Skip to main content
Un mitjà per la lluita de classes

Categoria de columna: Auge reaccionari

El 8M, terreny en disputa

Escrit per Anna Ruiz al .

La història que ens precedeix és important. Les diades emblemàtiques com el 8 de març guarden en si mateixes un origen, un sentit, una història que forma part de la llarga trajectòria de la lluita de classes. Les comunistes tenim el deure de desenterrar aquest rerefons.

Amb aquesta voluntat i fent-nos dignes del llegat de lluites anteriors, cal posar de manifest els motius que van portar a la II Conferència Internacional de Dones Socialistes i a Clara Zetkin a fixar aquesta data en el calendari de la nostra classe. I aquest motiu no és més que el de fer palès el lligam inextricable entre l’emancipació de les dones treballadores i l’emancipació de tot el proletariat. Una jornada que, lluny del que la socialdemocràcia i el feminisme burgès ens han volgut vendre, es fixava sota la ferma convicció que la lluita pel socialisme no s’entén sense la lluita contra l’opressió de gènere. I que, per tant, no hi ha manera d’assolir l’emancipació de totes les dones proletàries sense un horitzó socialista. La convicció i el compromís revolucionari ha impregnat tota la història de la nostra classe i les seues referents, des de Luxemburg, Zetkin i Kollontai a les dones proletàries de la Revolució Xinesa, però també les Partisanes o les militants de Mujeres Libres, entre d’altres. En aquestes experiències, tant les més exitoses com les que han fracassat, l’emancipació de la dona treballadora es plantejava com una qüestió indissociable de l’emancipació de classe, i en definitiva, del conjunt de la humanitat.

Segurament, no serem els únics que ens en considerem hereus, però aquí cal apuntar una qüestió imprescindible: en cap cas es pot reivindicar la història en un sentit buit, és a dir, de res ens serveix abraçar les figures de Luxemburg, Zetkin o Kollontai despullant-les de tot rastre comunista, titllant-les de «pioneres feministes» i obviant el projecte polític pel qual lluitaven. Tampoc ens podem acontentar amb un mer exercici d’idolatria retrospectiva, gairebé museístic. L’única manera de ser-ne veritables hereus és prenent el programa comunista i actualitzant-lo. De fet, el potencial del comunisme per subvertir l’opressió de gènere ni tan sols descansa en fets històrics concrets, sinó en una proposta universal de transformació de les relacions socials que aquells que ens han precedit van saber fer-se seua. Ara ens toca a nosaltres.

El centre de gravetat polític ha de pivotar al voltant de les mobilitzacions i l’acció del proletariat en contra d’aquesta tendència, integrada en el context general de conformació d’un nou moviment feixista i d’increment de les tensions imperialistes.

Aquesta tasca d’actualització, en els nostres dies, exigeix fer front a l’amenaça del feixisme i l’agenda reaccionària. Allò que proposem per oposar-nos a aquest panorama és la construcció d’un front de classe defensiu abans que triturin tota possibilitat d’organització revolucionària. Precisament perquè el gènere i la sexualitat són un dels nuclis articuladors d’aquesta agenda, la defensa dels nostres drets i llibertats en aquest àmbit ha de ser una prioritat política en els pròxims anys. D’aquesta manera, caldrà que una part essencial d’aquest front comporti la mobilització i activació política general tant de les dones treballadores com del proletariat LGTBI que veuen com els seus drets són posats al punt de mira de les forces feixistes. Una activació política, però, que ha d’aprendre dels errors del feminisme per no repetir-los, disputant l’avenç del masclisme entre la joventut treballadora i arribant inclús als sectors més exclosos i depauperats del proletariat femení. A la vegada, hem d’evitar la supeditació un cop més a les esquerres parlamentàries, les mateixes que ara fan malabars per vendre’ns l’enèsima proposta frontpopulista que s’aprofiti de la capacitat mobilitzadora i de la massivitat de la classe treballadora mentre relega les seves aspiracions polítiques més ambicioses a un segon pla. Aquests intents de supeditació tindran, evidentment, la seua traducció en matèria de gènere. Després d’haver-se passat anys instrumentalitzant i desdibuixant la lluita de les dones treballadores i el proletariat LGTBI, no sorprendria a ningú que es plantegessin de nou liderar aquesta possible tendència mobilitzadora.

