Sobre l’avançament electoral a Catalunya. Del ressentiment al poder de classe
2 d’abril de 2024
La convocatòria electoral a Catalunya s’ha avançat. No és cap esdeveniment extraordinari, aquest avançament s’explica per dos factors: el primer, pels càlculs electorals dels diferents partits parlamentaris catalans que maniobren entre aritmètiques variables i majories dèbils, aixecades sobre el fons de descrèdit i dretanització de la societat que la ressaca postprocés i el shock de la pandèmia ens han deixat. Pere Aragonés ha preferit una campanya electoral precipitada que un any més d’agonia en solitari, sense pressupostos i amb el desgast d’una governança autònomica tensada per múltiples falles, de la sanitat a l’educació públiques passant per la sequera.
El segon factor, molt més significatiu, és el dictat del lobby financer-turístic-immobiliari, que exigeix que contra tot sentit comú racional s’aprovin macroprojectes com el HardRock, governi qui governi. I si no s’aproven, que passi el següent fins aprovar-ho. En aquest cas, està per veure què s’aprovarà i què no després del nou parlament posterior al 12 de maig. El que està clar és que l’arc parlamentari sencer es mou sota el dictat general emès pel poder de la burgesia internacional i nacional, davant de l’evidència de nous temps de crisi econòmica. Un dictat ja impostergable: protegir els seus beneficis encara que sigui a costa d’iniciar guerres, accelerar la sequera i la destrucció dels nostres ecosistemes, o en general, d’una nova austeritat que retalli de nou i sense miraments les condicions de vida de la classe treballadora. Aquestes eleccions ni són un plesbícit de models ni una excepció en la conjuntura política dels darrers anys. No hi ha cap força parlamentària que no estigui completament plegada a les consignes generals de la burgesia, o bé que no tingui cap pla efectiu de contingència per oposar-s‘hi, res més enllà de la retòrica.
Unes eleccions, per tant, que podrien passar a la història com les “eleccions convocades per HardRock”. Tot i això, per una majoria social significativa, aquests comicis plouen sobre mullat. Es tracta del final de l’enèsim dels governs “republicans” i progressistes a escala municipal, autonòmica o estatal, participats o investits per la socialdemocràcia populista que durant els últims 15 anys ha cridat a la classe treballadora a prendre el cel per assalt amb la via electoral i el vell programa de reformes de la classe mitjana per bandera. El resultat de tals governs ja el sabem: tancament per dalt de les esperances de canvi i no només manca d’avenços en les condicions de vida de la classe treballadora, sinó que empitjorament constant d’aquestes i retrocés significatiu en les mateixes llibertats polítiques per defensar-les. Malgrat que han existit grans majories socials en aquest país favorables aturar el retrocés en les condicions de vida, l’accés de qualitat a serveis públics o l’exercici dels drets nacionals, ni tan sols governant les opcions electorals que portaven tals proclames als seus programes s’ha pogut posar fre a la decadència econòmica i despossessió de la classe treballadora. Així és com aquesta majoria social ha aprés de manera pràctica que hi ha qüestions que queden fora de la suposada deliberació democràctica, que a efectes de la direcció general de la societat,les eleccions són més aviat una farsa electoral.
Però que existeixi majoria de la població conscient de la dimensió de la farsa electoral no necessàriament significa una menor estabilitat política de l’estat, ni possibilitats de transformació o canvi. El moment polític actual és el d’una llarga acumulació de ressentiments: les aspiracions socials, polítiques i de drets nacionals que la classe treballadora va dipositar en les urnes, veient-se truncades, han aprofundit la imatge de la política com un circ parlamentari i electoral. La política, així, s’experimenta per la classe treballadora com una successió de burles i ofenses, sinó directament com una realitat externa i aliena a la seva vida quotidiana. Es corrobora així per amplis sectors del proletariat la següent posició: la política és o bé quelcom pel qual mai s’ha sentit interès, o bé una font de decepcions amargues després d’haver-hi dipositat algun tipus d’esperança en els darrers anys.
Així i tot, hi ha sectors que encara prometran a la classe treballadora que participar en les pròximes eleccions avançades és un exercici de realisme polític, coherent amb la voluntat de transformació de l’actual estat de les coses. Una posició així representa a forces com la CUP, però la realitat és que l’avançament electoral l’agafa sense ni tan sols haver pogut acabat el procés de debat obert on aquesta havia d’exercir autocrítica i refundar-se. L’esquerra parlamentària afronta de nou unes eleccions sense pla ni estratègia, arrossegada per la inèrica, o bé netament assimilada a la política burgesa, o bé en derivades més minoritàries com les crides al retorn al municipalisme o a una oposició d’esquerres real, malgrat que encara no haguem pogut veure cap reflexió consistent sobre els errors passats o els “avenços” que poden haver aportat aquestes modalitats de participació institucional a un projecte revolucionari, o com a mínim, transformador.
