El passat 28 de novembre, un jove de 28 anys veí d’Alcoletge va morir en caure d’una teulada mentre feia feines de manteniment en un magatzem del Complex Industrial Sorigué, a Balaguer.
El succés, presentat com un accident més a les estadístiques, reobre un debat que sovint queda sepultat: què hi ha darrere d’aquesta violència que s’expressa al lloc de treball? Per què la província de Lleida presenta l’índex d’incidència de sinistralitat més elevat de Catalunya, malgrat que Barcelona concentra el gruix d’accidents en termes absoluts?
Els mitjans generalistes parlen d’accidents laborals en termes comptables: tants morts, tants greus, tants lleus. En aquests termes, Lleida ha registrat 570 accidents laborals al mes, una vintena al dia. Per altra banda, l’índex d’incidència calcula els accidents per cada 100.000 treballadors afiliats (o jornades treballades) i és aquí on Lleida apareix sistemàticament per sobre de la resta de territoris.
La sinistralitat no és aleatòria: té patrons clars. Es concentra en el sector de la construcció, la indústria, l’agricultura i els serveis de manteniment i instal·lació, especialment en feines amb treball a altura, maquinària pesant, ritmes de producció elevats, plantilles reduïdes o amb subcontractació i externalització sistemàtica. A Lleida, aquests perfils de risc persisteixen, sobretot entre homes de 30 a 55 anys que treballen en ocupacions temporals o subcontractades.
Els convenis col·lectius, per la seva banda, tot i ser eines de regulació laboral, tenen una capacitat molt limitada per transformar les dinàmiques estructurals que generen inseguretat i sinistralitat. En la construcció i el manteniment, la subcontractació en cadena i la pressió constant per complir terminis fan que la prevenció sigui sovint simbòlica. En la indústria, el ritme productiu per generar benefici implica fer manteniments accelerats, ignorant procediments essencials de seguretat mentre es treballa amb plantilles mínimes i torns llargs. Al sector agropecuari, els convenis no poden revertir la precarietat massiva: temporalitat com a norma, formació insuficient, jornades dures, precarietat en l’allotjament i exposició constant a riscos químics, mecànics i climàtics.
Així, tot i que la normativa i els convenis són necessaris per reduir els danys a la classe treballadora, la seva aplicació queda subordinada al funcionament del sistema productiu, que posa la competitivitat i el benefici per davant de la seguretat.
