Eloi Gummà: «el pujolisme va ser una reacció de classe»

Eloi Gummà (1995) és economista i doctor en Història Contemporània per la UAB. Recentment, ha publicat De l’antifranquisme al pujolisme: la pugna per l’hegemonia, on analitza el canvi de tendència que va experimentar la política catalana durant la Transició, anys claus en què el moviment obrer va patir una dura derrota que també s’expressaria en l’ascens d’un Pujol enfilat en l’onada neoliberal internacional. En aquesta entrevista desgranem les idees principals del text prestant especial atenció al paper del PSUC i del factor nacional en la batalla pel lideratge de la societat catalana.

Eloi, benvingut i gràcies per atendre’ns.

Gràcies a vosaltres!

En primer lloc, quina està sent la rebuda del teu llibre?

Està emprenyant els sectors més conservadors del catalanisme que sempre han tingut a Pujol en un pedestal, però això no és cap sorpresa. El que em sorprèn és com cert independentisme està identificant en el meu llibre un atac al catalanisme en el seu conjunt, la qual cosa crec que és símptoma d’un cert replegament d’aquells que pensen en els codis pujolistes a l’hora d’afirmar la identitat catalana.

Més endavant parlarem d’això. Anem a la tesi principal del teu llibre, on narres un canvi d’hegemonia en el si de la política catalana durant la Transició, que bascula d’esquerra a dreta. En què consistia l’hegemonia de les esquerres en l’antifranquisme?

L’antifranquisme dels anys 70 es construeix dècades abans amb un actor central que és el PSUC, el qual es reconstrueix a partir del treball a les fàbriques i al moviment obrer així com a través d’un apropament als intel·lectuals, portant a terme una tasca de desenvolupament teòric de les seves tesis amb l’edició de la revista Nous Horitzons o, anteriorment, amb els Quaderns de cultura catalana. El que es planteja el PSUC és fer una elaboració de la qüestió nacional en clau marxista.

En què consisteix, això?

Fan una anàlisi del fet nacional a Catalunya en termes històrics i en relació amb la qüestió de classe, assenyalant com el catalanisme ha estat liderat per diferents classes socials en diferents etapes. Primer, per la gran burgesia a través de la Lliga; després, per la petita-burgesia i ERC als anys 30. D’aquesta manera, arriben a la conclusió que cap d’aquests dos actors ha pogut portar el moviment nacional fins a les seves últimes conseqüències, perquè la gran burgesia, per una banda, quan havia d’escollir entre els seus interessos de classe i els interessos nacionals, apostava pels primers; i, per l’altra, perquè ERC no tenia prou arrelament al moviment obrer i li mancava aquesta força. Per tant, es plantegen que el PSUC ha de construir un projecte polític en què el lideratge del catalanisme estigui efectivament en mans de la classe treballadora.

Entenc que això és un element important que explica la seva capacitat hegemònica d’aleshores, doncs.

L’estratègia consistent en què la classe dirigent del catalanisme sigui la classe obrera resulta exitosa. Aconsegueixen imprimir al moviment nacional molts elements d’esquerres, ser la força més organitzada així com la que porta el pes de la política unitària, trencant els marcs de la Guerra Freda.

Aturem-nos en això. La política unitària va ser un dels principals cavalls de batalla del PSUC en la Transició.

El PSUC es planteja l’objectiu de la política unitària en un sentit estratègic: cal agrupar totes les forces que estiguin a favor de la democràcia, subalternitzant els actors polítics més conservadors sota les seves tesis. Cal tenir en compte que, en aquell moment, l’estratègia es plantejava des d’una posició de força i no de debilitat. S’entenia que les aliances només tenien sentit en la mesura en què el PSUC fos el principal articulador.

Quines contradiccions els reportava, aquesta estratègia?

En la mesura en què el PSUC pretenia ser el portaveu de l’antifranquisme en el seu conjunt, el seu programa propi es difuminava. Hi havia coses que no era capaç d’imprimir-li al moviment unitari, com ara el sentit social i de classe de l’autogovern. El PSUC renunciava a lliurar una lluita de classes contra les altres forces catalanistes conservadores perquè entenia que era millor neutralitzar-les i portar-les cap al seu terreny.

