Apunts sobre la nova llei trans

Aquesta setmana el Congrés espanyol ha aprovat definitivament la coneguda «llei trans», després d’un llarg estira-i-afluixa entre els partits del Govern estatal que va suposar una negociació pública de quins drets es mereixen i quins no les persones trans. Aquesta llei, una de les apostes fortes d’UP, porta mesures que caminen cap a un reconeixement no patologitzador de la condició trans i de la intersexual, a més d’incorporar una sèrie de protocols als àmbits laboral i educatiu per a lluitar contra la transfòbia i la LGBTIfòbia.

Una de les bondats de la llei que l’esquerra parlamentària ha assenyalat incansablement durant les darreres setmanes és la de ser fruit del treball amb associacions LGBTI i trans de base. Es tracta, doncs, d’un exemple paradigmàtic de les relacions dels diferents agents polítics amb l’Estat. Els partits socialdemòcrates, davant l’absoluta impossibilitat d’abordar les causes de les diverses formes d’opressió des de l’Estat, només poden prendre mesures dirigides a pal·liar-ne els efectes. Això acaba comportant l’absorció i neutralització per part de les institucions burgeses d’aquells moviments socials que no s’articulen amb independència política i organitzativa respecte d’aquestes. Així, malgrat que la llei trans conté algunes mesures progressives de mínims, el seu destí és incert. Els drets més bàsics de les persones trans i LGBTI seran sacrificats tan aviat com convingui al joc parlamentari si no hi ha un poder independent de classe amb una correlació de forces favorable. És un fenomen que hem vist en innombrables ocasions, com amb l’avortament o la reforma laboral.

En aquest article ens proposem fer una anàlisi preliminar de la situació de les persones trans i LGBTI a diferents àmbits, per tal d’evidenciar que la seva opressió no es pot suprimir amb lleis. Finalment, donarem una primera aproximació a la proposta política del Moviment Socialista en construcció.

LGBTIfòbia i transfòbia en l’àmbit laboral

A l’hora d’analitzar les dades existents respecte la situació de les persones trans i LGBTI, es pot apreciar la situació no només alarmant, sinó amb tendència a empitjorar, que viuen. En aquest sentit, un informe en l’àmbit laboral fet el 2020 [1], mostra diferents dades respecte l’accés, les condicions i l’abordatge de la LGBTIfòbia en general i la transfòbia en particular.

Pel que fa a l’accés, aquest suposa una gran exclusió de persones LGBTI. En aquest sentit, el 86,6% de persones LGBTI creuen necessari ocultar la seva orientació sexual o identitat de gènere en les entrevistes de feina, i el 40% de persones trans afirmen haver sigut rebutjades en les entrevistes per la seva identitat de gènere. Si es comparen les dades entre població trans i població cis, es pot veure com l’atur suposa un 15,91% i un 7,18%, respectivament. És a dir, hi ha en proporció més del doble de persones trans a l’atur. Aquest fet no només suposa la dificultat econòmica del proletariat trans a reproduir la seva vida. Suposa que el proletariat trans està més exclòs del treball assalariat.

Pel que fa a les condicions laborals, el 75% de treballadors han presenciat algun tipus d’LGBTIfòbia. Aquest fet es relaciona estretament amb el fet que el 60% de treballadores LGBTI no se senten segures en el seu espai de feina, que el 55% de treballadores LGBTI no han rebut el suport dels seus companys de feina en patir violència d’algun tipus o que el 56,82% de persones trans hagin patit més de tres vegades violència sexual. Per comprendre la profunditat d’aquestes dades, és rellevant el fet que 7 de cada 10 agressions dutes a terme per superiors no són denunciades, o que només 3 de cada 10 denúncies prosperen. Així doncs, es pot afirmar que hi ha una tendència generalitzada a la violència LGBTIfòbica i una tendència a silenciar aquesta violència, dos aspectes que s’alimenten de manera recíproca: la violència, en no ser denunciada per falta d’expectatives de suport, estableix un marc més permissiu per a més violència, la qual es mantindrà silenciada.

Un aspecte que legalment porta recollit des de fa anys és la qüestió dels protocols d’abordatge de violència masclista i LGBTIfòbica. Així doncs, mentre el 94,30% dels treballadors enquestats consideren que es pot fer més per a assolir la igualtat real de les treballadores LGBTI, només el 26% saben que hi ha protocols contra l’assetjament LGBTI, i només un 5% de treballadores trans en són coneixedores. La realitat mostra que, tot i que amb la nova llei trans es continuïn desenvolupant aquest tipus de protocols, hi ha una escletxa entre allò que les treballadores consideren que es pot fer, i allò que legalment es pot fer. O, dit d’una altra manera, aquestes dades evidencien que els protocols són una eina legal i limitada. No és casualitat que aquests protocols siguin part del baluard de les polítiques feministes que serveix al rentat de cara de l’Estat capitalista.

Transfòbia en l’educació

Un estudi sobre joves trans en el sistema educatiu fet el 2019 [2] analitza diferents dades que exemplifiquen la situació discriminatòria que pateixen les persones trans en la institució educativa. En aquest sentit, es pot veure que mentre el 63% de població acaba els estudis obligatoris entre els 16 i els 20 anys, baixa fins el 46% en les persones trans. Aquestes dades evidencien que hi ha un nivell d’exclusió educativa especialment alarmant en les persones trans.

