A finals de setembre del 2026, un institut de la perifèria de París es desperta bloquejat. Els estudiants han muntat barricades amb contenidors i cadires a l’entrada. Al pati, una assemblea decideix per votació a mà alçada mantenir el bloqueig en suport als professors en vaga, mentre les cassolades s’estenen pels passadissos.
En dues setmanes, aquest alçament local es propaga com la pólvora i es converteix en la mobilització estudiantil més gran en dècades a l’estat francès. Estudiants de fins a 1.800 instituts s’alcen segons els sindicats. El Ministeri d’Educació, però, reconeix només «centenars». Més de 6.100 detinguts, la majoria dels quals menors. 24 centres amb danys materials segons fonts oficials.
La lluita s’ha saldat amb un estudiant de 15 anys a Lens amb una mà amputada per una granada policial. Un altre, a Tours, ha perdut un ull per una bala de goma. La repressió no és un dany col·lateral: és part del conflicte.
Cap a un nou Maig del 68?
Així, a partir del liceu de la perifèria parisenca i la solidaritat amb professors en vaga, els bloquejos, les cassolades i les marxes s’han anat multiplicant. El 6 d’octubre es va convertir en la jornada d’acció més gran fins ara. Estudiants, professors i pares van marxar junts a París, Marsella, Lió i Nantes, amb bloquejos en centenars de centres i el suport declarat dels sindicats CGT, Solidaires, Fédération Syndicale Unitaire (FSU) i Force Ouvrière (FO).
En aquest context, el règim de l’estat francès ha entrat en crisi. Sébastien Lecornu acaba de substituir Bayrou al capdavant de Matignon. L’Executiu anuncia mesures com ara el reemplaçament de professors absents i revisió d’horaris. Però els sindicats estudiantils, començant per la Union Syndicale Lycéenne (USL), els consideren insuficients. Jean-Luc Mélenchon, de La França Insubmisa (LFI), compara la situació amb el Maig del 68.
Demandes estudiantils
En concret, les demandes estudiantils i sindicals s’agrupen en tres eixos. Primer, més inversió en educació: manca de professors, aules amuntegades, edificis deteriorats. Segon, rebuig a horaris de 8 a 18 hores. Tercer, crítica frontal a les retallades pressupostàries i a l’austeritat, en un context de crisi del règim i retallades de desenes de milers de milions d’euros.
D’altra banda, a l’àmbit universitari, la Federació d’Associacions Generals d’Estudiants (FAGE), primera organització estudiantil, ha cridat a sumar-se al moviment, amb una quinzena d’universitats bloquejades, inclosa París I. Per la seva banda, la Union Étudiante reclama la derogació de la llei «Bienvenue a France», que es restableixin els ajuts als lloguers i un augment de la inversió en educació superior. A Nantes, els estudiants actuen com a organitzadors i mediadors a les assemblees d’institut, conformant una transmissió intergeneracional de la protesta.
Actors i aliances: sindicats, partits i la corda fluixa de LFI
Els sindicats estudiantils (USL, Union Étudiante i FAGE) han teixit aliances amb les centrals de treballadors CGT, Solidaires, FSU i FO, que estan donant suport a les mobilitzacions juvenils fins i tot en els moments de més combativitat. En alguns bloquejos d’instituts s’han vist mobilitzacions conjuntes de treballadors i estudiants, encara que el pes real està en disputa.
En l’àmbit dels partits, LFI juga un paper moderador, amb una de freda i una de calenta. Éric Coquerel crida el govern a «mantenir el seny» i critica que «l’única resposta sigui la repressió». Per la seva banda, Mélenchon declara que «els insubmisos fan una crida a emprar mètodes de lluita no violents». Bompard acusa el govern de «caure en el conspiracionisme» per les acusacions d’instigació contra LFI.
D’altra banda, Matignon s’acusa LFI d’«organitzar» el moviment, i Aurore Bergé afirma que Mélenchon «crida una mena d’insurrecció». LFI camina així sobre la corda fluixa entre absorbir l’energia del moviment i evitar ser catalogat com a organitzador d’aldarulls, amb la vista posada a les eleccions presidencials del 2027.
Repressió, impunitat policial i resposta institucional
Tanmateix, el balanç repressiu és aclaparador. Més de 6.100 detinguts des de l’inici del moviment. La majoria dels represaliats són menors d’edat, al voltant del 85%, segons les dades disponibles fins ara. Hi ha centenars de ferits entre estudiants i personal docent.
