En plena crisi habitacional, la Diputació de Barcelona acumula 37 pisos buits al seu parc públic, que representen el 17,5% del seu total de 227 habitatges. Aquest percentatge és molt superior al d’altres administracions, com la Generalitat (2,7%) o l’Ajuntament de Barcelona (2,4%).
Dels 227 pisos, 91 tenen lloguer tradicional, 64 estan cedits a Càritas i una trentena estan o s’cediran a ajuntaments. Els 37 buits, molts pendents de rehabilitació, porten més de dos anys tancats per tràmits i manca de recursos, infringint la normativa que dona un termini màxim de dos mesos per adjudicar-los. A més, aquests pisos no figuren al Registre d’habitatges buits, ja que les administracions no tenen l’obligació d’inscriure’ls.
La institució assegura que està reconvertint el parc per cedir tots els pisos a ajuntaments o entitats, mentre des de Cohabitac es reclama fer-ho de manera immediata.
El cas de la Diputació és només una mostra del problema estructural. Segons el Registre d’habitatges buits i ocupats sense títol habilitant de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, a finals de 2024 hi havia 25.443 habitatges buits registrats, dels quals el 37 % es troben en condicions d’habitabilitat i la majoria es concentren a la província de Barcelona. Tanmateix, la gestió del parc social és lenta: d’acord l’Informe sobre el sector de l’habitatge a Catalunya (2024), de les 23.417 unitats públiques, només es van adjudicar 1.242.
Aquesta inacció contrasta amb l’emergència a Barcelona, on el lloguer ha pujat un 58% en set anys, hi ha més de 10.000 persones sense llar i les sol·licituds d’ajuda habitacional van créixer un 32% l’últim any.
Mentre més de 4.000 famílies esperen una solució habitacional, les dades confirmen la incapacitat institucional per resoldre la crisi. Aquesta realitat qüestiona les propostes de construir nou parc públic, com la del PSC, i assenyala que la prioritat immediata hauria de ser posar en ús els habitatges ja construïts.
