Categoria de columna: #7J MANIFESTACIÓ

No cal anar-se’n molt lluny ni en l’espai ni en el temps per veure que la reacció creix sense aturador. Només en els últims dies a Catalunya: atac amb amoníac contra dues persones sensesostre al barri de Sant Antoni de Barcelona, llançaments de pedres i líquid inflamable a un centre de menors a Piera, l’extrema dreta guanyant representació local a Osona i el Pallars Sobirà. A les xarxes, discursos racistes i masclistes a dojo. A les institucions, partits d’extrema dreta cada dia es fan més forts i les seves idees més compartides. I als carrers, encara que de manera incipient, grupuscles feixistes comencen a poder caminar cada cop més alegrement. La gran pregunta del moment: com frenem tot això?

A aquesta pregunta, l’esquerra institucional respon el de sempre: voteu-me a mi, que ve el llop. Conscients que no il·lusionen ja a ningú, intenten ara veure si almenys poden continuar a la cadireta mobilitzant la por. Sense fer cap esforç per analitzar per què creix la reacció, no entenen en quin terreny ens movem avui dia: en el d’un capitalisme en crisi. Així, no s’adonen que, amb la seva pràctica, no només no combaten la reacció, sinó que adoben cada dia més el terreny perquè aquesta no pari de créixer: amb les seves promeses incomplertes, posen l’adob; amb la seva incoherència, el sembren; amb la seva superioritat moral, el reguen. A falta d’una proposta política eficaç per combatre la reacció, perquè només pot ser-ho una proposta que combati el capitalisme, gesticulen molt perquè els veiem com els seus principals adversaris, mentre que a la pràctica es van arrossegant cap als seus marcs.

Per sort, som cada cop més els qui hem deixat de confiar en el pla de l’esquerra i busquem construir-ne un de nou. És en aquest sentit que demà l’OJS ha convocat una manifestació a Badalona: per posar sobre la taula la necessitat de posar la lluita de classes al centre. Una anàlisi de classe per entendre el problema i una sortida de classe per deixar fora una esquerra que ja no es creu ningú. Una sortida que assenyali el següent: només una alternativa socialista, oposada a tot el sistema de partits lleials a l’ordre social capitalista, pot ser una eina realment eficaç per acabar amb la reacció i el feixisme.

Demà tenim una cita important tots aquells que ens neguem a quedar-nos de braços plegats mentre les coses van cada dia pitjor. Una manifestació per si sola no acabarà amb la reacció i el feixisme, però ha de ser un pas en el camí de construcció d’una alternativa política. Una jornada per enviar un missatge clar a la societat: no tot és resignació i conformisme entre els joves de classe treballadora, cada cop som més els que hem decidit ser a primera línia de combat.

“Una revolució que transformi l’educació i una educació revolucionària per contribuir a la transformació social van lligades, però l’objectiu d’ambdues serà l’emancipació humana.” Isch López a Cambiar el mundo para cambiar la educación.

Les que eduquem infants i joves ens hauríem de preguntar si els nostres esforços i compromisos individuals són útils per aturar l’extensió de la reacció i el feixisme.

Tots aquells que estem en contacte amb la joventut en l’àmbit educatiu, ja sigui formal o del lleure, estem percebent que cada cop més joves estan assumint el marc mental i polític de l’extrema dreta: el que es concep com a transgressor per a un jove d’avui, és ser reaccionari. La criminalització dels migrants, la banalització del feixisme o la normalització de la violència masclista formen part del nostre dia a dia com a educadores. 

Segurament, com també passa en el meu entorn de pedagogs, caps, monitores i mestres d’esquerres, està creixent una frustració per no saber com entomar aquesta situació de forma efectiva. Davant d’aquest fenomen apareixen tres respostes que crec que són igualment problemàtiques: (1) Els que responsabilitzen i culpabilitzen als qui han assumit aquest marc, tractant-los d’idiotes i sense oferir cap mena de treball pedagògic efectiu que assenyali als veritables impulsors de l’auge reaccionari. (2) Els que opten per reduir-ho a una qüestió moral i l’enfoquen des d’una superioritat moral, com si tot es resumís en ser bona o mala persona, simplificant així el problema. (3) I altres que, amb poc més que gestos simbòlics i frases abstractes, renuncien a educar, perquè realment creuen que qualsevol ingerència és adoctrinament i, per tant, resten passius mentre els discursos reaccionaris arriben als joves sense ser confrontats. 

