L’inici d’any no perdona. Finals de gener, principis febrer, 2024, dos titulars. Per una banda, la Blanca, veïna del Gòtic de 78 anys, desnonada de la casa on sempre havia viscut per un impagament de 89 miserables euros. Per l’altra: la imminent entrada en vigor aquest febrer de la regulació dels lloguers, segons ERC projectada contra «especuladors». Un dels ressons de l’anunciada com històrica Ley Vivienda del PSOE-SUMAR, enmig d’una situació d’institucionalitat dèbil del govern de la Generalitat, tensat per la sequera, les protestes pageses, l’estira-i-arronsa de l’amnistia, i com no, per l’agreujament de la crisi de l’habitatge.
Entre dos titulars així s’hi acostuma a deduir una relació d’insuficiència: hi ha ancianes que són desnonades perquè les administracions no actuen de manera suficient o prou contundent contra el mercat. Els companys del Sindicat de Llogaters, per exemple, no han trigat a denunciar-ho: “Alerta, El PSOE vol aigualir la mesura!”.
El que intentaré amb aquesta columna és contradir o problematitzar aquesta mena d’afirmacions. Vull proposar una relació de necessitat entre els dos enunciats, polítiques d’habitatge i interessos del lobby financer-immobiliari: les polítiques d’habitatge d’aquest país, també les promogudes pels partits d’esquerres, són funcionals als objectius polítics i econòmics de la burgesia immobiliària, així com a la conciliació entre els interessos d’aquesta i la classe mitjana que s’agafa al rendisme per mantenir el seu nivell econòmic davant la crisi.
És important fer-ho perquè el desnonament de la Blanca ha elevat una onada d’indignació moral comprensible. Molts s’han preguntat què fer amb predisposició genuïna, reaccionant contra una injustícia evident. Una reacció difícil d’arrencar a l’opinió pública, socialment, ara que la majoria de desnonaments, constants setmana a setmana, es donen sota un cert tel d’indiferència social i silenci mediàtic. Per tant, cal respondre amb claredat: la pregunta què fer només es pot desprendre d’una correcta comprensió de quina és la situació concreta, la batalla en curs, qui són els nostres enemics i qui som nosaltres.
Així doncs, i en primer lloc, una mirada ràpida a la lletra petita de la norma aprovada és prou il·lustrativa: tractament diferenciat entre grans tenidors i «petits» propietaris, inclosa la possibilitat de pujades dels petits propietaris en cas que hagin efectuat reformes. I en general consolidació de la bombolla de preus via la indexació. Més que contenir els preus o rebaixar la pressió sobre els salaris en retrocés de la majoria de rendes mitges i baixes d’aquest país, aquesta llei oficialitza la sagnia en curs al proletariat, mentre garanteix a la classe mitjana rendista la protecció de la seva font d’ingressos.
Però aquest no és el fons de la qüestió. El cas és, però, que partits com ERC i el PSOE, al mateix temps que promouen aquestes lleis com a propaganda mediàtica amb una mà, amb l’altra envien els cossos policials que fan d’ariet als desnonaments, que detenen i multen a la militància dels Sindicats d’Habitatge i legislen de forma més discreta l’enduriment penal i judicial contra els sectors més empobrits de la classe treballadora que llangueixen entre l’ocupació precària i els lloguers socials sense renovar. Les regulacions del lloguer, les ajudes al lloguer o la Ley Vivienda promogudes per partits com ERC o el PSOE no és que no siguin prou contundents, sinó que són elements de la iniciativa del mateix bloc polític i econòmic que va desnonar la Blanca fa unes setmanes.
Aquest és el fons de la qüestió, la burgesia, en el front immobiliari, té un objectiu estratègic rellevant per la dècada en curs i la regulació dels lloguers no es pot interpretar per separat d’aquest: tal com van aconseguir l’acomiadament ràpid, fàcil i barat fa anys, ara volen imposar el desnonament fàcil, ràpid i barat. I aprofitant la conjuntura actual, s’està donant una ofensiva conjunta entre polítics, premsa, judicatura, forces policials i patronal per aconseguir-lo.
