Als militants del moviment per l’habitatge: després del 5 d’abril, què?

Un primer cop d’ull al 5A no deixa lloc a dubtes: malgrat que la convocatòria ha tingut molta menys centralitat mediàtica i recorregut previ que la del 23N, s’han tornat a mobilitzar desenes de milers de persones a tot l’estat. Cal reflexionar per què i prendre’n nota.

S’està imposant un canvi de dinàmica que ha atenuat l’aïllament social que fins ara havia acorralat el sindicalisme d’habitatge. La mobilització contra el negoci immobiliari s’ha estès molt més enllà dels sectors militants, creant un contrapès important a la centralitat dels marcs d’opinió reaccionaris sobre l’ocupació i la immigració als quals ens havíem acostumat en els últims anys. És des d’aquí que cal analitzar el moment actual i les oportunitats que s’hi poden obrir.

A escala social, el més destacable del dissabte va ser el consens general sobre el fracàs de la política parlamentària en donar resposta a la problemàtica de l’habitatge. Un consens impulsat per la història recent, però també per la resposta dels darrers mesos a la conjuntura de pujada històrica dels preus del lloguer. Malgrat les diferències o matisos en retòrica, ha existit un element comú en les propostes dels principals partits polítics, que no ha passat desapercebut entre el públic general: diners públics fluint cap a les classes propietàries. Que els moments d’aplaudiments més entusiastes es donessin quan els portaveus apuntaven a la complicitat de tot l’arc parlamentari amb el negoci de l’habitatge podria ser anecdòtic, però lliga amb un corrent de fons: i el ressentiment contra aquells partits i institucions que fa anys que ofereixen falses alternatives, amb especial notorietat en l’àmbit de la crisi de l’habitatge, fet que genera un gran sentiment antipolític. El descrèdit que han generat els partits d’esquerres, des del PSOE fins a Guanyem Girona, que no només no han solucionat res, sinó que han col·laborat activament en continuar alimentant el negoci de l’habitatge mentre aguditzaven l’atac contra les condicions de vida de la classe treballadora, és evident en aquestes noves mobilitzacions. Aquesta és una diferència important respecte al cicle mobilitzador post-2008, que no ens ha de passar per alt. La decepció d’haver vist que la prometedora retòrica de l’esquerra electoral ha quedat buida repetidament quan aquesta governava, ha fet que certs sectors que avui es mobilitzen ja no estiguin disposats a tornar a regalar les seves energies a la via parlamentària.

Ara bé, la mobilització està lluny d’activar el volcà latent de la problemàtica: la potencial força social del proletariat exclòs de les perifèries degradades i els barris empobrits.El sindicalisme d’habitatge fa anys que vincula nuclis de militants amb sectors d’afectats en petites comunitats de lluita i conflictes concrets a través del treball de base. Avui dia mai no ha aconseguit interpel·lar políticament de manera general aquests sectors exclosos, mobilitzar-los ni representar-los. Les mobilitzacions actuals han activat sectors importants de la joventut treballadora i fills de la classe mitjana que s’estan empobrint amb el preu del lloguer i es troben amb la disjuntiva d’heretar o no heretar. Aquests sectors, com dèiem, comparteixen una desconfiança envers la política parlamentària; però el sentit comú que impulsa a mobilitzar-se està ancorat a un cert imaginari de classe mitjana. En qualsevol cas, cal destacar positivament l’aportació del company Mouad: l’assignatura pendent d’aquest nou cicle de mobilitzacions i del sindicalisme d’habitatge continua sent activar políticament i a escala social el proletariat migrant i, en general, la classe treballadora de les perifèries urbanes, que són claus per aixecar la batalla contra la reacció i l’enduriment autoritari de la gestió de la crisi. Que això ho sostinguin els nuclis de militants en les seves discussions no és cap novetat, però que sigui projectat com a discurs davant de desenes de milers de persones i en directe a la televisió pública, incloent-hi un desafiament directe a la racista Sílvia Orriols, i que fos de lluny la intervenció més electritzant i aplaudida, són passos importants a valorar.

