Apunts de cara al nou cicle mobilitzatori en l’ensenyament
Els sindicats d’educació han donat tret de sortida a un nou cicle mobilitzatori. La manifestació del passat 24 de gener i la convocatòria de vaga l’11 de febrer en són una evidència. El nou cicle de lluita en el sector de l’ensenyament apareix en un context de degradació generalitzada dels serveis públics i de descontentament creixent de treballadors, estudiants i famílies de la comunitat educativa. En aquest article situem breument les principals demandes dels sindicats i les condicions de lluita del sector. A continuació, plantegem la urgència de construir un programa que parteixi de les demandes sindicals, però que apunti més enllà: les causes estructurals de la crisi de l’educació.
Les demandes educatives
Els últims mesos del 2025 van ser moguts per al sector educatiu: hi va haver convocatòries de vagues i mobilitzacions a Galícia i al País Valencià, i una manifestació massiva de docents al centre de Barcelona, el 15 de novembre. Un mes més tard, l’11 de desembre, els sindicats van sortir totalment insatisfets de la Taula sectorial de negociació. Tot seguit, va sortir a la llum la notícia d’un nou cicle de mobilitzacions educatives a Catalunya. Els sindicats van criticar que el Departament d’Educació i Formació Professional s’havia presentat sense propostes concretes de retribucions, malgrat ser un dels punts centrals del debat. Davant la manca de voluntat negociadora; CCOO, UGT, USTEC-STE i la CGT es van tancar a la seu del Departament per exigir compromisos escrits i anunciar el cicle mobilitzatori actual.
Aquestes mobilitzacions apareixen en mig d’un context de descontentament creixent de la comunitat educativa. Aparentment existeix un consens: el sector educatiu es troba en crisi. Les principals reclamacions són la reducció de les ràtios, l’augment de recursos, la promoció de la democràcia als centres i la millora salarial. Aquestes reivindicacions assenyalen la degradació progressiva de les condicions del sector i la insostenibilitat de la situació des de fa anys.
«La lluita per l’educació ha d’oferir un programa capaç de vincular les reivindicacions dels treballadors amb la propaganda estratègica, lligant la lluita sindical amb una lluita política que n’ataqui les causes estructurals, i no només els efectes»
La manca de democràcia als centres educatius evidencia que funcionen cada vegada més segons les lògiques de l’empresa privada. Es tracta d’un procés apuntalat pel decret de plantilles i el decret d’autonomia de centres. Aquest marc permet a les direccions limitar els drets polítics dels treballadors, liberalitzar les pràctiques directives, prescindir del personal no fix i no reclamar per treballar a qui fa sindicalisme. També facilita l’exclusió dels professionals de l’educació de les decisions tècniques, organitzatives i pedagògiques; cosa que els relega a la tasca educativa a les aules. A aquesta dinàmica se suma l’augment de les ràtios, que incrementa la productivitat a costa de la salut dels treballadors i de la qualitat de l’ensenyament. Tot plegat posa de manifest la manca de preocupació per l’educació i per la joventut de classe treballadora, que n’és la principal perjudicada.
Cal entendre aquest fenomen dins de la situació generalitzada pel que fa a les polítiques de l’Estat. Per tant, hem de contrastar la manca de recursos exposada amb l’augment dels pressupostos militars i les polítiques basades en els interessos de l’oligarquia europea, en detriment de les necessitats de la majoria treballadora. Per completar el panorama, tenim la qüestió salarial: el sector ha perdut més d’un 25% de poder adquisitiu en els últims anys.
La crisi educativa en context
Durant les últimes dècades, hem sentit a parlar cada vegada més del concepte “crisi educativa”. La manca de recursos, la limitació de la capacitat adquisitiva i l’augment de la complexitat als centres educatius han generat malestar entre grans capes de treballadors provinents d’espectres polítics molt diversos. Els sectors més conservadors, reforçats pel context d’auge reaccionari, han reduït principalment el problema educatiu a una qüestió de pèrdua de disciplina i d’autoritat a les aules, culpabilitzant sovint al proletariat migrant de ser l’origen de la decadència del sistema educatiu. Mentrestant, els sectors més progressistes no han sabut canalitzar el descontentament en una lectura unitària sobre quin és l’origen de la crisi educativa, ni han traçat cap estratègia d’èxit, fins ara, per començar a revertir-la.
