Amb la voluntat de contribuir als debats oberts d’aquest curs polític, el Moviment Socialista del País Valencià presentem un balanç del cicle de mobilitzacions post-DANA i les diferents propostes i iniciatives que aspiren a donar-li continuïtat. En aquest sentit, farem un breu recorregut cronològic centrant-nos en les fites que considerem cabdals per a comprendre l’evolució d’aquest moviment popular, com ara la vaga general del 29 de maig o l’anomenat Acord Social Valencià. Aprofitarem l’ocasió per a respondre algunes apel·lacions pendents.
Comencem pel principi. Des del passat novembre, la ciutat de València ha viscut tot un cicle de mobilitzacions en protesta contra el govern autonòmic i la seua gestió criminal de la catàstrofe de la DANA, la qual va deixar més de 200 morts i danys materials incalculables. Aquest cicle de mobilitzacions ha marcat una discontinuïtat en el panorama sociopolític valencià, caracteritzat per l’adveniment precoç del canvi de torn bipartidista cap a un govern de PP amb suports de Vox des del 2023. Des de la seua formació, l’oposició a aquest govern amb elements ultradretans va ser més aviat tèbia, tant per part de l’esquerra electoral com per part d’uns moviments socials encara en reflux, recuperant-se de la dinàmica d’assimilació i pacificació dels governs d’esquerres del canvi. Malgrat els greus atacs contra els drets i llibertats (contra el valencià i els drets de gènere i sexualitat, entre d’altres) i malgrat la seua inestabilitat interna, a partir de la qual va acabar eixint-ne Vox, abans de la crisi de la DANA no s’albirava cap força política plantejant un procés d’oposició seriós a l’hegemonia electoral de Mazón. Al seu torn, però, la despolitització i el malestar predominaven com a principal tendència entre amplis sectors de la classe treballadora valenciana.
L’adveniment de la tragèdia va marcar un abans i un després, reactivant una dinàmica política convulsa al País Valencià. Malgrat tot, és evident que els esdeveniments no han generat una correlació de forces capaç de fer caure al govern autonòmic. En el nostre balanç volem presentar una perspectiva crítica amb les forces de l’esquerra parlamentària que van entendre la conjuntura post-DANA com una oportunitat d’or per anar més enllà de la seua mediocritat i intentar un nou govern d’esquerres.
De fet, si analitzem el paper dels actors polítics parlamentaris, tant al País Valencià com a escala estatal, l’escenari posterior a la DANA ha estat un espectacle tan vergonyós com la gestió política d’aquesta. Hem vist com tots els partits institucionals han actuat amb un cinisme calculat, posant per damunt els seus interessos electorals a la vida i seguretat de la població afectada. Des del primer moment, el PP, amb Mazón com a titella mediocre i incompetent, va demostrar que era incapaç de gestionar ni la logística més bàsica, mentre Feijóo li oferia un suport tebi per a deixar-lo cremar-se políticament i utilitzar la seua caiguda quan li convinga. Pel seu costat, el govern central de PSOE i Sumar, lluny de fer front a la tragèdia, va preferir rentar-se les mans: podria haver declarat l’estat d’alarma, però va optar per no tacar-se de fang i mort, sacrificant el benestar de la classe treballadora valenciana per evitar un major desgast polític.
És en aquesta correlació de debilitats on l’ala esquerra de la socialdemocràcia, representada principalment per Compromís, va veure l’ocasió perfecta per a tornar a mostrar-se com a alternativa al PSPV i veritable força d’oposició al PP autonòmic. No obstant això, acostumada als equilibris electorals i, sobretot, al fet que l’únic govern d’esquerres possible al País Valencià implica al PSPV com a actor protagonista, la crossa taronja del mal menor sabia que el seu potencial creixement no podia realitzar-se a costa d’enfonsar al seu soci natural. Per això ha estat la principal interessada en reduir la indignació popular a un simple «Mazón dimissió» i a un cicle de protestes domesticades que aplanaren el camí a les pròximes eleccions. L’objectiu: esdevindre la pota esquerra més grossa possible d’un nou Acord del Botànic que torne a posar al PSPV al capdavant de la Generalitat.
Tractarem de veure fins a quin punt aquesta temptativa ha desplegat tentacles que encara hui limiten les potencialitats de l’actual cicle de mobilitzacions populars.
De les manifestacions a la vaga general
Al llarg d’aquests mesos d’autoorganització, protestes i lluita col·lectiva, les manifestacions encapçalades per la Plataforma Mazón Dimissió (hegemonitzada per Acció Cultural, base social de Compromís), s’han demostrat insuficients no sols per a fer caure el Consell de Mazón, sinó també, i sobretot, per a assolir les demandes més ambicioses exigides pels moviments socials de la ciutat. Davant d’això, diferents iniciatives sorgiran disposades a anar més enllà en les formes de lluita i superar les limitacions evidents d’unes manifestacions periòdiques que, tot i comptar amb la participació d’amplis sectors populars, han estat clarament capitanejades per les ambicions electoralistes de l’esquerra parlamentària.
