Per la derrota de l’Eix Genocida

Dilluns a la nit vam anar a dormir amb la possibilitat d’un Harmagedon nuclear planant sobre el poble iranià. El líder de la primera potència militar mundial havia amenaçat de destruir una «civilització sencera», eriçant els cabells de mig planeta i fent bo l’apel·latiu d’Eix Genocida. Ara sabem que es tractava de l’enèsima giragonsa discursiva de Trump per presentar com a presentable la sortida a l’enrevessada situació en què els EUA s’havia ficat atacant l’Iran.

A hores d’ara, l’alto el foc sembla molt fràgil atenent la disparitat en les interpretacions. Per Washington, es tracta d’una victòria que aplana el camí de la desnuclearització de l’Iran i el canvi de règim (molt difícil de defensar tenint en compte que el fill de Khamenei va ser designat com el seu successor, en una mostra clara de desafiament). Per Teheran, l’acord implica un major control sobre Ormuz i de concretar-se implicaria l’aixecament de les sancions. És a dir, una revalorització estratègica de l’Iran a la zona que a més comptaria amb el plus moral d’haver-se sobreposat a la política criminal de l’Eix Genocida. Per Israel, l’albirament de qualsevol acord és una mala notícia, cosa que es va encarregar d’explicitar amb l’assassinat de 250 persones al Líban el mateix dia que entrava en vigor l’alto el foc.

Resulta difícil predir cap a on es decantaran els esdeveniments. Però podem emprar alguns elements de certesa per a guiar-nos:

L’escalada encara és un escenari plausible. Israel és el més interessat a perllongar fins a les últimes conseqüències la guerra, a la que de fet sembla haver arrossegat als EUA, capgirant momentàniament les tornes en la relació amb el seu soci. L’enclavament militar sionista actua de punta de llança dels interessos occidentals a l’Orient Mitjà, però disposa d’agenda pròpia i no dubta a implementar-la aprofitant-se del caos en què s’ha instal·lat l’ordre mundial. El seu objectiu és clar: en cas d’esfondrar-se l’Iran, quedaria molt a prop de convertir-se en l’única potència regional amb capacitat estratègica de la zona i sense cap amenaça existencial (deixant la qüestió turca de banda). Hezbollah, un dels principals entrebancs pel projecte sionista del Gran Israel, quedaria definitivament orfe de patronatge estatal. Tanmateix, els riscos per Israel també són importants: una derrota podria precipitar el seu propi col·lapse. Per aquesta raó, l’estat sionista té interès en arribar fins al final, la qual cosa el torna un autèntic perill per a la humanitat per l’ús que podria fer del seu armament nuclear. Els qui s’escandalitzaven quan l’OJS assenyalava la necessitat d’acabar amb l’entitat sionista d’Israel potser haurien de donar-hi alguna volta. 

Pels EUA, la pugna amb l’Iran també és una qüestió existencial. De forma encertada, s’ha interpretat l’agressió imperialista com un error tàctic de Trump. Una mala decisió atenent a la poca similitud amb l’atac llampec a Veneçuela, la capacitat de resposta i resistència que ha demostrat l’Iran, les greus conseqüències sobre l’economia mundial, el neguit tant dels seus aliats europeus com de les petromonarquies del Golf així com les difícils perspectives d’una intervenció sobre el terreny, que podrien deixar les desfetes del Vietnam o l’Afganistan en mera anècdota. 

Ara bé, seria naïf no situar aquest error concret en un pla més general i estratègic: la resistència dels EUA a cedir la seva posició de lideratge mundial davant d’un pol asiàtic en ascens amb la Xina al capdavant. En aquestes circumstàncies, els EUA ha optat per una cadena d’agressions imperialistes que no només castigui tota forma d’insubordinació sinó que a més eviti qualsevol suport favorable al seu adversari xinès. 

