Tasques pendents davant d’un acord que ningú ha demanat
La setmana passada, els sindicats que estaven negociant a la mesa amb el govern van trobar-se amb un pacte cuinat a esquena dels treballadors de l’educació que quedava molt lluny de complir les seves demandes. Les raons del govern i sindicats signants, CCOO i UGT, són clares. Per una banda, el govern d’Illa pretén acabar amb un conflicte creixent que amenaça en convertir-se en una pedra a la sabata de la legislatura. Protestes a la sanitat, protestes dels docents, caos a Rodalies, dificultats per aprovar uns nous pressupostos… Al PSC se li acumulen les dificultats i CCOO i UGT apareixen disposats, com sempre, a complir amb la seva funció pacificadora, signant un acord a la baixa per donar-se-les d’assenyats i útils. Útils ho són, sí… però per al PSC i la governabilitat capitalista, no pas per als treballadors.
La ruptura de la unitat sindical ha estat seguida d’una ofensiva mediàtica per part del govern i CCOO i UGT per tal de trencar la unitat entre els treballadors de l’educació, d’una banda, i d’aïllar-los de la resta de la classe treballadora, d’una altra. En efecte, arraconats per l’onada de crítiques, a CCOO no li ha quedat més remei que acusar els treballadors d’estar “avivant l’extrema dreta” o victimitzar-se sota el pretext de “discursos d’odi” a les escoles. Tampoc han escatimat les crítiques que acusen els docents d'”egoistes” per no acceptar un suposat bon acord, la qual cosa busca precisament ensorrar la legitimitat social de les seves protestes davant la resta de la classe treballadora.
Durant aquesta setmana de vagues es dirimirà si el tripijoc li surt bé al PSC o si, per contra, poden acabar pagant molt car l’error de càlcul. De moment, la cohesió i empenta dels docents s’està demostrant sòlida, com exemplifiquen aquests dos dies de vagues i mobilitzacions. El treball sindical del darrer any així com la incipient xarxa d’assemblees de treballadors als centres, que unifica els claustres i consolida una dinàmica organitzativa, està donant el seu fruit. Els treballadors de l’educació estan aconseguint aturar el cop del govern i sindicats de concertació, mantenint la centralitat social de conflicte i l’amenaça d’incrementar-lo, amb el risc que això entranya pel PSC.
És crucial que d’aquestes vagues obtinguem el fruit de consolidar i donar continuïtat als espais organitzatius que s’estan creant als diferents centres educatius, mostrant el potencial del sector i el seu rebuig a resignar-se a pactes de mínims.
Davant d’aquest context, des del Moviment Socialista considerem que aquestes són les principals tasques de la setmana:
En primer lloc, desacreditar a CCOO i UGT assenyalant que el seu és un programa sindical basat en la conciliació i la submissió al govern de torn. Així doncs, resulta essencial no cedir espai als seus discursos victimistes i aprofundir en la ruptura que s’està donant entre aquests i els treballadors del sector.
En segon lloc, aprofitar la incompetència del govern per posar sobre la taula els límits de la socialdemocràcia i el seu programa reformista per donar resposta a la crisi educativa (una crisi que clava les seves arrels en l’empitjorament generalitzat de les condicions de vida dels treballadors de l’educació i de l’alumnat, com hem analitzat en anteriors ocasions) plantejant una esmena a la totalitat del model de societat que apuntala. En els darrers anys, la crisi que travessa l’ensenyament ha estat surfejada de diferents maneres pels governs de torn, canalitzant i contenint com han pogut les protestes cícliques del professorat. Farts de no obtenir resultats palpables, la magnitud que les vagues i mobilitzacions estan adquirint aquest curs en situa davant d’una disjuntiva: o continuar esperant resultat d’una esquerra parlamentària que ja ha demostrat sobradament la seva incapacitat per donar resposta als problemes creixents en l’àmbit educatiu; o aprofitar les forces que s’estan gestant en el sector per trencar políticament amb aquesta. Com a sector portem massa temps atrapats en una roda de hàmster. Ni la subordinació a l’esquerra parlamentària, ni la via institucional, ni la confiança en els sindicats que n’actuen de corretja de transmissió s’han mostrat com a eines eficients per respondre a les necessitats de treballadors i estudiants.
En tercer lloc, és responsabilitat de tot el sector garantir l’èxit de la convocatòria d’aquesta setmana de vagues i mobilitzacions. És crucial que d’aquestes vagues obtinguem el fruit de consolidar i donar continuïtat als espais organitzatius que s’estan creant als diferents centres educatius, mostrant el potencial del sector i el seu rebuig a resignar-se a pactes de mínims.
En quart lloc, hem d’evitar els intents d’aïllar la lluita dels treballadors de l’educació de la resta de la classe treballadora. Per a fer-ho, resulta crucial situar el marc de la lluita més enllà de les condicions laborals immediates dels professors i assenyalar el problema polític que hi ha darrere de la crisi educativa.
Finalment i recollint les tasques anteriors, és imprescindible que les comunistes continuem difonent la necessitat d’una alternativa política on emmarcar les demandes del sector. Hem d’empènyer perquè la lluita docent no es limiti a la defensa econòmica d’unes condicions laborals concretes, sinó que apunti a la superació de la crisi educativa de soca-rel. L’horitzó de les protestes ha de ser garantir una educació universal, gratuïta i de qualitat, plantejant unes demandes que ataquin el guany capitalista i situant-lo com l’últim causant de la degradació de les condicions dels treballadors i de l’alumnat.
Els treballadors de l’ensenyament tenim la responsabilitat d’aprofitar la incidència social de les nostres protestes per eixamplar les possibilitats d’una alternativa política, on l’educació respongui a les necessitats de la societat i no als beneficis privats. Durant aquestes vagues i les que venen, batallem per millores i apuntem més enllà.