Contra la (falsa) humilitat

A Buda i la paràbola de la casa en flames, l’amic Bertolt Brecht ens regala idees que sempre va bé recordar en aquests dies de sang, foc i impotència: hi ha qui diu conrear la paciència, però en realitat conrea la indiferència. Hi ha qui dia passa any empeny, però quan t’hi acostes, veus que passa els dies a una casa feta de cadàvers. Hi ha qui té la poca vergonya de posar-se a bufar no-sé-què mentre a Gaza s’hi juga el futur d’una humanitat més enllà de l’opressió davant del sionisme i l’imperialisme. Hi ha qui prefereix seguir preguntat-se pel temps que farà fora mentre les flames li socarrimen les celles dins d’una casa que crema. La metàfora del vell Brecht ens serveix per encarar la situació actual des d’un angle molt concret: debatrem sobre el concepte d’humilitat.

Perquè, amics i amigues, sembla que la disputa pel concepte d’humilitat té certa rellevància a l’hora de dilucidar quelcom eminentment polític: com descrivim l’actitud necessària a prendre davant del món, que ens crema? El metabolisme capitalista brega amb la seva pròpia i brutal crisi estructural d’acumulació, la burgesia assalta els salaris i dinamita les restes del pacte social que mantenien àmplies majories socials en l’estabilitat econòmica al món occidental, pandèmia, retorna a múltiples fronts la guerra mundial. O, millor, i més acotat: el llampec del cicle polític que va de la crisi del 2008 al final tardà de l’octubre català durant la tardor del 2019 i que ens ha llegat unes majories socials que han passat de la il·lusió política progressista a la despolitització i abúlia, al gir reaccionari i al cansament.

Com afrontar amb humilitat aquest escenari, doncs? A qui em dirigeixo ara principalment és a tots aquells companys i companyes de viatge amb qui vam compartir el trajecte per l’arc que va anar de l’eclosió del 15M o l’independentisme català, el retorn de les vagues generals o la posada a prova de la hipòtesi populista-democràctica, les onades de CSO’s i ocupacions, les vagues feministes o la pòlvora dels desnonaments i la lluita per l’habitatge, fins a petar a l’assimilació, la disgregació i la desorientació i quest PSOE renascut i rampant i la dretanització generalitzada de l’opinió pública malgrat que la nostra societat sigui més pobra i proletaritzada que fa 10 anys. Com molts, jo vaig formar-me políticament en l’anterior arc, per allò bo i per allò dolent. I crec que molts que també n’heu format part us repetiu aquesta pregunta, davant del balanç amarg: com afrontar amb la situació actual? Jo, si miro a banda i banda veig cada cop amb més claredat que hi ha dues posicions. Són més aviat reaccions. Dues reaccions que està prenent aquesta generació nostra (en un sentit ampli) davant l’actual carreró sense sortida polític. Dues posicions que poden ser particulars, anecdòtiques, però que per mi representen tendències d’època, camps que es delimiten:

A una banda, hi tindríem JF Moriche, de podemita intransigent a defensor en l’actualitat de la més nova i delirant versió del possibilisme: segons ell, ser marxista avui en dia passa per ser bidenista (sí, de Joe Biden), atrevint-se a defensar-ho malgrat l’evidència que el vell yankee ens arrossega cap a la 3^a guerra mundial, per posar una ràpida i intuïtiva contra a aquesta posició.

A l’altra banda, hi tindríem el llefiscós Arnau Valdovinos, abans «Porc Senglar» de la vila independentista de Palautordera, ara cavaller de Sant Jordi virtual de Silvia Orriols, divulgador a xarxes de la denúncia de la substitució demogràfica que la immigració està implementant sobre occident. Un maleït exmilitant de l’EI reconvertit a reaccionari (per dir-ho suaument).

Dues tendències, dos punts de fuga, dos fruits de la impotència d’unes hipòtesis polítiques que van fallar perquè eren errònies i es demostren errònies perquè han fallat.

