Els Gaudí, els Goya i la hipocresia del progressisme
Les últimes setmanes les gales de cinema han tingut tots els focus, també a les xarxes, omplint-les de vídeos i comentaris: primer els Gaudí, després els Feroz, i aquest cap de setmana, els Goya. En molts dels discursos dels premiats podríem dir que hi havia una pretensió de mostrar un “compromís” o fins i tot una “crítica” a la realitat social que vivim: hem vist moltes referències als preus desorbitats del lloguer, a la necessitat d’acollir a les persones migrants i algun gest, més discret, assenyalant el genocidi palestí.
Tanmateix, el que també hem pogut veure és com els polítics professionals assistents a totes les gales, no només s’hi han sentit la mar de còmodes, sinó que fins i tot els ha servit per reforçar la seva imatge progressista sense haver d’enfrontar cap interpel·lació real que els mostrés com el que són: els responsables.
Els responsables de les polítiques que asfixien la classe treballadora, que ens expulsen de casa, que col·laboren i alimenten el clima i les idees reaccionàries, hi eren, asseguts i somrients, i fins i tot aplaudint mentre a l’escenari es parlava de justícia social en termes tan genèrics que no comprometien ningú.
L’absència de crítica real es fa evident quan s’observa quins temes es van esquivar: quantes vegades es va parlar dels desnonaments executats pels governs progressistes? De la responsabilitat de l’administració demòcrata de Biden a Palestina? Dels morts en accidents laborals o a les fronteres, dels represaliats com Pablo Hasél, o de la lluita per l’autodeterminació? Cap. L’ambient era el d’una cerimònia d’autoconsum feta per tranquil·litzar consciències, per presumir de consciència social, i no per incomodar ni confrontar el poder.
En definitiva, tot el que s’ha dit és acceptable i reivindicable pel sentit comú benpensant. No s’ha pronunciat ni un sol mot fora de lloc, en cap lloc, al final, perillós pel sistema. Al cap i a la fi, progres fent crítiques innòcues per la burgesia i els partits polítics que la representen.
Tant és així que la irrupció d’un dels presentadors als Premis Gaudí amb la samarreta del Sindicat de Llogateres i certes proclames socials no era més que una part més de l’estricte guió de l’Acadèmia, que pretenia contrarestar una mica l’opulència característica de les gales amb una mica de crítica (de sentit comú) social.
Potser, doncs, si part de les crítiques estan fins i tot guionitzades, els polítics professionals aplaudeixen a cada proclama i directors, guionistes i actors no es juguen res en les seves reivindicacions (més aviat al contrari, guanyen punts en l’opinió pública i en les seves carreres), tot plegat, és una mica més de teatre.
Si “El 47” esborra la militància i l’organització política de la seva història, com ja s’ha desenvolupat en diversos articles, “La Infiltrada” exalta la figura d’una policia que s’infiltra a l’organització armada ETA. Quina coincidència que s’estreni aquesta pel·lícula després que es destapessin els casos d’infiltracions a moviments socials de tot l’estat espanyol, inclòs el de l’habitatge. No és casualitat que aquesta pel·lícula estigui produïda per Bowfinger International Pictures, de Santiago Segura, i finançada per Atresmedia, el mateix grup que controla Antena 3 i La Sexta. I, naturalment, tampoc és casualitat que la seva productora, María Luisa Guitiérrez, es dediqui a elogiar als policies que segons ella “arrisquen la seva vida pel bé comú, els principis de la democràcia i la llibertat d’expressió”, i sigui aplaudida àmpliament pels youtubers i tuitaires reaccionaris de torn.
Mentrestant, el PSOE, malgrat liderar les mesures antiproletàries, que desnona, infiltra policies, reprimeix i perpetua les condicions que ens aboquen a la precarietat i l’exclusió, ha aconseguit quedar per bona part de l’opinió pública com el garant dels drets i les llibertats i com el mur de contenció davant l’extrema dreta.
Tot plegat, com es va dir al pòdcast Greuges, una performance en el pitjor sentit: una representació que simula un canvi, però que, en realitat, no canvia res ni incomoda el poder. Com a comunistes, des del nostre punt de vista, la cultura hauria de remoure, sacsejar i assenyalar les contradiccions que travessen la societat de classes. Si no ho fem nosaltres, seran altres qui escriuran la nostra història i ja sabem en quines mans acostuma a quedar el relat.
Així i tot, és honest preguntar-nos: hauríem preferit que tota aquesta llista d’artistes simplement haguessin passat per l’escenari donant les gràcies als pares i la parella, i a la confiança que li ha donat el productor, haguessin repetit que el premi és de tot l’equip i haguessin tornat a la seva butaca, entre llàgrimes, embotits en vestits estrafolaris? Probablement no. Però les proclames innòcues que surten de les boques d’artistes i produccions innòcues (en el millor dels casos, o propaganda del sistema, en el pitjor), que no confronten aquestes injustícies amb l’exercici de la seva feina són paper mullat.
En un context d’ofensiva econòmica, destrucció de drets i llibertats polítiques, bel·licisme en expansió i avenç de les idees i forces reaccionàries i del feixisme, la classe treballadora no necessitem discursos edulcorats per part d’artistes “compromesos”, necessitem organitzacions de masses on els artistes militants siguin l’avantguarda cultural contra la burgesia.