Arran i el SEPC, entre el dir i el fer

Qui hagi estat mínimament atent als moviments dels sectors juvenils de l’Esquerra Independentista haurà pogut identificar un cert viratge discursiu en els últims mesos. En concret, parlem del fet que cada cop més s’utilitzin elements discursius propis del marxisme, accentuant també certa radicalitat comunicativa i estètica. Exemples d’això, concrets però significatius, poden ser l’ús recurrent del lema “socialisme o barbàrie”, l’increment també de l’ús del concepte de “classe treballadora”, en detriment del terme “classes populars”; o la radicalitat comunicativa en alguns cartells, com el d’Arran en el passat primer de maig.

Però per analitzar aquesta tendència, no ens podem fixar només en lemes o discursos concrets, i encara menys reclamar-los com a patrimoni únicament d’una organització o alguna cosa semblant. El que toca és posar en context aquesta tendència, que creiem que s’explica de la següent manera: l’espai polític d’organitzacions com Arran i el SEPC ha quedat tensat, en una posició complicada entre la CUP i el Moviment Socialista.

Per una banda, la CUP representa la proposta de generar una alternativa parlamentària d’esquerres que, amb un programa moderat de reformes, exerceixi pressió sobre els partits tradicionals, recolzant-se en el substrat cultural i territorial de l’Esquerra Independentista. Arran i el SEPC continuen apostant per aquesta proposta, tot i la posició incòmoda i les contradiccions que, almenys a alguns, els genera constantment. Per justificar-ho, sovint s’argumenta que entre les diferents organitzacions hi ha una relació de complementarietat, i no de subalternitat; o fins i tot, es projecta un relat segons el qual organitzacions com Arran, Endavant o Poble Lliure serien qui tindrien el lideratge estratègic, d’avantguarda, en el si de l’Esquerra Independentista. La realitat, però, és tossuda: necessiten fer-se un espai propi afrontant d’alguna manera la deriva dretana i governista del partit, alhora que busquen tenir credibilitat de cara als moviments socials i altres agents polítics anticapitalistes com alguna cosa més que les joventuts d’aquesta CUP.

Per altra banda, el Moviment Socialista, encara que evidentment som menys rellevants socialment que un partit parlamentari amb tribuna mediàtica i finançament públic, milers de votants i dècades de trajectòria, hem aconseguit plantejar una hipòtesi política contraposada a la de la CUP que ha fet forat: l’actualització de l’estratègia del socialisme revolucionari al segle XXI depèn d’apostar per la via de la independència política de la classe treballadora. Arran i el SEPC es veuen, així, pressionats per l’ascendent juvenil d’una proposta renovada com la del Moviment Socialista, que s’obre pas sent més clara i incisiva ideològicament, i que ja va convèncer una part més que rellevant de la seva militància fa tres anys.

És enmig d’aquestes dues línies de pressió que nosaltres llegim el seu gir discursiu, l’assumpció d’una retòrica més marxista i d’un cert tel de radicalitat roja. Que certs discursos o retòriques es generalitzin entre sectors militants no és una mala notícia. Però necessàriament tampoc és una gran victòria: l’ús de fraseologia revolucionària ha estat una constant per part d’organitzacions reformistes al llarg de la història. Tot depèn, és clar, de si el que dius en un moment concret és coherent amb la resta de coses que dius i que fas.

Des d’aquesta perspectiva, volíem fer partícips a la militància d’Arran i el SEPC d’una sèrie de preguntes: és la renovada retòrica marxista de les seves organitzacions alguna cosa més que una reacció a una CUP dretanitzada o una mostra de competència corporativa amb el nostre espai polític? Si ho és, és que aquesta retòrica assenyala l’assumpció per part d’Arran i el SEPC d’alguna de les tasques que té avui dia qui aposta per rellançar la política comunista? O, altrament, és una retòrica completament coherent amb l’eclecticisme i la unitat entre incompatibles que han marcat de fons les contradiccions i falles del projecte de l’Esquerra Independentista?

Al llarg d’aquest article mirarem de definir quines són les tasques que es corresponen a una posició comunista conseqüent i els principals problemes que tenen les joventuts de l’Esquerra Independentista per assumir-les més enllà de la retòrica.