Així doncs, cal que totes les forces que compartim la necessitat de respondre a cada retrocés en drets de gènere i sexualitat, a la impunitat dels reaccionaris i masclistes per divulgar la seua ideologia, a les agressions que patim quotidianament i a l’ofensiva de les oligarquies per depauperar les nostres condicions de vida, establim un treball comú i ens mobilitzem en aquesta línia. El centre de gravetat polític ha de pivotar al voltant de les mobilitzacions i l’acció del proletariat en contra d’aquesta tendència, integrada en el context general de conformació d’un nou moviment feixista i d’increment de les tensions imperialistes. Allunyant-se, per tant, d’aquells que porten anys malmeten la lluita contra el masclisme i l’LGTBIfòbia a base de batalles mediàtiques monopolitzades per idees dèbils, de la fràgil acció legislativa del feminisme institucional i de l’irracionalisme identitari que amaga el seu discurs.

Més enllà de la urgència de plantar cara a l’amenaça existent, l’organització de les dones treballadores i el proletariat LGTBI és una necessitat estratègica. Cal que grans contingents d’aquests sectors facin el salt a la participació política massiva, assumint el socialisme i superant la subordinació històrica a la qual es veuen relegades. Cal que les dones i el proletariat LGTBI aportem el nostre esforç en la construcció de l’única força capaç d’enderrocar el model destructor i obsolet de la civilització burgesa, això és, el Partit Comunista de masses a escala internacional. No podem pretendre situar-nos en posició de disputar les regnes de la societat a la burgesia sense contrarestar la devaluació cultural d’aquests sectors del proletariat, devaluació cercada i promoguda per aquestes mateixes oligarquies que té una traducció política en forma d’impotència que ens debilita com a classe. Per fer front a la catàstrofe i barbàrie que ens depara la crisi capitalista, necessitem un proletariat fort i cohesionat, sense divisions ni violències internes.

En resum, aquesta tasca immensa d’acabar amb una societat burgesa decadent -capitanejada per unes oligarquies repulsivament masclistes i pedòfiles- passa per la construcció d’una alternativa socialista, en què l’activació política en clau revolucionària de les dones treballadores i el proletariat LGTBI resulta una condició sine quan non. Per aquesta raó, disputem el 8M.

​​​​​

Jornades contra la guerra i el feixisme: un pas més en la construcció d’una resposta de classe contra la barbàrie

Escrit per Clara Ballester al .

Els dies 18 i 19 d’abril celebrarem unes jornades dedicades a analitzar la conjuntura actual i a debatre quina resposta política pot donar-hi la classe treballadora. No es tracta d’un exercici acadèmic ni d’un espai de reflexió abstracta. Aquesta iniciativa naix d’una necessitat urgent: comprendre què està passant al món i cap a on hem de dirigir les nostres forces. Llegir les notícies cada dia és submergir-se en una successió de fenòmens límit que avancen sovint més ràpid del que podem processar. Guerres obertes i tensions militars permanents. Disputes comercials globals. Augment vertiginós dels pressupostos de defensa. Reforçament dels cossos policials. Enduriment de les polítiques migratòries. Encariment generalitzat de la vida. Desmantellament dels serveis públics. Crisi estructural d’accés a l’habitatge. Catàstrofes ecològiques cada vegada més freqüents. Creixement electoral de l’extrema dreta i proliferació de grups feixistes de carrer. El món està catastròficament sumit en una deriva d’escalada bèl·lica, autoritarisme estatal i auge reaccionari. La sensació cada vegada més generalitzada és que ens trobem en un moment històric d’inflexió, en l’antesala d’un esclat mundial que, tot i encara difícil d’imaginar, resulta impossible negar.

