A la tardor de 1975, els últims mesos de vida de Francisco Franco, el dictador va dur a terme les últimes execucions de la seva història contra cinc militants de les organitzacions ETA polític-militar i FRAP. Juan Paredes Manot Txiki i Ángel Otaegi (ETA pm), al costat de José Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz (FRAP) van ser afusellats en diferents punts de l’Estat espanyol entre el 27 i 28 de setembre, després de processos judicials accelerats i sense garanties, en un acte brutal de repressió que buscava contenir una creixent onada d’agitació social.
Aquests afusellaments es van produir enmig d’una intensificació de la violència de l’Estat i la resistència armada de diferents organitzacions. ETA pm apostava per complementar la mobilització política de masses amb la lluita armada per a aconseguir l’autodeterminació d’Euskal Herria negociant des d’una posició de força, mentre que ETA militar buscava el mateix objectiu però mitjançant l’acceleració de la ruptura revolucionària, on la lluita armada jugava un paper protagonista en una guerra de desgast prolongada contra l’Estat. El FRAP, per part seva, actuava com a braç armat del PCE(m-l), amb una estratègia armada d’insurrecció revolucionària per a enderrocar la dictadura i expulsar l’imperialisme estatunidenc, combinant accions armades amb l’agitació política i social per a instaurar una república popular i socialista mitjançant la mobilització obrera.
La resposta policial i militar va ser implacable, en un context on els serveis secrets van infiltrar i van desarticular nombroses organitzacions revolucionàries, però sense poder contenir el creixent descontentament popular que amenaçava amb fer esclatar l’Estat espanyol.
El mes de setembre de 1975 també es va caracteritzar per una forta mobilització obrera i estudiantil que va impulsar protestes massives i accions contundents de solidaritat internacional per a salvar la vida dels antifeixistes condemnats. Aquestes execucions, lluny d’acovardir a la classe obrera, van ser enteses com una última i desesperada urpada que va catalitzar la lluita contra la dictadura, forçant la reforma del règim.
L’anàlisi històrica assenyala que les execucions van ser el punt culminant d’una política repressiva sistemàtica que va marcar l’àmplia resistència antifranquista a l’Estat espanyol, privant de llibertats i enfonsant en la violència feixista a milions de persones. La memòria d’aquests combatents continua viva en nombroses organitzacions i individus, que denuncien la impunitat de les institucions responsables i defensen la integritat de la memòria revolucionària.
En contrast amb la narrativa oficial, que pretén presentar als militants d’organitzacions armades antifeixistes com a “terroristes” i la transició com un “modèlic procés pacífic”, els fets històrics el desmenteixen: 200 persones assassinades per violència policial, parapolicial i atemptats d’extrema dreta entre 1975 i 1982. El franquisme va estar marcat, de principi a fi, per la sagnant repressió i la lluita revolucionària que li va fer front des de la clandestinitat.
Avui, 50 anys després, la commemoració d’aquests afusellaments constitueix una crida a no oblidar els noms dels qui van caure davant la brutalitat estatal exercida en nom de l’ordre, deixant un llegat de la lluita per l’emancipació per a les generacions posteriors. Per això, la transmissió del significat d’aquell setembre de 1975 resulta fonamental per a comprendre les dinàmiques polítiques i socials contemporànies en l’Estat espanyol.