Per la seua banda, si alguna cosa ha caracteritzat el Moviment Socialista (MS) del País Valencià, especialment a través de la seua organització juvenil (OJS), és haver dut a terme des del principi una crítica frontal a la capitalització evident d’aquest cicle de mobilitzacions per part de la Plataforma Mazón Dimissió. Un intent fructuós de cooptació que començà a donar-se des de la primera manifestació convocada el 9 de novembre, on els agents més representatius dels moviments socials de la ciutat es van adherir a la Plataforma adoptant plenament el discurs d’Acció Cultural respecte de l’assenyalament selectiu dels responsables polítics. Aquest assenyalament selectiu, com ja s’ha dit en nombroses ocasions, consisteix a exigir la dimissió del govern de Mazón considerant-lo l’únic responsable polític de la gestió de la DANA, eludint així qualsevol responsabilitat del govern estatal de PSOE i companyia, el qual ha estat fent càlculs partidistes des del mateix dia de la catàstrofe, prioritzant els seus interessos electorals per damunt de les necessitats de les afectades. Així, en silenciar la responsabilitat del govern estatal, el crit de «Mazón dimissió» deixa via lliure a l’esquerra parlamentària per a postular la necessitat d’un nou Acord del Botànic que, suposadament, hauria de donar resposta institucional a les necessitats i demandes que els moviments socials posen sobre la taula.
“S’ha generat un escenari en què qualsevol mobilització sota el lema «Mazón dimissió» que no assenyale també, i de forma explícita, al govern central del PSOE, es converteix voluntàriament o involuntària en un element més d’una campanya de pressió per a desgastar al PP i aplanar el terreny a l’esquerra de cara a les pròximes eleccions autonòmiques.”
La deriva de les mobilitzacions, amb el seu lema i pancartes, càntics i manifestos polítics, etc., reflecteix l’èxit de l’esquerra institucional en haver aconseguit imposar un sentit comú segons el qual demanar la dimissió del govern de Mazón exigeix un silenci absolut sobre la responsabilitat del govern progressista de l’Estat espanyol. D’aquesta manera, les manifestacions no sols han canalitzat bona part del descontentament general i políticament indefinit de la societat valenciana, sinó que també han aconseguit estendre entre els moviments socials un discurs i posicionament polític absolutament funcionals als interessos electorals de l’esquerra parlamentària. En altres paraules: s’ha generat un escenari en què qualsevol mobilització sota el lema «Mazón dimissió» que no assenyale també, i de forma explícita, al govern central del PSOE, es converteix voluntàriament o involuntària en un element més d’una campanya de pressió per a desgastar al PP i aplanar el terreny a l’esquerra de cara a les pròximes eleccions autonòmiques.
Aquesta tendència cap a un oportunisme partidista cada cop més accentuat, però, contrasta amb el caràcter inicial d’aquest cicle de mobilitzacions; el qual, de fet, podríem dividir en tres fases: l’esclat, el declivi i l’intent de reanimació.
L’esclat. La primera manifestació va ser una brutal reacció espontània de la societat valenciana davant la catàstrofe política de la DANA. El grau de massivitat i d’indignació social va sobrepassar per molt les aspiracions oportunistes de la Plataforma Mazón Dimissió. Per més que aquesta volguera canalitzar la reacció de masses cap al seu posicionament partidista, no va poder evitar que el moment de màxima efervescència obrira un espai d’operativitat política perquè els sectors revolucionaris poguérem plantejar una crítica efectiva en les mobilitzacions, visibilitzant un discurs alternatiu que defugia la lleialtat electoralista cap a una part dels culpables.
El declivi. Tanmateix, aquest espai d’operativitat política començaria a obstruir-se tan prompte com el discurs de la Plataforma s’imposava de forma absoluta sobre tots els agents socials i polítics mínimament rellevants. Davant d’això, va haver-hi intents de reobrir aquest espai a través de la creació d’un bloc crític que continuara assenyalant tots els culpables polítics i l’oportunisme del discurs que s’havia fet hegemònic. Malgrat els esforços d’alguns sectors —entre els quals, l’OJS— i l’existència d’un sentit comú clar sobre la necessitat d’aquesta crítica a les maniobres electoralistes, no s’acabà de fer el pas a trencar amb la Plataforma. Al màxim que s’arribà fou a elaborar un manifest alternatiu donant cabuda a diverses reivindicacions socials, però sense cap crítica al paper del PSOE ni a l’intent de cooptació per part de l’esquerra parlamentària.
Des d’eixe moment, les manifestacions entraren en un procés de declivi, sent cada cop més evident la seua funció com a lobby polític.
L’intent de reanimació. És en plena fase de declivi quan els sindicats combatius (CGT, CNT, Intersindical i COS) i els moviments socials de la ciutat, aleshores coordinats en València no està en venda, plantejaran la seua voluntat d’anar més enllà en els mètodes de lluita, mitjançant la convocatòria d’una vaga general autonòmica. Parlem d’això a continuació.
En la mateixa línia, tot i que amb dinàmiques, protagonistes i tempos diferents, aquesta voluntat cristal·litzarà també en la promoció de l’anomenat Acord Social Valencià, al qual dedicarem un apartat més avall.
La vaga general del 29M: una lectura crítica
El 29 de maig, els sindicats combatius van convocar una vaga general per a demanar la dimissió del Consell de Mazón, la qual, tot i comptar amb el suport del conjunt dels moviments socials del País Valencià, tindrà un seguiment notablement baix: menys del 6% segons xifres oficials de la Generalitat. Per comprendre el perquè d’aquesta convocatòria cal acabar d’ubicar-la en el seu context.