La pregunta és inevitable: tot això és producte de l’atzarosa i brutal natura humana, i per tant no en podem fer res al respecte, o respon a una lògica històrica susceptible de ser compresa i modificada? Estem condemnats a aquesta espiral destructiva o hi ha motius per a l’esperança?

Les jornades que convoquem parteixen d’una hipòtesi clara: aquests fenòmens no són crisis separades, casualitats històriques o un tràgic destí, sinó manifestacions d’un mateix procés històric en què la classe treballadora encara tenim molt a dir. Tractar de fer palpable aquesta possibilitat (i necessitat) de la nostra classe d’esdevindre un actor amb veu pròpia és l’objectiu principal de les Jornades Polítiques de l’OJS. 

Aquesta aposta del Moviment Socialista no és significativa només per al mateix moviment, sinó en general per a la resta de revolucionàries del nostre territori. En un context com el valencià en què el teixit organitzatiu és tan reduït en relació amb el grau de despolitització existent, i on aquesta feblesa resulta encara més alarmant si tenim en compte la dimensió dels seus grans nuclis de població, que una organització independent plantege una lectura de conjuntura i un full de ruta concret al marge dels interessos de la política professionalitzada i les classes mitjanes, és una bona notícia per a totes. Més encara si aquesta proposta s’encarna en una trobada de dos dies en què centenars de joves tindran la possibilitat de compartir anàlisis i experiències i teixir els llaços militants que han de bastir eixa necessària resposta de classe a la barbàrie capitalista.

L’agonia del capital en crisi i l’agenda de les oligarquies

Com ja s’ha dit -i justificat- en moltes ocasions, hui el capitalisme es troba immers en una crisi crònica provocada pel seu propi desenvolupament. La seua fase històrica expansiva ha culminat i ha entrat en declivi. Durant segles, la competència ha impulsat la innovació tecnològica i la productivitat. Però el resultat no ha sigut una societat d’abundància compartida, sinó una contradicció estructural: com més tecnificada és la producció, més difícil resulta mantindre altes taxes de guany. Per mantindre els guanys, el capital només té tres grans vies. 

«La resposta comunista no es planteja com una simple oposició moral al feixisme, sinó com una alternativa històrica al sistema que el produeix»

La primera és intensificar l’explotació del treball: reducció salarial directa o indirecta, precarització, retallada de drets socials, transferència massiva de riquesa des del treball cap al capital. La segona és desplaçar la inversió cap a l’especulació financera i immobiliària. La bombolla financera global no és una anomalia, sinó una fugida estructural cap a espais de rendibilitat immediata. La tercera és la competència geopolítica per recursos, mercats i rutes comercials, que alimenta tensions comercials, militarització i guerra.

El que veiem, per tant, no és desordre. És el funcionament normal d’un sistema en declivi que necessita reorganitzar el món per a continuar existint. Aquest procés no es dona en el buit, sinó que té agents concrets. El poder econòmic mundial s’ha concentrat fins a nivells històricament inèdits. Les oligarquies —financeres, productives i mediàtiques— operen a escala supraestatal i condicionen les polítiques nacionals mitjançant el crèdit, el deute i el control monetari. Amb això no ens estem referint a una espècie de conspiració homogènia capitanejada per uns supermalvats, sinó al fet que l’ofensiva burgesa actual és dirigida per un bloc social, amb les seues contradiccions i descoordinacions internes, però que personifica un conjunt d’interessos amb capacitat real d’impulsar una agenda econòmica, política i ideològica global.

En l’àmbit econòmic, aquesta agenda implica una transferència constant de riquesa cap amunt, la financerització massiva i el buidatge progressiu de la capacitat reguladora dels estats. En política exterior, implica el rearmament generalitzat i l’escalada de tensions entre blocs imperialistes. En política interior, el reforçament autoritari dels estats per gestionar societats cada vegada més desiguals i inestables. L’autoritarisme, per tant, no és una dèria de la dreta parlamentària, sinó la forma política adequada al capitalisme quan deixa de poder comprar estabilitat social, i a la que es veuen abocades totes les forces polítiques parlamentàries.