En l’àmbit sindical, la mobilització del dissabte va ser un èxit com a reflex dels avenços modestos, però sostinguts, que s’estan produint al llarg d’aquest curs. Els sindicats d’habitatge han experimentat un creixement constant en els últims mesos, no només pel que fa a l’afiliació, la base social i l’extensió territorial, sinó sobretot pel que fa a la capacitat d’innovar en eines sindicals, la generalització de la proactivitat sindical, la multiplicació dels blocs amb conflictes organitzats i l’entrada en joc de la vaga de lloguers de La Caixa com a desenvolupament sindical més prometedor. Molt més modestament difosa als mitjans i a l’opinió pública, la manifestació d’aquest dissabte fa valdre l’extensió territorial de noves plataformes com Bombers i Docents contra els desnonaments. Aquests espais s’han anat escampant i vehiculant conjuntament amb els sindicats d’habitatge i, tot i que encara és aviat per veure quina continuïtat o potencialitat organitzativa tindran, la seva creació és un senyal de la capil·laritat que va prenent la problemàtica i de les oportunitats per enfortir l’acció sindical.

A escala política, partirem d’un fet discursiu gairebé anecdòtic per centrar-nos en consideracions més generals sobre l’estat de la lluita per l’habitatge: dissabte va ser més la norma i no l’excepció que els discursos es projectessin des d’una posició de classe. Aquest fet implica una certa evolució general, un desplaçament dins de la lluita per l’habitatge de matrius discursives més difuses com “les veïnes” o “les llogateres”. És possible, però, que si entréssim a discutir entre els diferents sindicats convocants sobre les implicacions de parlar com a classe treballadora, s’evidenciessin discrepàncies pel que fa a les conseqüències polítiques, que no són pas poques. Per a nosaltres, que el subjecte de la lluita sigui la classe treballadora no és una marca d’aigua de radicalitat ni un intent de negar o obviar les diferents realitats de classe i la complexitat d’experiències que hi ha darrere de les diferents modalitats d’accés a l’habitatge. Vol dir, en canvi, entendre que hem de treballar per identificar i diferenciar els interessos de la classe treballadora dels de les classes mitjanes i els seus partits polítics. Representar els interessos de la classe treballadora implica confrontar l’interclassisme, lluitar pel final de tota opressió i organitzar-se contra totes les institucions de la burgesia. Aquest i molts altres debats encara estan pendents, i això ens porta a algunes consideracions sobre l’estat del moviment per l’habitatge i les correlacions de forces en el seu sí. El temps que ha passat entre una mobilització i l’altra també ha ajudat a clarificar posicions. 

La major part del moviment per l’habitatge ha arribat al 5A amb posicions organitzatives explicitades i delimitades, i sense obviar les diferències en cap àmbit. Però al mateix temps, els quatre agents nacionals hem sabut treballar conjuntament, mostrant capacitat d’aglutinar-nos quan la unitat d’acció ho requereix. En aquest sentit, la mobilització ha establert un bon precedent que la Taula Sindical ha de poder vehicular operativament. Però aquesta unitat no es dona en el buit, sinó que es produeix en un context en què la correlació de forces s’ha de poder contrastar contínuament. Com a elements destacables, el Sindicat de Llogateres continua sent l’agent sindical amb més veu als mitjans de comunicació, amb més capacitat d’imprimir el seu discurs a escala social i d’imposar la seva agenda a la resta del moviment. És també, avui dia, el sindicat amb més dinamisme a escala nacional, però limitat encara per una manca de territorialització. Des de la posició comunista del SHSC hem demostrat dues coses: per una banda, que tenim la capacitat d’estirar la resta del moviment cap a coordenades polítiques pròpies; per l’altra, que aquesta tasca d’establir un centre polític no assimilable per l’esquerra parlamentària no implica ni aïllament, ni pèrdua d’efectivitat sindical, ni sectarisme en les relacions i el treball amb la resta del moviment, tal com alguns havien volgut vaticinar. Ben al contrari, el SHSC ha anat augmentant la capacitat d’escalar els conflictes sindicals, alhora que guanya projecció mediàtica i centralitat discursiva, i tot això acompanyat d’esforços militants per construir una major unitat del moviment als diferents nivells on és possible i desitjable que així sigui. D’altra banda, la recent creació de la COSHAC fa que encara sigui aviat per valorar el seu paper i dinamisme, però ja comença a establir-se com a referent nacional per a alguns sindicats locals que fins ara estaven immersos en models molt localistes. Això, sens dubte, és un avenç a tenir en compte.

Tot i que l’única intenció d’aquest article era fer una anàlisi breu d’alguns elements destacats de la manifestació del 5A, no podem evitar plantejar-nos, ni que sigui de manera sintètica, una pregunta important: després del 5A, què? Quins interrogants i quines tasques sorgeixen del cicle mobilitzador en marxa? Quin ha de ser el rumb de la disputa política dins del moviment per l’habitatge?