Les mobilitzacions han girat més aviat entorn de les conseqüències de la crisi, més que no pas de les seves causes. Des d’aquesta perspectiva, l’anàlisi del sector educatiu i dels problemes que pateix ha demostrat limitacions serioses. Les queixes principals (ràtios, democràcia, recursos, salaris…) s’han escindit, sota aquesta fórmula, del context general de crisi capitalista. Així, la crisi educativa s’ha abordat des de la incompetència política del govern de torn, les males praxis de professionals aïllats o el resultat de tendències pedagògiques poc encertades. Si bé és cert que ningú pot negar la incompetència de la conselleria de Niubó, assenyalar-la hauria de permetre’ns il·lustrar tot un seguit de dinàmiques més àmplies: en el sector, en l’ordre polític i en el model de societat.
Quan parlem de crisi educativa, hem de vincular-la al context de crisi del capitalisme. Les societats capitalistes europees, durant la segona meitat del segle XX, havien demostrat certa capacitat d’integrar bona part de la classe treballadora a través d’increments salarials i formes de provisió social basades en el creixement sostingut de la productivitat. Però ja fa anys que han topat amb la incapacitat per reproduir aquest pacte social. La devaluació de les condicions salarials no només es dona a través del saqueig als salaris directes, sinó que també i principalment, a través de la integració tendencial de tots els aspectes que es consideren “improductius” per a la producció de beneficis. En l’àmbit de l’ensenyament, s’expressa a través de les retallades i externalitzacions en favor del creixement de l’escola privada i concertada. Consegüentment, observem la precarització de les condicions laborals i la degradació dels serveis. L’alumnat pateix un greuge doble: d’una banda, es troba sotmès a la pèrdua progressiva de les seves condicions de vida i de l’altra, es redueixen les oportunitats educatives. És a dir, la possibilitat que aquestes condicions millorin en el futur.
Aquesta anàlisi és imprescindible si entenem que el sistema educatiu no és una esfera aïllada i amb autonomia d’acció. És una part indestriable del sistema de producció i les relacions de poder polític i social. Per això, n’assumeix les lògiques, les prioritats i les contradiccions. La tendència marcada per la crisi obliga a governs de tot l’arc parlamentari a implementar, de forma més o menys tímida, les mesures de desfinançament i privatització dels sectors públics. Per tant, tot i que sigui necessari, no ens podem conformar amb l’assenyalament del mal govern de torn. El projecte de la socialdemocràcia, en totes les seves formes partidàries, és impotent per a la defensa i la consecució dels interessos de la classe treballadora. Promet millores inaplicables sense qüestionar els marcs d’un mode de producció capitalista que ofereix un marge cada cop més estret per fer viables les promeses. En aquest context, l’única perspectiva realista per resoldre la crisi en l’educació ha de partir de la voluntat de superar aquests marcs. Si es vol, és clar, apuntar a un sistema d’ensenyament de qualitat, universal i orientat a les necessitats dels treballadors.
Les reivindicacions: cap a on apuntem?
Les demandes -recursos, democràcia, ràtios, salaris- assenyalen la davallada de les condicions de vida que pateix la comunitat educativa. Són reivindicacions necessàries i, fins a cert punt, encertades. Cal que les organitzacions sindicals del sector i el conjunt de la classe treballadora hi doni suport. Les demandes sindicals que es plantegin han de ser palpables, concretes i assumibles. Si s’aconsegueixen es demostrarà que l’organització col·lectiva dels treballadors funciona i generarà confiança en la nostra força. És urgent que ens plantegem com trencar amb el derrotisme i la desmoralització que es va estenent en tot el sector. Per aconseguir-ho hem de garantir que som capaços de generar victòries i que la sortida dels conflictes sempre ens deixa en una posició avantatjosa; mentre ens fa millorar en capacitats, experiències i maduresa organitzativa.
