Entrevistem al Cor La Magrana, un cor jove que va néixer al Casal de Joves Autogestionat de Ciutat Vella. Amb els anys el col·lectiu ha anat creixent fins a agrupar en l’actualitat més d’una trentena de membres. Fins al desallotjament de l’Antiga Massana, el cor formava part del projecte i ara ha tornat al Casal on va néixer. Aquest passat 13 de juny van fer un concert de final de curs que va reunir més de dues-centes persones als Jardins de l’Alzina. Parlem amb ells per tal de conèixer més el projecte, el seu dia a dia i la seva perspectiva sobre la música i l’art en general en vinculació a la lluita de classes.
Per a qui no us conegui, què és el Cor La Magrana? Quina és la vostra activitat i el vostre dia a dia?
Som un grup de joves de classe treballadora que ens trobem cada dimecres per assajar. Podríem dir que la principal cosa que ens uneix són les ganes de materialitzar les nostres inquietuds polítiques a través del cant coral. Tot i que hem desenvolupat la nostra tasca a Ciutat Vella gràcies als espais que el barri ens ha pogut oferir al llarg del temps (Casal Autogestionat de Ciutat Vella o l’Antiga Massana), venim de diferents llocs de Barcelona i de Catalunya en general. Una de les coses que ens caracteritza és que som un cor autogestionat, és a dir, ens organitzem per tirar el nostre projecte endavant. A part, som un cor accessible per a tothom, és a dir, no és un cor format només per músics, ni cal saber de música per entrar-hi; ens formem entre nosaltres per a poder cantar i anar aprenent cada cop més coses.
Assagem els dimecres a la tarda i fem concerts, però també ens impliquem en moltes altres tasques perquè el projecte funcioni. Al llarg de la setmana fem una gran feina interna perquè tot plegat vagi sortint: Ens organitzem a partir de comissions que ens permeten fer real el nostre projecte (coordinació, preparació d’assajos, organització de concerts, comunicació, etc.). És a dir: a part de la nostra formació o capacitació musical també fem formacions polítiques per tal d’entendre el nostre entorn, tot implicant-nos políticament en allò que ens envolta com manifestacions, desnonaments, actes, espais en què creiem…
Com ha sigut la vostra evolució al llarg d’aquests quatre anys fins a arribar al punt on us trobeu avui?
“Aquestes preguntes no es podien respondre sense formació ni anàlisi i a poc a poc vam anar trobant-hi resposta alhora que augmentava la nostra implicació militant. Un punt d’inflexió clau va ser el conflicte de l’Antiga Massana.“
En els seus inicis el Cor La Magrana no tenia una intenció política molt clara. Tot i que hi havia certes intuïcions, tenia una intenció més d’oci i d’evasió de la realitat. A poc a poc, la part política va anar creixent de manera natural, vam començar a cantar cançons relacionades amb la Guerra Civil o la memòria històrica, com per exemple Gallo rojo, gallo negro, La canción del soldado, Bella ciao, La Internacional… A mesura que creixíem, ens vam començar a fer preguntes: què volem cantar? Per quin motiu cantem? Quin ha de ser el nostre repertori? A qui volem interpel·lar amb la nostra música? Què volem transmetre? Quin és el nostre paper davant la realitat que vivim? Aquestes preguntes no es podien respondre sense formació ni anàlisi i a poc a poc vam anar trobant-hi resposta alhora que augmentava la nostra implicació militant. Un punt d’inflexió clau va ser el conflicte de l’Antiga Massana. És en aquest moment que decidim crear la comissió de debats per tal de posar al centre la formació i el debat polític per tal de fer avançar el projecte del Cor La Magrana. També, davant d’aquesta evolució, el cor comença a tenir més iniciativa i comença a generar concerts propis amb objectius concrets, més enllà de fer-ne per altres organitzacions. Vam viure un creixement tant quantitatiu com qualitatiu, amb comissions de direcció musical fortes, més capacitat logística, experimentant amb l’escenografia i el format dels concerts, etc.
El passat 13 de juny vau fer el concert de final de curs. A part de la gran assistència és destacable que el concert tenia una història que narrada avançava de cançó a cançó. Com ha sigut aquest curs per la Magrana?
