Manuel Delgado: “Barcelona és una botiga el producte més important de la qual és Barcelona”

Avui tenim l’oportunitat de conversar amb Manuel Delgado (68 anys), un dels antropòlegs socials més influents del panorama català. És professor d’antropologia religiosa a la Universitat de Barcelona. A més de la religió també ha estudiat intensament la vida social urbana, qüestió sobre la qual ha publicat diversos llibres com El animal público (1999) i La ciudad mentirosa (2007). La militància política l’ha portat a participar en diversos conflictes i processos de lluita de la història recent de Barcelona. En aquesta entrevista, explorarem les seves reflexions entorn la marca Barcelona, els moviments socials, l’urbanisme i la cultura. També parlarem sobre la Copa Amèrica i les conseqüències que té en la classe treballadora de la ciutat.

Què són la marca i el model Barcelona?

Bé, no són el mateix. La marca Barcelona està concebuda justament com una marca, en el sentit d’un producte destinat a la venda i, per tant, la seva lògica és la del màrqueting. El model Barcelona, tal com és inventat a l’època de Pasqual Maragall, té unes pretensions bastant més ambicioses. El model Barcelona és un model moral. No es tracta de vendre un producte fet d’atractius turístics o de meravelles urbanístiques o arquitectòniques. El model Barcelona consisteix, essencialment, a vendre un model de ciutat, la característica fonamental del qual són les seves virtuts de ciutadania i de civilitat. Per tant, en aquest cas, el model Barcelona és molt més pretensiós. Això és justament el que l’ha fet exportable, que no només venia iniciatives de tipus urbanístic, sinó que, a més a més, venia una mena d’ètica, d’ètica ciutadana. Evidentment, estava pensat per aconseguir la complicitat activa dels ciutadans.

Què vols dir amb ètica? 

Es tractava de dir que Barcelona estava en condicions d’oferir un referent de tipus ètic, en el sentit d’un referent de virtuts. O sigui, no es tractava únicament de vendre ciutat, sinó, bàsicament, de vendre qualitats morals. Quan es fan les Olimpíades a Barcelona l’any 92, a l’altre costat de la Mediterrània s’estaven matant. Hi havia un bany de sang. En aquest moment Barcelona podia oferir la seva imatge justament com una mena de col·lecció de qualitats, efectivament, morals. La convivència, el multiculturalisme, el consens, tota aquesta mena de virtuts que feien que Barcelona fos, no una gran població -com havia dit ja Maragall-, sinó un gran poble, que és el que sempre li havia faltat a Barcelona. A la pràctica, implicava generar una mena de patriotisme postmodern que no es fonamentava amb característiques ètniques a la manera de l’antic nacionalisme, sinó que oferia un altre tipus de patriotisme de tipus republicà, amb la ciutat com a referent. No tant la nació. Però Maragall va inventar una nació, va ser el naixement d’una nació que oferia justament això: que oferia virtuts. Aquestes són les característiques del model Barcelona, que és precisament el que ha repetit el que seria aquesta mena de postmaragallisme de la Colau. 

I la marca Barcelona? 

Després el model Barcelona va ser, entre cometes, traït pels mateixos administradors socialistes i per descomptat pels governs de dretes d’en Trias, que van ser els que van impulsar la marca Barcelona. La marca Barcelona és cosa d’en Trias. El model, d’en Maragall i del seu entorn, en el qual hi havia persones i molt determinants ideològicament que provenien del PSUC. Evidentment, això t’ho dic de primera mà. No és una especulació teòrica ni una recerca bibliogràfica o arxivística. És que va ser així. 

Dins d’aquesta oposició entre model Barcelona i marca Barcelona, l’actual govern del PSC on es posicionaria? 

Està claríssim que el referent publicitari del model Barcelona no es perd. Tot i que, evidentment, sense la legitimitat que va tenir en els moments posteriors a la Transició, però es manté. No obstant això, crec que s’ha acabat impulsant el paradigma de producte comercial en condicions de ser col·locat al mercat de ciutats internacional. Però, sigui com sigui, el tema del model continua vigent. No amb la força que li van voler donar els Comuns, que en el fons van ser absolutament i total neomaragallans. No perquè ho digui jo, sinó perquè ells ja se n’ocupaven, de recordar que ells el que volien era recuperar el moment daurat, el moment esplèndid, dels primers anys de Maragall. I, de fet, el que van fer va ser tornar a convocar a la gestió de la ciutat a gent de l’àmbit de Maragall. Està claríssim que, a la mínima oportunitat, gent com l’Ada Colau, com la Janet Sanz, automàticament li retien homenatge a la figura gairebé profètica d’en Pasqual Maragall i dels primers moments del seu govern. 

