Ibán Martínez: «que l’escola sigui una eina de les classes dominants no hauria de frenar-nos, sinó enfortir les nostres reclamacions»

Ens trobem en el tercer dia de les vagues convocades pels sindicats de l’educació durant aquest final de curs. El conflicte amb els docents ha escalat fins a convertir-se en un problema polític de primer ordre. El govern del PSC, que fins aleshores se les donava de gestors eficients i asèptics, va ficar-se de peus a la galleda signant un acord a la baixa amb CCOO i UGT, la qual cosa va enfurismar encara més el col·lectiu docent. Ara el que caracteritza el govern no és la gestió, sinó el nerviosisme, que es deixa notar en relliscades com ara la infiltració de mossos en les assemblees docents o en una activitat propagandística desfermada, amb consellers concedint entrevistes a tota hora i tot arreu. Nosaltres hem decidit donar veu a la part contrària.

Avui conversem amb l’Ibán Martínez, docent de secundària i doctor en Història de l’Art i Musicologia, així com autor del recent publicat «Disidencia docente. Habitar las aulas en las fronteras del capitalismo digital», on traça una investigació crítica sobre l’educació a Catalunya, atenent a l’entramat públic-privat que està convertint l’ensenyament en una nova font de guany capitalista. També és membre d’Indocents, espai de reflexió col·lectiva de treballadors de l’educació.

Hi ha qui veu l’escola com una institució que serveix per contrarestar les desigualtats inherents del capitalisme. És així?

Penso que l’educació és una de les eines principals per ordenar el sistema econòmic i segregar i distribuir els dominats. L’escola no és un mecanisme corrector de les desigualtats socials, sinó un garant d’aquesta. Fins als anys 70, qui controlava principalment l’escola eren els Estats. Avui en dia, podem parlar de l’EdTech.

Què vol dir això?                              

L’EdTech fa referència a una nova governança en educació basada en la relació entre empreses supranacionals i les institucions tradicionals com ara l’Estat. És important estudiar com es dona aquesta governança.  Crec que no s’ha posat el focus suficient en els opressors, en les estratègies de les elits… a les classes dominants d’avui en dia els interessa molt que es produeixin pedagogies no directives.

Actualment, als claustres es dona un debat encès entre els més entusiastes de la innovació i els que ho veuen com un retrocés, oi?

En el debat educatiu actual trobem dos extrems entre els quals el docent pot construir la seva identitat. Per una banda, el relat de la meritocràcia, la cultura de l’esforç, etc. Es tracta d’una narrativa nostàlgica i reaccionària. Per altra, el pol socialdemòcrata que aposta per la innovació educativa i que se les dona de “progressista” però que acaba blanquejant un marc meritocràtic. Així doncs, la dicotomia realment no és tal. La fal·làcia de l’ascens social a través de l’educació es troba present en ambdós pols.

Per tant, algunes propostes educatives que es presenten com una alternativa potser no ho són tant.

Exactament. No s’està trencant amb el sistema sinó que l’estem fent més adaptable. I això ens porta a l’actualitat, és a dir, als conflictes en el sector de l’educació, les vagues que estem presenciant, les quals són un moviment necessari i interessant, però encara no apunten a l’arrel del problema.

La tasca que hauríem de fer és construir una subjectivitat docent que vagi més enllà dels dos relats que he esmentat abans. Cal proposar un nou espai educatiu que no serveixi per alimentar les necessitats del capitalisme, una educació que serveixi per imaginar noves formes de viure, pensar-se, etc.

Parlem de la digitalització, que és un dels aspectes que més has treballat al teu llibre. En què ha consistit la digitalització en l’educació?

Som hereus d’una generació de pedagogs que han associat més tecnologia amb més democràcia. Aquest ha sigut un principi inqüestionable durant molt de temps, fins que les últimes dècades han començat a aparèixer escletxes que posen en dubte l’associació entre tecnologia i benestar.

Cal mostrar-se, doncs, en contra de la digitalització?

La digitalització és inevitable, és una nova forma d’operar econòmicament, igual que la intel·ligència artificial. Ara bé, això no vol dir que hagi estat un procés neutre, doncs ha afavorit clarament els interessos de les classes dominants. A Catalunya, per exemple, s’ha produït clarament un excés de la mà dels NextGeneration i els vincles de la Generalitat amb la Fundació Bofill, Telefònica, Seidor i altres companyies que han portat a terme una digitalització descontrolada i amb conseqüències inesperades, com ara pel que fa a la salut mental dels alumnes.

Amb la digitalització de l’educació a Catalunya els principals beneficiaris han estat les empreses tecnològiques. Posem el cas de Google Classroom: a través d’aquesta eina, Google està monetitzant l’activitat educativa dels nostres alumnes. Ja no és només que el sistema educatiu creï treballadors del futur, nodrint les classes dominants, sinó que en aquesta fase digital del capitalisme les empreses tecnològiques extreuen beneficis econòmics directament dels alumnes.

