Categoria de columna: Auge reaccionari

«Si tinguéssim més força, faríem un PSOE millor» és una de les millors frases de l’espectacle que oferiren Gabriel Rufián (ERC) i Emilio Delgado (Más Madrid) dimecres passat a Madrid. Dic que és una de les millors perquè condensa bastant bé el punt de partida compartit de totes les propostes de reformulació d’un nou front popular que està plantejant la socialdemocràcia més o menys radical: quina és la manera més adequada d’assegurar que tornen a formar part del bloc de governabilitat del PSOE.

En una perfecta mescla estilística de cunyadisme d’esquerres i tuitaire d’èxit, dues de les veus de moda de l’esquerra a l’esquerra del PSOE, sigui el que sigui que significa això, dibuixaven la seva proposta per fer front a l’auge de la reacció i el feixisme; una proposta que consisteix a repetir exactament el que han fet fins ara els seus projectes polítics, sumant-li «més unitat i il·lusió», teòrica plurinacionalitat i certa dosi d’enginyeria electoral en el repartiment de les províncies. Una proposta que segurament neix morta, per incompatible amb el manteniment dels aparells a sou dels partits i també perquè a les coalicions electorals o a les retirades estratègiques, dos més dos no sempre sumen quatre. 

La direcció d’ERC ja ha sortit a desautoritzar tímidament i amb matisos a Rufián; EH Bildu i el BNG ja han dit que no comptin amb ells per aquests experiments, i tant MÉS com Compromís, que concorreren col·ligats amb Sumar el 2023, valoren ambiguament i des de la distància la proposta. Una arrencada prometedora.

Dissabte passat, també a Madrid, s’hi presentava la proposta original d’unir els partits que fa dos anys teòricament ja s’havien unit en Sumar, convertint-se en Sumamos Más Unidas y en Común_definitiu_imprimir.pdf o la marca que acabin pactant els experts en compol de cada formació. Sumar, IU, Más Madrid i els Comuns, els partits amb presència actualment al Govern estatal es conjuraven per rellançar la il·lusió entre les seves minvants bases militants i també entre la població descontenta, que viu pitjor en quasi qualsevol sentit ara que quan ells començaren a governar.

Podemos, a l’expectativa, es mira tots aquests moviments amb recel mentre el seu radicalisme verbal contra el malmenorisme serveix com a benzina pel seu aparell mediàtic-empresarial ben carburat. Però el gaslighting professional i constant que practiquen, que ens vol fer creure alhora que ells mai han governat i que quan ells governaven tot funcionava millor, que no tenen res a veure ni amb l’aprovació del major augment de despesa militar de la història de l’Estat espanyol ni amb sostenir a ministres encobridors de tortures, no és suficient per fer-nos oblidar que comparteixen la mateixa perspectiva estratègica inoperant que totes les formacions de l’esquerra a l’esquerra del PSOE. 

«Semblaria que, com Sísif, els socialdemòcrates nostrats estan condemnats a repetir exactament la mateixa tasca cada cert temps per tornar al punt de partida, en el seu cas en cada vegada pitjors condicions. Il·lusió – governar amb el PSOE- desil·lusió, en un cicle que mai no acaba».

El que la nostra generació ha d’aprendre a la força és que, després de la tragèdia i la farsa, la història pot seguir-se repetint de maneres que cada vegada freguen més el ridícul; seria quasi còmic si no fos perquè som davant d’una conjuntura que ens amenaça existencialment. L’articulació d’un nou moviment feixista que ve a actualitzar un model de gestió i governança encara més autoritària del mode de producció capitalista se’ns planteja avui com el principal repte immediat que enfrontam, un repte en què ens hi jugam les condicions mateixes per fer política. 

Les noves propostes frontpopulistes són impotents per combatre l’auge de la reacció i el feixisme. Ho són perquè la proposta estratègica de l’esquerra reformista (radical o no) adoba el terreny precisament perquè germinin i arrelin les diferents formes polítiques i culturals que caracteritzen aquesta nova versió del programa de l’oligarquia occidental. I perquè no existeix avui cap força política de masses que pogués hegemonitzar un hipotètic front popular que no sigui la socialdemocràcia; no es reuneixen ni tan sols les condicions d’entreguerres del segle passat que passaven per un moviment obrer fort i per l’existència de grans organitzacions comunistes (amb encerts i errors de gran importància), ni tampoc es parteix d’una anàlisi seriosa de què va significar aquella experiència històrica. Estam parlant d’una qüestió que, amb molt poques excepcions, es planteja com una simple suma electoral-discursiva amb l’esperança de reflotar marques mig enfonsades. 