Com valores el pas dels Comuns per l’Ajuntament? 

És aquesta mena de repetició. De fet, hi ha tantes coses que es van assemblar… Per exemple, la cooptació de quadres del sindicalisme veïnal per part govern municipal. Això va ser calcat. És a dir, el que va fer el maragallisme va ser absorbir, literalment, tot el que havien sigut les associacions de veïns i, o bé endur-se els seus líders per convertir-los en funcionaris, o bé convertir les mateixes associacions en satèl·lits de l’Ajuntament. Això és el que torna a passar. El desballestament dels moviments socials a càrrec dels Comuns és una repetició exactament de la mateixa jugada. Aconseguir que una part, no dels moviments socials, sinó fins i tot del moviment okupa, acabés d’una manera o altra arribant a la conclusió que calia gestionar, que calia que passessin coses, en els seus termes, evidentment, va ser clau. I en aquest sentit, nuclis com ara Miles de Viviendas van ser fonamentals. És gent que va decidir que ja estava bé d’anar per allà enredant i que, d’una forma o altra, pensaven que estaven en condicions d’oferir i de posar en pràctica alternatives. 

Què podem aprendre de l’experiència dels moviments socials a Barcelona? 

Doncs que han fracassat. Està claríssim que, ara per ara, el paradigma, el model d’organització i d’acció que eren els moviments socials, encara que sigui per al seu paradoxal triomf en haver-se integrat a les institucions, ha fracassat. Automàticament, se’ls pot responsabilitzar d’haver-se autodissolt i haver deixat les restes en el camp de les perifèries polítiques, de la marginalitat, quan no de l’anècdota. Ara per ara, està clar que els moviments socials s’han autodissolt, s’han autodesarticulat. La qual cosa tampoc és exclusiva d’aquí. El que seria aquesta mena de referent, aquesta mena de poti-poti de sensibilitats, d’objectius i de tendències ha acabat demostrant la seva esterilitat. Per què? Primer perquè tenia un problema greu per definir el que és col·lectiu. Després, perquè s’havia deixat infiltrar per tota mena de teories post-polítiques que, al capdavall, estaven posant en primer terme el paper del subjecte i, per tant, de l’individu i, per tant, del ciutadà; a costa, per exemple, de carregar-se el protagonisme que els corresponia a les masses, que ni tan sols contemplaven. 

Van començar a llegir a Laclau, van llegir al Toni Negri, els postoperaris, i el que van produir és el que crec que podem anomenar ciutadanisme, que és bàsicament un moviment, una mena de constel·lació en què sembla que tot hi cap, però en el qual no hi ha definicions polítiques clares. Eren, bàsicament, moviments democraticistes que, encara que volguessin rodejar-se d’un llenguatge molt sovint crític, en el fons, eren un moviment que no aspirava a una transformació de la societat, sinó a reformar-la. En tant que qüestionaven molt relativament el capitalisme, han acabat sent una mena de capitalisme d’esquerres. Així, el que un dia fou l’esquerra anticapitalista ha acabat sent l’esquerra capitalista. És a dir, aquells sectors que creuen que el capitalisme pot ser reformat, que no tot és dolent, que té aspectes que poden implicar una certa commiseració, que igual tampoc és tan cruel. Són gent que està contra el capitalisme salvatge, la qual cosa dona a entendre que deuen conèixer algun capitalisme que no ho sigui. En el fons, abandonat qualsevol objectiu de transformació social radical i integral, el que els queda és demanar una reforma moral. Una reforma dels costums. I a la pràctica ho fan sovint en clau puritana. És una mena de neocalvinisme que està preocupat bàsicament per les conductes i molt poc per les estructures. 

En altres ocasions has parlat de l’artivisme com una pràctica associada als moviments socials. Com el definiries? 

El que dic bàsicament és que dins del camp de l’acció artística hi ha certes tendències que estan convençudes que el camí d’una reforma social consisteix en una activitat que, en primer lloc, està desvinculada de qualsevol dimensió política. És a dir, clar, el model que podríem prendre com a referent de l’art activista, que és el de l’agitació i la propaganda, era bàsicament un art posat al servei del sindicat i del partit. Clar, sembla que aquest tipus de moviments socials no siguin responsables d’alguna cosa que no sigui ser les restes del naufragi de l’esquerra. En aquest sentit, un cop s’han independitzat del que era la seva vinculació amb les masses, automàticament han quedat en una mena de gesticulacions molt creatives, però al mateix temps estèrils, que tenen la convicció que l’art per si mateix pot convertir-se en una font de presa de consciència. Que no dic que no ho pugui ser, però fins ara no s’han vist els resultats. A la pràctica bàsicament el que han fet ha sigut convertir la festa sorpresa en una forma de propaganda política.