En el teu llibre traces constantment vincles entre el context internacional i la política interna. En aquest sentit, l’eurocomunisme està molt present en la formulació estratègica del PSUC de la que parles.

Sí, l’exemple del Partit Comunista d’Itàlia (PdCI) estarà molt present en el PSUC. Després del cop d’estat a Xile i en un context de cert ressorgiment del feixisme, Berlinguer fa la reflexió que, davant d’aquesta amenaça reaccionària, cal un pacte social en condicions més avançades a les del 45 que permetés consolidar el procés d’acumulació de forces de les darreres dècades, assumint que no es reunien les condicions per a una transició al socialisme i que, per tant, calia buscar aliances amb dos actors principals: per una banda, cerquen l’aliança entre les forces del treball i la cultura, és a dir, amb les capes professionals intermèdies, per decantar-les cap a la classe treballadora; per altra, cerquen l’aliança amb alguns sectors progressius de la burgesia (en el si de la Democràcia Cristiana) disposats a signar aquest pacte social.

Com afecta aquest plantejament al PSUC?

A Catalunya, el PSUC mira cap a Pujol i tracta de desenvolupar el component popular del pujolisme per evitar que es decanti del costat de la reacció i, d’aquesta manera, accedir a un pacte social en condicions favorables per als treballadors. En les condicions d’una dictadura, la traducció per part del PSUC de l’estratègia del PdCI és la política unitària dins de l’antifranquisme.

Parlem ara de l’altre pol en el xoc de forces que estàs dibuixant. En quin estat es trobava la burgesia a Catalunya, en termes d’agència política, en arribar la Transició?

Hi ha un sector de la burgesia catalana que, pel fet de no haver aconseguit quedar inscrita en el si del règim, a partir dels anys 60 es comença a reorganitzar i preparar per operar en condicions de democràcia. Aquesta reorganització té una pota empresarial de la mà de Carles Ferrer Salat, que reviurà Foment del Treball i el Cercle d’Economia, organitzant els empresaris catalans en clau europeista, i una pota política que serà el pujolisme.

En què consisteix aquesta reorganització?

Quan arriba la crisi del règim aquests sectors estan profundament alarmats a causa del nivell de conflictivitat obrera que es vivia a Espanya i encara més a Catalunya. L’any 76, Espanya és el país de l’OCDE on es perden més hores per vagues, la qual cosa s’ajunta amb una crisi de legitimitat i d’hegemonia dels empresaris als qui la gent situen com a part del règim. Com que les elits empresarials més vinculades al règim estaven completament deslegitimades, la reorganització de tot el poder empresarial i patronal a Espanya l’acaben fent els catalans, amb Ferrer Salat com el gran artífex de la reconstrucció d’una de les patronals més poderoses i unificades de tot Europa.

Tornem al pla internacional. Tot això que comentes passa als anys 70 amb el teló de fons d’una profunda crisi econòmica. Per què és important tenir en compte aquest context internacional per explicar el que va passar en la Transició?

La crisi capitalista dels 70 té un vessant econòmic relacionat amb una oferta global de manufactures saturada a causa de la producció fora d’Occident, però també té un component molt clar de lluita de classes. En un context de grans conquestes de la classe treballadora (com ara la plena ocupació i l’augment dels salaris) i d’explosió de la productivitat i dels beneficis, els empresaris s’acaben revoltant contra l’augment del poder dels treballadors, prioritzant l’ordre a les fàbriques als beneficis. A més, a causa de l’encariment de les matèries primeres i l’augment del cost de la producció, els increments salarials comencen a resultar molestos per a aquestes classes.

Aquí és on el neoliberalisme entra en escena.

