Un any més el Mobile World Congress se celebrarà a Barcelona, una nova edició d’aquesta cita que té molt més de temple erigit en honor al capitalisme globalitzat que no pas de punt de trobada de la innovació tecnològica. Sota la brillantor de les pantalles dels nous dispositius, sempre intel·ligents, i les promeses d’un futur connectat, s’hi amaga una realitat d’explotació, alienació i desigualtat. Un temple des del qual les grans corporacions que conformen aquest esdeveniment i controlen el mercat tecnològic, ens expliquen com configuren les nostres vides, i ens transformen en consumidors passius per tal de desactivar-nos com a éssers polítics, tot això acompanyat per una adoració pràcticament religiosa per part dels mitjans de masses i participants en el congrés, una autèntica celebració de la mort del pensament crític. Si algú mirés de destil·lar la quinta essència d’aquest esdeveniment, el resultat s’assemblaria bastant a la descripció del MWC que acabeu de llegir.
I aquest any 2025, com era d’esperar, el MWC se centrarà en la intel·ligència artificial i com aquesta s’integra als dispositius mòbils i en general a les nostres vides, així com el full de ruta que la indústria té per a aquesta tecnologia. A la presentació del congrés que es va dur a terme el passat 29 de gener també s’hi va fer èmfasi en el necessari debat sobre la regulació d’aquesta tecnologia, i com aquest congrés s’oferia com a espai de trobada entre polítics (reguladors) i indústria. I quin millor lloc per esbossar idees sobre com s’haurien de regular aquestes tecnologies que l’espai on hi imperen els interessos dels seus fabricants.
Sota la brillantor de les pantalles dels nous dispositius, sempre intel·ligents, i les promeses d’un futur connectat, s’hi amaga una realitat d’explotació, alienació i desigualtat.
Difícilment es pot trobar un adjectiu millor que aparador, per a definir amb una sola paraula el MWC, perquè aquesta fira és un mostrari de productes que evoquen poder, control i sofisticació en mans dels seus usuaris, i que en realitat amaguen tot un seguit de relacions socials i amb l’entorn, que disten molt de ser res nou, sofisticat o controlat, i que centrifuguen la dinàmica capitalista d’acumulació de riquesa a la cerca dels seus límits. Per desenvolupar aquesta idea, la de l’aparador, la del fet de deixar entreveure al visitant només allò que t’interessa que vegi, es pot comprovar com al MWC no s’hi veurà cap referència a l’exèrcit de treballadors invisibles, i imprescindibles, que s’encarreguen d’entrenar els diferents models d’intel·ligència artificial (IA), treballadors subcontractats mitjançant plataformes com Amazon Mechanical Turk¹ o Appen que es dediquen a realitzar treballs repetitius, mal pagats, i sotmesos a laxes regulacions laborals. Treballadors sense els quals tota la sofisticació que desprenen serveis com ChatGPT, Gemini o Grok no seria possible.
Treballadors invisibles, treballadors imprescindibles
Els models d’intel·ligència artificial s’alimenten d’exemples, de dades, per tal d’aprendre a interactuar amb els humans. Amb l’objectiu de dotar-los de les funcionalitats que han cridat tant l’atenció els darrers temps calen desenes de milers d’exemples, a vegades fins i tot milions, perquè un model d’IA pugui aprendre a identificar un conill en una imatge, a redactar una frase que tingui sentit per a un humà, o a interpretar una petició d’un humà… però no només cal una gran quantitat de dades, a més és imprescindible que aquestes siguin de bona qualitat, ben classificades i estructurades, per aconseguir que les xarxes neuronals artificials que regeixen aquests invents tecnològics puguin interactuar de manera més o menys creïble i eficient amb nosaltres. Aquest procés de garantir la qualitat de les dades, és una de les parts de la cadena de producció d’aquests models d’IA on la intervenció humana és imprescindible, a la vegada que invisible.
“Difícilment es pot trobar un adjectiu millor que aparador, per a definir amb una sola paraula el MWC, perquè aquesta fira és un mostrari de productes que evoquen poder, control i sofisticació en mans dels seus usuaris, i que en realitat amaguen tot un seguit de relacions socials i amb l’entorn, que disten molt de ser res nou, sofisticat o controlat, i que centrifuguen la dinàmica capitalista d’acumulació de riquesa a la cerca dels seus límits”
Un exèrcit d’humans s’encarrega d’organitzar correctament les dades per a saciar la fam d’exemples de les IA. Abans que una IA pugui saber distingir un conill en una imatge (no confondre amb saber que és un conill) aquest model ha «visualitzat» milers i milers d’imatges de conills degudament encerclats, delimitats, etiquetats, per un humà, per tal que les neurones artificials que conformen les xarxes neuronals artificials, aprenguin a interpretar on comença i on acaba un conill en una determinada imatge, com són les seves potes, orelles, ulls… amb la finalitat que una IA pugui acabar fent aquesta tasca amb imatges més enllà de les que ha fet servir per entrenar-se, de manera general.