El que fan són performances, que es poden veure amb simpatia, però són llamps sobre aigua. No responen a res. No obeeixen a res. No estan al servei de res que no sigui de si mateixes i del que finalment ha acabat sent un monstre: la classe creativa, que és el que fa que durant molts anys una bona part de l’activitat de discussió política s’hagi produït en museus. Que són [els museus] qui poden convidar aquestes estrelles de l’espectacle polític postmodern perquè vagin a parlar i tal. Aquí a Barcelona en tenim un exemple amb la forma en què els moviments socials acaben enredats pel MACBA per muntar les protestes contra la cimera del Banc mundial de l’any 2000, que va ser la pera. Evidentment, algú ja va veure que era una cosa una miqueta estranya. Però ja s’advertia que aquesta reforma ètica del capitalisme era una reforma estètica. La major part d’accions a Barcelona que han tingut com a tema l’art activista haguessin pogut ser promocionades per l’Ajuntament. Perquè, al capdavall, encara s’endinsen en aquesta mena d’imatge trencadora de Barcelona com una ciutat que està en condicions d’oferir-se fins a tal punt com a model, que pot ser model de la seva mateixa impugnació. 

Quin paper juga la cultura dins de la ciutat? 

Una ciutat necessita aquest ingredient cultural per promocionar-se, per existir dins d’aquest mercat de ciutats. Barcelona forma part tant de la marca com del model. Però està claríssim que la cultura… Primer, defineix què és cultura. Això ja és un problema. Però, a la pràctica, tal com està convertint-se en una mena de mística, la cultura és una coartada. Una coartada per al mercat, que l’utilitza com a estímul per a fenòmens com poden ser l’especulació urbanística. I és, també, un producte directament vinculat a la legitimació de les institucions, que necessiten aquesta mena de font de veritat que els atorga la promoció de la cultura. La cultura, ara per ara, és la religió d’Estat. Funciona com a religió d’Estat. Tu pots criticar-ho tot, però no pots criticar la cultura. Recordo que quan vam anar a fer el boicot a la candidatura de Màlaga de la capitalitat cultural fa anys, que ens van dir: però esteu en contra de la cultura? Esteu en contra de la diversitat? Esteu en contra del multiculturalisme? Esteu en contra del diàleg? Esteu en contra de la pau universal? La cultura forma part d’aquests macrodiscursos que, en el fons, el que fan és invocar realitats completament abstractes que no signifiquen res, però contra les quals no pots lluitar. Perquè, és clar, com pots estar en contra de la cultura? Pots estar en contra del capitalisme, no ho sé, del que et doni la gana, del liberalisme… Però contra la cultura? La cultura és sagrada. Ara, si al teu barri hi foten algun tipus de contenidor cultural, has begut oli. Et fan fora. La cultura és el primer que arriba. 

Què provoca als barris la indústria cultural? 

Està clar que la cultura funciona com un instrument que permet elevar el to moral dels territoris. La conseqüència natural de qualsevol reforma és l’expulsió. Reforma és expulsió. Però qualsevol reforma ha de tenir el seu toc cultural. El cas del Raval i de la nostra facultat és un exemple espectacular. Per què vam arribar al Raval? Per redimir el barri aquell de merda, que estava ple d’immigrants pakistanesos i de drogoaddictes. Evidentment, això és una ironia, que quedi clar. Aquesta imatge de redimir el Raval requeria operacions com la que va aplegar el CCCB, el MACBA, la Ramon Llull i, evidentment, nosaltres. Aquí respirar et converteix en còmplice. 

Com influeix l’urbanisme en la vida social de les ciutats? 

Jo no ho sé. M’imagino que en algun lloc ha d’haver-hi un urbanisme que estigui en condicions de pensar en el benestar públic. Però, malauradament, no ens enganyem, l’urbanisme des de pràcticament la seva invenció, de la mà del Cerdà, està al servei de l’adequació de les ciutats als interessos de la burgesia. I ho fan en el sentit de proposar ordenaments, racionalitzacions, que facin l’espai llegible. A les classes dominants els espanta la ciutat. Li tenen pànic. Pateixen vertigen davant la vida urbana real. És a dir, la vida. La vida a seques. I el que intenten és organitzar-la d’una forma racional i convertir-la en un lloc de pràctiques previsibles, ordenades. 

