Dotze anys després de l’inici de la guerra a Síria, al-Assad cau a causa de la inacció dels dos principals suports que l’han sostingut al poder malgrat tota la pressió econòmica, política i militar del bloc imperialista occidental: Rússia i Iran.
Durant aquest temps, les coalicions militars de l’oposició han capturat amb facilitat les principals places estratègiques de la meitat oest del país fins a entrar a Damasc, on sembla que tampoc no han trobat una resistència significativa. Per altra banda, Al-Assad també ha perdut el control de zones estratègiques a l’interior o limítrofs amb el territori controlat per l’Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria liderada pel Moviment d’Alliberament Kurd, com són l’aeroport de Qamishlo, el centre de Hasekeh o la zona de Deir ez-Zor, on les forces militars d’aquesta administració han avançat ràpidament ocupant el buit creat per la retirada de l’exèrcit sirià.
El caràcter de les organitzacions que han encapçalat aquesta ofensiva, iniciada vint dies després de la victòria electoral de Donald Trump als EUA, deixa entreveure la dimensió del canvi que s’està produint al país i que sens dubte afectarà el tauler geoestratègic regional i internacional.
HTS prové d’Al-Nusra, la branca siriana d’Al-Qaeda, i aplega al seu voltant nombrosos components integristes de la més diversa procedència (Txetxènia, Uzbekistan, Albània…), malgrat que els mitjans occidentals han estat duent a terme aquests dies un gran esforç per presentar aquesta organització com una força política moderada i democràtica. HTS té el suport actiu o manté vincles amb l’Aràbia Saudita, Anglaterra, els EUA, Turquia i Israel. L’altra gran facció que ha participat de l’ofensiva en aliança amb HTS, l’Exèrcit Nacional Sirià (SNA en les seves sigles en anglès), és una coalició de grups armats directament controlada pel mandatari turc Recep Tayyip Erdoğan i els seus aliats d’extrema dreta nacionalista, el partit MHP.
La coordinació entre ambdues faccions militars denota que aquesta ofensiva no hauria estat possible sense l’aprovació de Turquia i els EUA, més tenint en compte que té lloc poc després de la visita del nou secretari de l’OTAN a Ankara, on es va reunir directament amb Erdoğan. A més, no es pot passar per alt que l’inici de les maniobres té lloc poc després de l’alto el foc al Líban, on l’exèrcit sionista d’Israel ha estat colpejant amb duresa les forces de Hezbollah amb l’objectiu de debilitar l’Iran i aïllar encara més la resistència palestina a Gaza i Cisjordània.
La victòria de l’oposició sobre al-Assad es pot entendre com un guany per al bloc imperialista occidental i de l’estratègia dels EUA de desestabilitzar i sumir en el caos a totes les regions que podrien facilitar la formació de pols alternatius al seu poder hegemònic. Doncs la política externa actual de l’hegèmon no es basa a capturar el control sobre Estats perifèrics, com més aviat en la generació d’Estats fallits, dividits en múltiples àrees de control perpètuament enfrontades en relació amb eixos religiosos, ètnics, nacionals, etc. en favor dels seus interessos i en detriment dels seus enemics declarats: Xina, l’Iran, Rússia i els seus aliats.
Tanmateix, encara la situació no és del tot clara i queden obertes moltes qüestions sense resposta, entre d’altres: si HTS tindrà la capacitat d’unificar les diverses faccions opositores en un poder institucional estable amb suport social, o bé entraran en conflicte intern; que ocorrerà amb la zona costanera de l’oest del país, on Rússia encara manté presència i control dels ports de Tartús i Latakia; quin serà el rol de l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria liderada pel moviment kurd, que des de fa anys reclama un estatus d’autonomia dins la República Àrab Siriana, i que ara es troba fortament amenaçada per faccions gihadistes controlades per Turquia o quines implicacions tindrà aquest canvi d’equilibris a Ucraïna, i sobretot a Palestina, ara que l’Iran ha perdut Damasc com a punt estratègic dins el territori sota la seva òrbita.