Una altra tasca on es fa imprescindible la intervenció humana és en la supervisió i correcció de contingut generat pels diferents models d’IA, contingut que pot anar des de traduccions fins a respostes a sol·licituds relacionades amb receptes de cuina.
Els treballadors necessaris per a dur a terme aquestes tasques es compten per milions i majoritàriament són treballadors precaris, de països africans i asiàtics, i contractats mitjançant les plataformes digitals anteriorment esmentades. Plataformes que acostumen a pagar petites quantitats per tasca completada o per hora treballada, establint relacions laborals amb contractes efímers, on les vacances, les baixes o les assegurances mèdiques són inexistents. En el cas de l’exemple dels conills, la companyia pagaria X cèntims per cada imatge on el treballador dibuixa un rectangle al voltant d’un conill, repetint aquesta tasca milers de vegades i generant una plusvàlua difícil de calcular tenint en compte els milers de milions que facturen les companyies que acaben explotant el fruit d’aquest treball.
També cal posar el focus en el fet que aquests treballadors estan sotmesos a la supervisió dels algorismes que regulen el seu treball mitjançant les plataformes que exerceixen de capatassos digitals, uns algorismes que els pressionen per ser més ràpids i eficients, sense que la seva salut mental sigui una variable a considerar. Les plataformes utilitzen maquiavèl·lics sistemes de puntuació per a classificar els treballadors, uns punts que acaben sent determinants per decidir qui pot i qui no pot optar a una determinada feina, o quina remuneració rebran determinats treballadors. Aquesta és la realitat de la gran majoria de treballadors relacionats amb la cadena de producció de les intel·ligències artificials que acapararan bona part dels focus aquesta edició del MWC.
Resseguint la pista del col·lectiu de treballadors imprescindibles que queden amagats sota les catifes del MWC, ens trobem amb aquells que extreuen els minerals necessaris per fabricar els ginys al voltant dels quals gira aquesta fira: els dispositius mòbils. Aquests aparells, convertits en símbols d’innovació i progrés tecnològic, depenen de minerals com el coltà, el liti o el cobalt per a la seva fabricació. Minerals que s’extreuen de mines ubicades al Congo, Bolívia o altres països del Sud Global, territoris que sovint són objecte de saqueig per part del capitalisme global. En aquestes mines, els treballadors, inclosos nens, treballen en condicions infrahumanes, exposats a perills constants i a salaris de misèria.
Minerals tacats de sang
La indústria dels dispositius mòbils té una forta dependència d’aquests minerals per a la fabricació dels seus components. Des dels microxips fins als circuits impresos, passant per les bateries, són elements que estan conformats per minerals que, en molts casos, estan tacats de sang.
Minerals com el coltà, essencial per als condensadors electrònics, o el Cobalt, imprescindible per a les bateries recarregables, són minerals fortament vinculats a la República Democràtica del Congo, ja que més del 70% de la producció mundial de cobalt², així com el 80% de les reserves mundials de coltà són en aquest país. El cost de humà i ambiental de l’explotació d’aquests recursos naturals per tal d’abastir la producció mundial de ginys de tot tipus és devastador per a la classe treballadora d’aquest país: segons un informe d’Amnistia Internacional³ fins a 40.000 criatures treballen en l’extracció d’aquests minerals, exposades a condicions de vida i laborals infrahumanes. L’extracció d’aquests minerals genera una gran quantitat de residus tòxics, com ara metalls pesants, que contaminen el sol i les fonts d’aigua properes. L’explotació intensiva d’aquests recursos naturals també requereix la «neteja» de grans extensions de terreny, cosa que provoca la destrucció de boscos i hàbitats naturals.
