La Laia i la Marina són treballadores del CAS Lluís Companys (Servei d’Atenció a les Drogodependències). Des del 28 de novembre al 27 de febrer, les treballadores del CAS Lluís Companys van estar de vaga, i després de 92 dies van guanyar el conflicte contra la Creu Roja. La seva vaga ha estat un exemple de tenacitat i creativitat sindical per a les noves fornades de joves de classe treballadora que es volen organitzar al seu centre de treball. La victòria ha suposat l’adhesió al conveni de sanitat SISCAT, amb increments salarials de fins a 12.000€ anuals.
Com va començar el conflicte? Quines van ser les primeres passes?
Marina: El primer que vam fer va ser utilitzar la «queixa» cap a l’empresa: vam començar a escriure correus a Creu Roja on explicàvem els nostres malestars i narràvem quin tipus d’incidències patíem al nostre lloc de feina, als correus reclamàvem i proposàvem solucions a aquests problemes. Vam estar un temps utilitzant aquesta queixa com a mitjà d’acció sindical, fins que, finalment, ens vam adonar que l’empresa estava molt còmode amb aquesta dinàmica. Al final, ja els hi anava bé tenir-nos entretinguts queixant-nos i creient que estàvem mobilitzats quan, a la pràctica, no estàvem aconseguint res.
Quines eren les vostres demandes i en quin context s’enquadraven?
Laia: La nostra primera reivindicació era l’equiparació salarial amb els altres centres de Barcelona que fan la mateixa feina que nosaltres, però que pengen del conveni SISCAT, el conveni de sanitat pública-privada. El nostre conveni, en canvi, era el d’acció social, on hi ha una diferència salarial molt clara. També demanàvem un plus salarial per les incidències que es donen al nostre centre de treball, per les complexitats de l’àmbit en què treballem. I, en tercer lloc, demanàvem tant un acompanyament psicològic com jurídic per part de l’empresa davant d’aquestes incidències que es podien donar. No havíem rebut mai cap acompanyament per part de l’empresa. Per tant, demanàvem un protocol elaborat que reconegués també això.
Quins dubtes i quines incerteses teníeu a l’inici del conflicte? Com us vau convèncer vosaltres mateixes i com vau convèncer els companys per fer vaga?
L: Previ a l’inici del conflicte, els dubtes que van sorgir van ser sobre la protecció del treballador. La por de «em sancionaran, em faran fora», els dubtes més clàssics. A part, el tema econòmic. A l’inici d’una vaga penses «què passarà amb els nostres sous, com sobreviurem?». I, per acabar, dubtes molt relacionats amb el «com ho farem. Jo sé fer la meva feina d’educadora, però no sé com s’engega tot això de la vaga, no?»
«Fer acció sindical et protegeix i deixar un rastre de la teva acció sindical fa que estiguis protegit.»
M: La feina de convenciment i d’autoconvenciment l’havíem de fer cada dia. I penso que la clau per convèncer un company de feina perquè es sumi al conflicte és fer molta pedagogia en contra d’aquesta por que tots tenim que fer acció sindical et desprotegeix, perquè no és així. Fer acció sindical et protegeix i deixar un rastre de la teva acció sindical fa que estiguis protegit. D’altra banda, fer entendre que aquest tipus de lluita és una lluita col·lectiva, que no és una cosa que decideixes des de la teva individualitat, que no ho lluitaràs tu sol. Que hi ha un sindicat al darrere, que hi ha moltíssimes persones donant-te suport.
Com vau decidir fer el pas d’anar més enllà i fer acció sindical? Perquè una vaga indefinida?
M: Vam començar a prendre consciència col·lectiva quan queixar-nos i no aconseguir res ens generava malestar, i això ens feia retrocedir encara més. No estàvem guanyant res i sí que estàvem perdent en termes de malestar i credibilitat. Aleshores, vam fer una anàlisi de les eines sindicals i vam decidir que triàvem fer una vaga indefinida.
L: Era l’eina que ens permetia que això arribés més enllà del nostre centre de treball, i que tingués un impacte real. Havíem de fer alguna cosa que perjudiqués d’alguna manera a l’empresa. L’empresa havia de sortir d’aquesta comoditat i inacció. Com la podíem perjudicar? Parant el servei.
