La classe treballadora catalana hem començat aquest curs polític amb un repunt esperançador que contrasta amb l’apatia i despolitització generalitzada: la solidaritat internacionalista amb Palestina en forma de mobilitzacions massives. Aquestes mobilitzacions, de la mateixa manera que les manifestacions per l’habitatge de l’any passat, són moments que obren la possibilitat d’anar constituint la classe treballadora en un subjecte en contraposició a aquell que no vol que res canviï: la burgesia.
Els repunts mobilitzatoris formen part imprescindible, però no suficient, d’aquest procés. Ho sabem prou: venim d’un cicle polític destacat pel caràcter progressista de la política general on la protesta ha sigut una constant. L’accentuació de la crisi capitalista el 2008 va iniciar un cicle mobilitzatori on el moviment independentista, la lluita per l’habitatge i el moviment feminista van tenir un paper predominant. Aquesta etapa va permetre prendre consciència a sectors amplis de la classe treballadora de les diverses formes de violència que ens afecten i ens divideixen. En el cas de l’opressió de gènere, aquesta presa de consciència es va saldar en una rellevant transformació cultural i en l’organització de moltes dones treballadores i proletariat LGTBI en el moviment feminista.
Així i tot, el cicle polític progressista no va cristal·litzar en organitzacions de classe amb capacitat de fer front a les institucions de la burgesia i, per tant, atacar l’arrel del problema. Mancava una posició de classe pròpia, netament proletària i amb claredat ideològica, capaç d’esquivar l’assimilació institucional i les derives conciliadores dels sectors reformistes i les classes mitjanes, així com de canalitzar l’efervescència política de les treballadores cap a un projecte que plantegés una esmena a la totalitat de l’ordre capitalista. Com és sabut, aquest moment d’obertura progressista s’ha tancat i actualment ens trobem en un canvi de cicle. El desplaçament del taulell polític cap a la dreta està implicant una disminució de la legitimitat que havien aconseguit els moviments socials, un desgast per a la socialdemocràcia que va tocar poder aprofitant-se de l’impuls dels primers, així com la normalització d’agents que aprofiten el creixent conservadorisme entre les classes mitjanes per vincular-les al projecte reaccionari de la burgesia.
Les dones treballadores vivim amb preocupació aquesta tendència. L’avenç de l’auge reaccionari, l’evolució del sentit comú cap a posicions antiproletàries, està normalitzant l’atac als drets i llibertats del conjunt de la classe treballadora. Un atac que s’acarnissa sobre aquells sectors que la societat burgesa devalua i disciplina particularment, com ara les dones proletàries i les treballadores LGTBI. Els exemples són múltiples: normalització de la violència masclista i LGTBI-fòbica, discursos racistes que fan ús de la violència sexual per promocionar un securitisme que realça el paper de l’Estat burgès i la policia, enaltiment de la feminitat i la masculinitat, reforçament dels valors tradicionals associats a la família, etc.
El Moviment Socialista té per objectiu contraposar-se a aquesta onada reaccionària i engegar una tendència alternativa. Una tendència que empenyi a bona part de la classe treballadora a superar les seves divisions i organitzar-se per conformar una alternativa real a la política burgesa. Una tendència que trenqui amb l’assignació de valors i actituds que mantenen a les dones treballadores i al proletariat LGTBI allunyades de la política revolucionària. Una tendència que situï a la classe treballadora a primera línia contra l’avenç de la reacció i des d’on també assenyali la complicitat de la socialdemocràcia, la qual ja ha mostrat sobradament la seva impotència a l’hora d’acabar amb l’opressió de gènere.
En la construcció d’aquesta alternativa, l’assenyalament del caràcter classista de la problemàtica de gènere és fonamental. Fer de la lluita pels drets i llibertats sexuals i de gènere una consigna assumida pel conjunt de la classe treballadora és clau per a construir un subjecte revolucionari. Un subjecte que superi el paradigma de la fragmentació que combat cada expressió del domini burgès de forma parcial, la qual cosa ens debilita i subordina a l’esquerra parlamentària i al conjunt de la política burgesa. En definitiva, sabem que la unió de la classe necessària per construir el comunisme no es donarà sense integrar la lluita contra l’opressió de gènere com un requisit de primer ordre.
Amb aquest objectiu, l’Organització Juvenil Socialista veiem la necessitat de generar espais per a discutir ideològicament i estratègicament la situació de l’opressió de gènere. Volem posar sobre la taula quin lloc té la lluita contra aquesta opressió en una estratègia revolucionària general, que pugui confrontar la reacció i situar la necessitat del socialisme com a alternativa. És amb aquest objectiu que convoquem la jornada política del 25 d’octubre com un espai per exposar les línies principals de la nostra proposta. Animem a assistir-hi a tothom que vegi la necessitat d’entomar el repte de debatre els interrogants oberts en els últims anys.
