En un temps marcat per la inèrcia i la desesperança, un cartell roig amb lletres negres i blanques ens recordava: “Res no és impossible, tot s’organitza”. Amb la força d’aquesta màxima, farà poc més d’un any, militants de tradicions diverses vam decidir emprendre la ruptura comunista amb el cicle polític anterior i les seves experiències esgotades, fent del dubte certesa i atrevint-nos a organitzar allò que sempre ens havien dit que era impossible.
En el context de derrota heretat de les temptatives revolucionàries del segle anterior, la claudicació –conscient o a la pràctica– al realisme d’una societat on la catàstrofe sembla més plausible que la revolució era el dia a dia que ens tocava viure. Se’ns deia que el comunisme era mort i enterrat, que la teoria era una possessió exclusiva d’acadèmics i intel·lectuals de la burgesia, que anomenar a les coses que patíem pel seu nom era no tocar de peus a terra, que ningú no ens entendria, que desplegar processos d’organització nítidament comunistes que partissin de la claredat estratègica alhora que de la realitat quotidiana de la nostra classe era impossible.
Davant d’aquesta situació, un jovent que no estava disposat a fer cap més renúncia i que tenia el convenciment de la necessitat històrica de multiplicar les nostres capacitats i de recollir l’herència dels combatents que ens han precedit en la llarga nit de la lluita de classes, es va obrir camí. Mirant-nos als ulls i sentint l’orgull que donen la coherència, la fermesa, la tenacitat i la tendresa, vam decidir emprendre el camí cap a l’organització socialista, entomar el deure de fer-la possible.
Per començar a fer-ho, el darrer any hem estat desplegant un procés de trobades de joves sota el nom de Gènesi. A partir de necessitats i interessos immediats del jovent proletari, es van posar en marxa grups temàtics d’educació en el lleure, de gimnasos populars, d’universitats i instituts, d’abordatge de la problemàtica de gènere, etc. a molts pobles i barris: tots els espais, des de les seves particularitats, hem reflexionat sobre les limitacions polítiques que ens trobem en el dia a dia.
A cada debat sorgien molts interrogants: com podem fer que el treball amb els infants i joves sigui realment transformador, com podem construir un oci i un esport que ens realitzi, com podem fer que arribi el dia on mai més no hàgim d’aturar un desnonament, com podem respondre de manera efectiva a la violència quotidiana que rebem o com podem superar la parcialitat i debilitat de la lluita estudiantil. Tot i que de forma incipient, a totes les qüestions hi hem anat oposant una resposta comuna: la necessitat d’una estratègia general que organitzi el proletariat partint de la seva realitat més immediata i, com a passa concreta en aquest camí, fer que el jovent torni a creure que la revolució és possible.
Hem avançat durant el curs reflexionant, organitzant-nos i trobant-nos en desenes d’actes públics, situant a centenars de joves sota el marc d’una proposta d’actualització de la revolució socialista. Aquest dissabte 16 de setembre celebrarem l’acte central del procés de trobades de joves del País Valencià i aquesta jornada serà també el tancament del procés organitzatiu de Gènesi. Per sort, els finals gairebé sempre són només l’inici d’alguna cosa nova.
La crisi generalitzada en què es troba avui el mode de producció capitalista implica que el futur, si no actuem, no ens oferirà res més que misèria, violència i patiment. La incapacitat del sistema de mantenir la seva aparença democràtica desvetlla cada cop més la naturalesa irreformable del capitalisme i evidencia la farsa de la política burgesa; mentrestant, el reforçament autoritari de l’Estat es fa palès en la vida quotidiana de la nostra classe i el procés de proletarització redueix cada cop més el control que tenim sobre les nostres vides i augmenta la dependència que experimentem respecte al capital.
Aquesta conjuntura general afecta especialment al jovent proletari, ja que aquest ja no pot integrar-se de forma plena en els circuits del capital ni en les formes de l’Estat: no és que sigui la generació de les dues crisis, sinó que ni ha conegut ni coneixerà res més que una brutalitat cada vegada més tangible. A partir d’aquesta ruptura generacional que experimentem cal dibuixar les formes d’intervenció que ens permetin desenvolupar les seves potencialitats. La ruptura generacional ha d’esdevenir ruptura política, això és, discernir el camí necessari per enterrar aquest món marcat per la barbàrie des de fa segles. El capital pot intentar imposar les condicions de la seva reproducció per dures que siguin les conseqüències, però la història de la humanitat és la història de la lluita de classes i per tant, no podrà fer-ho sense que oferim resistència.
Hem detectat les esquerdes d’aquest sistema i ara ens conjurem per engrandir-les, des de cada trinxera i cada lluita immediata en què s’expressi l’oposició conta l’explotació i l’opressió. L’organització socialista és la forma que pren la ruptura política amb l’ordre social capitalista i amb els projectes que només pretenen reformar-lo, i el jovent proletari estem cridats a ser-ne protagonistes. Trobar-nos, lluitar, reagrupar-nos i tornar a lluitar, construir la nostra independència política i un poder propi per avançar en el Procés Socialista, aquesta és la tasca que se’ns presenta com a urgent avui. No serà fàcil, però cada vegada som més les que no tenim una alternativa. Ja ens hem trobat, ara ens toca organitzar-nos.