“A les salines d’Atacama (Xile), per exemple, l’explotació del liti ha reduït dràsticament els nivells d’aigua, afectant tant els ecosistemes com les poblacions que depenen d’aquest recurs per a la seva subsistència”
El saqueig al qual està sotmesa la població de la República Democràtica del Congo té arrels profundes en la història colonial i neocolonial del país. Després d’assolir la independència el 1960, l’aleshores primer ministre Patrice Lumumba va treballar per fer possible la sobirania nacional sobre els recursos naturals del Congo, buscant assegurar que els beneficis d’aquests revertissin en la població en lloc de continuar engreixant les butxaques dels colons belgues. Aquest acte de sobirania va ser respost per l’antiga metròpoli, Bèlgica, en conxorxa amb els Estats Units, amb l’assassinat de Lumumba al 1961, per tal d’imposar els seus interessos econòmics i polítics. Bèlgica tenia forts interessos en les mines del Congo, controlades per companyies com Union Minière du HautKatanga⁴ (avui part de Umicore), i els Estats Units volien frustrar tota possibilitat d’acostament de Lumumba a l’òrbita de la Unió Soviètica, així ho corroboren documents desclassificats de la CIA⁵.
La inestabilitat imposada per les potències imperialistes ha durat fins als nostres dies. Avui, més de seixanta anys després, el Congo continua sent saquejat pels mateixos interessos econòmics.
Un altre mineral clau per a la indústria del mòbil és el Liti, present a les bateries dels dispositius mòbils, i que s’extreu principalment a l’Amèrica Llatina, on el «Triangle del Liti» (Argentina, Bolívia, Xile) conté el 58% de les reserves mundials d’aquest mineral. L’explotació d’aquest mineral també ha anat acompanyada de conflictes socials i greus danys ambientals. L’extracció del Liti requereix grans quantitats d’aigua, cosa que ha provocat l’esgotament de fonts d’aigua i la desertificació de zones properes a les mines. A les salines d’Atacama (Xile), per exemple, l’explotació del liti ha reduït dràsticament els nivells d’aigua, afectant tant els ecosistemes com les poblacions que depenen d’aquest recurs per a la seva subsistència.
Aquestes són només unes pinzellades del que hi ha darrere de l’extracció d’aquests minerals imprescindibles per a la indústria del mòbil. Per aprofundir en aquesta realitat, podeu estirar el fil seguint les diferents notes que trobareu a peu de pàgina.
Sota la catifa del MWC també hi trobem ben amagats els números que quantifiquen l’energia necessària per entrenar i executar models d’intel·ligència artificial, els convidats estrella d’aquesta edició. Entrenar un únic model d’IA consumeix quantitats ingents d’electricitat⁶.
Una intel·ligència insaciable
El creixement exponencial que s’està duent a terme en el camp de la intel·ligència artificial, és inversament proporcional a la capacitat de les diferents societats per gestionar el ritme de creixement imposat pel capitalisme. Mentre les grans corporacions tecnològiques competeixen per llançar models d’IA cada vegada més potents i complexos, les conseqüències socials, laborals i ambientals d’aquesta acceleració queden relegades a un segon pla. Allò que tant coneixem de la socialització dels perjudicis i la privatització dels guanys.
Dues variables determinants en aquest àmbit són:
1. La quantitat d’energia que es requereix per entrenar els models d’IA: Aquesta quantitat pot arribar a multiplicar per set la dels processos computacionals ordinaris. Per exemple, entrenar un model com GPT-3 pot consumir fins a 1.287 MWh d’electricitat, l’equivalent al consum anual de més de 100 llars.
2. La quantitat d’energia necessària per refrigerar els centres de dades: Aquests centres, on resideixen els servidors que executen i entrenen els models d’IA, són al centre del problema mediambiental que suposa aquest creixement sota criteris capitalistes.
A Irlanda, un país amb un sistema d’impostos molt baixos hi ha 82 centres de dades que el 2022 van suposar el 17% del consum elèctric del país. Aquesta xifra ha augmentat significativament des del 5% el 2015, a la projecció que s’està fent per al 2030 en funció del ritme de creixement actual quan podria arribar al 30%.
Corea del Sud planeja construir el centre de dades dedicat a la intel·ligència artificial més gran del món, amb una potència de 3 GW, que equival a una ciutat de 3.000.000 d’habitants. Les emissions de CO₂ associades a aquest nivell de potència podrien arribar a ser de 15 milions de tones anuals, que equivaldrien a les emissions de 5 milions de cotxes.
Empreses com Amazon, Meta, Microsoft o Blackstone es troben en un punt o altre del procés de construcció de centres de dades a Zaragoza, n’hi ha fins a 18 de planificats. Per apaivagar els recels que pot generar la instal·lació d’aquestes infraestructures assedegades d’energia el responsable de Relacions Institucionals d’Amazon Web Services afirmava: “Els centres de dades són el transport verd de la digitalització. Hem de pensar en ells com en un autobús, ja que, en veure tots els passatgers a dins, és evident que s’estan eliminant tones d’emissions contaminants perquè circulen menys vehicles particulars per la carretera⁷”.