En l’àmbit sindical, el moment mobilitzador requereix la consolidació de la unitat d’acció del moviment per l’habitatge. Aquesta unitat d’acció ha de partir d’entendre que els avenços sindicals d’uns repercutiran positivament en el conjunt, més enllà de les fronteres corporatives. Però, com ja hem assenyalat moltes vegades, cap avenç sindical serà suficient per acabar amb el negoci de l’habitatge, ja que, si bé el sindicalisme és necessari, mai és suficient. O, almenys, no quan es tracta d’anar a l’arrel del problema.

Això al·ludeix a la segona de les tasques, en un pla més aviat polític: és necessari mirar més enllà de les fronteres del sindicalisme i orientar el ressentiment antipolític generalitzat cap a una oposició clara, però també política, al règim capitalista en la seva totalitat. L’exaltació que pugui generar la resposta mobilitzadora actual no ens ha de despistar d’una evidència: avui dia, l’alternativa revolucionària encara és inexistent. Que aquesta no existeixi, malgrat un cicle de mobilitzacions que criden a l’acció, ens porta a una situació contradictòria: o bé l’esquerra electoral clàssica i els seus apèndixs es plantegen la possibilitat de recollir aquestes energies, o bé els agents polítics que han sabut maniobrar per distanciar-se de la foto més institucional, com Podemos o la CUP, proposen una agitació de caràcter “sindicalista”, preparant el terreny per postular-se com a referents polítics dels sectors mobilitzats en el mitjà termini i amb plataformes electorals recompostes. En ambdós casos, aquestes possibilitats xoquen amb la desconfiança dels sectors mobilitzats cap a l’esquerra electoral. Però la capacitat de l’estat d’assimilar i dissipar els efectes d’aquestes lluites pot manifestar-se de moltes maneres: pot captar activistes per incloure’ls a les llistes electorals de nous o no tan nous partits d’esquerres, o simplement aprofitar-se de la manca de proposta política pròpia i independent de les masses mobilitzades. El que realment és crucial es juga en aquest terreny: la incapacitat de les lluites de cristal·litzar políticament més enllà de les possibilitats del joc de suma zero del parlamentarisme. I, per molt que ens esforcem a rebutjar-ho, mentre no existim com a alternativa política revolucionària a aquesta mateixa escala, continuarem sent una força social subalterna a una política aliena a nosaltres.

Des d’una posició comunista, inserida en aquest cas en el cor mateix de la lluita per l’habitatge, les tasques que es desprenen per confrontar aquesta situació van més enllà de postular la necessitat d’una alternativa política. Es tracta d’una tasca doble: d’una banda, defensar pràcticament la necessitat d’una alternativa socialista, construint organitzacions que promoguin la presa del poder polític per part de la classe treballadora; d’altra banda, orientar des d’aquestes posicions organitzatives les demandes sindicals i l’ascens mobilitzador cap a un horitzó socialista. Això significa que no volem enganyar ningú: volem inculcar en aquests sectors la perspectiva que la resolució de la problemàtica de l’habitatge està indissolublement lligada a la destrucció de l’ordre social i polític burgès; però volem fer-ho aprofitant les oportunitats concretes que ens ofereix la lluita per l’habitatge per il·lustrar-ho.

Cal també tenir la mirada a llarg termini i recordar que, quan l’alternativa política esdevingui una realitat, serà imprescindible que existeixi un moviment obrer de masses, fort, forjat en el debat i, alhora, consolidat sobre dinàmiques organitzatives unitàries. Ser honestos amb el moment actual i ser conscients de la nostra petitesa no ha d’anar en detriment de la tasca d’anar aplanant el camí cap a aquest objectiu.

Màxima claredat, llibertat absoluta de crítica i promoció del debat per esclarir els contorns de la proposta política cap a la qual vehicular les energies socials, tenint en compte el fort sentiment antipolític que aquestes contenen. La nostra proposta és clara: el que cal és contrast i claredat per totes les bandes.

Enfortir les eines sindicals, eixamplar les condicions de lluita i sobreposar-se a la contraofensiva del lobby financer-immobiliari. Consolidar una orientació política que superi l’estret marge de les institucions de la burgesia i l’esquerra sindical. Activar políticament els sectors majoritaris que es troben en situació de despossessió i empobriment objectiu a causa de la crisi de l’habitatge; això és, recuperar el teixit organitzatiu i la disposició a la lluita als barris obrers i entre el proletariat exclòs del nostre país. Aquestes són les oportunitats que els comunistes veiem brillar en l’actual cicle de protestes per l’habitatge: oportunitats per fer-lo avançar més enllà dels murs de contenció de la societat burgesa contra els quals va xocar durant l’anterior cicle.