“Possibilitat de ser el major i millor complex de turisme rural i habitatge que pugui existir a Catalunya d’una bellesa i situació immillorables. Molt bon accés i situació geogràfica ideal”. D’aquesta manera es publiciten al portal Idealista part de les antigues instal·lacions de la central hidroelèctrica de Camarasa, on va començar la mítica vaga de la Canadenca.
El terreny en venda, que inclou set habitatges i diverses construccions annexes, es troba dins d’un espai natural protegit. Antigament, aquesta zona servia de residència per als enginyers i responsables de les instal·lacions. Ara, el que va ser escenari d’una de les majors mobilitzacions obreres de la història de Catalunya es vol reconvertir “el lloc idoni per practicar esports com rafting, pesca, parapent, ala delta, alpinisme, senderisme caça, etc”.
La memòria del moviment obrer, inscrita naturalment en aquest espai, és esborrada un cop més en benefici dels interessos de propietaris i burgesos. Això evidencia com el concepte de patrimoni i la necessitat de la seva protecció no són neutrals: mentre que la burgesia conserva els seus símbols i espais de poder, la història de la classe treballadora és sistemàticament venuda, destruïda i silenciada.
Quan Camarasa va encendre la metxa de la vaga de la Canadenca
A finals del 1918, la situació dels treballadors de la construcció de la central hidroelèctrica de Camarasa era insostenible. Jornades de deu hores, salaris miserables de quatre pessetes diàries, accidents laborals constants i allotjaments insalubres. L’empresa Riegos y Fuerza del Ebro, propietat de la “Barcelona Traction, Light and Power” (coneguda popularment com La Canadenca), propietària de la infraestructura, imposava condicions d’explotació extrema mentre generava beneficis milionaris.
L’organització sindical es va convertir en una necessitat per als treballadors, que van constituir el Sindicat d’Obres de Camarasa i es van integrar a la CNT. Gràcies a la seva força col·lectiva, van aconseguir algunes millores laborals. En aquells anys i a causa de les pèssimes condicions, les protestes anirien en augment, fins que a principis de desembre de 1918, amb l’acomiadament de vuit treballadores membres del sindicat de Camarasa adherit a la CNT, va esclatar el conflicte. La situació, a més, es veuria agreujada quan, la Guàrdia Civil, va començar a fer registres als treballadors que entraven a la feina.
El moviment es va estendre ràpidament. En només uns dies, la vaga arribava a Lleida i Barcelona. La repressió va ser brutal, amb detencions i empresonaments, però el suport del sindicat i la determinació dels treballadors van permetre sostenir l’aturada.
La conquesta de la jornada de vuit hores
El gener de 1919, la lluita obrera va continuar a Barcelona amb una vaga impulsada pel Sindicat de la Construcció. La ciutat va quedar a les fosques: sense aigua ni electricitat, paralitzada per la força del moviment obrer. L’Estat va respondre amb mesures autoritàries, empresonant sindicalistes i militaritzant els serveis essencials, però la resposta dels treballadors va ser massiva.
Finalment, el 19 de març de 1919, en un míting multitudinari a la plaça de toros de Les Arenes, Salvador Seguí, el Noi del Sucre, va defensar l’acord assolit amb l’empresa: la jornada laboral de vuit hores es convertia en una realitat. L’Estat espanyol esdevenia així el primer país del món a reconèixer aquest dret per llei.
L’oblit com a estratègia
La posada en venda d’aquest espai històric i el seu possible ús per a finalitats turístiques evidencien com el capitalisme tracta la memòria obrera: la converteix en mercaderia o la condemna a l’oblit. Aquesta operació no és un cas aïllat. A Barcelona, sense anar més lluny, antics espais industrials i barris obrers sencers estan sent enderrocats per construir noves edificacions adaptades a les necessitats del capital, esborrant qualsevol rastre de vida social proletària. L’Estat necessita que el patrimoni del moviment obrer desaparegui per fer inimaginable el retorn dels seus episodis més importants.
La vaga de la Canadenca no és només una història del passat, sinó un recordatori de la importància de l’organització i la lluita contra la burgesia. Els espais on va tenir lloc constitueixen l’evidència que episodis semblants podrien tornar a passar.