Els neoliberals venien d’una derrota política després dels pactes de postguerra. Hayek, en efecte, escriu Camí de servitud des de la més completa derrota. Tanmateix, en aquella època Friedman ja apuntava que calia esperar a una crisi econòmica perquè s’escoltessin les seves idees. D’aquesta manera, amb la crisi dels 70 s’activen políticament i creen la Comissió Trilateral per tal de fer avançar l’agenda neoliberal en un context més favorable.

La pugna per l’hegemonia a Catalunya es dona en plena ebullició social i política a causa de la crisi i la fi del franquisme. Després de la mort de Franco tenim una classe treballadora a l’ofensiva que es plasma també en els resultats de les eleccions del 77. Què passa a partir d’aleshores?

Efectivament, l’any 77 guanyen les esquerres amb un vot de classe inapel·lable: als barris populars de l’AMB, els socialistes i comunistes obtenen un 75% dels vots. A partir d’aleshores, es comencen a cometre errors. Un d’ells té a veure amb la reacció davant la restitució de la Generalitat a través de la figura de Terradelles, qui utilitzarà els sectors conservadors del catalanisme i sectors reaccionaris de l’Estat per neutralitzar la victòria electoral de les esquerres. Tot podria haver sigut diferent si aquestes haguessin apostat per generar una mobilització que restablís la Generalitat sota la seva hegemonia i haguessin estat disposades a aplicar un programa econòmic de ruptura.

Però el programa econòmic de ruptura no estava sobre la taula. Allà estan els Pactes de la Moncloa.

Sí. Durant la segona meitat de l’any 76, els comunistes ja havien frenat mobilitzacions obreres i vagues perquè creien que desestabilitzarien les negociacions i incrementarien el risc d’una amenaça reaccionària que posés en perill la democràcia. L’any 77 tot això es converteix en uns acords econòmics que, si bé la patronal els considera massa d’esquerres i per això no els secunda, suposen unes concessions molt importants per part dels treballadors (com ara deslligar els salaris de la inflació) a canvi de mesures de benestar social.

Aquí el problema és que els comunistes frenen el moviment obrer perquè pensen que estan posant la primera pedra d’un nou pacte social tot fent algunes concessions, quan en realitat estan acceptant els primers punts de l’agenda neoliberal. En un context en què la dreta està reaccionant, els comunistes estan evitant la confrontació de classe en cerca d’un pacte social que els sectors empresarials rebutgen una vegada i una altra.

Tot i això, a les eleccions del 79 les esquerres tornen a guanyar.

Es repeteixen els resultats, però ja es comença a detectar una baixada de la participació i un cert distanciament de certes bases obreres del PSUC respecte de la política que s’està fent.

En el llibre expliques que aquestes eleccions suposen un punt d’inflexió pel pujolisme. Per què?

Després d’una nova victòria de les esquerres i amb les eleccions al Parlament de Catalunya a l’horitzó, Pujol veu clarament que ha de trencar la tendència i decideix alinear-se amb els interessos dels empresaris, situant-se com el vot útil de la dreta i dels sectors que no volien que es desestabilitzés el procés de canvi polític. La tesi fonamental del meu llibre és que el pujolisme és una reacció de classe.

A partir d’aquell moment es comencen a organitzar totes les forces dels empresaris juntament amb Foment del Treball, que intervé en les eleccions a la Generalitat de manera flagrant (la intervenció més important d’una patronal en unes eleccions europees, segons el seu mateix president). El pujolisme s’alinea clarament amb això.

I acaba sent la llista més votada a les eleccions catalanes del 80…

En un context en què també es comença a notar la desafecció real i comprensible entre les bases obreres (la democràcia no estava portant conquestes socials importants, l’atur seguia en augment…), s’erosiona el poder electoral de l’esquerra i, efectivament, acaba guanyant per sorpresa Pujol.

A partir d’aleshores s’inicia un canvi de tendència que desembocarà en l’hegemonia de Pujol en el si de la política catalana. En el llibre expliques que les causes d’aquesta transformació són múltiples i que van més enllà de l’audàcia tàctica i estratègica de Pujol. Entre altres factors, fas referència a alguns errors del PSUC i, de fet, parles d’un sector crític agrupat al voltant de la revista Materiales que portava temps assenyalant-ne alguns.