A més de la mà amputada a Lens i l’ull perdut a Tours, s’han registrat desenes de ferits greus. La Inspecció General de la Policia Nacional ha obert investigacions sobre, com a mínim, 10 casos. No obstant això, cap agent ha estat responsabilitzat fins ara. La Lliga de Drets Humans qualifica la situació com «una negació de les llibertats fonamentals». També assenyala que el govern utilitza «armes de guerra» contra menors.
En aquest sentit, la investigadora Robi Morder sosté que aquesta repressió sistemàtica contra menors és «sense precedents». El govern ha respost amb mesures administratives. El ministre d’Educació, Geffray, exigeix «impartir docència a distància quan els aldarulls o bloquejos impedeixin la recepció segura dels alumnes». Tots els prefectes han rebut una ordre d’excepció: prohibir concentracions als voltants de prop de 400 instituts tancats. Algunes prohibicions han estat anul·lades pels tribunals administratius, però el govern insisteix a reeditar-les, creant un cicle de «prohibició-anul·lació-nova prohibició».
Els Armilles Grogues, una possible confluència explosiva
A TikTok, sota el hashtag #giletsjaune2026, hi circulen nombrosos vídeos que criden a una acció general el 17 d’octubre. Els impulsors són majoritàriament joves que no van participar mai en el moviment del 2018. El detonant és el preu del carburant: la gasolina supera els 2 euros per litre i el dièsel frega els 2,30€.
Ara bé, les figures històriques dels Armilles Grogues romanen en silenci. Jérôme Rodrigues, un d’ells, prediu: «Els Armilles Grogues no tornaran en la forma del 2018, però pot ser una nova revolta popular de més escala». La possibilitat de confluència amb el moviment estudiantil és incerta però digna de seguiment.
Les demandes es van superposant (educació, antiausteritat, poder adquisitiu), però la lògica organitzativa és diferent. El moviment estudiantil té canals de contacte amb sindicats i partits. Els Armilles Grogues 2.0 serien encara més descentralitzades i s’articularien per xarxes socials. L’escenari més probable a curt termini és el de les lluites paral·leles més que no pas una fusió efectiva, amb punts de contacte als carrers però sense direcció unificada.
Condicions per a una vaga general?
Convé assenyalar que les condicions favorables per a una vaga general s’acumulen. El moviment estudiantil s’allarga més d’una setmana i abasta centenars d’instituts. Els sindicats ja s’han bolcat donant-hi suport. La incorporació universitària amplia la base social. La brutalitat policial multiplica la indignació, que s’estén de l’educació al poder adquisitiu. El govern es mostra vacil·lant, però necessita fer retallades massives.
Tot i això, també persisteixen condicions desfavorables per a la vaga. El govern assegura que el moviment està «manipulat per LFI» amb la intenció d’aïllar-lo. El caràcter espontani i descentralitzat del moviment estudiantil dificulta que els sindicats l’«absorbeixin» cap a una vaga general. Les organitzacions revolucionàries combatives són, ara per ara, relativament minoritàries. El caràcter desorganitzat dels intents dels Armilles Grogues 2.0 també dificulta un front de vaga unificat. I manca unitat d’acció entre les diferents centrals sindicals.
Les variables clau són si els sindicats aconsegueixen «traduir» les demandes estudiantils a qüestions laborals negociables. Si els Armilles Grogues del 17-O conflueixen o transcorren en paral·lel. Si el Govern manté l’escalada repressiva o obre una sortida negociada. I si LFI aconsegueix capitalitzar el descontentament sense ser utilitzat com a boc expiatori per criminalitzar.
L’estat francès es torna a perfilar com a epicentre de la conflictivitat social. La pregunta que queda oberta és si el jovent pot sostenir per si mateix la pressió fins a una vaga general i si la tardor calenta francesa es convertirà en un hivern de vagues o si s’apagarà. L’element diferenciador respecte a Grècia i similar amb l’estat espanyol i Alemanya és que, en el cas francès, la iniciativa ha estat juvenil i estudiantil, no del sindicalisme laboral. Aquest fet planteja un desafiament inèdit a les estructures tradicionals de la protesta i obre un cicle de politització per a tota una generació treballadora.
