El conflicte de la setmana passada al Campus Diagonal de Barcelona amb la militància de Frente Obrero, l’intent de desallotjament del Kubo i la Ruïna el passat mes de maig per part de Desokupa, així com la dinàmica de fons que representen, ens han d’obrir els ulls sobre la deriva reaccionària de la societat i el naixent fenomen de l’esquadrisme a Catalunya.
Nosaltres entenem l’esquadrisme com la violència antiproletària que exerceixen els gossos de presa de la burgesia, aquella violència que els empresaris deleguen per a no embrutar-se les mans. Però per a entendre amb una mica més de profunditat aquest fenomen és important analitzar el context on va nàixer.
Per fer-ho, remetrem a l’espectacular trilogia sobre la vida de Mussolini del periodista liberal del Corriere della Sera, Antonio Scurati, on narra l’ascens del feixisme a Itàlia. Sense poder ocultar el seu anticomunisme però amb un ressenyable rigor històric, el primer dels seus tres llibres (El fill de segle) ens pot ajudar a extreure conclusions sobre alguns dels intents actuals de Duce d’Hacendado que volen ficar-se al capdavant de la reacció antiproletària. Ens referim a dos foscos personatges: els dos líders dels projectes polítics que hem comentat: Roberto Vaquero i Daniel Esteve. Dues cares de la mateixa moneda.
Sense caure en caricatures, és important comprendre les claus que van facilitar l’ascens d’una figura com Mussolini. La principal i evident per a qualsevol marxista és: tota ofensiva proletària es dona en un període de crisi de reproducció del capital, enmig d’un greu cataclisme social, en un context on la situació és prou desesperada per a que la revolució socialista sigui l’horitzó més consistent per a la classe treballadora.
Si la classe treballadora és derrotada i la burgesia recupera parcialment el control, el següent pas és un cruel disciplinament de la mà d’obra a fi d’estabilitzar la situació i recuperar taxes més elevades de guany capitalista. Però tot això no es dona per mitjà d’un fred càlcul egoista, sinó que en aquests processos socials hi intervenen forces històriques, individus amb voluntat, poders que es confronten, i la brutal venjança burgesa contra la insolència proletària la canalitzen lúgubres personatges.
El fracàs de les forces socialdemòcrates en la dècada anterior, així com aprofundiment lent -però continu- de la crisi capitalista, han adobat el terreny per a la normalització de la violència d’aquestes organitzacions contra la nostra classe. Així doncs, per entendre els ascensos d’aquests personatges, Scurati transmet dues idees interessants d’aquell període històric.
La primera va associada a quan, el 1920, Cesare Rossi -principal assessor Mussolini durant el feixisme de la primera època- li proposa un gir a la dreta a conseqüència de l’aïllament que viu en el camp del socialisme. De forma clara, Rossi li fa entendre que l’expulsió i el desterrament que li va imposar el Partit Socialista Italià per la seva posició intervencionista durant la Primera Guerra Mundial no es revertirà. Mussolini serà exclòs eternament per part dels seus antics companys i, per tant, si vol liderar un moviment de masses haurà de renunciar als seus principis. Salvant les distàncies, si analitzem l’evolució ideològica durant l’última dècada de Vaquero, no queda tan lluny quan exhibien estelades a València, feien actes de suport als manters o intentaven participar en els moviments socials. No és fins el seu gir oportunista, que transforma una secta comunista seguidora d’Enver Hoxha en un canal de Youtube de masses baluard de la crítica al posmodernisme, que acaben aconseguint aïllar-se totalment de les altres forces polítiques. És a partir d’aquest moment que el procés de dretanització avança a passos accelerats i es condensa en l’actual crítica monotemàtica contra el proletariat migrant.
La segona idea que podem extreure del periodista italià fa referència a quan Mussolini comprèn que no és necessari que el feixisme tingui cap programa polític definit, sinó que el seu programa només ha de tenir un punt: la violència antiproletària per a convertir-se en garant de l’ordre burgès en una situació de caos. No cal una tesi doctoral per a identificar aquesta similitud amb Daniel Esteve de Desokupa: un dia parla sobre nens amb càncer, un altre sobre la falta de material a la policia, per després continuar amb la defensa dels animals i el veto d’Ada Colau als cotxes. El mínim comú denominador sempre és el mateix, connectar amb el sentit comú reaccionari d’una part de la classe mitjana en procés de proletarització per a legitimar una forma de negoci que consisteix a exercir violència contra les capes més empobrides del proletariat, aquelles que necessiten ocupar per a accedir a un habitatge.
Aquestes dues idees plantejades són processos que a poc a poc van prenent cos en els moviments polítics que construeixen aquests dos gossos guardians de la burgesia. Frente Obrero amb un discurs polític més elaborat, Desokupa normalitzant de forma més explícita la violència extralegal contra la nostra classe. Això la burgesia ja ho ha entès i, per això, els tenen en una gàbia ensenyant les dents, deixant-los sortir de tant en tant per a després protegir-los, i esperen que arribi el moment en què surtin a mossegar. Aquest moment haurà de ser un gran cataclisme social, algun fet que trasbalsi el sentit comú: una guerra, la ruptura de la unitat d’Espanya, una allau migratòria o algun fet que es mereixi una aliança nacional en defensa de la pàtria. En aquell moment no dubtaran en traure’ls el collar i promocionar-los de manera legal i mediàtica. Allà naixerà l’esquadrisme com un fenomen polític de masses.
No sabem qui serà l’home fort, no sabem com es donarà aquesta síntesi, no sabem quin dels dos s’imposarà, quin serà el capo de l’esquadrisme, qui acabarà liderant la violència antiproletària per defensar els interessos de la burgesia. Però sí que sabem que aquests dos energúmens seran a primera fila, representant la petita burgesia desclassada que ha decidit canviar la por al futur per l’odi al present.
Davant d’això, la consigna del Moviment Socialista de construir un poder com a classe, no pot ser una abstracció, ha de ser un fet pràctic, concret. I això vol dir dotar-nos dels mitjans necessaris per a fer que el nostre moviment es pugui continuar desenvolupant, agregant més treballadores sota la premissa de la unitat de classe. Cal comprendre que aquests criats dels empresaris no són objectius, sinó obstacles, però que si en casos concrets es posen al mig, els haurem d’apartar, per poder continuar centrant-nos en posar fi a allò que els permet existir: l’acumulació de la totalitat de la riquesa social en mans de la burgesia. La resposta de l’OJS l’altre dia al Campus Diagonal n’és un exemple.
