Els últims anys hem assistit a una preocupant normalització de discursos racistes i antiimmigració que s’han convertit en elements centrals del rearmament ideològic de l’extrema dreta. Aquest tipus de retòriques, disfressades d’una preocupació per la “seguretat” o la “convivència”, han aconseguit calar en sectors cada vegada més amplis de la societat. Partits com Vox han normalitzat la criminalització i la violència cap a les persones migrants, presentant-les com una “invasió”, arrossegant al PP també a aquestes posicions, cada vegada de forma més explícita. Però, no només l’extrema dreta participa en aquesta ofensiva racista, també sectors del PSOE han avalat l’existència de centres d’internament per a estrangers (CIE), autèntiques presons on s’empresonen persones pel simple fet de no tindre regularitzada la seua situació administrativa; tot això, amb la col·laboració necessària de tota l’esquerra a l’esquerra del PSOE, que ha compartit govern a tots els nivells o l’ha sostingut al Parlament.
Més enllà de discursos, realment, cap de les fraccions de la burgesia està interessada en frenar l’arribada d’immigrants, ja que, en un context de caiguda de la natalitat als països del centre imperialista, la força laboral migrant és imprescindible per sostenir la seua estructura econòmica per mitjà de sous baixos i condicions de vida cada vegada més dures. El vertader objectiu que persegueixen és justificar la discriminació institucional contra ells: retallar ajudes, limitar l’accés a la sanitat o dificultar l’accés a l’habitatge, fa que estiguen encara més desesperats i accedisquen a fer treballs en condicions més precàries. Als grans capitalistes això els beneficia especialment i, per això, fomenten discursos que culpen als migrants dels problemes que són causats, en realitat, per l’existència mateixa del sistema capitalista, mentre se n’aprofiten per a continuar acumulant beneficis.
Però és que les classes mitjanes també tenen un paper fonamental en la difusió i acceptació d’aquestes idees. Aquestes veuen en l’immigrant una amenaça al seu estil de vida i als recursos que consideren propis, cosa que es tradueix en una narrativa que culpa els nouvinguts de problemes com la falta d’accés a ajudes socials, la precarització laboral o, fins i tot, la “degradació” dels barris. Ja siga per explotar-los en els seus petits negocis o perquè els veuen com un competidor pels recursos públics, les classes mitjanes acaben sent la principal base social de la reacció.
Aquest clima de crispació ha propiciat la consolidació d’un bloc polític reaccionari, un bloc amb capacitat de condicionar totes les polítiques. Aquest bloc inclou des de gran part de l’arc parlamentari (amb PP i Vox, però també part de la socialdemocràcia), passant pels grans mitjans de comunicació i personatges públics (com poden ser Iker Jiménez, Frank Cuesta o Vito Quiles), fins a arribar a espais dels moviments socials i polítics a peu de carrer (com poden ser algunes associacions de veïns o el Frente Obrero). El denominador comú és la idea que els migrants representen una amenaça per a la convivència i el futur econòmic del país. Aquestes parts més radicals, que trobem en xarxes socials i, fins i tot, en programes en prime time, alimenten la “conspiranoia” d’una suposada substitució cultural i ètnica. Un relat que alimenta la xenofòbia i legitima polítiques repressives. Aquesta narrativa plena de falsedats i exageracions, aconsegueix mobilitzar amplis sectors socials descontents amb les seues condicions de vida; el que fins fa relativament poc era només l’aposta principal d’algunes extremes dretes europees o grupuscles neonazis, hui és una de les qüestions centrals que es discuteix en l’opinió pública.
Per la seua part, la socialdemocràcia no està lliure d’aquesta onada reaccionària. Al contrari, durant les últimes legislatures, on ha gaudit d’ajuntaments i governs, ha sigut un agent actiu en la propagació d’un discurs que emfatitza el paper “delictiu” del proletariat migrant i ha exasperat l’alarma social contra la immigració. Adornat amb paraules sobre la inclusió i els drets humans, la realitat és que la violència institucional i judicial s’ha incrementat, la militarització de les fronteres ha crescut i les batudes policials succeeixen amb molta més normalitat.
La política interior dels partits progressistes no va més enllà de crear una distinció entre “l’immigrant bo”, aquell que aporta econòmicament i és una font de beneficis, i “l’immigrant roí”, emparentat amb la delinqüència, les drogues, l’okupació i el trencament de l’ordre públic. Per molt que vulguen promocionar el primer tipus d’immigrant (i, ací, promocionar és sinònim d’integrar en una societat per principi inalterable, sempre amb l’etiqueta de foraster), la realitat és que, aquesta diferenciació, és la base cultural idònia per a construir tot un relat que justifique polítiques tan terrorífiques com les massacres a Melilla o els morts al Mediterrani. Una política fronterera criminal i una política interna d’excepció són la carta de presentació d’una aposta política que fa temps que va abandonar l’internacionalisme proletari i es va postrar a la més descarada defensa de la integritat del seu Estat nació i de la seua posició privilegiada en el binomi centre-perifèria.
Hui, el proletariat migrant es troba mancat d’una organització que defense els seus interessos. No uns interessos corporatius dins la societat actual, sinó els interessos que comparteix amb la resta de la classe treballadora. Nosaltres defensem la necessitat d’unificar la classe com a subjecte polític per a acabar amb l’explotació; ara bé, això no pot ser un posicionament merament discursiu sinó que se n’han de desprendre diferents necessitats pràctiques.
Primer, la defensa ferma dels drets polítics del proletariat migrant, que sovint es veu exclòs, fins i tot, dels més bàsics: la seua defensa no pot fer més que beneficiar a tota la classe treballadora, a millorar les seues condicions d’organització i la seua capacitat de lluita. Segon, lluitar contra tota forma de discriminació, combatre tots els prejudicis racistes que existeixen, hui, entre la classe treballadora i que impedeixen la seua acció unitària. Oposar-se a tots els mecanismes institucionals que fomenten la precarització de migrants enfront autòctons i confrontar totes les idees que criminalitzen i deshumanitzen les persones nouvingudes, sempre assenyalant als veritables culpables de l’empitjorament de les nostres condicions de vida.
La lluita no és entre treballadors, sinó contra els capitalistes i les seues institucions. Combatre els monstres, combatre sense treva als racistes i als reaccionaris mitjançant la unitat política és el punt de partida necessari per a organitzar a la classe treballadora de forma independent contra el capitalisme. Sumar el proletariat migrant a les files de la revolució, eixa és la nostra tasca.