Com dèiem, la idea de la vaga general sorgia amb la voluntat de superar les limitacions d’unes mobilitzacions que s’havien demostrat impotents per a exigir responsabilitats judicials i polítiques al Consell de Mazón. Segons els càlculs dels sindicats combatius, si la iniciativa es guanyava el suport popular i la legitimitat suficient, podrien forçar UGT i CCOO perquè s’hi sumaren a la convocatòria. Fet que, des del principi, demostra que eren conscients que l’adhesió dels grans sindicats era condició necessària perquè la vaga general autonòmica tinguera un mínim de seguiment, garanties per als treballadors i alguna repercussió real sobre la producció i guanys empresarials.
A tal efecte, els sindicats combatius posaran en marxa una roda de contactes i negociacions amb diferents agents sindicals, polítics i dels moviments socials amb l’objectiu que s’adherisquen a la convocatòria. D’ací es derivaran tres elements claus per a acabar de delinear el caràcter d’aquesta vaga:
- D’una banda, la iniciativa dels sindicats combatius adoptarà plenament el discurs polític hegemònic entre els moviments socials, assumint l’assenyalament de Mazón i l’exigència de dimissió del govern de la Generalitat com a demanda política principal, al mateix temps que s’eludia la responsabilitat del govern estatal.
- A aquesta demanda política principal, se li n’afegiran altres de secundàries de caràcter econòmic, com ara l’augment dels salaris, la millora dels serveis públics o demandes d’habitatge.
- Finalment, i com era previsible, CCOO i UGT no donarien suport a la iniciativa. I és que una vaga general convocada pels grans sindicats (la primera en més d’una dècada!) faria saltar per l’aire els acords entre aquests, la patronal i les diferents instàncies de govern, tant en l’àmbit estatal com autonòmic. De la mateixa manera, encara que Compromís era (i és) la força política més interessada en pressionar a Mazón, tampoc no donaria suport a la convocatòria, bàsicament perquè podia endur-se el rèdit polític i electoral sense necessitat de mullar-se i posar en risc les seues relacions amb els sindicats majoritaris i amb el mateix PSOE.
Amb aquests elements quedava definit el caràcter de la vaga. Des d’un punt de vista general, la mobilització agafaria un caire més radicalitzat que les anteriors tant pels mètodes de lluita com per les reivindicacions econòmiques. Però es tractava d’una radicalització més aparent que real: l’objectiu principal de la vaga continuava sent l’assenyalament partidista de Mazón i el Consell, quedant les reivindicacions econòmiques no ja subordinades a aquest objectiu polític, sinó, com ara veurem, directament convertides en paper mullat.
“Celebrem i compartim la voluntat de recuperar la vaga general com a tàctica de lluita del proletariat organitzat, però pensem que s’ha de garantir un ús coherent i útil d’aquesta.”
Si les tàctiques es mesuren pels seus efectes pràctics i no per les intencions de qui les desplega, aleshores cal preguntar-se pels resultats d’una vaga general impulsada per sindicats que, tot i combatius, tenen poca presència en els centres de treball i, a més, sense implantació en tot el territori valencià. Com ja hem dit, celebrem i compartim la voluntat de recuperar la vaga general com a tàctica de lluita del proletariat organitzat, però pensem que s’ha de garantir un ús coherent i útil d’aquesta. Motiu pel qual no podem fer altra cosa que analitzar amb honestedat i sense triomfalismes el perquè del baix seguiment d’aquesta convocatòria.
Per a nosaltres, la causa de fons que explica el baix seguiment de la vaga no pot reduir-se a possibles errors de procediment ni a factors merament conjunturals. Si bé és cert que els tempos van ser precipitats i que haver-li dedicat un parell de mesos més a agitar en els centres de treball potser hauria arrossegat algun sector més, en cap cas hauria augmentat el seguiment de forma significativa. De la mateixa manera, una eventual adhesió d’UGT i CCOO —suposant un escenari fictici en què renuncien màgicament a la seua naturalesa de concertació— hauria estat sense dubtes un impuls considerable. Però tampoc no n’hauria garantit l’èxit.
Diguem-ho clar: una vaga general sols pot ser exitosa en termes de suport i seguiment quan parteix d’un tensionament massiu de la lluita i l’organització laboral. Si estem d’acord en això, que hauria de ser quelcom bàsic, aleshores haurem de preguntar-nos per l’absència generalitzada d’aquest tensionament i organització de base, siga en el món laboral o en qualsevol altre àmbit on el proletariat es troba sotmès al capital. I més encara: haurem de preguntar-nos pels mecanismes burocràtics i institucionals a través dels quals es vehicula la poca conflictivitat i organització existents entre la nostra classe (sense obviar els processos de conflictivitat que, com en el cas de lluites del metall, aconsegueixen sobrepassar-los temporalment, recordant-nos la potencialitat vigent de la nostra classe). En fer-ho, arribaríem a la conclusió que la deriva oportunista de les mobilitzacions post-DANA i el baix seguiment de la vaga general comparteixen arrel: l’escenari desolador que ens deixa la derrota històrica del proletariat com a classe política revolucionària. Un escenari en què els grans sindicats i partits obrers han estat plenament absorbits en l’Estat capitalista i convertits en mecanismes burocràtics d’integració i segregació de classe, en corretges de transmissió de la política reformista, que no sols han contribuït al desmantellament del moviment proletari de masses, sinó que impedeixen de forma constant la seua rearticulació.
