Fumata blanca, al final hi ha investidura. El Jovent Republicà, com era d’esperar, no ha fet d’enfant terrible i donarà el «sí crític» a Salvador Illa. En un comunicat ho expressen de la següent manera: «Vam fixar els requisits mínims per tal d’entrar a valorar un possible acord d’investidura: avançar cap a l’autodeterminació amb propostes concretes, el compromís amb la construcció nacional i la llengua catalana, i la justícia social, condicions que són clau per a la millora de la qualitat de vida de les persones joves, i amb l’objectiu clar d’assolir l’alliberament social i nacional dels Països Catalans».
La història es repeteix per enèsima vegada a Catalunya i ens connecta amb altres moments de declivi del Procés en què els partits processistes arriben a pactes que tothom sap que no es compliran. Probablement, aquestes línies les hauria pogut escriure la CUP respecte a la investidura d’Aragonès i, salvant algunes distàncies, Puigdemont respecte a la investidura de Sánchez. I és que dir una cosa, però fer la contrària ha estat la tònica de l’última dècada entre el polítics professionals.
Durant aquests anys la petita burgesia ha cridat, ha gesticulat, ha protestat, ha amenaçat, s’ha queixat i ha deixat anar tot tipus d’exabruptes, però quan ha arribat l’hora de la veritat, el moment de prendre una decisió transcendental ha preferit ajupir el cap i deixar que manin els que han manat sempre. Des del seu punt de vista, han protestat el que ha calgut i probablement més d’allò que es podien arribar a imaginar, s’han convertit en els veritables vencedors morals. De totes maneres, els treballadors hem d’entendre que ells se l’han jugat molt, que a més ells tenen molt a perdre, i que, per tant, es mereixen l’amnistia més que ningú.
Aquesta no és la dinàmica concreta de les classes mitjanes durant el procés independentista, sinó que és la dinàmica històrica de la petita burgesia respecte a la qüestió nacional a Catalunya. És Pi i Margall posicionant-se en contra de la proclamació de l’Estat Català el 1873, és Francesc Macià claudicant davant els ministres de la República el 1931 després de proclamar la República Catalana, és Lluís Companys negant-se a entregar les armes a l’Aliança Obrera el 1934 i lliurant-se sense resistència a l’exèrcit i és Puigdemont anunciant la República dels 8 segons l’octubre del 2017 i tornant de l’exili per la disputa partidista de les rendes electorals del darrer cicle ja tancat. És la dinàmica social d’una classe social que intervé en el context, però sense entendre perquè succeeixen els fets.
En Dani Cornellà de la CUP en una recent entrevista a Vilaweb en què li pregunten com revifar el moviment independentista hi respon: «Tornant a començar des del carrer, tornant a il·lusionar aquests milers de persones que han deixat de votar l’independentisme perquè s’han desenganyat i frustrat. Deixant d’enganyar la ciutadania i tornant a bastir ponts amb la societat civil i entre els partits polítics». Que no és res diferent de Pep Guardiola dient «Si ens aixequem ben d’hora i sense retrets, som un país imparable».
Perquè al final aquest és el pensament fantasiós i ahistòric de la petita burgesia, que creu que, com en el seu negoci, tot és una qüestió d’esforç; que el context és irrellevant i que, encara que el món s’enfonsi, si obre la botiga els diumenges i els festius tot anirà bé.
Davant dels deliris és important que els comunistes aportem una dosi de realitat, per dura que sigui, i això consisteix a explicar al proletariat català que les seves preocupacions respecte a l’opressió nacional són irresolubles si els subjectes en conflicte són els catalans carregats de democràcia i raons morals contra els reaccionaris i retrògrads espanyols. Això va fracassar el 1873, el 1931, el 1934, el 2017 i tornarà a fracassar de manera ininterrompuda.
Seria una irresponsabilitat per part nostra seguir abandonant un element tan important de la lluita de classes al nostre país com és la lluita contra l’opressió nacional a la direcció política d’unes classes mitjanes en completa decadència. Per tant, és necessari que els comunistes fem una passa al front i situem les tasques fonamentals del moment actual respecte a aquesta qüestió.
Això passa per un rearmament ideològic que pugui obrir una escletxa en l’estretor de mires de la petita burgesia nacionalista, que creu que només podem fer política –en el més ambiciós dels casos– de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. El nostre deure com a comunistes és generar les condicions de possibilitat per a donar resposta als problemes que ens enfrontem. En aquest cas, significa explicar clarament que l’única manera d’acabar amb l’opressió nacional consisteix a construir un Partit Comunista de masses amb el proletariat de la resta de l’Estat i de la resta de països de la UE que tingui com un dels punts centrals el dret a l’autodeterminació de les nacions oprimides. Concretament a l’Estat espanyol, situar el proletariat català com la punta de llança no de només les reivindicacions nacionals catalanes, sinó de la lluita del proletariat espanyol contra el nacionalisme espanyol. El final de l’opressió nacional només pot ser també el final del capitalisme.
És el moment de lliurar la batalla ideològica sense contemplacions, de comprendre la subjectivitat actual de les masses proletàries per transformar-la, d’organitzar els treballadors independentment de l’adscripció nacional, de difondre el programa comunista en cada centre d’estudi i en cada centre de treball. No serveix de res continuar fent proclames buides de tornar als carrers sense cap credibilitat i sense cap pla consistent. La societat catalana és una societat exhausta, on després d’una dècada de mobilitzacions, la població només ha vist com les seves condicions de vida han empitjorat i les fantasies de diputats com Dani Cornellà no fan res més que causar confusió.
Ho hem explicat diverses vegades, però creiem que és important remarcar-ho: L’1-O no podia ser d’una altra manera de com va ser, perquè la direcció del conflicte va estar en mans dels partits que representen els interessos de la petita burgesia. El Moviment Socialista a Catalunya naixem com a resposta a aquesta impotència, amb una idea fonamental: el proletariat ha de participar de la lluita de classes amb veu pròpia, organitzant-se al marge de la petita burgesia, sota la premissa de la independència política.
Actualment això significa proclamar que no és només que el Procés estigui mort, sinó que s’ha convertit en un cadàver putrefacte al qual creixen les ungles i els cabells. La possible tornada de Puigdemont demà no és res més que intentar reanimar aquest cos ple de cucs. Després d’aquest fet, tornarem a la casella de sortida, allà on tot va començar, amb un govern del PSOE a Espanya i a Barcelona i un tripartit a Catalunya, però on els Zapatero, Montilla i Hereu, són els Sánchez, Illa i Collboni enmig d’una onada reaccionària mundial. Quan això succeeixi, serà necessari difondre entre el proletariat un dels aprenentatge principals de l’última dècada i mitja: el contrari de ser de dretes o unionista no és ser d’esquerres o independentista, és ser comunista, és ser revolucionari.