Sí. Hi havia alguns intel·lectuals agrupats al voltant de Manuel Sacristán, com ara Paco Fernández Buey, Domènech i Fontana, que llegeixen millor el que està passant a la conjuntura internacional i avisen: l’amenaça en els anys 70 no és la reacció feixista, sinó la reacció neoliberal. Per tant, aquells amb qui pretens arribar a un pacte social contra el franquisme en realitat tenen una altra aposta estratègica. En un context de crisi capitalista que accentua les contradiccions de classe no podem buscar un acord social.

També critiquen els Pactes de la Moncloa, no?

Sí, perquè tallar-li les ales al moviment obrer ho consideren un suïcidi. També perquè la política interclassista unitària difumina el contingut de classe de les reivindicacions nacionals del PSUC, la qual cosa provoca que els treballadors no acabin d’entendre el valor de la lluita nacional i de l’autogovern.

Una altra qüestió és que, a través de la política unitària de l’antifranquisme, el PSUC rescata de la irrellevància a les organitzacions de la dreta i al pujolisme, les quals en aquell moment no disposen de grans organitzacions ni compten amb una capil·laritat social rellevant, oferint-los una plataforma de mobilització social sobre la qual catapultar-se. Potser en algun moment es van lligar de mans a si mateixos.

Sí, però vull assenyalar que la lectura de la traïció, segons la qual els dirigents van trair la classe obrera, em sembla massa simplista i poc interessant analíticament. Té més sentit intentar entendre com, des de posicions marxistes, intentaven definir una estratègia i cometien errors, molts dels quals acabarien reconeixent després (l’excessiva moderació, no haver combatut prou el pujolisme, etc.). Si bé tot això no treu que hi haurà molta gent que, un cop derrotada, abandonarà el marxisme i el comunisme.

Clar, clar, resulta més interessant assenyalar els errors estratègics, com ara la manca d’autocomprensió per part dels eurocomunistes que assenyalava Sacristán.

La crítica de Sacristán es dirigeix a aquells que consideren l’eurocomunisme una estratègia ofensiva quan en realitat, deia, es tracta d’una estratègia defensiva, una retirada. Ara bé, cal tenir en compte que la classe treballadora arriba als anys 70 amb un capital polític molt gran, amb unes estructures més fortes que mai, les quals després es dilapiden i ja no s’aconseguiran reconstruir.

Tornem a la cronologia dels esdeveniments. Com impacta la victòria de Pujol en les eleccions del 80 a la Generalitat?

En primer lloc, suposa la constatació per part dels comunistes de la seva derrota política. Quan intenten rectificar, ja serà massa tard. Això provocarà que dins del PSUC esclatin les tensions internes. L’any 82, els comunistes obtindran un 5% dels vots quan abans havien estat al voltant del 20%. Els socialistes, per la seva banda, assumeixen que per aspirar a governar s’han de moderar i comencen un replantejament ideològic per fer les paus amb el capitalisme. Finalment, el moviment obrer intentarà reactivar-se però ja en clau defensiva, lluitant contra el tancament de fàbriques, acomiadaments, etc.

I, com bé expliques, a partir d’aleshores Pujol passa a difuminar el seu component de classe per erigir-se en una entitat neutral que representa a Catalunya.

Sí, en això serà molt hàbil. Si abans els sectors de la dreta havien batallat en termes de classe dins del catalanisme per contrarestar l’hegemonia de les esquerres, a partir d’aleshores serà el PSUC qui començarà a parlar d’un catalanisme conservador i d’un catalanisme popular. L’últim pas de l’hegemonia de Pujol serà rearticular l’adversari derrotat i cooptar-lo. En aquest sentit, el pujolisme atraurà molts sectors: conservadors, centristes, alcaldes franquistes, gent d’ERC i inclòs alguns sectors del PSUC.

En aquest procés d’hegemonització, quina va ser la traducció pujolista del neoliberalisme i quin paper va jugar aquest en la seva victòria?

