Dijous 5 de febrer va expirar el New START, l’últim tractat signat pels EUA i Rússia que imposava limitacions al desenvolupament d’armes nuclears.
Així, el New START establia de quantes armes nuclears estratègiques, tant operatives com desplegades, podia disposar-ne cada país. Alhora, estipulava normes i mecanismes verificables per al control i la comprovació de l’acord.
Els acords contra la proliferació nuclear
El primer tractat per a la restricció de la proliferació nuclear va ser signat pels EUA i l’antiga Unió Soviètica el 1991. Des d’aleshores, aquests han anat renovant-se fins ara.
El New START o START III va ser signat durant l’administració Obama el 2010, però no va entrar en vigor fins al febrer de 2011. El 2021, Joe Biden, llavors president dels EUA i Vladímir Putin, van acordar una pròrroga de cinc anys, la qual va expirar la setmana passada.
El setembre de l’any passat des del Kremlin es va proposar que ambdues parts podrien continuar seguint els límits establerts de forma voluntària. Tanmateix, el president dels EUA, Donald Trump, va ignorar les peticions russes i tal com va declarar al The New York Times: «Si ha d’expirar, que expiri», referint-se al New START.
Un nou tractat que inclogui la Xina
Trump no només ha deixat expirar el tractat, sinó que ho ha fet argumentant «tenir una proposta millor». Malgrat haver expressat estar d’acord amb les condicions anteriors, que limitaven a 1.550 les ogives nuclears per país, així com a 700 els sistemes balístics per país, sigui per terra, mar o aire, Trump cerca un nou tractat que inclogui la Xina.
En l’actualitat, el 87% de la capacitat armamentista nuclear, sigui emmagatzemada sigui desplegada, es troba repartida entre els EUA i Rússia. Altres països que tindrien armes nuclears serien l’Índia o Pakistan a l’Àsia; França o el Regne Unit a Europa o; l’entitat sionista d’Israel a l’Orient Mitjà.
En el cas de la Xina, amb 600 ogives nuclears, es posicionarien com al tercer país amb més armament d’aquest tipus. El desenvolupament d’armes nuclears a la Xina ha augmentat en els últims anys i s’estima que a finals de la dècada el país disposi d’unes 1.000 ogives.
Des de Beijing, però, es va emetre un comunicat en què s’estipulava que qui havia de limitar la seva capacitat nuclear eren les grans potències nuclears. Alhora, s’hi argumentava que l’armament desenvolupat pels xinesos era molt inferior respecte el que està en possessió dels nord-americans o russos.
A hores d’ara, no s’ha aconseguit cap nou acord i no sembla que hi hagi negociacions a la vista per a tal objectiu. La no-restricció a la proliferació militar, així com el desenvolupament d’armament d’aquest tipus amb noves característiques les quals no estaven recollides en el darrer acord són un clar exemple de l’escalada bèl·lica arreu del món i d’una tensió cada cop més gran entre les diferents potències imperialistes.