Veneçuela, Cuba i ara l’Iran cal situar-ho en aquest context de declivi nord-americà que, a la vegada, cal situar en un context encara més general d’extenuació de l’acumulació capitalista que empetiteix les porcions de pastís a repartir-se entre les oligarquies. Davant la pèrdua de posicions, els ianquis semblen apostar per una situació de caos i guerra total que en llenguatge de pati d’escola es traduiria a un «o juguem amb les meves normes o no juga ningú». Per tant, cal que tinguem en compte les dues dimensions d’aquesta guerra: l’error tàctic d’enfangar-se a l’Iran a la vegada que la coherència estratègica davant la transició hegemònica mundial en marxa.

Anem a Europa. Desconnectada energèticament de Rússia -la pila d’Europa fins a la guerra d’Ucraïna-, el seu teixit industrial és molt sensible a l’encariment de les matèries primeres. En l’improbable cas d’una resolució ràpida del conflicte, la destrucció de la infraestructura industrial clau per a l’extracció, tractament i transport de la saba que manté viva la producció capitalista, és d’una magnitud tal que trigarà anys a recuperar els nivells anteriors a la guerra. Europa és qui s’endurà la pitjor part. Tot i això, alguns governs europeus s’han mogut entre una primera adhesió poc entusiasta a l’agressió imperialista fins a un rebuig sense estridències. El pas d’una posició a l’altra, tot i que pugui semblar minúscul, és prou significatiu i ha tingut un catalitzador: el «no a la guerra» de Pedro Sánchez.

Com s’ha de llegir l’enèsim cop d’efecte de qui aspira a convertir-se en líder del progressisme mundial? En part, en clau de política interna. Sánchez busca mitjançant una política exterior audaç donar oxigen a una legislatura asfixiada que cada poques setmanes s’inclina cap a l’abisme. Recompondre el bloc d’investidura, afilar les esquerres parlamentàries en direcció al vèrtex sanchista, galvanitzar el suport social a l’esquerra, atordir el PP i ressaltar a Vox com el partit de Trump a Espanya. Heus aquí els objectius del PSOE. Per fer-ho, toquen la tecla d’un pacifisme de tall ibèric ben arrelat en la societat espanyola i que de tant en tant treu el cap en forma d’activació política de masses.

Més enllà dels motius, els efectes han estat considerables en una UE destarotada, sense política exterior clara i coherent, on l’autoritarisme en auge encara no ha desactivat els contrapesos de l’opinió pública i la pressió electoral (com s’ha vist a Itàlia, on Meloni ha relliscat en un referèndum celebrat amb el teló de fons dels bombardejos sobre Teheran). Tanmateix, aquest rebuig oficial de la guerra no pot amagar la sòlida i estable integració de l’Estat espanyol i la resta de socis europeus dins l’OTAN, paret mestra de l’imperialisme occidental. En el desenvolupament dels esdeveniments a l’Iran es posarà a prova la consistència d’aquest fals equilibri entre l’atlantisme efectiu d’una Europa plagada de bases nord-americanes i una condemna formal de l’agressió.

Aquest és el tauler de joc on els comunistes ens disputem les opcions de presentar una alternativa política creïble i garantidora d’una pau estable davant la política imperialista de destrucció i caos de les oligarquies. Tot i l’evident estat de fragmentació i debilitat actual del proletariat, no podem oblidar que els períodes de guerra han anat històricament associats a processos revolucionaris quan a la potència i predisposició de grans partits comunistes s’ha sumat una crisi orgànica de la dominació burgesa, de la qual la guerra n’és símptoma alhora que catalitzador. Ara no es donen aquestes circumstàncies, però la nostra tasca és propiciar-les. Ens pertoca amplificar l’escletxa del «no a la guerra» hegemònic, tibar-la fins a trencar els marges de la socialdemocràcia assenyalant allò necessari per a una pau vertadera. 

