Aquest estiu i ja en l’inici de curs polític diverses notícies han passat pràcticament desapercebudes pels mitjans de comunicació catalans: vuit noves morts laborals a Catalunya. Ahir, la darrera a Tarragona on un home perdia la vida i un altre quedava greument ferit en feines de manteniment d’una fossa sèptica. Darrere d’aquest titular i dels altres que han aparegut les darreres setmanes, eclipsats per la conjuntura o per un silenci pactat, hi ha hagut assassinats a persones de classe treballadora i famílies que n’han plorat la mort.
La mortalitat laboral és una epidèmia que va actuant fora del focus mediàtic, però que s’estén arreu del món en silenci. Les dades són tant contundents com inquietants. A l’Estat espanyol, 771 persones van morir en accidents laborals el 2025 i, durant els primers quatre mesos del 2026, ja se’n comptabilitzaven unes 240; a Catalunya, les 134 víctimes del 2025 van passar a 55 durant els primers sis mesos del 2026. A escala mundial, l’Organització Internacional del Treball estima 2,93 milions de morts anuals relacionades amb la feina i prop de 395 milions d’accidents laborals no mortals. Aquestes xifres, però, només reflecteixen una part del problema, ja que moltes malalties professionals, incapacitats i lesions permanents queden invisibilitzades, especialment en països on els registres oficials són insuficients; a Espanya, l’OIT estima entre 8.000 i 8.500 morts anuals per malalties relacionades amb la feina.
Tot i aquesta darrera dificultat en el seu estudi, el missatge és clar: la mortalitat o l’accidentalitat al lloc de feina és l’espasa de Dàmocles que es passeja per sobre el cap de tota la classe treballadora. Més mortífera que la Malària o el VIH, l’amenaça d’accidentalitat laboral és avui una de les causes de mort més importants per la nostra classe.
El biaix de classe d’aquesta epidèmia és més que evident, les vides que es troben amenaçades són, de forma exclusiva, les de la classe treballadora que es troba al peu del canó del sistema productiu, no de qui n’extreu el benefici. Hipòtesi que queda reforçada amb l’estudi de les dades concretes:
1. Més del 85% de les morts laborals registrades el 2019 es van produir en persones majors de cinquanta anys, segons l’OIT. L’envelliment de la població treballadora, les condicions físiques exigides en molts sectors i la insuficient adaptació dels llocs de treball són factors que afecten directament aquestes estadístiques. Però, en termes d’edat, la balança no només es desequilibra per dalt, sinó que també veiem una tassa major d’accidentalitat en joves, els quals per defecte accedeixen a feines més precàries, menys protegides dels embats de la patronal i l’Esta i amb taxes més baixes de treballadors sindicalitzats. La relació entre aquests dos pols és destacable: mentre que el proletariat jove és qui més accidents pateix, el que és més envellit és qui més mor per accidents laborals.
Cal establir una lluita constant i sistemàtica als centres de treball perquè la lluita per a les condicions de treball faci palpable la contradicció entre el benestar dels treballadors amb l’extracció de benefici per part dels capitalistes.
2. El segon biaix que salta a la vista és el de la migració. Més enllà dels discursos reaccionaris de torn, les persones migrants, tant a Catalunya com arreu d’Europa accedeixen a feines laborals en sectors laborals categoritzats com a alt risc per a l’accidentalitat laboral i on la taxa de sindicalisme és pràcticament nul·la. Si analitzem les dades del 2021 veiem que la classe treballadora migrant té un 5,9% d’incidència en accidents laborals més elevat que la classe treballadora autòctona, segons l’Institut Nacional de Seguretat i Salut al Treball.
3. Finalment, en l’estudi de les morts laborals veiem que la mortalitat o accidentalitat laboral es concentren en els sectors on el treball és més físicament exigent, més precaritzat i més externalitzat. Tot i que la construcció continua encapçalant les estadístiques, el sector primari o la indústria no es queden enrere. Això indica que la mortalitat laboral no és només una qüestió de risc tècnic, sinó també de com s’organitza el treball i de quins recursos es destinen a protegir la salut dels treballadors.
I allí rau l’arrel de la qüestió: un sistema que prioritza l’extracció de benefici incondicionalment pot permetre’s perfectament cobrar-se un percentatge de vides dels treballadors dels quals s’alimenta sense que li passi factura. Posar per davant el benefici, una necessitat imperiosa del capitalisme, implica precisament això: deixar de banda les condicions laborals i la seguretat en el lloc de feina. Però això no és només tasca dels capitalistes individuals, sinó que també ho alimenta tot un sistema mediàtic encaparrat a fer passar aquestes morts per accidents inevitables i tràgics, o com a anomalies d’un sistema destinat a ser perfecte.
