Accions mediàtiques: el missatge que no arriba

Likes, retweets, interaccions i aparicions als mitjans de masses. Aquests són alguns dels indicadors que moltes de nosaltres hem utilitzat per valorar si la nostra praxi política era l’encertada i si ens apropava a esdevenir un agent polític de rellevància. Ja fa un temps, però, que algunes militants vam començar a problematitzar el fet de donar tanta importància a les accions mediàtiques i els riscos d’acabar convertint la mediatització en un fi en comptes d’un mitjà. Nombroses situacions que en algun moment o d’altre ens han fet sorgir aquest dubtes ens poden venir a la ment, des de l’atac al bus turístic i l’encadenament a la Borsa de Barcelona, a l’ocupació del pàrquing de la Conselleria de Sanitat i el recent encadenament a un bidó d’estudiants a la Delegació del Govern. 

Les accions mediàtiques són per l’Esquerra Independentista l’aparador de radicalitat del seu projecte polític. Aquesta estètica radical, implica que el projecte sigui revolucionari o és simplement una aparença? Per respondre aquesta pregunta, cal entendre a quin projecte de classe respon el programa polític de l’Esquerra Independentista. 

La superació del mode de producció capitalista és un objectiu utòpic, no existeix un pla concret per desenvolupar-ho, ens trobem doncs, davant d’un moviment que lluny de caminar cap a construir aquestes condicions, gestiona les conseqüències que genera el capitalisme, amb un projecte crític amb les conseqüències del mode de producció capitalista, però que no té un pla específic per a superar-lo. Situem aquestes característiques en el programa polític de la classe mitjana, aquest busca la millora de les condicions de vida mitjançant el marc de l’estat del benestar. Aquest programa, que històricament ha sigut el màxim aliat per a l’estabilitat de les democràcies burgeses, ara es dota d’una estètica de radicalitat per tal de bloquejar les declaracions revolucionàries del proletariat.

“En el programa polític de la classe mitjana, aquest busca la millora de les condicions de vida mitjançant el marc de l’estat del benestar”

Per entendre quin paper ha de tenir el discurs i la lluita ideològica, hem de partir de la concepció general de la filosofia marxista respecte de la relació entre la realitat material i el món de les idees. Una de les problemàtiques que evidencia aquesta centralitat del discurs (mediatització) sobre la realitat material (projecte polític) és la inversió lògica que suposa. És a dir, evidencia la caiguda en una concepció idealista, en la qual els canvis discursius que incideixen en el món de les idees poden provocar canvis materials. Ens trobem, doncs, en un abandonament del materialisme dialèctic com a mètode d’anàlisi i crítica de la realitat, per abraçar un idealisme que utilitza simplement el materialisme dialèctic com a mètode d’anàlisi, i no com a mètode per a criticar (i, per tant, canviar) la realitat que ens envolta. Així és com entenem el mètode marxista, i així és com volem recuperar les seves aportacions més fonamentals.

​​​​Però comencem pel principi. Davant la necessitat de tornar a fer de la proposta socialista un element susceptible de ser comprés, i del moviment que en deriva una pràctica real i quotidiana, l’agitació i la propaganda ens són eines imprescindibles. Aquestes eines ens serveixen a les comunistes per a difondre el nostre propi “sentit comú”, oposat al sentit comú dominant, el burgès. En aquesta línia, l’agitació ha de servir per difondre una quantitat reduïda d’idees fàcils de comprendre entre un gran nombre de persones. Així, ens és útil per visibilitzar situacions concretes, fàcilment recognoscibles per qualsevol persona, que ens permetin fer entrar en contradicció el sentit comú majoritari amb les relacions socials capitalistes. D’aquesta manera l’agitació ens permet difondre consignes, generar emocions i socialitzar la necessitat d’un canvi. La propaganda, per la seva part, ha de permetre’ns explicar de manera profunda i desenvolupada el funcionament de les relacions socials capitalistes, necessàriament a un nombre més reduït de persones. Aquesta explicació exhaustiva ha d’evidenciar també el caràcter contingent i transitori del capital i, per tant, la possibilitat de la seva superació. Tant l’agitació com la propaganda no només han de tenir una finalitat comunicativa sinó també organitzativa. Volem que tota la nostra classe entengui que, precisament, no té sentit concebre teoria i pràctica deslligades, i que estar d’acord amb el programa comunista també passa, necessàriament, per desplegar-lo.