El camí de la independència política

La militància revolucionària ve d’anys d’estar en condicions d’orfandat ideològica i estratègica, confusió i debilitat. Per combatre aquesta herència de la gran derrota de les revolucions proletàries del segle XX, el Moviment Socialista venia a posar el focus en un retorn als pressupòsits bàsics de la teoria marxista sumat a un contrast tant amb els cicles llargs de la lluita de classes com amb la nostra experiència política immediata. Alguns dels elements bàsics que han fonamentat la nostra posició serien:

a) El socialisme no és un factor econòmic complementari a altres marcs teòrics explicatius o altres eixos d’opressió, sinó una posició política integral, basada en la noció que el proletariat és l’única classe estructuralment interessada en la desaparició del capitalisme i a la vegada l’única capaç de capitanejar el procés per fer-lo desaparèixer. Si la base de la dominació de la burgesia és la subordinació econòmica del proletariat, el socialisme és justament el procés d’autoemancipació del proletariat, posant-se al capdavant d’un procés polític revolucionari, lluitant pel poder i expropiant a la burgesia, exercint aquest poder per destruir les bases de tota forma d’opressió.

Davant de caricatures reduccionistes, això suposa que l’atenció a problemàtiques estructurals com el gènere o el conflicte nacional, s’ha de posar des del punt de vista del socialisme revolucionari, delimitant camps amb la suma eclèctica d’explicacions i marcs que acaba obrint la porta a l’assumpció del col·laboracionisme de classe en nom del “realisme polític”.

b) Vivim en un context en què la revolució socialista és l’opció més racional històricament, però no existeix políticament el subjecte que la pot executar. El proletariat existeix globalment més que mai en la forma d’una massa desposseïda i excedent pel capitalisme que creix a les perifèries globals, i tampoc no ha deixat d’existir a les societats de centre occidental, que viuen un procés de proletarització vinculat a la crisi històrica del capitalisme que genera majories socials que viuen en una clara posició de malestar sota el capitalisme.

La conclusió forta, a partir d’aquestes dues premisses generals, és que la principal tasca estratègica dels comunistes avui dia és la recomposició del proletariat com a classe política, i que això passa per recuperar la seva independència política. Construir una posició pròpia, una actitud pròpia, una veu pròpia: tornar a fer del socialisme una opció política existent i desitjable, diferenciada clarament dels projectes de les classes mitjanes i la burgesia.

El balanç que fem de l’anterior cicle polític, i del nostre paper com a militants en fenòmens com el moviment juvenil, els moviments socials autònoms, o l’independentisme revolucionari, ens porta a la mateixa conclusió. Si bé aquestes expressions van poder ser claus per radicalitzar el 15M, conformar un cert pol d’esquerres durant el Procés o introduir en la política revolucionària a algunes generacions de joves, aquestes expressions van acabar sent reduïdes a ala juvenil radical de l’esquerra parlamentària i dels partits del Procés. No podem menysprear el factor repressiu que l’estat va desplegar durant aquells anys per ofegar i desmobilitzar, però el nostre balanç més clar és que sense una estratègia adequada per a fer créixer el projecte socialista, amb una comprensió minsa d’aquest reduint-lo quasi a un factor econòmic del discurs, la militància revolucionària va quedar desarmada davant de l’assimilació dels partits de la nova esquerra socialdemòcrata que també van créixer durant aquell cicle.

Aquest balanç, com dèiem, ens porta a la conclusió que mancats d’una política independent, els fruits dels nostres esforços els recull algú altre; és en aquest sentit, per alinear els nostres mitjans amb els nostres fins, que instem a recórrer el camí de la independència política. I això també passa per una delimitació constant de projectes, especialment per desemmascarar el projecte polític de la classe mitjana, representat per l’esquerra parlamentària, que ha subordinat políticament al proletariat des de fa dècades i l’ha lligat a la idea d’una gestió amable i “transformadora” del capitalisme.

Resumidament, aquesta és l’orientació política que plantegem pel present, que ens porta a utilitzar certs conceptes estratègics i proclames agitatives i propagandístiques. El que caldria que responguin les joventuts de l’EI és: la nova retòrica forma part de l’assumpció, ni que sigui parcial, del balanç i tasques descrites o és una decisió cosmètica?

En cas que es volguessin assumir balanç i tasques, segons el nostre punt de vista, Arran i el SEPC necessitarien resoldre urgentment una sèrie de problemes. Abans d’entrar-hi, però, cal mencionar una dificultat d’entrada a l’hora de tenir debat estratègic amb posicions de l’òrbita de l’Esquerra Independentista, que és la indefinició i eclecticisme estratègic, que han estat els principals atributs de la Unitat Popular en totes les seves versions. Un concepte que més que representar un marc estratègic fort, ha estat un significant buit, entès i explicat de maneres diferents, si no contradictòries, per cada militant.