La base social de la reacció i el nou feixisme

Cap agenda política avança sense suport social. I el suport a l’agenda de la reacció es troba, en gran mesura, en la descomposició de la classe mitjana occidental. Durant dècades, la classe mitjana va ser el pilar del pacte social del capitalisme avançat. Però la crisi estructural ha erosionat les bases materials que sustentaven la seua posició a través d’un procés de proletarització que implica per a moltes capes socials la pèrdua del seu estatus anterior o la incapacitat de mantindre’l d’una generació a altra. Davant la degradació de la seua posició social, molts sectors reaccionen buscant protecció o culpables: nacionalisme, racisme, securitarisme, tradicionalisme, meritocràcia punitiva… No són desviacions psicològiques, sinó respostes socials a la inseguretat material. Així es construeix la base de masses de la reacció contemporània, amb una falsa promesa de retorn a un suposat passat idíl·lic. No obstant, nosaltres sabem que la roda de la història mai gira cap a darrere, i que, com ja passà en altres èpoques, les derives reaccionàries només poden oferir més violència, més explotació i més opressió.

En aquest context emergeix el feixisme del segle XXI. No com a ruptura amb l’ordre existent, sinó com a aprofundiment funcional del seu autoritarisme. El nou feixisme porta a l’extrem la cosmovisió reaccionària: ultranacionalisme, purificació social, eliminació de l’alteritat, exaltació d’un ordre natural imaginari… Però a diferència del segle XX, no necessita constituir una força de masses d’oposició oberta a l’Estat liberal per a expandir-se. S’hi integra en aquest, el reforça i el complementa en tots els seus àmbits, des del carrer al parlament, passant per l’esfera mediàtica. El feixisme, a la llum de l’experiència històrica, ja no pot considerar-se una excepcionalitat de contextos passats, sinó una possibilitat estructural del capitalisme en crisi. 

La resposta comunista 

Si el feixisme no és una anomalia històrica ni un accident polític, sinó una possibilitat estructural del capitalisme en crisi, aleshores combatre’l no pot reduir-se a gestionar-ne els efectes més visibles. Implica necessàriament enfrontar les condicions materials que el fan possible i que el regeneren una vegada i una altra. Per això, un antifeixisme que es limite a defensar l’ordre existent —és a dir, que lluite contra el feixisme en nom de la democràcia liberal— acaba, en última instància, defensant el mateix terreny social i econòmic del qual emergeix la reacció.

Des d’aquesta perspectiva, la resposta comunista no es planteja com una simple oposició moral al feixisme, sinó com una alternativa històrica al sistema que el produeix. I aquesta alternativa només pot obrir-se si la classe treballadora es constitueix com a força política autònoma, capaç d’actuar amb objectius propis i independents de les lògiques de l’ordre existent. Això implica, necessàriament, reconstruir un subjecte de classe que no estiga dissolt en projectes interclassistes, desenvolupar formes d’organització pròpies i articular un bloc proletari que puga resistir alhora el reforçament autoritari de l’Estat i l’expansió social de la reacció. Sense aquesta autonomia política, qualsevol antifeixisme queda condemnat a actuar dins dels límits del sistema que diu combatre i acaba convertint-se, de fet, en una forma de gestió moderada de les misèries morals del capitalisme. 