En resum, aquest curs ha sigut una muntanya russa; d’aprenentatges, de victòries i també de derrotes. A l’inici, vam marcar-nos uns objectius molt lligats a l’Antiga Massana: vam determinar com a eix temàtic la defensa dels espais de la classe treballadora, vam escollir el repertori en funció d’això i bona part de la nostra activitat diària girava al voltant de la campanya per defensar l’espai. A finals de gener, quan el PSC ens va fer fora l’Antiga Massana, ens vam trobar en un punt d’inflexió. Ens va sorgir la necessitat d’entendre per què vam perdre aquest espai, quins són els conflictes que hi ha a la nostra ciutat i al món en general. A partir d’aquí, ens vam veure obligades a replantejar els nostres objectius i vam decidir enfocar tots els esforços a transmetre tot això en el concert de final de curs. En definitiva, la desorientació que va generar el cop dur del desallotjament es va acabar traduint en més motivació i organització.
Seguint el fil de l’anterior pregunta, els fets que s’han donat al llarg del curs ens han portat a posar la política al centre. Concretament, ens vam marcar l’objectiu de transmetre una idea: la necessitat d’adquirir consciència de classe. Per fer-ho, vam desenvolupar una forma organitzativa que ens permetés explotar les potencialitats de cada individu del cor, a la vegada que ens servís per fer un procés intern per entendre en profunditat què volíem dir amb aquesta idea. El cor està format per molta gent amb capacitats molt diverses: musicals, audiovisuals, escèniques, plàstiques, entre d’altres. A base de molta motivació i cura, vam aprofitar tot aquest coneixement per crear una peça diferent de tot el que havíem fet fins ara.
“A finals de gener, quan el PSC ens va fer fora l’Antiga Massana, ens vam trobar en un punt d’inflexió. Ens va sorgir la necessitat d’entendre per què vam perdre aquest espai, quins són els conflictes que hi ha a la nostra ciutat i al món en general.“
Continuant amb això que expressàveu, just abans de cantar a “La plaza de mi pueblo” una integrant llegia un text on dèieu en relació amb el context polític i econòmic actual que la classe treballadora “necessitem una força pròpia, una organització independent capaç de plantar cara” i es cridava a la necessitat de la construcció d’una alternativa política. A molts potser els sobtarà un discurs tant polític. Per què és així el de La Magrana?
Creiem que en l’escena musical actual hi ha un buit pel que fa a les idees revolucionàries. Ens falten referents que posin l’art al servei de la classe treballadora i que intentin generar consciència de classe des de la música i la cultura. Nosaltres ens encomanem aquesta tasca amb la seriositat que requereix, ja que confiem en el potencial polític que té l’art. Necessitem més espais que difonguin el projecte de la revolució; encara més, necessitem difondre’l a través de l’emoció, mitjançant l’alegria però també la tristesa. I és que ser un projecte artístic ens permet arribar a públics més amplis, generar complicitats i tocar emocions que sovint només des del discurs no s’arribaria a tocar.
És des d’aquí des d’on penseu el vostre repertori? Com escolliu les cançons a cantar?
“Creiem que en l’escena musical actual hi ha un buit pel que fa a les idees revolucionàries. Ens falten referents que posin l’art al servei de la classe treballadora“
Les cançons que cantem no les triem perquè sí. Des del principi hi ha hagut una intenció al darrere: volem cantar coses que ens representin, que expressin el que pensem o sentim. Moltes tenen un contingut polític explícit, però no sempre és així i tampoc cal que ho sigui. Hi ha cançons que ens interpel·len perquè ens emocionen o perquè ens agrada cantar-les, i això també forma part del que som. De fet, de vegades són precisament aquestes cançons menys evidents les que acaben sent més potents, perquè ens permeten transmetre idees des d’un altre lloc. Aquest curs, el repertori el vam començar a pensar abans de tenir clara la idea del concert de final de curs. En aquell moment, com ja hem explicat, tot girava entorn de la defensa dels espais de la classe treballadora, i les cançons que triàvem anaven una mica en aquesta línia. Però després vam anar cap a una altra cosa, vam construir tot un relat de presa de consciència, i ens vam trobar amb el repte de fer encaixar les cançons dins d’un fil narratiu que no havíem previst des del principi. Va costar, però al final també va ser un aprenentatge. Potser l’any vinent ens hem de repensar una mica l’ordre del procés, començar pel relat, per la idea, i després anar a buscar les cançons que ens ajudin a construir-lo, però tampoc volem perdre l’espontaneïtat o la connexió emocional amb el repertori. Trobar l’equilibri entre la intenció política clara i el que ens mou per dins de manera més intuïtiva, al final, és una mica el que busquem també.