M: És cert que també ens va suposar un dilema perquè, al final, parar el nostre servei implica parar d’atendre persones que viuen en un context de vulnerabilitat molt extrema. Però vam arribar a la conclusió que la precarietat laboral que vivíem es transformava també en precarietat assistencial. No estàvem atenent en unes condicions adequades i els usuaris dels nostres recursos no estaven rebent l’atenció que mereixien.
«Vam arribar a la conclusió que la precarietat laboral que vivíem es transformava també en precarietat assistencial»
Com vau mantenir la força durant els 92 dies de vaga?
M: Quan vam iniciar el conflicte sabíem que la nostra feina és essencial i per això pensàvem que duraria menys. Sí que és veritat que quan vam anar veient que durava més del que teníem previst, va augmentar aquesta incertesa, aquest dubte de pensar si ho estem fent bé o si ens estem equivocant en alguna cosa. També és veritat que en les vagues més llargues, indefinides, normalment l’empresa sosté una posició immobilista per intentar desgastar la part social. I això ho has de tenir molt clar perquè que l’empresa tingui una posició immobilista no significa que no estiguis avançant. El que volen és que tu no te n’adonis.
L: També hem intentat trobar espais, a part del sindicalisme, per poder destensar situacions, per divertir-nos i conèixer-nos una mica més des d’una part menys laboral, i això jo crec que també ens ha unit molt com a grup. Aquesta cohesió ens ha ajudat a mantenir-nos amb aquesta força per continuar i no perdre de vista el nostre objectiu, que és millorar les nostres condicions laborals i de totes les persones que vindran darrere nostre.
Com era el vostre dia a dia estant de vaga?
L: Quan estàvem en vaga, cada dilluns a les 11 fèiem una assemblea i fèiem calendari: què farem, com ens organitzarem. Era el moment en què dividíem tasques i ens organitzàvem de forma col·lectiva.
M: El nostre dia a dia era fer piquets, manifestacions, reunir-nos amb càrrecs polítics, enviar correus… La clau de l’èxit de la nostra vaga ha estat que ha sigut una vaga proactiva i constant. A més, la CGT compta amb una caixa de resistència pròpia. La part dels salaris és fonamental per poder sostenir una vaga. També vam generar una caixa de resistència pròpia, i hem rebut suport i aportacions per part d’altres seccions sindicals i entitats.
«La clau de l’èxit de la nostra vaga ha estat que ha sigut una vaga proactiva i constant.»
Quin va ser el paper de l’empresa durant la vaga?
M: Doncs va ser un paper de desresponsabilitzar-se d’aquesta violència i discriminació laboral que exercien cap a nosaltres. Tot ho argumentaven al voltant de «nosaltres tenim aquesta subvenció, aquests diners i no podem fer res més». Va ser un paper molt immobilista cap a concedir-nos coses i, alhora, molt proactiu cap a pressionar. Al final, una vaga és un conflicte: és un pols entre la part social i la part empresarial, i cadascú juga les seves cartes. És important saber que les treballadores en tenen moltes, de cartes. Perquè l’empresa et fa creure que ets tu qui té les de perdre, però ells tenen moltíssim a perdre, també.
L: Als inicis de la vaga, l’empresa va decretar uns serveis mínims, que eren el primer dia del 25% i a partir del segon del 33%. El segon dia ja van excedir aquest percentatge contractant gent per cobrir a les persones que estaven en vaga.
Ens van vulnerar el dret a vaga, que és un dret fonamental, sense cap tipus de vergonya. I això ho vam denunciar a inspecció de treball i la inspectora ens va donar la raó. De fet, es va obrir un expedient sancionador cap a Creu Roja per aquesta qüestió, però l’empresa mai ha acceptat que ha vulnerat els drets dels seus treballadors.
Com vau afrontar aquestes represàlies?
M: Quan hi ha repressió per part de l’empresa, que sempre n’hi ha, l’important és entendre que és una eina per intentar desestabilitzar-nos. Quan comprens això, te’n rius i dius: jo continuaré endavant perquè contra la meva consciència de treballadora, no hi pots fer res. Quan van començar a arribar les represàlies per part de l’empresa penso que totes vam dubtar, no? Al final t’estan castigant i penses, he fet alguna cosa mal feta? I a l’instant dius no. L’únic que estic fent és exercir un dret fonamental, que és el dret a vaga. No ens poden fer dubtar.