Pel que fa a les situacions discriminatòries dins dels centres educatius, un 57% dels enquestats declara no haver rebut cap tipus de suport quant a la condició de persona trans, alhora que un 58% declara haver patit transfòbia i un 9% algun tipus d’agressió i assetjament sexual. Pel que fa a la resposta a aquestes agressions, en un 43% el centre educatiu no va fer res i, dins dels que sí que van prendre alguna mesura, un 10% van castigar amb l’expulsió als agredits i un 7% als agressors. Més enllà de ser una mesura punitivista dirigida a disciplinar, les dades no només evidencien que no hi ha cap garantia general per a fer front la transfòbia, sinó que és relativament habitual que s’acabi responsabilitzant encara més a les agredides. Per últim, un 28% declarava haver abandonat el centre educatiu per la transfòbia que havia patit.

Sexili

Una altra forma que pren l’exclusió social és la situació de les persones LGBTI en les zones rurals, en aquest cas europees, on tan sols un 13% hi viuen [6]. Hi ha diversos factors que estimulen la marxa de persones trans dels seus pobles, entre aquests hi podríem trobar la manca de centres sanitaris especialitzats en transició en petits municipis o la manca de recursos en l’acompanyament psicològic d’aquestes persones. Tanmateix, cal considerar la particularitat de les zones urbanes com indrets on s’aguditza la contradicció capital-treball. Aquesta agudització no només augmenta les possibilitats pel que fa a l’accés al treball assalariat, sinó que, a més, per la menor centralitat que prenen els vincles directes i la família a aquestes zones, es fa possible major anonimat i privacitat de la condició LGBTI.

Conclusions

Així doncs, un cop fet el repàs dels diferents àmbits on les persones trans són discriminades, queda clar que no es poden entendre com factors aïllats i independents entre ells, sinó com diverses concrecions de la reproducció capitalista. A més, cal destacar el paper disciplinador que juga la família en el desenvolupament de la vida del proletariat trans, el rebuig o acceptació per part d’aquesta és un element que condiciona en gran manera a les persones trans més joves.

Aquestes dades exemplifiquen les eines de dominació que té el capital per limitar específicament la realitat objectiva i subjectiva del proletariat trans en particular i LGBTI en general. És a dir, les dades evidencien la forma que pren l’opressió de gènere com a dificultat per a la reproducció de la vida de les persones trans, dificultat que és urgent abordar.

Com a conclusió de les dades analitzades en aquest article, es podria afirmar que la transfòbia comença a operar des d’edats primerenques, on, tot i que legalment hi hagi reconeguts mecanismes per a revertir la discriminació, es continua reproduint de manera rellevant. La informació que tenim sobre protocols tant a l’àmbit educatiu com al laboral evidencien una mancança que l’Estat capitalista no pot cobrir. Una mancança que evidencia que és impossible acabar amb l’opressió de gènere i totes les expressions que pren des de les eines de l’Estat capitalista.

El reconeixement de drets formals de les persones trans, si bé és necessari i legítim, és una mesura insuficient que no posa fi a la seva discriminació. Els drets formals són utilitzats i negociats per tal de mantenir la pau social i generar dependència d’aquests col·lectius cap a l’Estat.

No obstant això, l’examen de les condicions reals de les persones trans fa palesa la incapacitat de l’Estat a l’hora de fer front a la LGBTIfòbia. En aquest context d’auge de la violència que pateixen les persones trans, és tasca de l’organització comunista construir les condicions necessàries perquè tot el proletariat trans vegi garantides cada vegada més millores en les seves condicions de vida. Així, el procés socialista ha de treballar en les següents tasques:

1. Garantir les condicions objectives dins del Moviment Socialista perquè el proletariat trans pugui tenir un desenvolupament lliure i conscient com a individus. Això ha d’anar de la mà de la superació de la divisió sexual del treball a través de la divisió del treball en base a l’eficiència i la racionalitat.

2. La generació de noves relacions socials contràries a les normes cisheterosexistes que es reprodueixen des de les institucions. La construcció d’aquestes ha de poder fer efectiva una autodefensa real de les persones trans a partir de la conformació d’un poder propi com a classe treballadora i l’erradicació de la LGBTIfòbia en aquest.

3. La construcció d’un poder comunista que no només lluiti contra la transfòbia en termes morals, sinó que tingui la suficient fortalesa com per erradicar-la efectivament.

Amb el treball constant envers les tasques anteriors, el proletariat trans podrà desenvolupar la seva tasca històrica: l’aportació revolucionària al desenvolupament del procés socialista. És aquesta la via per la qual l’alliberament sexual i de gènere pot passar de ser una consigna buida a una possibilitat real.

Bibliografia

[1] UGT (2020). Hacia centros de trabajo inclusivos. La discriminación de las personas LGBTI en el ámbito laboral en España. Accessible a: https://www.ugt.es/sites/default/files/resumen_ejecutivo1.pdf

[2] Federación Estatal de Lesbianas, Gais, Trans y Bisexuales (2019). Jovenes trans en el sistema educativo. Accessible a: https://felgtb.org/wp-content/uploads/2020/09/Informe-menores-trans_FELGTB_2019.pdf

[3] FELGBT (2021). Personas trans y educación no formal. Accessible a: https://felgtb.org/wp-content/uploads/2021/09/investigacion_educacionnoformal_FELGTB.pdf

[4] Agència Europea per als Drets Fonamentals (FRA). Qüestionari LGBTI. Accessible a: https://fra.europa.eu/en/data-and-maps/2020/lgbti-survey-data-explorer

[5] Federación Estatal de Lesbianas, Gais, Trans y Bisexuales (2021). Experiencia de las mujeres trans en su proceso de transición médica. Accessible a: https://felgtb.org/wp-content/uploads/2021/01/experienciamujerestransProcesoTranscionMedica.pdf

[6] Comisión Europea (2020). Unión de la Igualdad: Estrategia para la Igualdad de las Personas LGBTIQ. Accessible a: https://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/TXT/PDF/?uri=CELEX:52020DC0698&from=EN