En qualsevol cas, explicarem quines són aquestes dificultats amb què es troba Arran i el SEPC a partir de la posició que defensem que ha de tenir la classe treballadora respecte a les altres classes i respecte a l’Estat.

En primer lloc, el concepte d’independència política que defensem s’oposa de manera frontal amb l’interclassisme, que defensa la conciliació dels interessos de la classe treballadora i altres classes socials. Aquí hi ha un primer element important a discutir amb ells, en relació amb el concepte de “classes populars” que encara s’utilitza: la petita burgesia o els petits rendistes, són classes populars i tenen interessos coherents amb els de la classe treballadora? Defensar una posició o una altra no és una qüestió identitària o moral, sinó que té grans implicacions en la pràctica política concreta.

Això no implica negar la possibilitat de les aliances del proletariat amb altres classes en contextos concrets; o anant més enllà, tenir present la necessitat que el proletariat subordini al seu programa de manera hegemònica a la resta d’estrats socials intermedis que hi ha entre ell i la burgesia. Tot això són elements estratègics importants, però impossibles de pensar sense la precondició d’una independència política restablerta i sòlida. I en el moment actual, sense existir el proletariat com a subjecte polític, aliar-se amb altres classes que sí que tenen existència política és poc més que un eufemisme per anomenar la subordinació a aquestes i la preeminència d’un punt de vista de petita burgesia radicalitzada en la majoria de forces polítiques de l’esquerra electoral alternativa.

Per exemplificar aquest error de partida pot ser útil pensar en el paper de la qüestió nacional, que apunta a l’essència de la Unitat Popular com a matriu estratègica transversal a tot l’espectre polític de l’EI. Aquesta es pot haver formulat des de posicions més nacionalistes o més “de classe”, més governistes o més escorades a la construcció de “contrapoder”. Però aquesta difuminació sempre acaba recobrint allò fonamental: és una estratègia basada en l’assumpció que la construcció d’una força revolucionària de ruptura a Catalunya o als Països Catalans passa, sí o sí, per l’articulació d’un procés d’independència nacional basat en l’aliança amb sectors de la petita i mitjana burgesia, contraposats amb l’oligarquia al capdavant de l’estat espanyol.

Aquesta posició de fons s’acostuma a acompanyar de nocions com el “bloc històric” i apel·lant al caràcter socialment complex d’una societat de centre occidental com la nostra en l’actualitat, o bé amb la caricatura projectada a qui defensi “una revolució socialista pura”, però difícilment s’ha combinat amb una reflexió seriosa sobre la constitució de la força de la classe treballadora que hauria de liderar aquest bloc històric. A partir d’aquí, els arguments es difuminen i s’encomana als comunistes la tasca de construir nacions o se cita Mao per demanar la investidura d’un convergent.

L’EI s’ha decantat sovint per dedicar-se a rascar el suport de sectors del proletariat al projecte nacional de la petita burgesia, sempre encaixat de manera més o menys conflictiva i decadent al capitalisme espanyol. Per contra, nosaltres entenem que la defensa de les llibertats i drets nacionals de la classe treballadora catalana només són viables en l’elevació d’aquesta a classe dirigent, amb un projecte propi amb operativitat internacional. I aquest projecte ha de tenir una sèrie d’atributs per escindir-se de la voluntat i els projectes estratègics de la resta de classes; en especial, per escindir-se de la petita i mitjana burgesies catalanes, que històricament han demostrat la seva adhesió estructural a l’estat espanyol com la forma política més útil als seus interessos.

En segon lloc, sobre la qüestió de l’Estat: nosaltres posem l’èmfasi en la concepció de l’estat capitalista com un òrgan no neutral, garant de la reproducció de l’ordre social capitalista. Aquest ha estat un element clau per distingir entre projectes que de fons mantenen la seva fidelitat inconfessa a l’ordre capitalista i una posició honestament revolucionària. No hem d’aspirar a gestionar l’Estat capitalista, sinó a destruir-lo, substituint-lo per òrgans de poder proletari: aquesta ha estat la posició històricament defensada pels comunistes, sostinguda sobre els encerts i errors dels anteriors cicles revolucionaris i apostant per la forma d’Estat-Comuna com a superació de l’aparell burocràtic-militar de la burgesia. Una aposta que no és excloent de l’ús de la tàctica parlamentària en contextos determinats (malgrat les caricatures), ni tampoc d’abordar la complexitat que suposa l’actual evolució dels estats moderns i la seva hibridació amb les instàncies transnacionals de la burgesia, però que actua com a principi rector estratègic.