Tot i la necessitat de situar la qüestió de classe com a arrel d’aquest fenomen, hem de posar al centre de l’equació les condicions laborals en les quals es reprodueix aquesta. La inestabilitat laboral (accentuada els darrers anys en forma de Reformes Laborals); l’augment de l’exèrcit de reserva a escala mundial, l’externalització de sectors econòmics i l’augment de discursos reaccionaris i antiobrers han obert la porta a una flexibilització i deteriorament continuat de les condicions de treball.
A més, i per si no fos prou, cal tenir en compte que tots aquests fenòmens serien difícils d’entendre sense posar sobre la taula l’erosió de la força sindical als centres de treball de les darreres dècades. La pèrdua d’hegemonia i força dels sindicats ha implicat limitar cada cop més la capacitat de la classe treballadora organitzada per impulsar i fer efectives les condicions de prevenció de riscos adequades i necessàries. La limitació progressiva de l’acció sindical a l’estret marge dels Plans de Prevenció, eliminant la perspectiva organitzativa, de conflicte i de consciència entorn de les condicions laborals i de producció de la classe ha limitat notablement la força dels sindicats en el terreny de les condicions laborals, limitant així la seva acció en un dels punts claus del dia a dia de qualsevol treballador.
En ple capitalisme en crisi, la dificultat creixent per a generar benefici per part de la burgesia posa al centre les condicions laborals en les quals produïm els treballadors: la cerca constant de guany va aparellada amb la reducció de costos de producció, el que vol dir una reducció de les condicions laborals i de seguretat. No cal limitar l’exercici d’anàlisi a les morts laborals per a veure que, sota el règim del capitalisme, hi ha vides que importen i d’altres que no.
Si les dades avui dia no fossin ja prou tràgiques, les expectatives de cara al futur no conviden a ser optimistes: L’augment dels conflictes bèl·lics, l’avenç de la crisi ecològica (amb onades de calor com les que veiem), els desplaçaments de l’economia i de grans masses de treballadors, les polítiques d’austeritat que sonen per Europa i les polítiques en contra de les llibertats sindicals que es normalitzen cada cop més assenyalen un futur fosc per a la classe treballadora.
Davant d’aquest escenari, els comunistes no podem quedar-nos en les lamentacions. Enfront dels atacs frontals contra la nostra classe cal respondre-hi amb determinació, el que inclou també la lluita i la denúncia entorn de les morts laborals. Haurem d’estar a l’altura de les tasques que ens imposa el moment:
La primera és la denúncia sistemàtica que com a comunistes hem de situar en el debat públic. No només hem de lluitar contra la normalització i els discursos que intenten fer passar aquestes morts com a accidents, quedar-nos allí seria necessari però no suficient. Cal que davant d’aquests assassinats situem sempre la condició de classe que els travessa i la cerca constant de benefici per part dels capitalistes que els avala. Només situant al centre aquest estret lligam podrem assenyalar els vertaders culpables.
La segona tasca que tenim al davant els comunistes és no relegar ni menystenir la feina militant en el camp del treball assalariat. La consciència comunista no pot créixer al marge dels centres de treball, cal que s’integri en aquests i que tingui la capacitat d’assenyalar els objectius últims dels embats que s’hi inicien. En aquest sentit, hem d’emprendre conflictes que posin les condicions de treball al centre del debat, però que tinguin, a més, la capacitat d’assenyalar les seves arrels, en aquest cas l’extracció de benefici. Cal establir una lluita constant i sistemàtica als centres de treball perquè la lluita per a les condicions de treball faci palpable la contradicció entre el benestar dels treballadors amb l’extracció de benefici per part dels capitalistes.
En tercer lloc, els comunistes no podem limitar la nostra acció a la denúncia d’una empresa concreta, sinó que l’hem de dirigir a la impugnació de tot el sistema que causa la misèria de la nostra classe. La tasca dels comunistes és garantir una organització que vetlli perquè el cost a pagar per les morts dels treballadors per part dels capitalistes sigui massa elevat com perquè el puguin assumir. En definitiva, lluitar en el bàndol del comunisme és lluitar per a un sistema on els treballadors tinguem la capacitat de decidir què, quan, com i en quines condicions es produeix. La gravetat de la situació no ens permet posposar-ho més.