Davant d’aquest escenari de derrota, no podem més que celebrar de nou la voluntat dels sindicats combatius de recuperar aquesta eina de lluita fonamental. Però amb això no és suficient. Hem de preguntar-nos per les condicions concretes en què la tàctica de la vaga general podria ser efectivament recuperada per la classe treballadora i posada al servei dels seus interessos. Al nostre entendre, en un context històric com el que descrivim, construir aquestes condicions passa per la reorganització pacient del proletariat com a classe independent, tant en els centres de treball com més enllà d’aquests, en tots i cada un dels fronts de conflictivitat on s’expressa la lluita de classes. Aquesta és també una qüestió bàsica: sense construir organitzacions de classe massives i ben arrelades als centres de treball no hi cap possibilitat d’organitzar una vaga general al marge dels sindicats grocs que siga mínimament efectiva.
“La deriva oportunista de les mobilitzacions post-DANA i el baix seguiment de la vaga general comparteixen arrel: l’escenari desolador que ens deixa la derrota històrica del proletariat com a classe política revolucionària.”
Malauradament, això és el que vam veure el 29 de maig. Sense haver acomplit aquesta tasca organitzativa prèvia, la vaga general només va poder mobilitzar una ínfima minoria de treballadores. De fet, en termes generals, podríem reduir-la a dos tipus de perfils: d’una banda, aquells pocs sectors laborals que ja s’havien mobilitzat i organitzat als seus centres de treball contra les institucions autonòmiques —siga per qüestions relatives a la gestió de la DANA, com ara els treballadors ferroviaris, o relacionats amb altres conflictes, com és el cas del professorat—; i, d’altra banda, aquells treballadors que, per les seues condicions avantatjades, podien permetre’s secundar una convocatòria absolutament minoritària sense por de patir represàlies. Més encara tractant-se d’una vaga eminentment política i sense arrelament en els centres de treball; una combinació de factors que, lluny d’oferir garanties, tendeix a posar una diana al front a qui gosara secundar-la.
Amb tot, encara haurem d’afegir-hi un ingredient més: perquè una vaga general responga realment als interessos del proletariat, i no es veja fagocitada pels interessos d’altres classes, no és suficient amb el suport ampli de les masses, cal també que les forces sindicals que l’organitzen trenquen decididament no sols amb els aparells burocràtics i corporatius del sindicalisme de concertació (majoritàriament representat en UGT i CCOO), sinó també amb les lògiques interclassistes que travessen els moviments socials i que, directament o indirecta, alimenten el projecte reformista de les classes mitjanes. Aquesta és, segurament, la qüestió més complexa i delicada, ja que suposa confrontar amb el sentit comú hegemònic de la unitat popular. Però no hi ha un altre camí: cal trencar amb la lògica absorbent de l’interclassisme i explicitar de forma clara i concisa que els interessos de classe del proletariat sols poden assolir-se garantint la seua independència en les lluites salarials respecte dels interessos d’altres classes i fraccions.
“Els sindicats de classe han de posar sobre la taula un posicionament propi, una lectura de classe que s’esforce a delimitar camps amb el reformisme socialdemòcrata, més decididament encara quan aquest és absolutament hegemònic.”
Per descomptat, no existeix cap fórmula màgica predeterminada que ens indique com s’ha de dur a terme aquest procés d’autonomització de classe en el context específic actual de les lluites laborals. Això exigeix d’un ampli debat col·lectiu entre els diferents destacaments que es troben en disposició i voluntat d’entomar la tasca. No obstant això, i encara que des d’un front marcadament diferent del laboral, el MS del País Valencià intentem aportar al debat general de la pràctica sindical a partir del treball diari que desplega el Sindicat d’Habitatge de València (SHV). Amb la intenció de contribuir a l’articulació d’un bloc de classe independent en el front de l’habitatge, pensem que la seua activitat apunta en la direcció correcta. Lluny de renunciar a la lluita concreta per demandes immediatament realitzables, l’acció sindical del SHV tracta sempre de vincular cada demanda i victòria parcial amb el marc de reivindicacions generals que qüestionen d’arrel l’ordre social capitalista, mostrant que els interessos del proletariat només poden realitzar-se de forma satisfactòria sota un poder de classe radicalment oposat a l’Estat burgés i als diferents partits de l’ordre. Aquesta antagonització implica també que, en les mobilitzacions àmplies que transcendisquen els fronts de la lluita econòmica, els sindicats de classe han de posar sobre la taula un posicionament propi, una lectura de classe que s’esforce a delimitar camps amb el reformisme socialdemòcrata, més decididament encara quan aquest és absolutament hegemònic. La nostra participació en la vaga del 29M a través del SHV va estar guiada per aquest full de ruta.