I aleshores, una resposta que entona algú sovint com a sortida alternativa: la d’una suposada humilitat. Una falsa sortida del laberint. La dels que diuen que davant d’aquest panorama, peus a terra i treball de formigueta. I qui pensi més enllà, un arrogant poc realista. Des d’aquesta posició  ens hauríem d’alegrar i conformar amb que la classe lluiti, per poc que sigui, i limitar-nos a acompanyar-la. Quina arrogància pretendre un proletariat articulat políticament en la revolució. Limitem-nos a celebrar i conservar la seva existència sociològica com si fos una espècie en extinció. A fer viure petites comunitats. Un trist exemple d’adoració de les cendres. Però aquesta és una noció d’humilitat falsa perquè és dèbil conceptualment: la corrent de les dues reaccions impotents de fons se l’enduu per davant. Entre socialdemocràcia i feixisme, aixecar la bandera dels grisos humils és igual a capitular cap a un dels dos costats. Les posicions tendiran cap a un costat o cap l’altre. Aquest és el meu avís, vells companys i companyes d’aquell viatge. Ja no ens podem permetre els grisos ni aquest tipus d’humilitat per estar a l’alçada de l’època. Cal una altra noció d’humilitat, el temps s’estreny. I no, no és un capritx discutir sobre paraules: si alguna cosa hem après de la socialdemocràcia hegemonista durant l’última dècada és que la batalla per certes idees i conceptes és important, perquè contínuament l’han utilitzat contra el comunisme, amb relatiu èxit. No regalarem, en efecte, el concepte d’humilitat.

Vells companys i companyes, aquí entra una nova generació, recollint velles preguntes i mirant d’aportar nous interrogants. Assistim als inicis del segon curs polític del focus català del Moviment Socialista: en poc temps, hem passat de les consignes, de les anàlisis i de la ruptura a la proposta tangible i a la iniciativa pròpia en múltiples fronts. El Moviment Socialista camina a ser alguna cosa més que una línia de polèmica i diferenciació ideològica en ambients militants, camina a ser un agent polític.

La nostra idea d’humilitat, en conseqüència, és clara i ens hem posat a fonamentar-la a la pràctica tant bon punt vam entendre-la, després de molts cops contra un mur: ens prepararem i treballarem durant tota la vida per un moment que ni tan sols sabem si arribarà mai, però si arriba, estarem preparats per afrontar-lo. Preparar-se i treballar no vol dir tancar-se en les nostres particulars capelletes, assemblees o petits comunitats. Tampoc vol dir vendre l’ànima a solucions pragmàtiques i anar-se’n a casa. Ni les línies, ni les idees, ni les pulsions se sostenen a l’aire, ni les revolucions s’han d’esperar. Sense organització ni estratègia ni ideologia, no s’està preparat. Per a nosaltres humilitat vol dir treballar per arrossegar cadascuna de les situacions que es presentin cap a la crisi revolucionària, cap a aquell moment en què els de a dalt ja no poden, els de baix ja volen i els del mig dubten i oscil·len. Sabem que gran part de les situacions que visquem ni s’hi acostaran: i què? Som conscients també que ens equivocarem i, com va dir un company del nord, potser de vegades confondrem fraseologia revolucionària amb política revolucionària. Ho sabem. De fons el principi rector de la nostra humilitat. Seguirem treballant per arribar a aquell moment, per estar preparats, malgrat saber que potser no el veurem mai. Aquesta és la nostra bella idea d’humilitat.

No seré el primer en emprar la paràbola que reescriu Brecht, segur. Però, digueu-me, tenint al cap els darrers dies, si no són adequades les seves paraules:

«nosaltres
pensem, per tant, que aquells,
que veuen apropar-se ja els estols de bombarders del capitalisme,
i encara segueixen preguntant com se solucionara una o altra coses
i què passarà amb els estalvis d’uns o els pantalons de diumenge d’uns altres
després de una revolució,
a aquests, poc tenim a dir-los»

Perquè en els moments de tempesta tot es barreja, tothom s’agita, els mars s’ajunten, però en la calma tot queda de nou més clar. La d’ara a Palestina és una tempesta tràgica que agita i s’escampa a tot el món i no podem saber amb certesa si desencadenarà o no una crisi revolucionària, però segur que aclarirà alguna cosa. I com deia, les tendències hi són, i entre socialdemocràcia i feixisme només hi ha una humilitat que pugui imposar-se sense sucumbir a cap dels dos. La humilitat històrica dels comunistes. Fem-nos-en dignes.

*A la memòria esmolada dels màrtirs palestins que ens recorden aquests dies la vertadera humilitat d’estar permanentment disposat a no deixar passar l’oportunitat de fer d’unes cendres calentes un nou incendi. Ni en les pitjors circumstàncies. Recordem-ho. Honorem-los com toca.