Aquesta dinàmica pot ser transformada, però no desapareixerà per si sola. No hi ha automatismes històrics que resolguen el conflicte en favor de les majories socials, i menys encara en favor d’una opció revolucionària. Qualsevol canvi real exigeix comprensió, organització i intervenció conscient. És precisament des d’aquesta necessitat que convoquem les jornades. No com un espai de reflexió abstracta o de diagnòstic distant, sinó com un lloc des del qual analitzar amb rigor el moment històric que travessem, debatre les estratègies possibles, reconstruir una perspectiva de classe i, sobretot, començar a articular respostes polítiques a l’altura del repte. El que està en joc no és menor. El futur no es decidirà en els debats ni en les declaracions d’intencions, sinó en la capacitat real de construir formes d’organització col·lectiva que transformen les relacions de poder existents. Les jornades que convoquem volen ser, de manera modesta però conscient, un pas en aquesta direcció. Perquè, davant la barbàrie capitalista, l’única resposta racional és construir poder de classe. I fer-ho abans que siga massa tard.

Mil anys de PSOE o com no combatre la reacció i el feixisme

Escrit per Lluc Servera al .

«Si tinguéssim més força, faríem un PSOE millor» és una de les millors frases de l’espectacle que oferiren Gabriel Rufián (ERC) i Emilio Delgado (Más Madrid) dimecres passat a Madrid. Dic que és una de les millors perquè condensa bastant bé el punt de partida compartit de totes les propostes de reformulació d’un nou front popular que està plantejant la socialdemocràcia més o menys radical: quina és la manera més adequada d’assegurar que tornen a formar part del bloc de governabilitat del PSOE.

En una perfecta mescla estilística de cunyadisme d’esquerres i tuitaire d’èxit, dues de les veus de moda de l’esquerra a l’esquerra del PSOE, sigui el que sigui que significa això, dibuixaven la seva proposta per fer front a l’auge de la reacció i el feixisme; una proposta que consisteix a repetir exactament el que han fet fins ara els seus projectes polítics, sumant-li «més unitat i il·lusió», teòrica plurinacionalitat i certa dosi d’enginyeria electoral en el repartiment de les províncies. Una proposta que segurament neix morta, per incompatible amb el manteniment dels aparells a sou dels partits i també perquè a les coalicions electorals o a les retirades estratègiques, dos més dos no sempre sumen quatre. 

La direcció d’ERC ja ha sortit a desautoritzar tímidament i amb matisos a Rufián; EH Bildu i el BNG ja han dit que no comptin amb ells per aquests experiments, i tant MÉS com Compromís, que concorreren col·ligats amb Sumar el 2023, valoren ambiguament i des de la distància la proposta. Una arrencada prometedora.

Dissabte passat, també a Madrid, s’hi presentava la proposta original d’unir els partits que fa dos anys teòricament ja s’havien unit en Sumar, convertint-se en Sumamos Más Unidas y en Común_definitiu_imprimir.pdf o la marca que acabin pactant els experts en compol de cada formació. Sumar, IU, Más Madrid i els Comuns, els partits amb presència actualment al Govern estatal es conjuraven per rellançar la il·lusió entre les seves minvants bases militants i també entre la població descontenta, que viu pitjor en quasi qualsevol sentit ara que quan ells començaren a governar.

Podemos, a l’expectativa, es mira tots aquests moviments amb recel mentre el seu radicalisme verbal contra el malmenorisme serveix com a benzina pel seu aparell mediàtic-empresarial ben carburat. Però el gaslighting professional i constant que practiquen, que ens vol fer creure alhora que ells mai han governat i que quan ells governaven tot funcionava millor, que no tenen res a veure ni amb l’aprovació del major augment de despesa militar de la història de l’Estat espanyol ni amb sostenir a ministres encobridors de tortures, no és suficient per fer-nos oblidar que comparteixen la mateixa perspectiva estratègica inoperant que totes les formacions de l’esquerra a l’esquerra del PSOE. 

«Semblaria que, com Sísif, els socialdemòcrates nostrats estan condemnats a repetir exactament la mateixa tasca cada cert temps per tornar al punt de partida, en el seu cas en cada vegada pitjors condicions. Il·lusió – governar amb el PSOE- desil·lusió, en un cicle que mai no acaba».