Aquesta delimitació i intervenció crítica en les lluites i mobilitzacions és fonamental no sols perquè els sindicats mantinguen la seua independència, sinó també per a estendre i hegemonitzar entre les masses un bloc netament proletari. Només així, a través d’un bloc de classe unitari i ferm, que no puga ser assimilat per la socialdemocràcia ni desmantellat pels ritmes electorals, és que podria avançar una autodefensa i organització col·lectives que foren realment eficaces contra l’ofensiva del capital. La necessitat d’elevar un mur contra l’auge reaccionari i el reforçament repressiu de les institucions burgeses no implica dissoldre el potencial de les lluites en coalicions interclassistes cada vegada més impotents, sinó perquè siguem capaços d’assolir la independència de classe en tots els fronts de lluita, constituint-nos en una força capaç de colpejar com un sol puny.
I si pensem que aquest és un requisit irrenunciable del sindicalisme de classe, més encara ho és per a una organització comunista com l’OJS, la qual aspira a ser el referent polític i ideològic de la joventut proletària. No és cap secret que el nostre model d’acció sindical no és aquell que es limita a la lluita econòmica, sinó aquell que se sap part d’un procés més ampli, d’un moviment polític de masses integral. Per això diem que el procés de rearticulació del proletariat com a classe independent exigeix, de forma crucial, la construcció de grans organitzacions polítiques democràticament centralitzades que articulen els diversos fronts de lluita sota un sentit estratègic clarament revolucionari. Només així, amb una perspectiva política de totalitat que transcendisca les particularitats de cada front, pot el proletariat desenvolupar la independència i la unitat de classe a través de les seues lluites quotidianes. Independència i unitat que, recordem, exigeixen ineludiblement trencar amb la lògica interclassista que fagocita les lluites i les vehicula sistemàticament cap al projecte reformista.
Sense aquest treball de base i reorganització independent de les lluites econòmiques del proletariat, sense organitzacions polítiques revolucionàries que les subordinen a una estratègia unitària, mai no recuperarem la tàctica de la vaga general com a instrument de lluita de la nostra classe. Aquesta és la tesi política que vam voler transmetre els dies previs a la vaga del 29M en un comunicat que —ens en fem càrrec— va resultar inoportú per tindre mancances de forma. El que diem és que, sense acomplir aquestes premisses, totes les temptatives voluntaristes per part del sindicalisme combatiu ens duran als mateixos resultats, tant des del punt de vista econòmic com polític.
“Amb un seguiment tan baix i, per tant, sense capacitat de repercutir sobre la producció i els guanys, la vaga s’ha demostrat absolutament incapaç d’exercir pressió i forçar cap mena de negociació perquè es complisquen les demandes econòmiques dels convocants.”
Com a lluita econòmica, el resultat de la vaga general del 29 de maig difícilment pot qualificar-se d’altra manera que com a fracàs. Amb un seguiment tan baix i, per tant, sense capacitat de repercutir sobre la producció i els guanys, la vaga s’ha demostrat absolutament incapaç d’exercir pressió i forçar cap mena de negociació perquè es complisquen les demandes econòmiques dels convocants. Òbviament, en la mesura que es tractava d’una vaga política, i no d’una lluita tensionada des dels conflictes laborals, ni tan sols l’adhesió dels sindicats majoritaris hauria garantit un seguiment digne. Però és igualment evident que el fet que no s’hi sumaren va impedir que les exigències econòmiques foren recollides per un agent amb la força social suficient per a posar-les sobre el «gran tauler» de la lluita de classes.
Tanmateix, si ens preguntem pels efectes polítics de la vaga, l’escenari és bastant diferent. Mentre que les reivindicacions econòmiques no han sigut escoltades ni recollides per cap sindicat o actor rellevant, el discurs polític de la vaga, com era d’esperar, sí que ha trobat plena connivència amb un sector ampli de l’esquerra política, institucional i social. Exemples d’aquesta connivència en trobem tant d’expressos com de tàcits. El fet de compartir lema amb Compromís o que la jornada de vaga acabara amb la manifestació de la Plataforma Mazón Dimissió i l’Acord Social Valencià mostren expressament la convergència entre el discurs i objectius polítics de la vaga i la base social de l’esquerra parlamentària. D’igual manera, el fet que els mitjans de comunicació com À Punt es feren eco de les exigències polítiques posant tot l’èmfasi en el «Mazón dimissió» i passant per damunt de les reivindicacions econòmiques, mostra clarament com l’esquerra institucional, encara que tàcitament, es veu reforçada amb la dimensió política de la vaga i no dubta a utilitzar-ho a favor seu.
Així, el resultat general és aclaparador: mentre que les reivindicacions econòmiques van caure en sac foradat pel fracàs de la vaga en tant que vaga, la reivindicació política de «Mazón dimissió» va eixir reforçada sense cap mena de dubte. Per tant, qui estiga celebrant la vaga com un èxit, o bé tenia com a únic objectiu reforçar la consigna partidista, o bé no és honest respecte als resultats i implicacions reals que aquesta ha tingut.
Ací no estem descobrint la sopa d’all. Tot això és ben sabut per als sectors de l’anarcosindicalisme que mantenen viu al si dels sindicats combatius el debat i la crítica respecte a l’ús de la vaga general com a simple eina d’amplificació comunicativa d’una lluita, sense la capacitat de provocar una aturada real de la producció.