El neoliberalisme no és només una ideologia o un programa econòmic, sinó que és, en primera instància, una reacció de classe en un context històric determinat. És la forma que pren la reacció empresarial dels anys 70 i que es concreta de forma particular a cada país. A Catalunya, qui l’encarna és el pujolisme. Això es veurà molt clarament quan en Ramon Trias Fargas, introductor del pensament de Hayek i Friedman a l’estat espanyol i membre de la Comissió Trilateral, és nomenat el primer conseller d’economia. També en el programa econòmic de Convergència, netament neoliberal: baixades de salaris, reducció al mínim de la intervenció de l’Estat sobre l’economia, facilitació de l’acomiadament, evitar la càrrega impositiva als rics i les grans empreses, etc.

També hi haurà una traducció ideològica.

Sí. Pujol dirà que Catalunya és una gran empresa on conviuen empresaris i treballadors. La seva visió de la societat catalana és organicista, on tothom ha d’ocupar el seu lloc i remar en la mateixa direcció. També dirà que la societat catalana, al construir-se contra l’estat espanyol, s’ha hagut d’organitzar fora de l’estat, i aquest a fora, per ell, és el mercat. Així doncs, connota la mateixa essència de la catalanitat en la ideologia neoliberal.

Quins canvis suposa el pujolisme respecte com el PSUC enfocava la qüestió de la catalanitat i intervenia en el catalanisme?

Per al PSUC, l’única manera perquè els treballadors s’inscriguin en un projecte nacional i de classe és que existeixi un catalanisme que en primera instància s’orienti a abordar els problemes socials que té la classe obrera de Catalunya. També que entengui que la catalanitat no és una cosa ja predeterminada, sinó que resulta també de l’aportació cultural per part d’aquests sectors obrers, molts nouvinguts. Només imprimint al catalanisme aquest contingut de classe podran els treballadors fer-se seu el catalanisme.

Pel que fa al conflicte nacional, així com el catalanisme d’esquerres antifranquista es veia a si mateix com un factor progressiu que empenyia l’estat espanyol a transformar-se en clau federal, el pujolisme és molt més abstencionista, considerant que el catalanisme s’ha de preocupar de construir-se a si mateix portes endins.

Sembla que després d’un temps d’ostracisme arran dels casos de corrupció trets a la llum fa prop d’una dècada, estem davant d’una operació política de restitució de la figura de Pujol que va més enllà del món postconvergent, en la qual també hi participa, per exemple, el PSC. Què en penses?

Per part del PSC es tracta de jugar el rol d’estabilitzador del clima polític a Catalunya, emmirallant-se en el que va fer Pujol en aquells anys. També s’observa en el fet d’integrar sectors que provenen d’aquella tradició. Pel que fa al món que podem considerar directament hereu de Convergència, s’observa una desorientació pel que fa a l’horitzó polític del catalanisme i, per aquesta raó, veuen en el pujolisme un passat ideal al qual retornar… cosa que considero impossible. El pujolisme va ser una reacció de classe als anys 70 i 80. Avui, la reacció de classe pren la forma d’Aliança Catalana.

Al principi, la burgesia observava amb certes reticències a Pujol i després fa una aposta molt clara per ell. La vinculació amb el món convergent sembla truncar-se arran del procés, si bé actualment s’estan refent els ponts. En qui creus que delega actualment la burgesia la seva representació?

En primer lloc, és important entendre que la burgesia no posa mai tots els ous a la mateixa cistella i apostarà per tot allò que pugui apostar: Junts, PSC i també Aliança Catalana. Estem en un context força similar al dels anys 70 perquè estem en l’interregne d’una crisi capitalista que tanca el cicle neoliberal i que, com als 70, les primeres espurnes han sigut d’esquerres, però ara és el moment de la reacció. En última instància, crec que l’aposta de la burgesia acabarà sent Aliança Catalana de la mateixa manera que els empresaris de tot el món estan apostant per l’extrema dreta o, millor dit, la nova dreta.