El que la nostra generació ha d’aprendre a la força és que, després de la tragèdia i la farsa, la història pot seguir-se repetint de maneres que cada vegada freguen més el ridícul; seria quasi còmic si no fos perquè som davant d’una conjuntura que ens amenaça existencialment. L’articulació d’un nou moviment feixista que ve a actualitzar un model de gestió i governança encara més autoritària del mode de producció capitalista se’ns planteja avui com el principal repte immediat que enfrontam, un repte en què ens hi jugam les condicions mateixes per fer política. 

Les noves propostes frontpopulistes són impotents per combatre l’auge de la reacció i el feixisme. Ho són perquè la proposta estratègica de l’esquerra reformista (radical o no) adoba el terreny precisament perquè germinin i arrelin les diferents formes polítiques i culturals que caracteritzen aquesta nova versió del programa de l’oligarquia occidental. I perquè no existeix avui cap força política de masses que pogués hegemonitzar un hipotètic front popular que no sigui la socialdemocràcia; no es reuneixen ni tan sols les condicions d’entreguerres del segle passat que passaven per un moviment obrer fort i per l’existència de grans organitzacions comunistes (amb encerts i errors de gran importància), ni tampoc es parteix d’una anàlisi seriosa de què va significar aquella experiència històrica. Estam parlant d’una qüestió que, amb molt poques excepcions, es planteja com una simple suma electoral-discursiva amb l’esperança de reflotar marques mig enfonsades. 

La insistència de l’esquerra reformista en la via morta de governar l’Estat capitalista, que sempre passa per implementar les reformes necessàries per sostenir el cicle d’acumulació capitalista i, en conseqüència, per sostenir la subordinació política del proletariat i la seva condició d’explotat, els converteix davant dels ulls de bona part de la classe treballadora en responsables de l’empitjorament de les seves condicions de vida. Occident en general, però Europa en concret de forma més aguda, es troben avui en una cruïlla de difícil sortida, entre la decadència imperial atlantista i una crisi econòmica global, que empeny a la classe dominant a l’ofensiva en tots els fronts. L’esquerra, en acceptar i implementar el programa econòmic, cultural i polític dictat per l’oligarquia està executant les primeres passes d’una transformació que un partit ultradretà simplement acceleraria i radicalitzaria i, per tant, obrint la porta a un nou Estat autoritari, objectiu últim del nou moviment feixista, que substituiria la façana liberal de la dictadura de la burgesia i que posaria en escac la possibilitat d’articular un projecte polític independent.

Sumar, Podemos, Izquierda Unida, els Comuns, Esquerra Republicana, MÉS o Compromís han tingut responsabilitats en els darrers anys a absolutament tots els nivells de govern, directament o indirecta, tant en l’àmbit municipal, autonòmic o estatal, i és obvi per a tothom que no han solucionat cap dels problemes que té la classe treballadora. No han suposat cap amenaça pels beneficis insultants de rendistes ni han prohibit de forma efectiva la barbàrie dels desnonaments, no han aturat la sagnia lenta però agònica que suposa la davallada dels salaris reals, no han impedit la proliferació de grups esquadristes al carrer ni la propaganda reaccionària a tot arreu, no han qüestionat fins a les últimes conseqüències la lleialtat atlantista còmplice del genocidi ni els abusos policials, no han actuat contra el retrocés en drets i llibertats polítiques. 

En el pitjor dels casos, no només és que no hagin fet res d’això, cosa que ja hauria de posar en entredit l’efectivitat de la seva proposta política com un tot més enllà de les bones intencions, sinó que han col·laborat entusiastament, empesos per la seva dependència acceptada d’institucions i aliances internacionals i per la transformació reaccionària de les seves bases socials i electorals. Del seu fracàs, dels seus errors de principi i de les seves renúncies, se n’alimenta l’amenaça que ve. Semblaria que, com Sísif, els socialdemòcrates nostrats estan condemnats a repetir exactament la mateixa tasca cada cert temps per tornar al punt de partida, en el seu cas en cada vegada pitjors condicions. Il·lusió-governar amb el PSOE-desil·lusió, en un cicle que mai no acaba.