“La vaga general és un dels principals instruments de lluita organitzada de la classe treballadora, l’essència de la qual no és altra que colpejar la base mateixa de la societat burgesa: paralitzar la roda del valor.”
Per a nosaltres, queda clar. Una vaga general no és una plataforma de pressió impulsada per una minoria social que tracta d’assolir els seus propòsits mitjançant colps d’efecte i accions mediatitzables. La vaga general és un dels principals instruments de lluita organitzada de la classe treballadora, l’essència de la qual no és altra que colpejar la base mateixa de la societat burgesa: paralitzar la roda del valor. La seua essència és el que determina el seu caràcter de masses: si vol aturar la producció i distribució de mercaderies de forma considerable, bloquejar els serveis públics, impedir el consum, etc., la vaga general ha de tindre un suport el més massiu possible. Contràriament, si no compta amb el suport d’amplis sectors laborals, i en especial sectors estratègics, no tindrà la capacitat d’alterar substancialment la normalitat capitalista, ni causarà, per tant, cap impacte econòmic i sociopolític real que obligue els empresaris i polítics a negociar amb els sindicats.
La vaga general, a més, és un dret reconegut per l’Estat capitalista, però sols de manera formal. Perquè la classe treballadora puga fer efectiu el seu dret a la vaga, no li val amb un reconeixement legal i jurídic, li cal també una correlació de forces favorable, on el factor numèric és sempre el seu principal avantatge. La massivitat de la vaga és l’única cosa que, a més de certes garanties d’èxit respecte de les reivindicacions concretes d’aquesta, ofereix unes garanties mínimes de seguretat als treballadors que la secunden. Per contra, una convocatòria que combina màxim risc i mínimes garanties d’èxit per a les treballadores sols pot tindre un efecte dissuasiu i desmobilitzador, desacreditant a llarg termini la ferramenta de la vaga general.
Efectes que es tornen doblement preocupants quan, a més, la convocatòria es posa al servei no de les necessitats de la classe treballadora, sinó dels interessos electorals de l’esquerra parlamentària i el projecte reformista de classes mitjanes que representa.
Breus apunts sobre la Unitat Popular i l’Acord Social Valencià
Malgrat tot, encara hi ha qui considera que aquest desplegament tàctic és l’adequat per als revolucionaris, que la tasca de reconstrucció del partit i del front ampli que, suposadament, hauria de ser conduït cap a la revolució exigeix fer aquest tipus de jocs amb la socialdemocràcia. És el cas de l’article publicat a la Tanyada, revista impulsada per Endavant-OSAN, que du per títol «Del Mazón dimissió a la vaga general». El text, cordial en les formes, però trampós en les crítiques, constitueix a parer nostre un exemple clar de la fracassada estratègia frontpopulista de l’Esquerra Independentista i altres espais polítics de la socialdemocràcia radical.
Diem que és trampós perquè la validesa de les crítiques que presenta depén d’assumir un relat polític no ja interessat sinó directament fals, segons el qual el MS hauria romàs en un estat d’aïllament i exterioritat respecte de les mobilitzacions post-DANA mentre que l’EI hauria influït i «aportat» des de dins d’aquestes. La realitat del País Valencià, però, desmenteix per si mateixa aquesta narrativa. Des del primer dia, el MS ha contribuït a les mobilitzacions post-DANA i al treball sobre el terreny, aportant la força militant i l’organització de base que ha consolidat en el territori. Per contra, si s’ha d’assenyalar a un agent polític extern i cada cop més aïllat de la realitat sociopolítica valenciana, haurem d’apuntar més aviat a qui ha vist l’oportunitat, des de Catalunya, de fer un desplegament paracaigudista en els processos associatius d’aquest cicle mobilitzador per a intentar eixir de la marginalitat política al País Valencià.
Aquesta, no obstant, no és l’ocasió de fer un balanç de les correlacions de forces polítiques al nostre territori —ja la tindrem més endavant—, sinó d’esclarir quines estratègies i tàctiques guien els diferents projectes polítics. En aquest sentit, quan l’autor del text justifica la participació acrítica en les mobilitzacions és on trobem el nucli essencial de les concepcions típiques de la unitat popular de l’EI, per molt que ara apareguen sota el rètol «unitat d’acció». En primer lloc, apunta a la inutilitat de plantejar una crítica forta a l’esquerra capitalista, ja que «tot i que fem la crítica, ho canalitzaran electoralment perquè la propaganda que nosaltres podem fer és limitada, com ho és actualment l’alternativa que podem donar en escenaris electorals». Evidentment que, fem el que fem, l’esquerra parlamentària tindrà possibilitats d’endur-se un cert rèdit, no en va és la força política hegemònica mentre que «nosaltres» (tot l’espectre polític amb voluntat revolucionària) som residuals. La qüestió és que des del MS sabem, i sembla que des de l’EI encara no, que ara per ara els revolucionaris no podem accedir al «públic general», que la nostra capacitat d’influència, per desgràcia, encara no passa d’uns segments molt concrets de la classe treballadora. Aquesta posició, la de dirigir-se des d’ara mateix a les grans masses, és la que s’imagina (i amb la que s’autoenganya) el populisme de la socialdemocràcia radical en qualsevol de les seues versions. Des d’aquesta perspectiva el que s’acaba fent és rebaixar al màxim el discurs per a intentar arribar a més gent, però clar, a costa de no marcar cap distància amb la socialdemocràcia hegemònica, és a dir, a costa de renunciar a la independència política, encetant un camí que acaba irremeiablement en l’absorció i neutralització de la força minoritària. Al joc dels significants buits no pots guanyar contra qui té tot el poder mediàtic i econòmic i ostenta l’hegemonia política. Per descomptat que nosaltres volem deixar de ser residuals, i el nostre treball diari ho avala, però ho hem de fer com a força comunista, sense perdre la independència política i l’horitzó revolucionari pel camí.
