Aliança i Vox: la Catalunya catalana i la Catalunya espanyola

El gir ideològic de la societat catalana després de la derrota del Procés és descomunal. De ser una de les societats més progressistes de tot l’Estat a avançar cap a ser una de les més reaccionàries, i això en el lapse de pocs anys.

Actualment, semblen un miratge manifestacions multitudinàries com la de «Volem acollir» el 2017 –on s’exigia poder acollir refugiats–, el referèndum d’autodeterminació –on van participar més de 2 milions de persones– o l’ocupació de l’aeroport del Prat en protesta en contra de la repressió de l’estat, entre moltes d’altres. Mobilitzacions que per l’amplitud i la transcendència, van significar un exemple en la defensa dels drets democràtics a tot el continent.

Ara el pèndol s’ha invertit. Ara la Catalunya que vivim és una altra. De la Catalunya de la revolució dels somriures, a la de les ganivetades. Del «ni un paper a terra» al «femer multicultural». De l’«Europa ens mira» a la fascinació per Trump, Bukele i Milei. De la «Catalunya, terra d’acollida» a l’amenaça de la invasió islàmica.

Tota ofensiva fracassada porta una resposta implacable. Els anhels de llibertat de les classes mitjanes catalanes, instrumentalitzats pels partits processistes, han estat destrossats per la burgesia. I ara aquesta està aplicant el seu programa en un moment de crisi, que no és més que el rearmament, el saqueig dels salaris i el retrocés de drets i llibertats polítiques. L’ofensiva capitalista sintonitza la societat catalana amb la tendència amb més empenta a nivell mundial: l’auge reaccionari. A Catalunya i a Espanya, aquestes polítiques les aplica de forma amable i progressista el PSC-PSOE, acompanyat de forma servil per l’esquerra parlamentària.

Tot i així, hi ha altres sectors de la burgesia, els que representen el bloc reaccionari, que creuen que aquest programa no s’està duent a terme d’una forma prou ràpida i contundent. En aquesta breu columna, parlarem de quin projecte estan impulsant a Catalunya. Concretament, de les dues forces que estan marcant el rumb polític a tot el seu bloc, és a dir, Vox i Aliança Catalana.

Per contradictori que pugui semblar, el projecte d’aquests partits suposadament antagònics en referència a la qüestió nacional es complementa. Consisteix a dividir a la població de Catalunya en funció d’una identitat nacional excloent, per després unir-la contra la immigració musulmana. Per ser més clars: en primer lloc, separar als que se senten catalans dels que se senten espanyols, als de les comarques i als de les perifèries urbanes, en dues nacions diferents, la Catalunya catalana i la Catalunya espanyola. En segon lloc, unir-los per mitjà d’una única idea, la lluita contra un nou enemic intern: els delinqüents àrabs, que presenten com la ruïna de la societat.

El PP i Junts es troben totalment desorientats en aquest nou panorama i no paren de donar pals de cec. Mentrestant, Vox i Aliança perforen les seves bases electorals. Vox i Aliança no es confronten ideològicament, de moment. Vox sap, que tot i la retòrica independentista, AC no té cap pla consistent per aconseguir la independència. En resum, sap que és un partit processista més. AC sap que té molt marge per captar votants espanyolistes de Vox i, per tant, passa de puntetes qualsevol confrontació que fiqui al centre del debat l’opressió nacional catalana. La tesi és cristal·lina: saben que si obvien la qüestió nacional i parlen de la invasió dels delinqüents islàmics, uns en català i els altres en castellà, creixen els dos.

Aquests partits evidencien el descarnat projecte de la burgesia, que es mostra de forma més nítida que mai: la realització de la Catalunya burgesa on la lluita de classes ha desaparegut i l’únic problema existent és la immigració. Aquesta és la tesi política que ens intenten imposar en ple 2025. D’acord amb això, estan aconseguint que el concepte d’immigració musulmana que delinqueix es converteixi en el centre de gravetat polític al voltant del qual orbiten cada cop més partits. Les seves idees comencen a ser hegemòniques, comencen a perforar cada cop més sectors del progressisme. L’últim a caure de quatre potes -en un to d’home d’estat totalment artificial- ha estat Gabriel Rufián, des de la tribuna del Congrés ara fa uns dies.