Aquesta és la nostra posició. Quina és la d’Arran i el SEPC? Com en altres qüestions fonamentals, el que es transmet és confusió, ambigüitats i un desacoblament important entre el que es diu, el que es fa i el que es tolera d’aquells amb qui comparteixen espai polític. Nosaltres entenem que difícilment es pot sostenir que cal destruir l’estat de la burgesia com a premissa estratègica i a la vegada llençar-se a gestionar unes institucions locals en situacions de plena normalitat i estabilitat capitalistes. No és compatible defensar que es pot governar millor del que ho fan altres partits amb denunciar que és la funció de les institucions capitalistes el fet de protegir els interessos de la burgesia. Però per més enllà d’aquestes faltes de principi, evidents, això ens permet parlar de la seva relació amb la CUP.

La relació amb la CUP: complementarietat o subordinació?

De les dificultats que té Arran i el SEPC per convertir el viratge discursiu en alguna cosa més que això, la seva relació amb la CUP és sens dubte la més rellevant. A l’Esquerra Independentista, aquesta relació s’explica sobretot des d’una lògica de complementarietat, a partir de les funcions diferents de cada organització. Així, Arran tindria la funció d’organitzar el jovent; el SEPC, els estudiants; la CUP, d’ocupar l’espai institucional. Alguns, hi afegeixen una altra lògica, la d’avantguarda: organitzacions com Arran, Endavant o Poble Lliure marquen de manera ideològica i estratègica què toca fer, i la CUP ho tradueix a un pla entenedor pel conjunt de la societat.

Aquesta perspectiva, però, xoca frontalment amb diverses realitats. En primer lloc, és molt discutible que les organitzacions d’avantguarda marquin el camí i que la CUP el segueixi; precisament, és més aviat al contrari. La CUP, amb una dinàmica completament informal i centrada en els interessos de les seves personalitats públiques i el debat parlamentari, és qui centra habitualment els temes principals, els posicionaments i lectures sobre aquests. Al seu torn, la resta de les organitzacions de l’EI ho recullen per fer-ne una versió més ideologitzada, de cara els moviments socials i el món militant.

En segon lloc, cal tenir en compte de quina CUP estem parlant; malgrat la retòrica de refundació després del Procés Garbí, la conclusió d’aquest ha estat lluny d’haver generat cap gran canvi en els plantejaments i dinàmiques de la CUP. Les seves famílies internes s’han conformat de nou amb un nou consens burocràtic, mentre que de fons s’accentua el consens polític que porta definint la CUP des de fa anys: gradual conversió a una màquina electoral d’esquerres clàssica, neteja dels elements “populars” i de base que li van donar una identitat política diferenciada als seus inicis i, per últim, prioritat en esdevenir una força amb credibilitat i capacitat per governar les institucions de l’Estat.

I, en tercer lloc, un element obvi, però que no hem de passar per alt: la rellevància i altaveu de la CUP és infinitament superior que el d’organitzacions com Arran o el SEPC. Les idees que calaran en la societat del que diu o deixa de dir l’Esquerra Independentista, lògicament tindrà molt més a veure amb el que diu la CUP que amb el que diu qualsevol altre.

Tot això a quina conclusió ens porta? Per nosaltres, una de clara: no és que la CUP complementi el projecte d’Arran o el SEPC en pro del socialisme, és al contrari. Són Arran i el SEPC que complementen el projecte socialdemòcrata de la CUP, connectant amb la idea que les joventuts són l’ala radical del partit. Així, any rere any, les vies obertes pel jovent desemboquen, directament o indirectament, en sostenir el projecte electoral i alimenten el relat segons el qual les trajectòries militants, si no s’acaben, almenys es “desradicalitzen” amb els anys.