Per una banda, cal mostrar-se resolutivament a favor de la derrota de l’Eix Genocida. No és tolerable que l’entitat sionista consolidi i fins i tot augmenti el seu poder a la regió, amb el risc que això entranya pel proletariat de l’Orient Mitjà. També és desitjable una retirada amb la cua entre les potes per part dels EUA que interrompi l’accelerada dinàmica d’agressions unilaterals que encadena des de principis d’any. Això implica, efectivament, legitimar el dret de l’Iran a la resistència armada així com apostar per la seva victòria, sense per això validar el sotmetiment al qual estan sotmesos els seus treballadors. La qüestió és que la seva victòria, a curt i mitjà termini, és l’única possibilitat que el proletariat de la regió no sigui exterminat o desplaçat pel sionisme i l’imperialisme, i en conseqüència, l’única via d’assegurar unes mínimes condicions de possibilitat per a futurs processos revolucionaris i d’organització independents. Com a comunistes del bloc occidental, el nostre deure és treballar per la derrota del nostre propi bloc i reivindicar el dret a la resistència armada contra les agressions de l’atlantisme imperial, que ha desfermat una guerra de saqueig de recursos energètics barats, expansionisme territorial i extermini i desplaçaments genocides a tota la perifèria global. 

Per altra banda, cal retratar l’electoralisme de Sánchez, el PSOE i la resta d’esquerres parlamentàries. El seu és un pacifisme hipòcrita i inconseqüent que ha de fer uns malabars molt complicats per sostenir-se. Tensar el ben travat encaix de l’Estat espanyol en l’arquitectura institucional que sosté l’imperialisme, empesos per la cerca de vots i la pressió popular, toparà sempre amb el límit de la lleialtat última a la burgesia, com va ensenyar la claudicació grega del 2015. La qüestió no és si el PSOE pot assumir el trasbals revolucionari que requereix un anti-imperialisme conseqüent, que està clar que no, sinó si caurà a peu dret del seu intent d’alinear una política d’alta volada internacional amb una política domèstica endimoniada i assetjada en múltiples fronts. 

També hem de tenir present que les oligarquies amortiran el xoc econòmic fent pagar els plats trencats a la classe treballadora europea, aprofundint i expandint la ja en marxa ofensiva contra els salaris en forma de retallades en despesa social, estancament o reducció salarials, acomiadaments massius, etc. A això se sumarà el desviament de fons per finançar el sonat rearmament. Per apaivagar els ànims, les elits europees esgrimiran la carta de l’amenaça russa per presentar una dicotomia insalvable entre seguretat o benestar, canons o mantega. Articular políticament el malestar social per soscavar la governabilitat del bloc occidental resultarà una tasca de primer ordre.

Avivar un moviment d’oposició a la guerra, empènyer-lo més enllà dels marges socialdemòcrates, fer una propaganda i agitació constants contra l’OTAN i l’imperialisme… a aquesta batalla cultural, en un pla més avançat caldrà sumar-li el desenvolupament de les capacitats de bloqueig econòmic i polític a escala europea. La classe treballadora produeix i sosté els ressorts que fan possible la guerra, i per aquesta raó també és capaç de sabotejar-los. Les protestes contra Palestina van assenyalar el camí.

Evidentment, no serà fins que disposem de grans i forts partits comunistes que serem capaços de frenar la guerra imperialista. Però això no ens ha de portar a quedar-nos de braços plegats fins que obtinguem el partit comunista de masses i aleshores sí, estiguem en condicions de derrotar l’Eix Genocida i acabar amb la rapinya imperialista. Encara més: en les tasques d’oposició a la guerra ens juguem la consolidació d’una alternativa revolucionària que oposi la racionalitat comunista a la irracionalitat destructora i letal del capitalisme.

Des del Moviment Socialista, fem la nostra contribució a l’avivament d’aquesta dicotomia amb una crida a la mobilització l’1M, dia dels treballadors, per tal de mostrar l’existència d’una opció política decidida oposar-se al nou moviment feixista en conformació, a l’autoritarisme i a la guerra imperialista. Servirà també per clamar obertament per la derrota de l’Eix Genocida. Si algú pot parar els preus a aquesta oligarquia sanguinària completament desbocada, són els treballadors i treballadores del món.