És urgent contraposar a la seva recepta una proposta consistent, no només per combatre l’auge de la reacció i el feixisme, sinó per transformar d’arrel les condicions socials que l’impulsen i que impliquen una gestió irracional de la riquesa social i la limitació despòtica de la llibertat: en la fase històrica que ens toca viure, l’Estat Socialista és l’única sortida disponible que es contraposa realment a l’adveniment del nou Estat autoritari. La nostra gran tasca estratègica és avui recompondre el partit del proletariat, l’instrument necessari per al combat contra la burgesia, un partit de masses que atengui a totes les grans qüestions i problemes socials sota l’objectiu estratègic del socialisme; per fer-ho, cal desplegar una activitat constant que polaritzi el creixent malestar social en les nostres claus, que apunti contra l’ordre social capitalista i els seus partits lleials, així com conformar una gran xarxa de quadres comunistes que sostinguin de forma coherent i qualitativa el projecte polític, que exemplifiquin un model militant contraposat al dels partits de notables i influencers de la socialdemocràcia i al de l’activisme efímer i individualista.

A més, hem de desplegar sistemàticament una agitació i propaganda contra el punt de vista reaccionari que ara s’estén entre la classe treballadora i les classes mitjanes en descomposició, així com impulsar des d’ara mateix un gran front de classe contra la reacció i el feixisme, un front de caràcter defensiu que combati l’avenç de les posicions reaccionàries en tots els àmbits, les retallades de drets polítics i l’autoritarisme estatal, que tingui capacitat de confrontació efectiva al carrer contra els grupuscles feixistes, que inclogui a totes les organitzacions de la classe treballadora i sigui independent de l’esquerra parlamentària. L’èxit d’aquesta articulació defensiva, d’aquesta aliança tàctica, delimitarà el terreny de joc dels pròxims anys i les condicions organitzatives en què els comunistes haurem de treballar políticament.

Mentre alguns insisteixen en carrerons sense sortida, nosaltres hem de treballar per fer créixer una alternativa integral. No fer-ho seria un crim contra nosaltres mateixos i contra el futur.

En defensa dels discursos d’odi

Escrit per Àxel Altadill al .

La decadència de l’esquerra parlamentària no té aturador. La seua renúncia des de fa dècades al socialisme com un horitzó d’emancipació de tota la humanitat, a la conquesta del poder polític per part del proletariat, a l’expropiació revolucionària de la propietat burgesa, fa que estigui atrapada en un present amputat. El futur ja no existeix.

Aquesta claudicació de qualsevol horitzó revolucionari l’ha portat a abraçar el mode producció capitalista com l’únic possible, combinant un reformisme sense reformes, amb la defensa d’una moral de progrés, més centrada a jutjar les conductes individuals que en transformar les estructures socials. El seu principal objectiu és fabricar bones persones, moralment pures, impol·lutes, sense taques al seu expedient, alguna cosa semblant a allò que proposa l’església: els ciutadans modèlics d’un capitalisme en crisi que ha de mantenir un rostre amable.

La seua última ocurrència, que no és que sigui nova, sinó que últimament a conseqüència de l’auge reaccionari està més present que mai, és la croada contra l’odi. En concret contra els discursos d’odi. Com si es tractés d’un dels 10 manaments, ens repeteixen dia si dia també, que està malament odiar. Aquesta esquerra moralista, que s’agenolla davant del fèretre del papa i que va de Salvador Illa a Eulàlia Reguant, passant per Oriol Junqueras i Yolanda Díaz, està totalment desorientada i dretanitzada, ens vol arrossegar cap a la bancarrota intel·lectual en la qual fa anys que vegeten. Nosaltres hem de fer tot el possible per impedir-ho.