Aquestes postures, que en la pràctica podem trobar barrejades, són clarament impotents. Alguns ens preguntem què fer, llavors, des de l’àmbit educatiu. Fent una metàfora: si la reacció fos una foguera, com l’extingim de forma definitiva? Com l’apaguem més enllà de llençar-li gots d’aigua o encara més benzina? Com deixem de demanar que l’apaguin els que realment provoquen el foc o els que sobreviuen per la seva escalfor? Així doncs,proposo algunes tasques:

Per començar, cal desplegar una educació amb la crítica com a columna vertebral, que faci pensar als educands sobre per què reprodueixen aquests marcs, que contribueixi a desnaturalitzar la societat de classes que vivim i que els faci qüestionar qui en surt beneficiat. En definitiva, que els hi doni eines per comprendre el món i els antagonismes reals. 

Desemmascarar aquests fenòmens implica fer entendre que l’auge reaccionari no és simplement un augment d’una sèrie de discursos en abstracte, sinó fer entendre quines implicacions polítiques tenen, quin projecte polític porten com a conseqüència i, sobretot, quin mode de producció els genera i alimenta: un capitalisme en crisi. Cal que no eduquem des d’una suposada superioritat moral o desplegant dogmes quasi autoritaris. Serà necessari que expliquem que el poder de la burgesia es manté intacte, si l’únic subjecte que pot acabar amb la reacció i, per tant, amb la societat de classes es manté dividit i enfrontat. Per això, cal situar què i qui ha creat la foguera, qui en surt beneficiat i qui la pot apagar realment. En definitiva: entendre la reacció i el feixisme com a projectes de la burgesia per protegir el seu domini en temps de crisi, i reconèixer la classe treballadora com l’únic subjecte capaç d’acabar amb l’arrel del problema. 

D’una altra banda, el malestar dels joves que no fa més que créixer, pot ser fàcilment absorbit per posicions reaccionàries. La reacció s’encarrega d’assenyalar falsos culpables: el proletariat migrant, les dones, les persones LGBTI, etc. Aquesta situació què ens demana als educadors? Tenim la tasca de canalitzar aquest malestar cap a posicions revolucionàries. Hem de saber assenyalar l’origen d’aquesta situació: un capitalisme en crisi, una burgesia que vol defensar la seva posició i beneficis, i uns partits polítics que defensen aquests interessos. 

Aquest foment de la crítica o aquesta redirecció política del malestar, perquè sigui efectiva, no pot quedar en paraules. I, per tal que no es quedi només en el pla de les idees, necessitem una força política que pugui fer front a la reacció, nosaltres sols, no podem. Enmig d’una crisi, hem de construir una cultura política en què militar sigui el que és habitual, el que és necessari per a cada cop més sectors de la joventut. Defugir d’organitzar-se per reflotar els projectes d’una esquerra fracassada, si no per construir l’alternativa política de la classe treballadora; alternativa que veritablement acabi amb aquesta problemàtica de soca-rel. 

Aquestes són algunes idees que creiem essencials a l’hora de desplegar la nostra tasca ja sigui com a professors d’instituts, monitors de lleure, educadors o pedagogs. Tenint clar, també, que la nostra tasca no acaba ni es limita en l’àmbit educatiu, encara que aquest sigui imprescindible: cal organitzar-nos contra la barbàrie amb tota la resta de companys de la nostra classe, vinguin d’on vinguin.

És necessari i urgent demostrar que tot i que els temps que vinguin són foscos, cada cop som més les que veiem en el socialisme l’alternativa real per acabar amb una foguera que no deixa de cremar. I per això, tenim clar que no caminarem de la mà dels nostres enemics de classe ni tampoc d’aquells que s’hi escalfen mans i peus amb les seves flames.

En aquesta línia, les persones que treballem, fem de voluntàries o militem en l’educació juguem un paper fonamental. El temps corre i depèn de nosaltres que desenes, centenars i milers d’adolescents i joves no comprin els marcs de la reacció i el feixisme i, per contra, estiguin a primera línia en la lluita contra un foc que ho arrasarà tot.  

El 7 de juny tenim una cita important per assenyalar l’auge reaccionari que comporta el capitalisme en crisi i demostrar que l’educació és una eina imprescindible per la construcció d’una alternativa socialista.

Les nostres converses diàries cada vegada és més freqüent que estiguin monopolitzades per temes com: feixisme, auge reaccionari, masclisme, extrema dreta, racisme, discursos d’odi… I també per com fer-li front: antifeixisme, cordó sanitari, front democràtic, etc. Però fins al moment, ni la forma de conceptualitzar-ho, ni la forma de donar-li resposta estan aconseguint el seu objectiu: frenar l’avenç de les posicions reaccionàries en la societat.