Quan hi ha repressió per part de l’empresa, que sempre n’hi ha, l’important és entendre que és una eina per intentar desestabilitzar-nos.
Heu pres mesures perquè no es tergiversés el vostre missatge polític?
L: Nosaltres, just a l’inici de la vaga, una cosa que vam treballar moltíssim va ser el tema de la comunicació, perquè treballem en l’àmbit de drogodependències, perquè una part del nostre recurs treballar amb reducció de danys, i el que no volíem era que l’extrema dreta pogués aprofitar el fet de la nostra vaga per alimentar discursos d’odi o d’estigmatització cap a les persones usuàries. Aleshores vam treballar un discurs que realment era el nostre, vull dir, totalment sincer, en el qual explicàvem que la nostra lluita era una lluita sindical i una lluita alhora en defensa dels drets d’aquestes persones que tenim al nostre recurs.
Quin és l’ingredient màgic per què no hi hagi desunió?
M: La consciència de classe política és l’ingredient màgic perquè no hi hagi desunió. La consciència col·lectiva de què estàvem precaritzades i no volíem continuar estant-ho. Sempre hem sostingut la idea que guanyaríem. Qui més s’ha cregut la nostra lluita hem sigut nosaltres mateixes.
Quina valoració final feu d’aquesta vaga, amb els seus encerts i les seves possibilitats de millora?
L: És important que dins de l’assemblea i d’aquesta dinàmica de participació col·lectiva hi hagi persones disposades a tirar una mica del carro. En moments en què hi ha ànims més baixos, aquestes figures han tirat de l’engranatge. Cada un, amb la seva personalitat i amb les seves eines, s’ha responsabilitzat d’una cosa. Igual que nosaltres ens hem responsabilitzat de ser la cara pública de la vaga, hi ha qui s’ha responsabilitzat de gestionar els correus, de fer trucades al sindicat… i això també, la divisió del treball, és un gran punt fort en l’organització.
M: Sí, jo penso que també ha estat clau entendre que assemblearisme no significa fer tothom el mateix per igual. Cal entendre la disponibilitat, les energies i el context vital de cada persona.
I per acabar, quin és el missatge que voldríeu enviar a les treballadores que dubten o que encara no s’han atrevit a organitzar-se i a lluitar als seus centres de treball, però que tenen ganes de fer-ho?
Laia: El missatge que podríem donar a companyes que es trobin que en els seus centres de treball viuen situacions de precarietat, o que no estan conformes amb les seves condicions laborals, és que la unió fa la força, que és molt important organitzar-se. No cal tenir un màster per fer una vaga, al final s’aprèn rodant una mica i deixant-te aconsellar per la gent que en sap una mica més que tu. Tots tenim la capacitat de fer una vaga si ens organitzem amb els companys. La victòria existeix, nosaltres l’hem viscut i ara ho diem amb molt d’orgull. És molt important estar unides i sobretot tenir confiança en el que tu creus. Tu creus que les teves condicions laborals no són les que et mereixes? Lluitant-ho, ho aconseguiràs.
Marina: un missatge que jo donaria a algú que dubta si començar a militar en el moviment sindical o fer algun tipus d’acció, ja sigui una vaga o una altra cosa, és: si sents malestar al teu lloc de feina, pregunta’t si aquest malestar el senten la resta o la gran majoria de les teves companyes al teu lloc de feina. Si és així, sigueu conscients que no és normal que estiguem precaritzades. No normalitzem, per favor, la violència i la precarietat laboral, perquè no ho és, de normal. I comenceu a militar i a organitzar-vos i a lluitar. Has d’entendre que no tens la culpa del teu malestar, que és un malestar col·lectiu, i que us n’heu de fer càrrec perquè ningú més ho farà per vosaltres. I deixar de pensar que aquest malestar que sents al teu lloc de feina és culpa teva, que és que estàs en una crisi perquè t’apropes als 30, als 40 o als 50. No, el problema no és teu. El problema és social, és un problema estructural. I l’única manera de lluitar en contra d’això és organitzar-te amb les teves companyes.
«Tots tenim la capacitat de fer una vaga si ens organitzem amb els companys. La victòria existeix, nosaltres l’hem viscut i ara ho diem amb molt d’orgull.»