La insistència de l’esquerra reformista en la via morta de governar l’Estat capitalista, que sempre passa per implementar les reformes necessàries per sostenir el cicle d’acumulació capitalista i, en conseqüència, per sostenir la subordinació política del proletariat i la seva condició d’explotat, els converteix davant dels ulls de bona part de la classe treballadora en responsables de l’empitjorament de les seves condicions de vida. Occident en general, però Europa en concret de forma més aguda, es troben avui en una cruïlla de difícil sortida, entre la decadència imperial atlantista i una crisi econòmica global, que empeny a la classe dominant a l’ofensiva en tots els fronts. L’esquerra, en acceptar i implementar el programa econòmic, cultural i polític dictat per l’oligarquia està executant les primeres passes d’una transformació que un partit ultradretà simplement acceleraria i radicalitzaria i, per tant, obrint la porta a un nou Estat autoritari, objectiu últim del nou moviment feixista, que substituiria la façana liberal de la dictadura de la burgesia i que posaria en escac la possibilitat d’articular un projecte polític independent.

Sumar, Podemos, Izquierda Unida, els Comuns, Esquerra Republicana, MÉS o Compromís han tingut responsabilitats en els darrers anys a absolutament tots els nivells de govern, directament o indirecta, tant en l’àmbit municipal, autonòmic o estatal, i és obvi per a tothom que no han solucionat cap dels problemes que té la classe treballadora. No han suposat cap amenaça pels beneficis insultants de rendistes ni han prohibit de forma efectiva la barbàrie dels desnonaments, no han aturat la sagnia lenta però agònica que suposa la davallada dels salaris reals, no han impedit la proliferació de grups esquadristes al carrer ni la propaganda reaccionària a tot arreu, no han qüestionat fins a les últimes conseqüències la lleialtat atlantista còmplice del genocidi ni els abusos policials, no han actuat contra el retrocés en drets i llibertats polítiques. 

En el pitjor dels casos, no només és que no hagin fet res d’això, cosa que ja hauria de posar en entredit l’efectivitat de la seva proposta política com un tot més enllà de les bones intencions, sinó que han col·laborat entusiastament, empesos per la seva dependència acceptada d’institucions i aliances internacionals i per la transformació reaccionària de les seves bases socials i electorals. Del seu fracàs, dels seus errors de principi i de les seves renúncies, se n’alimenta l’amenaça que ve. Semblaria que, com Sísif, els socialdemòcrates nostrats estan condemnats a repetir exactament la mateixa tasca cada cert temps per tornar al punt de partida, en el seu cas en cada vegada pitjors condicions. Il·lusió-governar amb el PSOE-desil·lusió, en un cicle que mai no acaba.

És urgent contraposar a la seva recepta una proposta consistent, no només per combatre l’auge de la reacció i el feixisme, sinó per transformar d’arrel les condicions socials que l’impulsen i que impliquen una gestió irracional de la riquesa social i la limitació despòtica de la llibertat: en la fase històrica que ens toca viure, l’Estat Socialista és l’única sortida disponible que es contraposa realment a l’adveniment del nou Estat autoritari. La nostra gran tasca estratègica és avui recompondre el partit del proletariat, l’instrument necessari per al combat contra la burgesia, un partit de masses que atengui a totes les grans qüestions i problemes socials sota l’objectiu estratègic del socialisme; per fer-ho, cal desplegar una activitat constant que polaritzi el creixent malestar social en les nostres claus, que apunti contra l’ordre social capitalista i els seus partits lleials, així com conformar una gran xarxa de quadres comunistes que sostinguin de forma coherent i qualitativa el projecte polític, que exemplifiquin un model militant contraposat al dels partits de notables i influencers de la socialdemocràcia i al de l’activisme efímer i individualista.

A més, hem de desplegar sistemàticament una agitació i propaganda contra el punt de vista reaccionari que ara s’estén entre la classe treballadora i les classes mitjanes en descomposició, així com impulsar des d’ara mateix un gran front de classe contra la reacció i el feixisme, un front de caràcter defensiu que combati l’avenç de les posicions reaccionàries en tots els àmbits, les retallades de drets polítics i l’autoritarisme estatal, que tingui capacitat de confrontació efectiva al carrer contra els grupuscles feixistes, que inclogui a totes les organitzacions de la classe treballadora i sigui independent de l’esquerra parlamentària. L’èxit d’aquesta articulació defensiva, d’aquesta aliança tàctica, delimitarà el terreny de joc dels pròxims anys i les condicions organitzatives en què els comunistes haurem de treballar políticament.

Mentre alguns insisteixen en carrerons sense sortida, nosaltres hem de treballar per fer créixer una alternativa integral. No fer-ho seria un crim contra nosaltres mateixos i contra el futur.