«El nou cicle de mobilitzacions no pot quedar-se en una resposta puntual ni reactiva. Ha d’entendre’s com una oportunitat per reforçar l’organització i la força del sector a mitjà i llarg termini»
Les reivindicacions del sector educatiu presenten una limitació: no van a les arrels estructurals de la crisi educativa. Ens urgeix organitzar una resposta contundent i efectiva envers la crisi i les conseqüències en l’àmbit educatiu. La situació ens planteja uns deures clars: la lluita per l’educació ha d’oferir un programa capaç de vincular les reivindicacions dels treballadors amb la propaganda estratègica, lligant la lluita sindical amb una lluita política que n’ataqui les causes estructurals, i no només els efectes. L’absència de programa condemna les nostres lluites a alimentar estratègies estèrils de l’esquerra parlamentària. Alhora, cap govern pot assegurar la permanència de les reformes. Només la lluita i l’organització dels treballadors pot garantir-ne el compliment i el manteniment. El sindicalisme educatiu no pot continuar postposant la reflexió política i limitar-se a atendre les problemàtiques immediates. Hem de treballar perquè cada passa que fem s’orienti cap a una alternativa coherent que confronti el programa de la burgesia i la crisi. La nostra propaganda estratègica ha de partir d’unes consignes fonamentals:
La primera consigna és el treball per a la construcció d’una alternativa política que ataqui el benefici capitalista en favor del benestar dels treballadors. Cada lluita per l’educació haurà de sostenir-se sobre els principis d’universalitat i de gratuïtat, com a pilars bàsics d’un sentit comú socialista. En aquest sentit, les demandes que es plantegin hauran d’atacar el guany capitalista i situar-lo com l’últim causant de la degradació de condicions dels treballadors. Així estarem advocant per un repartiment just del treball i l’accés lliure als seus fruits per a tots els treballadors. La lluita en el sector de l’educació ha d’estar marcada pel contingut de classe. Si no, correm el risc que quedi desdibuixada per una visió corporativista del conflicte o que s’acabi obviant el caràcter de classe de l’Estat burgès. Saber situar la funció social i el paper de l’educació com a pol d’ofensiva contra proletariat davant la crisi serà essencial per a qualsevol tasca sindical. Per aquesta mateixa raó, qualsevol proposta de transformació social ha d’incloure un plantejament del paper de l’educació. Fem-nos les preguntes adequades. Per què eduquem? Per farcir de mà d’obra barata un mercat laboral que sustenti el guany de les oligarquies i la deriva autoritària? L’orientació del treball dels docents, a quin model de societat beneficia?
La segona consigna és la renúncia al programa reformista de l’esquerra parlamentària. No podem fer-nos trampes al solitari i esperar concessions de partits de la burgesia, alineats amb les polítiques marcades per la Unió Europea. Encara menys hem de permetre que lideri les convocatòries i se n’abanderi. Ni tan sols que se’n faci ressò, com és costum en l’òrbita de PSOE-Sumar. Recordem el caràcter temporal de les reformes: sempre es trobaran condicionades per l’electoralisme. Els treballadors hauran d’imposar els processos de lluita en l’educació sota els seus propis paràmetres. L’organització als centres de treball haurà d’arrencar per la força totes les millores. És important partir del fet que en el sector de l’educació el nivell d’organització és bastant baix. Les lluites són disperses i no tenen continuïtat les unes amb les altres. Necessitem plantejar mètodes que millorin les condicions d’organització del professorat de forma estable, defugint del ritme cíclic que s’ha estilat en els darrers anys. No n’hi ha prou amb l’activació puntual: hem de construir alternatives organitzatives estables a tots els centres de treball que apel·lin i integrin a bona part de les plantilles.
La tercera consigna és la defensa d’unes condicions laborals igualitàries i de qualitat per a tots els treballadors sota el criteri d’unitat de classe. Què implica? Deixar d’acceptar la segmentació entre estaments educatius. És més urgent que mai construir processos de lluita que englobin la totalitat dels treballadors en una alternativa comuna: agrupant mestres, monitores, PAE, PAS, treballadors de la privada, interins i substituts, etc. Aquesta consigna planteja nous interrogants. És pertinent plantejar la unió dels sindicats amb la lluita estudiantil? Quin rol han de jugar les famílies? Un dels reptes més importants que presenta el sindicalisme en l’àmbit dels serveis bàsics és generar un relat polític que apel·li tota la comunitat educativa, independentment de l’empresa, categoria, o condició. Un relat que sigui capaç de sintetitzar problemes que es presenten separats per desvelar-ne la lògica comuna subjacent. Així podrem atacar de manera efectiva la desigualtat econòmica i política que genera el capitalisme.
Per una vaga de què sortim reforçats
En els mesos vinents haurem de plantejar com estendre la necessitat d’organitzar-nos per aquest nou cicle de mobilitzacions. És més necessari que mai que, des de tots els espais sindicals, centres de treball, escoles i instituts, es debati com aconseguir que respongui a uns interessos de classe oposats als de la burgesia i el seu projecte polític. Hem d’esbrinar quins són els mètodes d’agitació i propaganda als centres de treball que possibilitaran l’extensió del programa a tots els treballadors de l’educació.
Nosaltres -mestres, monitores, educadores i treballadores de l’educació- tenim clar quin és el nostre paper. Per fer front a la crisi educativa hem de demostrar que davant cada convocatòria de vaga hi ha una victòria. El nou cicle de mobilitzacions no pot quedar-se en una resposta puntual ni reactiva. Ha d’entendre’s com una oportunitat per reforçar l’organització i la força del sector a mitjà i llarg termini. És la nostra responsabilitat treballar en aquesta direcció.
Només la construcció d’un programa propi dels treballadors de l’educació, independent dels partits de la burgesia, ens permetrà garantir una educació de qualitat, gratuïta, universal i al servei de la classe treballadora.