Segurament la contradicció més gran que hi ha és respecte a la pràctica de govern de la CUP: una pràctica que acumula només en els últims mesos defenses de canvis legislatius per protegir millor la propietat privada, protocols per agilitzar les desocupacions o reforçament de la policia local. En definitiva: una pràctica coherent amb l’agenda que apliquen progressivament tots els partits en el context actual d’auge reaccionari. I, això, genera situacions realment paradoxals, com per exemple el fet que Arran, en el llibret antifeixista que va fer públic recentment, mencionés tota aquesta qüestió en els termes següents:

“El paradigma social que vol imposar l’extrema dreta està caracteritzat per un discurs securitari ultrapunitivista. A força d’amplificar algunes notícies i de fomentar la difusió de notícies falses, estan aconseguint crear alarma social i un ambient generalitzat de por cap a la criminalitat. Això els serveix per posar sobre la taula mesures cada vegada més violentes, donant-li cada vegada més marge a la policia perquè actuï impunement, armant-los encara més i justificant qualsevol actuació que puguin tenir. De la mateixa manera, cada vegada proposen lleis més repressives, com aquelles contra l’okupació, i la reincidència de delictes menors”.

Parlar de socialisme no és el mateix que treballar pel socialisme; si la retòrica és una, i la pràctica una altra, l’únic que queda és la incoherència i els esforços sense direcció. És aquesta situació tolerable pels sectors revolucionaris de la joventut de l’EI? Òbviament, un canvi de rumb no passaria només per trencar amb la CUP, perquè de petites organitzacions no relacionades amb partits electorals, però que a la pràctica han estat marginals o assumit la lògica del reformisme, la història en va plena. Però podria ser una condició de mínims per sostenir d’alguna manera alguns viratges discursius.

La necessitat del debat estratègic en temps de guerra i reacció

Alguns potser també es preguntaran: i per què obrim aquest debat ara? Incentivar el debat estratègic ha estat una de les principals aportacions del Moviment Socialista fins ara i no ho hem fet per fetitxisme al debat o a la discussió. Ho hem fet perquè creiem que no insistir en la clarificació estratègica entre sectors militants implica continuar sent captius de la influència de l’esquerra reformista, l’única existent com a sentit comú estès entre sectors significatius de les classes mitjanes i de la classe treballadora. Aquesta necessitat de discussió estratègica la fem extensiva a tots els destacaments que es declarin comunistes, ja que és l’única via per superar l’estat de derrota actual.

En aquest sentit, des del trencament amb Arran i el SEPC d’una part important de la seva militància l’any 2022, el debat estratègic que hi ha hagut entre aquestes organitzacions i les del Moviment Socialista, ha estat pobre, gairebé inexistent. Malgrat això, tenint en compte l’evolució del context, creiem que es donen les condicions de reprendre un debat racional i productiu, i podríem interpretar el viratge discursiu cap a posicions marxistes com un indicador en aquest sentit. Respondre o no, contribuint al debat i a la clarificació, o bé mantenir-se en silenci, ja depèn d’ells i elles.

Aquestes discussions que posem sobre la taula es donen en un context que s’ha agreujat en els últims temps: l’ombra de la guerra, del genocidi, de l’imperialisme bel·licista i de l’auge reaccionari ha anat prenent posicions al nostre voltant. Hi hauria que davant d’aquestes evidències potser tindrà la temptació d’acusar-nos d’estar perdent el temps debatent i apel·lar a la urgència de la unitat d’acció.

Davant d’això, nosaltres creiem que justament som en un moment en què la realitat ens demana de grans reptes estratègics, als que difícilment podrem fer front si no hem fet els deures respecte als mínims essencials i als principis que permeten ser una força política operativa des de les coordenades del marxisme. No hi ha una altra drecera per arribar a entendre l’actualitat i la novetat dels reptes que ens presenta el capitalisme terminal i l’actual naturalesa del proletariat. Si alguna cosa urgeix és anar posant en pràctica les actualitzacions necessàries de l’estratègia revolucionària per fer-la capaç de confrontar el poder de l’actual burgesia: parasitària, articulada transnacionalment, atrinxerada en aparells militars-burocràtics letals i altament tecnificats per defensar la seva set de guany, que és alimentada per unes relacions de producció destructives i amb una forta capacitat ideològica d’imposar el seu sentit comú a la resta de la societat.

Necessitem les millors síntesis per confrontar-los, no caricatures interessades i moralistes que mirin de blindar-se del debat: ni partim de l’a priori sectari que tothom és reformista menys nosaltres, ni menyspreem l’activitat pràctica, ni rebutgem la unitat d’acció davant de qüestions fonamentals amb altres sectors militants. Apostem per la crítica sòlida, dura i esmolada, per la ruptura amb el reformisme i per una actualització del projecte comunista a l’altura dels reptes que enfrontem.