Això té a veure amb el que em preguntaves a propòsit de la cultura. El paper de la cultura i dels seus elements és idèntic al que tenien les antigues catedrals. La seva grandiositat estava destinada a imposar-se justament sobre el seu entorn. Les actuacions urbanístiques tenen una funció idèntica. Les actuacions urbanístiques el que volen justament és actuar com les catedrals. És a dir, com a mecanismes exorcístics. L’urbanisme fa exorcismes. El que fa és combatre, com pot, el dimoni de l’urbà, el dimoni de la vida real. I ho fan, bàsicament, amb la pretensió que també tenen els artistes. Igual que els artistes activistes creuen que amb una bona intervenció artística es pot canviar alguna cosa, els urbanistes estan convençuts que una bona intervenció, un bon plànol, una bona maqueta, una bona planificació, soluciona problemes socials. 

El que vol l’urbanista, bàsicament, és ordre. La urbanització té sempre aquesta mena de dimensió perversa de voler generar transparència on hi ha l’acumulació constant de fets i d’esdeveniments que constitueix l’ordit de la vida quotidiana. Incloent-hi la rebel·lia, incloent-hi el motí, les revoltes, incloent-hi les revolucions. Això és el que justifica l’urbanisme des de Cerdà i des de Haussmann. Entendre la ciutat, com una mena de malson que calia controlar i que estava sempre pendent de convertir en qualsevol moment els carrers en escenaris de la revolta. Això és contra el que lluita l’urbanisme, des de principi.

Què n’opines, de la Copa Amèrica?

La Copa Amèrica és una estafa, una presa de pèl i una mentida que costa creure que hagi merescut la credibilitat de segons qui que l’ha promocionat. És un d’aquests exemples més espectaculars i més ofensius de com es pot arribar a mentir d’una manera generalitzada per part de tothom: dels mitjans de comunicació, de les institucions, incloent-hi els Comuns, que van ser qui es van mostrar entusiasmats amb què la Copa Amèrica hagués triat Barcelona. Per tant, en aquest sentit no crec que pugui dir gaire més del que tothom sap: que ha estat, bàsicament, un frau. 

Veus en la Copa Amèrica alguna continuïtat amb les Olimpíades o altres esdeveniments esportius precedents? 

La Copa Amèrica pertany a un tipus d’esdeveniment diferent del de les Olimpíades. Hi ha dos tipus d’esdeveniments. El primer tipus són tots aquells que han servit per dur a terme grans operacions urbanístiques, és a dir, immobiliàries. Tenim l’Exposició Universal del 1888, que serveix per reformar tota la zona de l’entorn del parc de la Ciutadella, el passeig de Sant Joan, etc. O el que va ser l’Exposició de 1929 que va tenir una funció idèntica, que és reformar tota la part de Montjuïc, etc. Després vindria el que van ser les Olimpíades, que van implicar reformes sobretot al que seria la línia litoral, executant un pla franquista, que és el Pla de la Ribera, per cert. Més tard vindria el Fòrum de les Cultures de 2001 que va servir per continuar la reforma del litoral cada cop més cap a Sant Adrià i l’acompliment del pla de la Ribera. 

I l’altre tipus d’esdeveniment? 

Una altra cosa és la celebració d’esdeveniments que serveixen per promocionar la imatge de la ciutat. Que també és una herència de Porcioles. Bé, hi ha precedents. La invenció del barri Gòtic és un exemple que sempre hi ha hagut aquesta mena d’intenció de promocionar la imatge turística de Barcelona. Això no és un fenomen nou. Però en el cas concret que ens interessa, la Copa d’Amèrica, formaria part del que serien els campionats dels Jocs de la Mediterrània durant el franquisme, els mundials… És a dir, formes de promocionar la imatge de la ciutat. Que és interessant perquè també és una herència de Porcioles quan de sobte als anys seixanta va llençar la consigna de «Barcelona, ciudad de ferias y congresos». És a dir, convertir Barcelona amb una seu d’esdeveniments que no implicaven transformacions morfològiques, però sí que implicaven justament la promoció de ciutat. El paral·lelisme que es pot establir amb la Copa Amèrica serien esdeveniments que de forma regular trien Barcelona com a escenari, incloent-hi congressos. Barcelona és una ciutat atractiva, que a la mínima ofereix aquest tipus de productes que tenen com a funció atreure el que la pràctica són masses de turistes accidentals. I en aquest sentit, la premissa teòrica de la Copa Amèrica era aquesta. 