“Volem que tota la nostra classe entengui que, precisament, no té sentit concebre teoria i pràctica deslligades, i que estar d’acord amb el programa comunista també passa, necessàriament, per desplegar-lo.”

I on queda la mediatització a tot això? Bé, tot i que seria interessant començar definint-la, resulta complicat trobar-ne una definició exacta per al cas en què estem utilitzant el terme. Però per com l’emprem podríem entendre que parlem de mediatització per a referir-nos a l’efecte d’aparèixer als mitjans de masses i a les xarxes socials, de manera que allò que hi apareix arriba a molta gent i esdevé conegut. Amb la dinàmica que segueixen aquests mitjans actualment, això es pot produir sobtadament i acabar-se de la mateixa manera. Podríem dir que a causa dels tempos ràpids, superficialitat i abast massiu de xarxes i mitjans, la mediatització pot servir com a eina d’agitació, però que resulta més complicat utilitzar-la per a la propaganda. De manera que les comunistes  cal que tinguem en compte que en utilitzar la mediatització correm el risc de fer-ho sense poder verificar la utilitat real que es pretenia, sense tenir un control en els canvis que es produeixin en el sentit comú i sense augmentar les nostres capacitats organitzatives, tot perseguint el mantra abstracte de la referencialitat. 

És aquí on entra l’ús que ha fet els darrers temps l’EI, però molt especialment Arran de la mediatització, fins arribar a moments on el seu objectiu en si era la repercussió mediàtica i no tant el projecte polític. Dit d’una altra manera, el projecte polític girava al voltant d’esdevenir mediàtic. No obstant això, hi ha molts altres aspectes en relació amb l’estratègia mediatitzadora que com a militants socialistes hem de saber, com a mínim, utilitzar-les adequadament, si no rebutjar-les.

En primer lloc, la falta d’un projecte polític que doni sentit i coherència a les accions mediàtiques. Un exemple evident d’això es pot observar en l’acció contra el busos turístics d’Arran el juliol de 2018. És innegable que va funcionar  en un sentit agitatiu. Una idea simple i fàcil de comprendre arribava a un gran nombre de persones: Arran està en contra del model turístic que impera als PPCC. D’acord, agitació feta. Què passa a continuació? S’aconsegueix una mediatització tan elevada que obri els informatius, les xarxes se’n fan ressò, es convida a portaveus d’Arran a tertúlies, etc. I aquí és quan cal estar preparades per a aprofundir-hi i fer propaganda a partir de l’agitació i no es pot. Perquè a la pregunta que ve a continuació no s’hi té resposta. Si no us agrada el turisme, què proposeu? Ara suposem que algú pot aparèixer a algun mitjà de masses burgès dels PPCC explicant que proposa l’abolició de la propietat privada, el treball assalariat i les classes socials i se’l pren seriosament. La següent pregunta és la que fa caure el castell de cartes: com? Aquesta manca de respostes més complexes, l’exercici de la propaganda, només serveix perquè l’acció se’ns giri en contra. I hem d’entendre aquest fet des del seu inici: la inexistència d’una continuïtat de l’acció més enllà de si mateixa, la mancança del propi projecte i no simplement el fet de no saber fer propaganda, que també. Així que el discurs predominant respecte aquesta acció passa a ser el que li interessa a la burgesia respecte el jovent treballador organitzat, l’acusació de joves violents sense cap mena de justificació.

Un altre aspecte de la tàctica mediatitzadora que ens convé evitar a la militància socialista és la de vendre una estètica de radicalitat que, quan no és irrealitzable, és insostenible a la pràctica. Aquest exemple es pot trobar en nombrosos cartells i vídeos: bats de beisbol, còctels molotov, punys americans, etc. Totes les que hem militat a Arran sabem que més enllà d’utilitzar-ho com un element estètic en aquest tipus de formats comunicatius, poques militants han empunyat un bat de beisbol contra nazis o llançat un còctel molotov a la policia. Es pot argumentar que aquest cas és una exageració i no es pot fer una muntanya d’una llicència comunicativa. Però no és només això, tot i que d’una manera més subtil, cal fer l’exercici de plantejar-se fins a quin punt pot sostenir Arran algunes de les accions mediàtiques que ha dut a terme. Quants cops es pot ocupar la Borsa de Barcelona, tallar senyals de carretera o sortejar gasolina robada de manera sostinguda? Si aquestes accions es repetissin sovint, la seva relació entre esforç pels preparatius i possibles costos repressius amb el que se n’obté, els hi dona sentit? Ja fa temps que la militància ha trobat una resposta, però poques s’han preguntat fins ara com és que cada vegada costava més trobar militància disposada a dur a terme aquest tipus d’accions.

