Les treballadores de les fàbriques tèxtils de Petrograd (Imperi Rus) van convocar el 23 de febrer de 1917, equivalent al 8 de març al calendari gregorià, una vaga multitudinària contra la fam, la guerra i el règim tsarista que va desencadenar la Revolució de Febrer.
Més de 90.000 obreres van abandonar els telers de la fàbrica Putilov i altres plantes industrials, exigint «Pa!» i «A baix l’autòcrata!», segons relaten les cròniques del soviet de Petrograd i de Lev Trotski. Aquell dia, les manifestacions de les dones es van erigir en avantguarda de la Revolució per la capital russa.
S’hi van sumar soldats desertors i van paralitzar la producció enmig de la Primera Guerra Mundial. En aquells dies, les famílies obreres patien racionaments extrems, la fam i la mort dels seus fills al front, mentre els generals perllongaven el conflicte imperial.
Quan les masses obreres femenines van sortir als carrers en un duel a mort, els guàrdies cosacs van carregar sabre en mà contra les manifestants a l’avinguda Nevski. No obstant això, les treballadores no van retrocedir. Els van llançar pedres i els van cridar «Germans, no dispareu les vostres dones!». Així van aconseguir que diversos regiments es neguessin a reprimir-les i se sumessin al motí contra l’autocràcia.
Més tard, la jornada va escalar quan destacaments de policia tsarista van disparar contra grups d’obreres que intentaven travessar els ponts cap al centre. En aquests enfrontaments, les obreres tèxtils armades mobiliari urbà arrencat van atacar els agents. Altres obreres, liderades per les metal·lúrgiques de Vyborg, van irrompre a comissaries menors exigint l’alliberament dels presos polítics i calant foc a arxius policials, enfrontant-se cos a cos a agents que les van atacar amb sabres.
Així, una frase atribuïda a Pavel Miliukov, ministre del Govern Provisional, reconeixia que «van ser precisament les dones les que van desarmar els cosacs», forçant desercions massives a la guarnició.
L’espurna que va incendiar la praderia
No obstant això, l’acció de les treballadores tèxtils no venia del no-res. Clara Zetkin, integrant de l’ala esquerra del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya, havia impulsat des del 1910 el 8 de març com a Dia Internacional de la Dona a la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, vinculant-lo explícitament a la lluita proletària contra l’explotació capitalista i la guerra. Així, va esdevenir un trampolí per a la Revolució Socialista.
Les obreres russes, organitzades en cercles clandestins bolxevics i menxevics malgrat la repressió tsarista, van respondre a la crida per iniciar vagues. El 25 de febrer ja sumaven 240.000 participants. Nicolau II va ordenar reprimir les protestes a sang i foc, el motí de les dones obreres. Els regiments de la guarnició, amb parapets formats amb barricades improvisades de carros bolcats, van acabar per forçar l’abdicació del tirà i segellar la fi de la monarquia.
Les dones al cor del poder soviètic
Després de la posterior Revolució d’Octubre, diverses treballadores i líders sindicals que van iniciar el procés el 8M van ocupar posicions estratègiques a l’aparell del primer estat obrer de la història. Aleksandra Kol·lontai, primera comissària soviètica, va impulsar el divorci lliure o l’avortament legal. Kol·lontai també va promoure la socialització de la cura infantil, amb decrets que el Govern bolxevic va aprovar per alliberar les dones de la doble jornada domèstica.
Les mateixes obreres de Petrograd, com les obreres del tèxtil de Vyborg, van formar els primers comitès de fàbrica que van col·lectivitzar la producció i van triar delegades al soviet, on van exigir salaris igualitaris i la fi de la discriminació salarial que els grans industrials mantenien per maximitzar beneficis i sembrar la divisió entre dones i homes del proletariat.
Finalment, el Partit Bolxevic va reconèixer oficialment el 8 de març com a dia de lluita obrera internacional el 1921, d’acord amb la resolució de la Internacional Comunista.
De la lluita de classes a festivitat institucional i el màrqueting
Gairebé 110 anys més tard, les institucions i els partits polítics reformistes actuals celebren el 8M com a commemoració genèrica del «Dia de la Dona». Ara bé, les seves arrels històriques i polítiques estan en una veritable revolta proletària internacional, en la qual les obreres russes van liderar un aixecament contra el tsarisme i el capital. Un origen que els governs dilueixen i amaguen per evitar qüestionar les estructures d’explotació i opressió que hi persisteixen.
Així, les treballadores del 1917 no demanaven flors ni pauses publicitàries. Van paralitzar fàbriques per enderrocar trons, aturar la guerra imperialista, acabar amb la gana i obrir pas al poder dels soviets, el poder obrer independent organitzat davant de l’Estat capitalista. Van demostrar que l’emancipació femenina només avança quan la dones prenen el poder a qui controla la producció i es beneficia de l’opressió específica que pateix la meitat del proletariat.
L’actualitat de la revolució
La història ensenya que els grans salts a l’emancipació femenina —des de l’enderrocament de trons fins a decrets que van alliberar les dones de l’esclavatge domèstic— sempre han impulsat el benestar i la llibertat de tota la humanitat.
Avui, quan el capitalisme multiplica les contradiccions de l’opressió masclista en múltiples fronts, cal que les dones proletàries recuperin la primera línia revolucionària i tornin a prendre el cel per assalt.