Els comunistes davant de la situació actual tenim tres tasques:

1. Explicar no només allò que passa, perquè això ho pot veure qualsevol, sinó explicar per què passa.

2. Explicar allò que sembla que pot veure qualsevol d’una manera que aporti més claredat i no més confusió.

3. Donar una resposta que permeti transformar la situació actual, és a dir, dotar al proletariat de les eines necessàries per combatre.

Intentem fer aquest exercici i comencem per veure les causes de l’auge reaccionari.

L’element fonamental per a comprendre el perquè de l’auge reaccionari és la crisi històrica del capitalisme. És d’aquest declivi del qual la burgesia intenta escapar impulsant nous cicles d’acumulació cada vegada més curts, cosa que l’ha obligat a emprendre una nova agenda política reaccionària per a provar de mantenir l’actual ordre social.

A Europa, amb unes taxes de creixement irrisòries, amb un proletariat totalment desarticulat des de fa dècades i sense l’amenaça soviètica, la classe dominant no té la capacitat però tampoc la voluntat de mantenir el fonament del seu domini durant el darrer període: l’estat del benestar. Les diferents faccions estan entrant en contradicció: la política, els acords i el model econòmic posterior a la Segona Guerra Mundial -que serviren per transformar el proletariat en un subjecte dòcil i obedient- estan iniciant progressivament la fase de desintegració. Els temps canvien i el consens es transforma en coerció. Si les condicions econòmiques actuals no permeten generar els beneficis desitjats per mantenir unes taxes de creixement competitives, les promeses redistributives de la socialdemocràcia cauen ràpidament en el descrèdit fomentant l’antipolítica. 

Mentrestant, el parasitisme burgès, més voraç i improductiu que mai, sap que aquests beneficis s’hauran d’obtenir del saqueig de les butxaques dels treballadors. Però això que és molt senzill de dir, no és tan fàcil de fer. Principalment perquè l’habitual és que si tu li intentes prendre alguna cosa a algú, aquest es resisteixi amb ungles i dents. En conseqüència, la millor manera d’afrontar el procés de proletarització, que està polvoritzant les condicions de vida de la classe treballadora, és dividint-la i convencent-la que s’està empobrint perquè hi ha una allau d’immigrants que els hi prenen la feina, ocupen pisos, roben mòbils, col·lapsen la sanitat pública i reben ajudes socials. Divide et impera.

L’impuls d’una guerra cultural a gran escala per mitjà de l’agenda reaccionària té com a objectiu que als treballadors no se’ls pugui passar pel cap la idea d’unir-se per respondre i, que en aquest conflicte, puguin prendre consciència de la seva posició de classe. La burgesia sí que té memòria i impulsa una guerra preventiva perquè el comunisme no torni a ser el fantasma que recorre Europa.

Explicades breument les causes, ara és necessari entendre exactament a què ens enfrontem. Per a això, és necessari aclarir un fet. Per molt que es repeteixi als carrers, als mitjans de comunicació, a les xarxes socials, que el perill immediat és el feixisme, els comunistes hem de ser clars: això no és cert.

En quin sentit diem que l’amenaça feixista no és imminent? Si observem històricament com van ascendir el feixisme italià o el nazisme alemany, veurem que en ambdós casos va coincidir una crisi de tal magnitud que la burgesia els va convidar a ocupar els aparells de l’Estat. Avui trobem similituds, però també diferències: la burgesia pot sostenir el seu domini sense utilitzar la via del terrorisme antiproletari i la supressió total de drets polítics i sufragi universal, apostant per la creació d’un clima social que els permeti una actualització autoritària de l’Estat. L’extrema dreta, en alguns contextos, ja apareix a ulls de l’oligarquia com la millor opció per posar ordre en el caos que assola les democràcies capitalistes, però les mesures autoritàries són aplicades de manera cada vegada més clara per totes les faccions del Partit de l’Ordre, que inclou tant la dreta com l’esquerra. I això té profundes implicacions polítiques.

La nostra tasca principal consisteix a assenyalar una tesi que pot semblar molt contradictòria, però que és clau. La burgesia té clares les mesures que ha d’executar per garantir el seu guany, però té un fort debat intern sobre quina és la millor manera de fer-ho. És a dir, sobre si ha de ser una forma més clara i descarnada, o d’una forma més subtil i progressiva. Nosaltres no ens podem alinear amb el sector que diu que les mesures antiproletàries s’han d’aplicar d’una manera més gradual i indolora. Els comunistes hem de construir un front que ataqui les bases del seu domini, i això passa per trencar amb la comprensió burgesa de com trobar una sortida a la situació actual.