Respecte a aquesta qüestió, els comunistes hem de parlar clarament i sense embuts. Evidentment que estem en contra que entrin a robar a casa d’algú quan està de vacances, que violin a una dona pel carrer, o que apallissin a una persona per a robar-li el mòbil. Com també ho estem dels accidents de trànsit provocats perquè algú vagi begut, els piròmans de boscos o la pederàstia de l’església. El fet no és si estem en contra o no de fenòmens que és pràcticament impossible no estar-hi en contra. Allò important és com la centralitat en el debat públic de fenòmens seleccionats quirúrgicament que associen seguretat, immigració i delinqüència, funcionen de vehicle ideològic per justificar la regressió de drets polítics, la impunitat de la policia, les pallisses als immigrants, les crides l’enduriment de penes i a la restitució de la pena de mort, la liquidació del sistema de pensions o les retallades en els serveis públics.

Assumir que aquests fenòmens concrets són els principals problemes del proletariat és sentenciar-lo de mort. És assumir el programa criminal de la burgesia que busca accentuar les divisions del proletariat per colpejar-lo i reprimir-lo sense contemplacions. És legitimar la impunitat dels criminals de camisa i corbata que eliminen la lluita de classes com a marc d’anàlisi de la realitat, per seguir explotant als treballadors mentre aquests s’apunyalen per un plat de llenties.

Els comunistes ens hem de mostrar ferms, utilitzant el marxisme i la lluita de classes com a mètode per comprendre la realitat. Hem de plantar cara, al preu que sigui, en contra de les idees reaccionàries i feixistes, al marge de l’aprovació general que els nostres postulats suscitin. Hi ha moments per a ser majoritaris i de masses, i hi ha moments en què hem d’acceptar que remarem contra el sentit general de la societat. I aquest és un d’ells. En situacions com l’actual hem de ser inflexibles i intransigents, és l’única forma que ens permetrà en un futur ser majoritaris i de masses. Perquè la població pot canviar de posició política i ningú li pot exigir cap coherència, però les organitzacions polítiques que modifiquen els seus principis de forma oportunista, perden tot tipus de credibilitat quan el vent bufa cap a l’altra banda.

Els partits que assumeixin a poc a poc el marc de la immigració, la delinqüència i la seguretat, seran progressivament capturats per Vox i AC. I aquests partits, quan arribin les pròximes eleccions podran seguir acusant Vox i AC de ser d’extrema dreta, tot i que en realitat serà l’únic que els distingirà, perquè els seus postulats polítics seran pràcticament els mateixos però més descafeïnats.

Això comporta un greu risc, que hem d’evitar per poder reorientar la situació actual. No podem permetre la centralitat d’unes problemàtiques on els partits d’extrema dreta es presenten com els més radicals i antisistema a l’hora d’aplicar-les, com els únics que són capaços de portar fins al final uns postulats davant la tebiesa de la resta. On, a més, aprofiten el descrèdit de la política parlamentària per aglutinar a cada vegada més sectors de la classe treballadora, que se senten decebuts pels polítics professionals. La forma de combatre’ls és l’oposada, és arrossegar-los al nostre terreny, al de la lluita de classes. Desemmascarar el caràcter de classe de Vox i AC, com els partits de l’esclavitud moderna, de l’empobriment generalitzat, de la retallada de drets i llibertats. La punta de llança de l’ofensiva de la burgesia contra el proletariat.

Tampoc podem oblidar el paper cínic i oportunista del PSC-PSOE, còmode en l’ascens d’aquests partits pel simple fet que resten vots a Junts i al PP. Ni la impotència de l’esquerra parlamentària, que no té més projecte que desitjar que Pedro Sánchez i Salvador Illa segueixin governant.

En una situació com aquesta, el Moviment Socialista ens hem de mostrar ferms en defensa d’un principi: la unió del proletariat al marge de les seues diferències en una lluita sense treva contra la dominació de la burgesia. Hem de recosir les ferides obertes en el si de la classe, fracturada per raó d’origen, de llengua o de gènere. Hem de destruir el projecte de separar als treballadors entre una Catalunya catalana i una Catalunya espanyola unida contra la invasió islàmica, com a excusa per cometre tot tipus d’atrocitats per part dels gossos de presa de les elits econòmiques.

Això significa combatre la deriva identitària i excloent que està prenent la lluita contra l’opressió nacional. Situar al centre del debat la qüestió de l’exercici dels drets i les llibertats nacionals que l’Estat i la burgesia estan reprimint. Aquest és el projecte del marxisme, el projecte d’articular el proletariat al marge de la seua adscripció nacional en subjecte polític independent en la lluita per la democràcia i el socialisme. Un projecte que s’ha de construir al marge de les tuteles oportunistes de l’esquerra parlamentària, al marge dels interessos electoralistes d’ERC, els Comuns i la CUP. Un projecte fonamentat en un punt de vista proletari que aglutini a tot el teixit social català abans que la reacció i el feixisme el destrueixin.