Forma part d’aquesta necessitat d’oferir una Barcelona no només feta de monuments sinó feta també d’esclats. D’esclats de vitalitat que impliquen l’atracció de milers de turistes accidentals que mai dirien que són turistes. Totes les ciutats han de muntar anuncis publicitaris pel mercat de ciutats. Estem dient que la Copa Amèrica havia de ser un espot, la funció del qual era sortir a la tele, davant de milions de teleespectadors i que, suposadament, atrauria a Barcelona milions de turistes esportius àvids de veure l’espectacle. Evidentment, no ha estat així, però la idea era aquesta. Després a la pràctica què canvia? Durant una setmana, poden tenir beneficis la indústria hotelera, els restaurants i els taxistes, que després es queixen perquè diuen que tampoc n’hi ha per tant. Perquè bona part dels serveis els ofereixen empreses privades que ja estan contractades. És un miratge. És una mena d’efecte òptic, d’il·lusió, que ens permet pensar que vivim a la millor botiga del món. 

Una botiga?

Justament aquest és el referent que es pren. Maragall sistematitza aquesta imatge i la ven. Barcelona és una botiga el producte més important de la qual és Barcelona. És la seva imatge. Estem en venda. I el que ens toca, parlant d’espots, és fer d’extres, de figurants, que evidentment han d’estar sempre contents, permanentment, crònicament contents. Feliços de viure a la millor botiga del món com si algú tingués interès a viure a una botiga. El que hem de fer, bàsicament, és fer de comparses. Llavors arriba el Mobile i tot això… Se’ls emporten a veure, jo què sé, la Sagrada Família. Però clar. Jo crec que serveix, no per la qüestió puntual, sinó per alimentar coses molt més sistemàtiques, cronificades i persistents com són la indústria turística en general i la indústria de l’hostaleria. Són bàsicament anuncis, torno a repetir, que tenen la funció de servir d’imatge publicitaria. 

Quin futur veus per Barcelona? 

La qüestió, bàsicament, és si algun dia Barcelona podrà tornar a ser una ciutat popular. Barcelona era una ciutat obrera. Era una ciutat en què hi havia barris. La major part de la ciutat era propietat de gent ordinària que de tant en tant s’enfadava i entrava en ràbia, en passió i, de sobte, demostrava que era indòmita, fins i tot durant el franquisme. Clar, la qüestió és que aquesta Barcelona ja no existeix. Perquè ens han fet fora, perquè el que hi ha ara és, bàsicament, o bé amb la gent de fora que té Barcelona com una ciutat atractiva, fins i tot com a segona residència i comprar-se un àtic a prop del Born; o bé d’una classe mitjana que és tan hipòcrita i tan falsa que, a més de reclamar un espai públic pacificat i previsible, pot aspirar a anar a viure a barris amb pedigrí. 

Això és el que fa malbé els barris populars, que són atractius precisament perquè un dia van ser populars. Ara la gent es compra un pis a la Vila Olímpica i diu que viu al Poble Nou. Es compra una casa a Sant Gervasi i diu que viu a Vallcarca. Aquí hi ha la qüestió, clar. A la classe mitjana li encanta dir que viu, jo què sé, al Guinardó. Li encanta. Hi ha gent que li encanta dir que viu a Sants. Incús al Raval. Perquè són barris autèntics. I de sobte la imatge del que havia sigut de la Barcelona popular acaba convertint-se també ella mateixa en producte. Però feta caricatura. Feta una paròdia que el que fa és vendre un passat que ja no existeix. Hi ha fins i tot un turisme enrotllat que està disposat a veure les restes del que va ser la Rosa de Foc, del que va ser el passat anarcosindicalista de Barcelona, que veuen com un mite i que creuen poder visitar a partir del que ja no són més que restes i rastres. Això és el que ven Barcelona, la seva pròpia caricatura. 

Les meves filles i les teves -quan les tinguis- no podran viure a la ciutat. Les han fet fora. És la mort d’una Barcelona que només pot reconèixer les seves cendres. Bé, diuen que el que tuvo, retuvo, no? De tant en tant passen coses, tu. De tant en tant cremen contenidors. De tant en tant encara algú protesta contra els desnonaments. És possible que en algun lloc encara hi hagi alguna vaga, però està claríssim que el desballestament de la classe obrera com a tal, en el sentit de classe obrera organitzada, ha sigut paral·lel justament al desballestament de Barcelona com una ciutat rebel, lluitadora i feta de passió.