Ara mateix, això implica comprendre que situar al feixisme com el problema principal és la forma que té el sector de la burgesia que utilitza el PSOE per governar, per conservar el seu poder, construint un front democràtic baix el seu lideratge. Perquè si el problema és el feixisme, la solució és la democràcia burgesa. Si el problema és el feixisme, ens hem d’unir tots contra la barbàrie. I quan totes les forces polítiques s’uneixen s’imposa el criteri de la més forta: el PSOE. Així progressivament es va construint el front democràtic, que atrapa tots els partits de les classes mitjanes que estan a la seva esquerra, des de Podemos/Sumar a la CUP, passant per ERC, Compromís, BNG i Bildu. I evidentment, i per moltes dosis de radicalisme que vulguin aparentar amb antifeixisme de carrer, les joventuts d’aquests partits no són més que la façana radical d’aquesta aliança. Per molt que reneguin d’això, cap dels que hem anomenat no té una proposta alternativa a la de Pedro Sánchez, i aquesta és: que no governi PP i VOX. Per tant, el problema immediat no és el feixisme, és l’auge reaccionari que impregna totes les forces polítiques, on els partits d’extrema dreta tenen un paper dirigent i els grupuscles feixistes juguen un paper de radicalització.

Tenim la tasca de proporcionar les eines més efectives perquè el proletariat pugui estar a l’altura dels combats del moment, ja que en cap cas pot esperar aconseguir res radicalitzant les tesis dels responsables d’haver arribat a la situació actual. Proposem les següents:

1. Deixar d’assumir els marcs polítics de la reacció. No podem combatre l’extrema dreta i el feixisme, si ens passem el dia discutint sobre els temes que ells proposen, tal com fa l’esquerra parlamentària, que acaba assumint els seus marcs, justificant-se i contribuint a l’auge reaccionari. No es pot posar el focus només en intentar demostrar amb dades que el que diuen és mentida o equivocat, perquè la política no interpel·la només en base a la raó sinó també a la passió. Hem de ficar tots els mitjans possibles per despertar una pulsió més forta entre els treballadors que la que generen dels nostres enemics de classe, hem de desplaçar els temes de debat públic situant a la burgesia en lloc dels immigrants com a culpable del procés d’empobriment generalitzat. Els hem de forçar a discutir de temes com l’elevat preu de l’habitatge, el genocidi de Palestina, el rebuig a la guerra imperialista, la reducció de la jornada laboral, etc. I hem de fer-ho des del punt de vista del marxisme i la lluita de classes.

2. Deixar en evidència la inutilitat de l’esquerra parlamentària i la seva estratègia d’apel·lar a la moral com a mur de contenció a les forces reaccionàries. Després que l’home més ric del món –Elon Musk– hagi fet la salutació feixista, hem d’assumir que és inútil pensar que algú sentirà vergonya només pel fet que l’assenyalem com a feixista. D’acord amb això, els cordons sanitaris i l’apel·lació als discursos d’odi demostren la impotència de les esquerres parlamentàries, que es refugien en la superioritat moral per falta d’una proposta política eficaç. Hem d’assenyalar davant dels seus votants com la seva incapacitat i les seves falses promeses no fan més que alimentar a la reacció.

3. Realitzar demostracions de força de cara a la societat –com la manifestació de l’OJS de Catalunya el 7 de juny– on aglutinar des de la perspectiva del socialisme a tots aquells sectors que se senten amenaçats per l’auge reaccionari, amb un treball colze a colze amb militància dels diferents col·lectius de base, sindicats laborals i sectors del proletariat que veuen més empitjorades les seves condicions de vida, com el jovent, les dones, les persones LGTBI i els migrants.

L’onada reaccionària ha arribat per a quedar-se, necessitarem una tàctica política sòlida per a combatre de forma efectiva a la burgesia durant els pròxims anys. I això comença per no ser atrapats a l’òrbita del front democràtic que en última instància és el responsable d’haver-nos portat a aquesta situació desastrosa. Deixant via lliure a les forces reaccionàries per a mostrar-se com l’única alternativa possible a la decadència actual. Hem de ser nosaltres, els comunistes, els qui estem a primera línia en el combat contra la reacció, els qui convertim el socialisme en una alternativa política de masses.