Els comunistes hem de saber captar la pulsió de les masses. I en aquest context de pujada del preu de l’habitatge, saqueig dels salaris, militarització de les fronteres, genocidi a Palestina, l’odi és un sentiment que travessa àmplies capes de la població. Nosaltres no podem ser els escolans que convencen una família proletària que ha patit una mort laboral, ha perdut la casa o la feina que està malament odiar. Nosaltres som els que hem d’atiar l’odi de classe contra l’estat burgès, els empresaris, els rendistes i els polítics professionals. La nostra tasca serà convertir aquest odi de classe en consciència socialista, és a dir, en comprensió conscient de quin és paper dels treballadors en la lluita de classes, de quins són els nostres enemics i de quines tasques tenim en el present per tal de tornar a convertir el socialisme en el futur de la humanitat.

Tota aquesta esquerra vaticana que s’escandalitza contínuament, que continua demanant-li a la fiscalia de delictes d’odi que intervingui cada vegada que Aliança Catalana, Vox, Desokupa o Núcleo Nacional es posicionen contra el proletariat migrant, contra els drets del proletariat LGBTI o de les dones treballadores haurien de comprendre que estan lliurant una batalla equivocada. Mai vencerem a les forces de la reacció i el feixisme de la mà de la fiscalia, que no és més que qui imparteix el criteri de la justícia burgesa. La nostra principal batalla no ha de ser perquè aquesta fiscalia actuï, essencialment, perquè sempre serem nosaltres els principals afectats d’aquesta limitació.

Només fa falta fer un repàs de contra qui ha actuat penalment la fiscalia al·legant delicte d’odi des que aquesta llei va entrar en vigor el 1995. I com des d’aquell moment les forces reaccionàries no han deixat de créixer aparentant oposició al sistema, quan en realitat són dissidència controlada, els gossos de presa que la burgesia allibera quan se sent amenaçada.

La nostra batalla és una altra. La nostra batalla és una batalla política, no una batalla moral o judicial. Aquesta consisteix a fer comprendre al proletariat quins són els seus interessos de classe; concretament, en generar les condicions per a la constitució d’un subjecte polític unitari, lluitar contra totes les divisions que fomenta la burgesia en el si dels treballadors, és a dir, combatre el racisme i l’opressió nacional, el masclisme i l’LGTBIfòbia. Per altra banda, consisteix també a polititzar el malestar d’àmplies capes de població, convertint l’odi i el ressentiment que senten en un vehicle per a la comprensió de com funciona la societat capitalista, per a posteriorment, fer que aquests processos desemboquin en organització baix els principis del socialisme.

Només una força socialista creixent, fruit d’aquest treball constant, que enquadri a amplis sectors de la classe, tindrà la capacitat d’extirpar d’arrel les condicions que generen l’existència de la reacció i el feixisme, això és, de superar de la societat capitalista. Aquest és el nostre horitzó, el futur pel qual lluitem, però per a això encara falta molt. Mentrestant és necessari dotar-nos d’una tàctica política eficaç que contribueixi a la tasca fonamental del nostre moment: consolidar i enfortir l’organització incipient sota coordenades socialistes i, per tant, posar les condicions per rellançar el comunisme com a projecte de masses. 

Quan ens enfrontem directament a la reacció, més que assenyalar a Aliança Catalana, Vox, Desokupa o Núcleo Nacional pels sentiments que professen o per com de males persones són, com si fóssim els guardians de la moral, els hem d’assenyalar sobretot pels interessos de classe que defensen. Això els ha de situar al costat de la burgesia, mostrar-los socialment com allò que són, els titelles que garanteixen que la burgesia continuï acumulant infinitat de riqueses a costa del nostre treball i el nostre sofriment, i evitar que es puguin presentar com l’oposició al sistema, aconseguint separar-los dels sectors de treballadors als quals s’estan aproximant. 

Els comunistes hem d’agafar el bou per les banyes, combatre la impotència de l’esquerra, aixafar el perill de la reacció i el feixisme. I per això, ens hem de tacar les mans de l’odi dels nostres companys i comprendre que la nostra tasca actual no és fabricar bons ciutadans, sinó despertar el sepulturer de la societat de classes: el proletariat revolucionari.