcia plena que no té com a frontera el patrimoni dels capitalistes, sinó que s’estén a l’àmbit econòmic, sotmetent tots els recursos disponibles a les necessitats socials i a la voluntat de la majoria. Que consisteix en planificar col·lectivament i racional la producció per atendre a les necessitats socials i ambientals, enlloc de delegar la producció de riquesa en l’anarquia del mercat i l’afany de lucre de propietaris privats com empresaris, banquers i rendistes. Tot això, per descomptat, és impossible fins i tot en el més «democràtic» dels Estats capitalistes i dels seus ordres constitucionals, que independentment del color del partit que ocupi el govern, estan dissenyats per blindar la propietat privada i el poder de les elits econòmiques, i en els quals la producció i la distribució és competència única del mercat i dels propietaris dels mitjans de producció, els empresaris capitalistes. En el marc d’un sistema capitalista, la satisfacció de necessitats sempre té com a requisit previ la generació de guany per a altres (cosa que és certa fins i tot en el cas dels servies públics, encara que indirectament: la viabilitat i abast estarà marcada per la capacitat de l’Estat per mantenir la despesa pública en moments de crisi, i d’aquí que visquem en una època de retallades i deteriorament dels serveis públics). Si no fos així, aquestes necessitats no se satisfan, siguin d’habitatge o de qualsevol altre tipus. I aquí hi entra l’Estat amb la policia, jutjats i presons per garantir que així sigui: en això consisteix un desnonament, per posar-ne un exemple especialment sagnant, i per això hi ha gent dormint al carrer al mateix temps que cases buides.

Molina, en criticar les postures del que en diu «extrema esquerra», contraposa l’expropiació a la construcció: l’una o l’altra. Aquí, i em sap greu, he de contradir-la un cop més. Perquè implementar aquest model socialista, l’únic que pot resoldre realment el problema de l’habitatge establint un sistema d’habitatge d’accés gratuït i universal, passa per l’expropiació dels mitjans per produir la riquesa, avui privatitzats per les classes propietàries i cada cop més monopolitzats per unes elits econòmiques que s’enriqueixen més i més a base d’explotació, despossessió, guerres i destrucció ecològica. Concretant-ho en la qüestió que ens ocupa: si volem que construir sigui un mitjà per satisfer les necessitats, resulta evident que no es tracti només d’expropiar un excedent d’habitatge buit en mans de grans propietaris per pal·liar certs excessos. Això és una mesura totalment vàlida i necessària com a mesura d’urgència, però no suficient per si mateixa a llarg termini. Es tracta també que s’expropiïn i se socialitzin els mitjans per construir habitatge, avui segrestats per qui els utilitza per fer negoci. Aquesta és l’única manera que la producció passi a orientar-se cap a la satisfacció de necessitats i no a l’enriquiment privat a costa de l’explotació d’uns i l’exclusió d’altres; és l’única manera que l’habitatge es construeixi només on i quan realment sigui necessari, de manera que se sospesi racionalment els costos socials i ambientals que aquesta construcció suposa i sense que hi mediïn unes condicions d’explotació per qui treballa en la construcció que expliquen els altíssims nivells de sinistralitat i mortalitat en el sector.

Veritats superficials i mentides profundes

Fet aquest repàs, podem concloure que Molina fa servir certes veritats parcials, superficials i genèriques per proposar una solució interessada i falsa. Que el problema de l’habitatge no vingui causat únicament i exclusiva per fons voltor o que construir podria arribar a ser necessari en alguns moments o contextos concrets són qüestions que s’utilitzen per legitimar una suposada «solució» que només concep la satisfacció de necessitats d’uns si és mitjançant l’enriquiment d’altres, que pressuposa l’explotació i que exclou a qui no resulta rendible. Només concep l’habitatge com una mercaderia a la qual accedir a través de pagaments i la construcció de la qual és producció de benefici econòmic per al sector immobiliari mitjançant l’explotació de la classe treballadora.

A més, encara que dirigeix la crítica a «diversos partits a l’esquerra del PSOE» i hi oposa la seva proposta, és cert que aquests partits assumeixen plenament el marc que acabo de descriure i que la mateixa Molina defensa. Sumar, per part seva, dedica el primer punt d’habitatge de l’últim programa electoral a la promesa de mobilitzar i també construir habitatge en col·laboració públicoprivada fins a arribar als dos milions d’habitatges protegits al cap de deu anys. Podemos també incloïa en el darrer programa electoral la construcció d’habitatge per ampliar el parc públic d’habitatge i de lloguers «assequibles». Per descomptat, cap parla de res similar a abolir la propietat privada, la renda o implantar un sistema d’habitatge d’accés gratuït i universal, ni té cap proposta per a la construcció que no impliqui donar finançament públic, sòl o altres facilitats a empreses constructores de manera que els garanteixen un benefici. Encara més, malgrat tanta retòrica sobre la polarització i l’«extrema esquerra», el que proposen és un model de col·laboració públicoprivada per a la construcció que és transversal a tot l’arc parlamentari, des de Podemos fins a Vox, passant evidentment pel PSOE i el PP, i que després cada partit combina amb altres mesures accessòries (ajudes al lloguer o la compra, regulació o desregulació del mercat del lloguer o l’ús del sòl, etc.) Un model en el qual el que és públic són els recursos en forma de sòl o finançament que proporciona l’Estat i el que és privat és el benefici, ja que són les empreses del sector immobiliari les que s’embutxaquen guanys milionaris i minimitzen els riscos de la inversió en la construcció gràcies a aquests contractes amb l’administració pública. Qui no té un model productiu alternatiu per satisfer les necessitats socials (o no és capaç d’implantar-lo) no té cap més opció quan governa que promoure la forma actual de producció de riquesa: la mateixa acumulació capitalista que rau en l’arrel del problema.

Així, els diferents partits amb els quals discuteix acaloradament sobre la construcció d’habitatge poden discrepar amb ella i entre si sobre el preu o la gestió, o sobre si aquesta construcció de nou habitatge s’ha de fer de forma desregulada, regulada o en col·laboració amb l’estat. Però tots continuen concebent l’habitatge com a mercaderia i el negoci immobiliari no només com quelcom inevitable, sinó com a part necessària de les propostes de la solució, si més no pel que fa a la construcció de nou habitatge. Amb això, cap partit de tot l’arc parlamentari hi està en desacord. Cap partit proposa un model de societat alternatiu, un model productiu en el qual la satisfacció de necessitats per la majoria no tingui com a requisit previ la rendibilitat del negoci d’una minoria. I continuarà així si no és la mateixa classe treballadora qui construeix una alternativa política revolucionària i socialista que representi realment els seus interessos.