“A Irlanda, un país amb un sistema d’impostos molt baixos hi ha 82 centres de dades que el 2022 van suposar el 17% del consum elèctric del país. Aquesta xifra ha augmentat significativament des del 5% el 2015, a la projecció que s’està fent per al 2030 en funció del ritme de creixement actual quan podria arribar al 30%”
Paradoxalment, això passaria si els centres de dades fossin infraestructures públiques i compartides, centralitzades i degudament optimitzades, però es dona el cas que cada empresa vol tenir el seu i a les mateixes regions. Aquestes empreses volen construir els seus centres de dades en aquesta zona per l’existència del riu Ebre, entre altres factors, del qual volen extreure l’aigua amb la qual refrigeraran aquestes infraestructures. El consum d’aigua de cada centre de dades pot variar molt en funció de factors com ara el sistema de refrigeració que implementin, la humitat i temperatura ambients, l’existència de mecanismes de reciclatge d’aigua … Però per posar el context el que poden suposar 18 centres de dades que depenen de l’aigua de l’Ebre, de mitjana un centre de dades utilitza 1,8 litres d’aigua per cada kWh consumit, que vindrien a ser uns 1.800 milions de litres d’aigua a l’any per a un centre de dades de 1GW, que equival al consum de 285.000 llars. Sequera? Quina sequera?
Tot això i més pretén amagar l’enlluernador joc de miralls que es du a terme durant el congrés MWC, i de manera més general per la indústria els 365 dies de l’any. Però tot i els esforços per ocultar la realitat aquesta bombolla de modernor no podria continuar inflant-se sense la sang i suor de tots aquests treballadors explotats, i recursos espoliats.
Tot allò que no s’explica al MWC, que tant s’esforcen a amagar, és allò que és essencial i intrínsec en el capitalisme, que els beneficis rècord que obtenen les companyies que treuen pit als altars del MWC tenen la seva arrel en l’explotació laboral i l’espoli de recursos naturals, i que sense tot aquest espoli no existirien aquestes corporacions. Aquesta és la realitat i té ben poc de progrés i molt de capitalisme maldant per perpetuar-se.
I quin millor lloc per hostatjar aquest gran aparador que una ciutat aparador, sí, Barcelona, on res és el que sembla, on bona part dels seus ciutadans malden per sobreviure, però que si la transites amb una mirada prou frívola hi trobaràs a wonderful place, with good weather and an incredible paella, bé incredible… ja m’enteneu.
Referències
- El nom Mechanical Turk fa referència a un famós autòmat del segle XVIII, conegut com el “Turc Mecànic”, que va ser creat pel inventor Wolfgang von Kempelen. Aquest dispositiu, que semblava una màquina capaç de jugar als escacs, va impressionar el món per la seva suposada intel·ligència artificial. No obstant això, més tard es va descobrir que el Turc Mecànic no era una màquina autònoma, sinó que amagava un jugador humà en el seu interior que en realitat controlava els moviments. Amazon va adoptar aquest nom per a la seva plataforma perquè, de manera similar, els treballadors humans són els que realitzen les tasques que semblen ser fetes per màquines intel·ligents. Així, el nom és una metàfora perfecta per a la realitat dels ghost workers: persones invisibles que fan possible la màgia de la tecnologia moderna.
- «Cobalt Red: How the Blood of the Congo Powers Our Lives» https://www.goodreads.com/book/show/60784614-cobalt-red
- «Democratic Republic of Congo: “This is what we die for”: Human rights abuses in the Democratic Republic of the Congo power the global trade in cobalt» https://www.amnesty.org/en/documents/afr62/3183/2016/en/
- https://ca.wikipedia.org/wiki/Uni%C3%B3_Minera_de_l%27Alt_Katanga
- «Four more ways the CIA has meddled in Africa» https://www.bbc.co.uk/news/world-africa-36303327
- «Energy and Policy Considerations for Deep Learning in NLP» https://arxiv.org/abs/1906.02243 Estudi acadèmic que quantifica l’energia consumida per entrenar models d’IA com GPT-3.
- Entrevista amb el responsable de Relacions Institucionals d’Amazon Web Services a Espanya, Itàlia i Portugal https://www.elperiodicodearagon.com/aragon/2025/02/18/david-blazquez-centros-datos-amazon-foro-activos-el-milagro-economico-aragon114420543.html