Al llibre esmentes l’estreta vinculació entre la EdTech i l’existència de certes fundacions que actuen a manera de lobby. Una de les més importants és Equitat.org (antigament coneguda com a Fundació Bofill). Què ens pots dir d’aquesta fundació?

Per entendre què és i què fa Equitat.org, hem de situar-nos en les coordenades del filantrocapitalisme en educació, replet d’entitats que porten a terme una diagnosi dels problemes en el sistema educatiu (que suposadament dificulten assolir un horitzó d’igualtat, justícia social, equitat…) per després autoproclamar-se com els portadors de la solució. Així doncs, les institucions recorren a aquestes fundacions per resoldre problemes… que les mateixes fundacions s’han encarregat de fer aparèixer com a “problemes”.

Aquest ha sigut el modus operandi d’Equitat.org, la qual va participar, entre el 2015 i el 2022, d’un procés d’avaluació de les polítiques públiques en matèria d’educació juntament amb una agència de la Generalitat que es diu IVÀLUA. Evidentment, després es van presentar com els portadors de la solució dels problemes que ells mateixos havien diagnosticat. Els dos projectes que Equitat.org va posar sobre la taula per solucionar els problemes en educació van ser Magnet i Educació360.

La cosa es torna més enrevessada si tenim en compte la permeabilitat entre les fundacions i l’Administració o els vincles entre aquestes i les elits catalanes. Dins de la junta directiva d’Equitat trobem, per exemple, a l’Eulàlia Planes, que també és membre de FOMM (Family Office Managers Meetings), una associació que s’encarrega de preservar el patrimoni de les famílies riques de Catalunya. A més, després d’una investigació que va fer el Crític, sabem que la fundació té més d’11 pisos turístics a la ciutat de Barcelona. Una fundació, per tant, que invertia en el parc immobiliari mentre posava a Enric Aragonès, portaveu del Sindicat de Llogateres, com a director d’un dels seus projectes més importants.

Les portes giratòries també són molt acusades, com és en el cas de Joan Cuevas, cap de projecte de la Bofill que després va passar al Departament d’Educació quan governava ERC i que ara ha tornat a ocupar un càrrec a l’actual Equitat.org.

Sembla que darrere la filantropia hi ha interessos no tan filantròpics.

Potser Equitat.org no és la fundació que més diners ha guanyat amb la digitalització de les aules, en comparació, per exemple, amb Telefònica. Ara bé, sí que és la que més activament ha entrat al joc de la política i ha destinat esforços i recursos a aixecar l’EdTech i les governances publicoprivades.

En la línia de desemmascarar el funcionament de les classes dominants, en el llibre descrius molt bé la imbricació entre el sector de l’educació i interessos empresarials.   

El sector educatiu és un dels més llaminers actualment, no s’havien obert mai tant les portes a les empreses privades com ara. A Barcelona, per exemple, cada any se celebra un congrés de l’EdTech on participen totes les empreses vinculades en el negoci. Però no podem oblidar l’existència dels lobbies tradicionals, com ara l’Esglèsia.

Això ens porta a parlar de les concertades.

I de les privades, doncs formen part de la mateixa lògica. Una gran hipocresia és que el Departament d’Educació pugui parlar d’inclusió quan el principal factor segregador és l’existència de la doble xarxa. Per exemple, actualment a Mataró al voltant del 45% de l’alumnat que entra a primer d’ESO ho farà en una escola privada-concertada. Com ens poden parlar d’inclusió, aleshores?

Per seguir amb Mataró, la imposició de la zona única provoca que puguin enviar al teu fill o filla a diversos quilòmetres de distància de casa teva, la qual cosa converteix en temptador el fet de portar-lo a la concertada del costat de casa.

En l’escola privada-concertada s’entrecreuen múltiples interessos de les elits. Hem parlat de les noves fundacions, però un dels lobbies més forts són els Jesuïtes, on trobem a Lucas Gortazar, ex-agent del FMI. També a Xavier Bonal, sociòleg de capçalera d’Equitat.org que ara treballa a ESADE.

Anem a la conjuntura actual en educació. Aquest curs ha esclatat de nou el conflicte entre els docents i el Departament d’Educació, aquesta vegada comandat pel PSC. Com veus la situació?

Penso que la consellera Niubó tenia la lliçó molt ben apresa del desastre de Cambray, i per això al principi es va mostrar dialogant amb els sindicats. Tinc la sensació que l’acord amb UGT i CCOO és un error que va a càrrec del conseller Dalmau. Dic error perquè ha sigut una tancada en fals, potser fruit d’un profund desconeixement del sector educatiu i del malestar històric entre els docents. Intueixo que, de saber que la resistència a l’acord seria tan gran, en Dalmau hagués signat un acord amb la taula sindical al complet. Ara està collat.