En qualsevol cas, tals processos de debat són més aviat irrellevants per la classe treballadora creuada pel ressentiment. Un ressentiment compartit també cap a la CUP o els Comuns. Veure com les esquerres, també aquelles noves esquerres que venien a canviar-ho tot, participen en la inèrcia del circ parlamentari, ha estat un factor d’augment del ressentiment de la classe treballadora, revertint en rebuig i desinterès per la política, aixó és, despolitització. Una despolitització que, sense forces d’oposició reals i emancipadores que puguin recollir-ne el guant, està sent capturada pel nou sentit comú reaccionari, base cultural fèrtil pel creixement a tota Europa dels partits d’extrema dreta. Com un peix que es menja la cua, el progressisme ha atiat en cadascun dels darrers comicis electorals el xantatge d’un mal menor del qual ells mateixos en són responsables. Un cartutx que no durarà gaire, mentre aquests partits progressistes van dretanitzant les seves posicions i assumint el sentit comú reaccionari com a propi poc a poc. De fons, aquesta convocatòria electoral coincideix amb una nova fase estratègica del panorama bèl·lic: després de què la UE es plegués a la consigna otanista de suport econòmic i militar a Ucraïna, i durant aquest curs, al genocidi perpetrat per Israel, sembla que comença la tasca de propaganda ideològica i disciplinació de la classe treballadora en previsió d’una escalada bèl·lica que impliqui ja els estats membres, i en conseqüència, la població treballadora europea com a carn de canó.
Creixement del feixisme, degradació accelerada de les condicions de vida, guerra a les portes, austeritat redoblada. I de fons, la cadena de ressentiments i decepció política que alimenta el circ parlamentari actual. Què tenim la militància socialista a aportar davant d’un panorama així? Què podem fer, tenint en compte la nostra existència més aviat modesta, a nivell social? ? Què podem fer, més enllà de denunciar la farsa electoral del proper 12 de maig,tenint en compte que una gran part de la classe treballadora ja la considera com a tal, com un moment més del circ parlamentari?
La nostra aportació és i ha de ser qualitativa: la militància socialista tenim la tasca de mostrar la societat catalana que existeix una possibilitat de participació política real i transformadora fora de les institucions i ho haurem de fer amb claredat discursiva i amb l’exemple. Hem de convéncer que només una força política revolucionària, de caràcter independent i orgànica a la classe treballadora pot aixecar un mur de contenció davant d’aquest panorama i escombrar els partits que sostenen l’actual farsa electoral. Ens hem de saber diferenciar de l’esquerra parlamentària, clar, però també de petits grupets i sectes, del voluntarisme impotent o de l’associació que bona part de la classe treballadora fa, sovint de manera encertada, entre les formes d’activisme de l’antic cicle i els nous polítics professionals d’esquerres. Això dependrà de saber desplegar propostes de lluita que impliquin cada vegada a més sectors a barris, centres de treball i centres d’estudi, amb un fort sentit proporcional, colpejant allà on les victòries assolibles puguin fer recuperar a la classe treballadora confiança en la seva pròpia força, però a la vegada sense cedir un míl·limetre a l’influència de marcs ideològics i estratègics que van portar a la derrota i l’assimilació les lluites de fa uns anys. El moviment socialista ens predisposem a construir unes bases militants amb criteri polític propi i formació sòlida, unes bases militants que no es deixin portar per cants de sirena de “guanyar” i “guanyar ràpid”, sinó que tinguin una visió política i estratègica capaç de lligar el treball i lluita quotidians a l’acumulació de forces per un programa revolucionari.
Nosaltres estem construint un teixit militant sense hipoteques, ni dependència de cap tipus, molt menys estratègica, amb cap partit polític parlamentari. Aquest és un mínim per a qualsevol que pretengui rellançar un nou cicle de lluites sense tornar a estar empenyent, conscient o inconscientment, a partits electorals que un cop governen són incapaços d’efectuar els canvis pels que ens van demanar el vot. Aquest 12 de maig això no ho podran dir molts, però cada cop més sectors són atrets per la idea: cal engruixir les files, benvinguts i benvingudes totes les que compartiu tal criteri. Avancem en la ruptura amb la política burgesa, articulem el poder de classe.