El repertori es decideix col·lectivament cada inici de curs. Primer valorem quantes cançons volem mantenir i quantes de noves en podem assumir, tenint en compte criteris musicals i tècnics. Un cop fet aquest balanç, obrim un espai de propostes obert a tothom. Qualsevol persona pot suggerir cançons i justificar per què creu que haurien de formar part del repertori. Aquest motiu pot ser polític, emocional, estètic… tot i que sovint és una barreja de totes. Finalment, es vota i es fa una selecció tenint en compte tant el contingut com la viabilitat musical del conjunt.
Com és la dinàmica d’un grup coral com el vostre?
La manera com funcionem com a cor no és només una qüestió organitzativa, sinó que respon a una manera de fer i d’entendre els projectes. Ens repartim en comissions que han anat sorgint segons les necessitats, i a les quals deleguem tasques per fer rutllar el dia a dia del cor, i això ens permet repartir les tasques i que tothom pugui implicar-se d’una manera o altra, segons les capacitats i possibilitats de cadascuna. Intentem combinar horitzontalitat i eficàcia, prenem les decisions importants de forma col·lectiva, amb espais on es retin comptes i tothom pugui participar, però també entenem que, segons la tasca o el moment, cal delegar i confiar en qui hi pot dedicar temps, ganes o coneixement específic, i per això també deleguem a les comissions. No ho vivim com un debat entre dos models oposats, sinó com una manera de fer que s’adapta segons el moment i la necessitat.
Alhora, creiem molt en el coneixement col·lectiu i la capacitació mútua. Per això, per exemple, la direcció de les cançons no recau mai en una sola persona sinó que la rotem entre totes. Això ens fa més autònomes, ens obliga a escoltar-nos i ens evita dependre d’una figura única. Un espai molt nostre que ens ajuda a mantenir la dinàmica és el de crítica i autocrítica, que fem al final de cada assaig. Qualsevol persona pot fer una crítica a si mateixa, a algú o al grup. No ho entenem com una cosa negativa, sinó com una eina per créixer. Promovem la confiança per poder dir i rebre les coses amb naturalitat, sabent que totes estem aquí per millorar.
Tot això conviu amb un ambient de molta cohesió i bon rotllo! Ens prenem el projecte seriosament, però també venim a passar-nos-ho bé. Les tancades que fem dos cops l’any en són un bon exemple: repensem el projecte, ens formem (musicalment i políticament) i ens ho passem bé.
Per ja acabar, que li diríeu a algú que pensi que tot art polític és pamfletari o que pensi que existeix una rivalitat o contradicció entre compromís polític i vocació artística, entre art i revolució?
Creiem que aquesta idea d’un art pamfletari subordinat a la política genera una falsa dicotomia, com si hi pogués haver art no condicionat per les relacions socials capitalistes. Des del moment en què l’art és una mercaderia que s’ha de vendre, fins a la impregnació de la cultura hegemònica (amb l’individualisme, l’aspiracionisme, la competitivitat o el classisme), tot això influeix en qualsevol obra. No ser-ne conscient o creure que estàs creant des d’un lloc “lliure”, no ho fa menys polític, de fet ja és una posició política en si mateixa, i sovint problemàtica. En el context social actual, tancar els ulls i no parlar de l’autèntica barbàrie que vivim (desnonaments, caceres de l’extrema dreta, repressió política com el cas de les 6 de la Suïssa…) ens sembla el veritable problema.
Davant d’això, el Cor La Magrana pretenem fer una humil i petita contribució a la lluita cultural, no volem continuar naturalitzant les violències, sinó posar-les sobre la taula: les agressions que patim, les guerres que veiem per televisió i l’explotació que vivim dia rere dia, i fer-ho amb tota la ràbia, bellesa i profunditat que això requereix. Generant, o intentant generar, consciència de classe des de l’emoció.
Sabem que des del cor tenim moltes limitacions, i que aquest és un camí llarg i difícil, encara més si ho pretenem fer soles. És per aquest motiu que també ens impliquem directament en altres fronts de lluita. El vincle amb casals autogestionats, sindicats d’habitatge i altres espais és molt estret. No ens val “donar veu” a altres lluites, volem formar-hi part, militar, treballar braç a braç, i en definitiva trencant amb aquesta distància que l’artista ha agafat del moviment obrer.