Diu el text, «hem d’aconseguir que caigui Mazón», és a dir, que governe PSPV-Compromís, «per a trencar amb el pessimisme galopant i la manca d’autoestima de la classe treballadora». I tot això no cauria en un simple favor als partits d’esquerra perquè es fa a través de construir un front ampli amb l’Acord Social Valencià. Doncs bé, analitzem-ho.
L’Acord Social Valencià naix d’una iniciativa impulsada pels anomenats Comités Locals d’Emergència i de Reconstrucció (CLERs), això és: coordinadores ciutadanes que es van constituir per tal de donar resposta a les necessitats més immediates sobrevingudes amb la DANA. Una vegada cobertes les emergències, els CLERs entomen la difícil i legítima tasca de reconstruir la vida social i econòmica de les zones afectades, o el que és el mateix: restituir la normalitat prèvia a la catàstrofe. Amb aquest lloable propòsit, els CLERs tracten d’articular un ampli pacte social amb molt diversos actors de la societat valenciana: moviments socials, sindicats, col·lectius de base… però també agents polítics —com ara el PCE, Acció Cultural i altres associacions vinculades a l’esquerra parlamentària— i econòmics —eixes «petites i mitjanes empreses» que són instades a participar de l’Acord.
La raó és que per a dur a terme la tasca de reconstrucció no és suficient amb el suport dels moviments socials, també són necessàries les ajudes i subvencions públiques, la implicació de les institucions locals, autonòmiques i estatals, la inversió de nou capital, l’arribada de crèdit, etc. En altres paraules: reconstruir la normalitat econòmica (capitalista) requereix un ampli pacte social (interclassista) que, per si mateix, no suposa cap avanç per als objectius revolucionaris de la classe treballadora per molt que haja vingut impulsat per coordinadores i col·lectius de base. Malgrat haver desplaçat la Plataforma Mazón Dimissió com a coordinadora, l’Acord Social Valencià representa, al cap i a la fi, l’evolució lògica i més estructurada d’aquesta última, mantenint intacte el seu discurs polític obertament partidista.
No sabem, doncs, amb quina rigorositat es pot afirmar que aquest espai constitueix «un programa de lluita i de reivindicacions que supere legalitats actuals i genere nous consensos». Quines «legalitats actuals» se superaran si ja en el present se censura tota crítica a l’esquerra parlamentària? Quin serà el caràcter dels «nous consensos» si aquests no qüestionen ni el més mínim el projecte reformista i decadent de les classes mitjanes? Semblaria que no s’ha aprés res dels cicles anteriors. Què pensa fer l’EI quan en les pròximes eleccions l’esquerra parlamentària copte tota eixa força social i comence de nou l’enèsim procés de desmantellament del teixit autoorganitzat? Serà aleshores quan lamentaran no haver fet una crítica més clara, quan diran que cal reflexionar. I així van passant les dècades.
“Construir les condicions perquè la classe treballadora es constituïsca en un poder de classe independent i creixentment capacitat per a fer front a qualsevol adversitat, prenent per la força tot allò que li correspon, incloent-hi els mitjans de reconstrucció que hui es troben segrestats per la burgesia.”
Evidentment, encara queda molt perquè els comunistes puguem oferir una alternativa revolucionària real als processos de reconstrucció de les zones afectades per aquesta o qualsevol altra catàstrofe. És per això que no sols reconeixem l’absoluta legitimitat dels CLERs sinó que, a més, lluny de posar pals en la roda, els militants socialistes hem treballat —i continuarem fent-ho, siga a través de l’OJS o del SHV— amb els col·lectius i associacions que han impulsat des de les bases el procés de reconstrucció. Ara bé, per a nosaltres del que es tracta, estratègicament i tàctica, és de construir les condicions perquè la classe treballadora es constituïsca en un poder de classe independent i creixentment capacitat per a fer front a qualsevol adversitat, prenent per la força tot allò que li correspon, incloent-hi els mitjans de reconstrucció que hui es troben segrestats per la burgesia.
Per descomptat, aquest procés de rearticulació de les forces revolucionàries no es produirà dins d’una única organització —mai hem pretés això—, però de segur que tampoc no implicarà diluir el programa revolucionari fins al punt de ser indistingible de les forces polítiques que apuntalen la barbàrie capitalista. A més, aquesta concepció simplista del treball de masses, que evita qualsevol crítica per por que siga «desencoratjadora», pressuposa que el proletariat no és capaç d’elevar políticament la seua consciència, que ha de ser conduït maquiavèl·licament cap a la revolució. Realment pensa l’autor que la classe treballadora no és capaç d’entendre que els oportunistes de sempre volen tornar a aprofitar el nostre patiment per a mantindre’s en el poder? Que per a poder assolir els nostres interessos com a classe i constituir-nos en un poder independent primer hem de trencar amb el lideratge polític de qui ens ha utilitzat les darreres dècades?