Els desnonaments són i continuaran sent la principal arma dels propietaris a través de la qual disciplinen al proletariat i asseguren el guany parasitari de l’extracció de rendes. Si en darrera instància, un propietari sap que recuperarà ràpidament la possessió de l’immoble, la pressió per aplicar rebaixes o limitacions del lloguer es difumina, ni que estigui reconeguda legalment. Que vingui un altre inquilí i apa. Per precedents, l’escàs efecte de les multes administratives a grans tenidors per no oferir lloguers socials previstes per la pionera llei 24/2015. A més, cal no oblidar la frustració social derivada de l’escàs impacte de mesures amplificades comunicativament amb finalitat electoral durant anys, la més recent, la regulació dels lloguers. La guerra cultural i mediàtica reaccionària se n’aprofita, juntament amb altres elements de conjuntura, per desviar del sentit comú general la condemna social a l’especulador, al rendista, a qui desnona, i redirigir-la a un cap de turc, l’ocupació precària, aconseguint allargar l’etiqueta a qualsevol que no pugui pagar.
Combina aquest retrocés en el sentit comú amb els factors anteriors i ja ho tenim, la pinça queda feta: així pretenen anul·lar els Sindicats d’Habitatge i enterrar en indiferència social, repressió i aïllament els desnonaments, aconseguint-ne l’execució fàcil, ràpida i barata. Una espasa de Damòcles penja sobre tota la classe treballadora sense accés estable a la propietat: com haurà de decidir-se a lluitar qui rep una pujada de la mensualitat o una finalització de contracte, si sap que en darrera instància la propietat el desnonarà?
Allò que pot decidir entre aquesta possibilitat, d’empobriment i sotmetiment massiu gradual, o l’eventual desplegament de processos de lluita a escala davant de noves onades massives d’impagaments de lloguer i hipoteques no és pactar l’enèsima llei o escut social amb els partits d’esquerres. És l’expansió i defensa dels nostres drets polítics i potència organitzativa de manera completament independent dels partits de la burgesia, siguin d’esquerra o de dreta.
L’exemple és clar amb la problemàtica del lloguer: una limitació real o fins i tot una baixada important dels lloguers poden ser demandes, taules reivindicatives a arrencar en processos de lluita concrets. L’experiència ens demostra, però, que atiar consignes de mínims per realisme i afany de majoria immediata, acostuma a ser més aviat material assimilable per l’estat i pels mecanismes per compensar pèrdues i assegurar guanys de la burgesia. Un sentit comú majoritari o bé es construeix sobre una base de veritat forta o acaba sent sentit comú reaccionari. Per això el Moviment Socialista inseriríem una possible demanda o lluita per la baixada dels lloguers en un pla estratègic més general: què fer? construir una alternativa socialista per la classe treballadora que pugui fer possible la consigna programàtica d’un habitatge gratuït, universal i de qualitat.
El nou marc polític que proposem per la lluita per l’habitatge es disposa a entomar un repte doble: 1) Espolsar-nos la petitesa i subalternitat als partits d’esquerres que ens volen eliminar o condemnar-nos a ser una annex per pacificar el conflicte i 2) Trencar el setge al proletariat més exclòs per arribar a tots els sectors de classe afectats per la problemàtica, bastint un mur contra els plans de la burgesia immobiliària i la classe mitjana rendista. Nosaltres partim de la certesa que el programa històric comunista és el millor vehicle per reagrupar-nos i fer-ho. L’únic programa on la demanada d’aturar tots els desnonaments, també el de la Blanca, és possible. I per tant desitjable. Primer l’Hospitalet al desembre, ara el Raval i l’Eixample. Presses, les justes; dubtes, estrictament els necessaris.