“Si aquestes accions es repetissin sovint, la seva relació entre esforç pels preparatius i possibles costos repressius amb el que se n’obté, els hi dona sentit?”

Com a darrer aspecte, cal problematitzar la manca de relació entre les anàlisis de conjuntura i la facilitat per aconseguir mediatitzar-se. I com això duu a l’autoreproducció de la pròpia organització en comptes de la seva superació constant. Algunes de les accions mediàtiques que s’han mencionat fins ara (els busos i l’encadenament) així com d’altres (la Seu del PP, l’acció al Port de Palma o el Holi #NoPassaran), que es van considerar de les més exitoses en el moment que es van dur a terme, tenen un factor comú. Totes elles van tenir lloc en moments àlgids del Procés a la CAC. Ara mateix fent accions similars, com l’ocupació del pàrquing de la Conselleria de Salut o sortejar benzina robada i, fins i tot, repetint-ne d’altres, tallant senyals de carretera, no s’aconsegueix el mateix efecte. Això ens ha de fer plantejar-nos dues coses. Per una banda, que la nostra capacitat per esdevenir mediàtiques és limitada i que depèn molt de la conjuntura i dels interessos de la burgesia i altres forces polítiques del capital, que controlen mitjans i xarxes. Aquesta primera conclusió més o menys ja la podíem tenir totes present, si bé hi ha hagut qui no ha deixat de defensar mai que “el que hem de fer és posar temes sobre la taula”. Malgrat s’obviés que la taula mai ha estat nostra, sinó seva, i que el marc sempre se’ns imposaria des de fora. Per altra banda, una qüestió més de fons és preguntar-nos per què si aquesta pràctica era encertada i donava resultats amb una conjuntura favorable i feia augmentar la nostra militància, en un moment de reflux es malda per intentar fer el mateix o alguna cosa que com a mínim s’hi assembli. La resposta és senzilla però desagradable, tot això anava encaminat a l’autoreproducció de l’Organització (ser més gent fent exactament el mateix) enlloc d’aspirar a superar-la (ser més gent i més ben preparada per tenir noves capacitats i anar més enllà). Cal, per tant, que més enllà d’acomplir una funció d’agitació i propaganda, la preparació i execució de les accions mediàtiques, tot i que no només aquestes, serveixin per desenvolupar les capacitats de les militants.

“Més enllà d’acomplir una funció d’agitació i propaganda, la preparació i execució de les accions mediàtiques, tot i que no només aquestes, serveixin per desenvolupar les capacitats de les militants.”

Amb tot això  hem escrit fins ara, hi ha qui extrauria conclusions ben ràpid i diria que les militants socialistes estem rebutjant frontalment la mediatització. Certament, seria una opció fàcil, caure en l’identitarisme i rebutjar l’ús de les accions mediàtiques només perquè és “el que fèiem en Arran”. Ara bé, seriem bastant hipòcrites si adoptéssim aquesta posició, perquè què va ser la presentació d’Horitzó Socialista sinó una acció mediàtica (malgrat que l’abast fos humil en comparació amb altres)?. Sense cap mena de dubte, la militància socialista dels PPCC vàrem aconseguir una difusió i un abast important tenint en compte les nostres forces en moments incipients. Però no només ens va servir com a exercici agitatiu, el centenar de pancartes i el miler d’enganxines desplegades pels PPCC van aconseguir fer arribar a molta gent la nostra proposta de “Bases per a una pràctica revolucionària”, els fonaments del nostre programa polític. Ara queda a les nostres mans demostrar que som capaces de fer aquest tipus de feina sostinguda si és el que ens proposem, que vagi lligada a la conjuntura i al servei de superar-nos contínuament. Només això farà que la mediatització ens pugui ser una eina útil, quan decidim utilitzar-la, per fer avançar el procés socialista.