Entomem el camí de la independència
Des del MS sempre hem sigut meridianament clars amb això. En el context actual de les lluites, de total hegemonia d’una socialdemocràcia populista i decadent que ens arrossega a l’abisme de la impotència, restituir la independència política de la nostra classe exigeix un mínim ineludible: la crítica incessant i sense quarter a l’esquerra del capital, la delimitació de camps amb el projecte reformista de les classes mitjanes i els pactes socials interclassistes que, en nom del mal menor, apuntalen el capitalisme i el seu ordre de misèria.
“La DANA i la seua gestió criminal per part dels governs autonòmic i estatal van revelar les costures del sistema com pocs esdeveniments ho havien fet abans, mostrant de forma palmària les limitacions d’un Estat capitalista cada cop menys capaç de garantir condicions de vida mínimes per a la nostra classe.”
El cas de les mobilitzacions post-DANA no constitueix cap excepció que justifique renunciar als principis i deixar de banda aquesta tasca. Més aviat al contrari: la DANA i la seua gestió criminal per part dels governs autonòmic i estatal van revelar les costures del sistema com pocs esdeveniments ho havien fet abans, mostrant de forma palmària les limitacions d’un Estat capitalista cada cop menys capaç de garantir condicions de vida mínimes per a la nostra classe. Va mostrar a les clares que la raó d’existència de l’aparell burocràtic-militar de la burgesia, independentment de qui el gestione, no és altre que assegurar la producció i distribució de mercaderies. La defensa oberta dels guanys de la burgesia a costa de la integritat física i moral de les treballadores durant els pitjors dies de la catàstrofe va posar al descobert que el proletariat sols té una alternativa possible per acabar amb la barbàrie capitalista que l’ofega: el camí de la independència de classe.
Aquesta és la perspectiva que, des del principi, hem tractat de situar al centre amb la nostra participació en aquest cicle de lluites i mobilitzacions populars, des del desplegament de les brigades fins a la vaga del 29 de maig: cal assenyalar tots els culpables. És intolerable continuar ometent la responsabilitat d’un «govern progressista» que mai ha deixat de revelar la seua naturalesa corrupta i misèria moral. No és suficient amb la denúncia del Consell de Mazón, cal assenyalar també al PSOE i els seus socis de govern, i això implica denunciar sense mitges tintes les maniobres electoralistes de la Plataforma Mazón Dimissió. Cal, en definitiva, condemnar l’Estat capitalista com a responsable últim i assenyalar al conjunt de l’esquerra parlamentària com a part del problema, com a cogestors de la maquinària burgesa que atempta contra les nostres condicions de vida i, de manera creixent, contra les nostres condicions de lluita.
“Urgeix alçar una falca roja no sols contra l’extrema dreta, sinó contra tots els enemics de la nostra classe, especialment quan es disfressen d’amics mentre envien tanquetes contra els vaguistes o voten a favor dels pressupostos de guerra.”
En un context d’ofensiva generalitzada contra els drets polítics i sindicals, d’augment dels mecanismes repressius i dels discursos reaccionaris que els legitimen, urgeix alçar una falca roja no sols contra l’extrema dreta, sinó contra tots els enemics de la nostra classe, especialment quan es disfressen d’amics mentre envien tanquetes contra els vaguistes o voten a favor dels pressupostos de guerra. La delimitació i denúncia frontal a l’esquerra del capital no és el capritx esquerranós que alguns pretenen projectar sobre el MS, sinó un requisit absolutament de mínims per a construir un espai de classe realment independent de les forces oportunistes, un bloc on el proletariat mobilitzat puga lluitar sense fer-li el joc als interessos electoralistes i organitzar-se eficaçment contra els còmplices de la barbàrie.
Per això, aprofitem l’ocasió per a instar de nou als sindicats combatius i a la resta d’organitzacions i agents amb voluntat revolucionària a trencar definitivament amb el discurs polític hegemònic que, per tal d’assenyalar a Mazón, silencia la resta de responsabilitats polítiques. Eludir la crítica en pro d’una unitat abstracta que obvia els antagonismes polítics, a més de la renúncia a tota independència, suposa la dissolució de qualsevol potencial organitzatiu de la classe treballadora. Si alguna cosa ha vingut demostrant el MS en els diferents territoris en què es desplega és que la coherència política i la crítica oberta a la socialdemocràcia no sempre és un bitllet d’anada a la marginalitat, sinó que pot ser precisament el revulsiu necessari per a eixir a la palestra i consolidar-se com a agent polític.
Tant des de l’OJS com des del SHV continuarem aportant la nostra força militant i estenent la mà a qui aspire a rearticular un espai unitari que de veritat es faça càrrec d’assenyalar tots els culpables; un bloc de classe al qual, davant l’auge reaccionari i repressiu del capital, no li tremole el pols a l’hora de denunciar l’intent d’instrumentalitzar les lluites per part d’una esquerra corrupta i còmplice de la barbàrie.