Veus alguna diferència destacable en relació amb conflictes anteriors?

En els meus anys d’experiència docent, mai havia vist aquest grau d’organització. Penso que un factor clau de les protestes actuals és l’índex de funcionariat de la plantilla. Durant molts anys, també en l’època de Cambray, en determinats centres no s’arribava al 50% dels funcionaris. Una part important dels docents patia pel poder de les direccions acumulat amb el Decret de Plantilles.  Després que l’Estat espanyol es veiés obligat per la UE a incrementar el nombre de funcionaris, aquesta tendència s’ha revertit i ens trobem amb aquest conflicte. Això ens hauria de fer pensar que com més i millors condicions laborals, més i millor poder d’organització i força tenim. Que les reformes no trastoquen els fonaments és cert, però tampoc les hem de menysprear, ja que petits avenços permeten construir condicions per després continuar construint més i millor.

Tanmateix, segons el teu plantejament, amb aquestes demandes no solucionaríem els problemes en l’educació.

Entre la majoria dels docents encara preval l’imaginari que amb certes millores es pot aconseguir una millor inclusió, un nou pacte social, etc. Es creu que aquestes millores seran suficients. Quan els sindicats van posar-se d’acord entre ells per impulsar les vagues, no hi havia un rerefons que esmenés el sistema al complet. Però és curiós que, a mesura que s’han anat desenvolupant els esdeveniments (traïció CCOO i UGT, gestió nefasta del Dalmau…), unes vagues que partien d’un horitzó socialdemòcrata han sigut capaces de mostrar les costures del sistema i de la mateixa socialdemocràcia. Un exemple és l’argument del Govern que sense pressupostos no podrien apujar els sous, quan de cop apareix la notícia de la pujada de sous als Mossos d’Esquadra. O també els diners promesos a les escoles concertades i privades.

És veritat: des de l’escola hi ha problemes socials que no es poden solucionar. Però això no hauria de portar-nos a l’immobilisme. La consciència que l’escola és una eina de les classes dominants no ens hauria de frenar, sinó al contrari, enfortir les nostres reclamacions.

Hi ha qui acusa els docents de corporativistes i de buscar únicament un augment del sou.

A vegades es vol vendre la imatge que el funcionariat viu molt bé. Ara bé, una de les característiques dels docents en relació amb la resta de funcionaris és que tot i no ser el sector dels dominats més precaris, sí que convivim dia a dia, frec a frec, amb aquells dominats més precaris. Nosaltres plorem, riem i acompanyem alumnes en condicions molt complicades… però insisteixo en el fet que aquest és un problema que transcendeix l’àmbit de l’educació.

Una de les principals demandes és la baixada de ràtios a les aules. Recentment, t’hem vist discutir-te a X amb alguns defensors de mantenir les ràtios actuals.

Hi ha un interès econòmic clar de les privades i concertades en mantenir les ràtios tal com estan. Per cada alumne que disminuís la ràtio a les aules, la qual cosa seria molt beneficiós per a la pràctica docent, per a la concertada seria una pèrdua d’ingressos. Això explica les narratives acadèmiques que es generen des d’ESADE, discursos suposadament científics que defensen el manteniment de les ràtios actuals. Aquí és on les figures com en Lucas Gortazar fan acte de presència. El poder mediàtic que tenen és increïble.

Posa’ns algun exemple.

El diari Ara, amb la seva secció Criatures, és part d’aquests tentacles mediàtics. A TV3, molt sovint els qui parlen de l’educació provenen d’aquest àmbit. La influència d’Equitat.org és molt gran. Recordo una vegada quan el director del Diari d’Educació, en Víctor Saura, em va demanar que modifiqués un titular -al·legant suposades raons periodístiques- que deia així: “Fundació Bofill: la importància d’amagar l’ànim de lucre”. Al final el vaig haver de publicar sense fer referència explícita a la Bofill en el títol. Fa poc em vaig endur una relativa sorpresa quan, revisant els comptes d’Equitat.org (la nova marca de la Bofill) vaig descobrir que alguns anys han estat pagant diners al Diari d’Educació. Quina casualitat!

Fa poc tu i altres docents vau presentar a Arenys el projecte d’Indocents. En què consisteix?

Aquest és un col·lectiu que neix de l’anàlisi que ja he esmentat abans, segons el qual el docent està atrapat entre un relat meritocràtic i un que també és meritocràtic però de segon ordre, que anomenem “innovació”. La nostra idea és donar la veu als docents de secundària, primària i infantil per poder construir les nostres pròpies narratives més enllà d’aquests extrems, fent-nos resistents a aquesta doble absorció. Hem tractat temes com l’exposició a les xarxes de l’activitat amb els alumnes, com la DUA amaga un recorregut meritocràtic, què passa amb aquells alumnes els quals no podem motivar per manca de projeccions de futur vinculades a l’aula, etc.