La disjuntiva en sanitat: entre el 28O i l’11N

Són molts els sectors laborals que s’estan organitzant aquestes setmanes amb motiu de la Vaga General convocada l‘11 de novembre per denunciar la crisi d’habitatge que travessem la classe treballadora. Aquesta convocatòria ha aparegut de forma inesperada, impulsada per la mobilització entorn de la problemàtica de l’habitatge i catalitzada pel desnonament de la Maricarmen a Madrid. En aquest sentit, a molts sectors laborals ens ha agafat desprevinguts i amb convocatòries paral·leles aquest inici de curs. Un d’aquests sectors és el de sanitat, que ja fa més d’un any que es troba immers en un cicle de mobilitzacions pròpies, les quals han continuat aquest mes d’octubre amb la convocatòria d’una vaga indefinida de facultatius mèdics que ha iniciat el 28 d’octubre. Com a sector ens trobem, per tant, entre dues aigües: el 28 d’octubre i l’11 de novembre, dues convocatòries de vaga diferents com el dia i la nit pel que fa a organització, objectius i demandes.

Aquesta nova situació ens posa davant una disjuntiva important. Les diferències entre aquestes dues convocatòries i la seva permeació a la sanitat tindrà conseqüències a llarg termini a l’hora de calibrar quins models polítics i organitzatius es faran extensius en el nostre sector. Per això, val la pena detenir-se a analitzar-ho pausadament.

La vaga de metges en context

La convocatòria del 28 d’octubre ha estat impulsada principalment pel sindicat de Metges de Catalunya com a manera de donar continuïtat a les dotze jornades de vaga que van fer el curs passat entre l’octubre i el juny contra la reforma de l’Estatut Marc del Personal Sanitari. En aquestes protestes s’apel·la directament als facultatius mèdics, ja que l’eix de la proposta continua girant entorn de la demanda d’aquest col·lectiu de tenir un Estatut Mèdic propi diferenciat de la resta d’estaments sanitaris. Tot i que la disminució de les guàrdies de 24 hores també s’afegeix com a demanda, la qual compta amb un ampli suport de tots els treballadors de la sanitat, les demandes entorn de l’Estatut propi i entorn la compatibilitat publicoprivada per a càrrecs intermedis i caps de servei tenyeixen tota la convocatòria i ha estat el full de ruta mantingut pel sindicat corporatiu de metges. Aspecte que ja es va desenvolupar a la columna publicada a en aquest mateix mitjà el curs passat.

Aquesta convocatòria de vaga, on un estament sanitari tira pel dret amb demandes pròpies sense tenir en compte la resta, lamentablement no és una anomalia en sanitat. El sector de la salut ha esdevingut l’exemple més paradigmàtic del sindicalisme corporatiu. Mentre la majoria dels sindicats laborals agrupen als treballadors per sectors i empreses indiferentment del tipus de feina que hi desenvolupen, a sanitat trobem sindicats separats segons la categoria professional: metges, infermers, tècnics superiors sanitaris i tècnics en cures auxiliars d’infermeria tenen cada un el seu propi sindicat corporatiu encarregat de defensar els interessos propis de la categoria.

En aquest context de divisió sindical és on apareixen les reivindicacions dels metges. És més que evident que el malestar dels facultatius té unes causes reals, però les seves expressions sindicals sovint acaben restringint el conflicte a la defensa dels seus interessos particulars i, en molts casos, dirigir-se en detriment d’altres  estaments, com ha estat el bloqueig de la reforma de l’Estatut Marc que, tot i les seves moltes limitacions, reconeixia la categoria professional d’infermeria que li correspon, una reivindicació que el col·lectiu fa anys que defensa.

Davant aquesta situació de divisió estamentària en el context del 28O apareix la vaga general del 11N. Aquestes darreres setmanes hem vist com assemblees de treballadors han omplert la quotidianitat de CAPs i hospitals arreu de Catalunya per posar sobre la taula debats entorn de les condicions de vida de la classe treballadora i la relació d’aquestes a sanitat. En aquestes s’hi han agrupat nombrosos treballadors de tots els àmbits i estaments, generant un mateix espai d’organització democràtica per a la convocatòria de vaga. La comparació parla per si sola: mentre la primera lluita ho fa pels interessos d’un grup reduït de treballadores, la segona posa al centre les condicions de vida de tota la classe. Mentre el 28O es proposa organitzar a metges i facultatius, l’11N neix i s’organitza a través de la unitat de classe.

Enfortim-nos des dels centres de treball

En aquest sentit, la vaga general ja està permetent una major organització entre les plantilles de treballadors sanitaris. El passat divendres 23 d’octubre la Capçalera reunia a més de cent treballadors de la sanitat en una assemblea oberta a casa de la vaga per organitzar la vaga als centres de treball. També s’han organitzat assemblees de treballadores en els principals hospitals de l’AMB (Clínic, Sant Pau, Vall Hebron, Can Ruti, Hospital del Mar, Bellvitge, etc.) i a diversos centres d’atenció primària. En totes aquestes hi estan participant treballadores dels diferents estaments sanitaris juntament amb les estudiants de les seves respectives facultats.

Les assemblees de les darreres setmanes són especialment esperançadores i rellevants si tenim en compte que partim d’un sector profundament desmobilitzat on les últimes grans protestes es van donar davant de les retallades sota la Generalitat de Mas. A aquest fet s’hi afegeix que l’eina de la vaga es troba sistemàticament capada pels serveis mínims (abusius) i la vocació i la necessitat assistencial s’utilitzen diàriament com a xantatge davant la sobrecàrrega laboral. 

D’aquesta manera, l’organització de la vaga general està comportant una primera reactivació de l’organització en clau de classe en el sector sanitari. Què vol dir això? Que els treballadors i les treballadores s’organitzen com a treballadors, més enllà de quina posició específica ocupen, entenent que tenen uns interessos compartits i que la unitat és una condició necessària per a defensar-los.

Això, més enllà de l’optimisme, ens situa uns reptes i tasques urgents: enfortir l’organització que s’està creant i generar les capacitats per a poder fer que perduri més enllà de la convocatòria d’una vaga concreta. És urgent portar l’organització que es comença a gestar en sanitat més enllà de la vaga per sortir de la dinàmica de derrota que planeja sobre el sector.

Una de les dificultats que se’ns plantegen en aquest procés és que la convocatòria de vaga general no gira, ni pot ni ha de girar, entorn de la sanitat. Les condicions laborals concretes del sector de la sanitat no es posaran a debat el proper 11 de novembre. Això no vol dir que aquests espais perdin sentit, en absolut, vol dir que un dels reptes que haurem d’entomar després de l’11 de novembre és canalitzar tota l’organització acumulada en generar un mur de defensa contra l’ofensiva en les condicions laborals que la patronal vol imposar als treballadors de la sanitat i contra el model de sanitat en crisi que estan estenent progressivament.

Això implicarà, doncs, deixar de caminar d’una vegada per separat i començar a organitzar-nos per a lluitar per les condicions de treball de totes les treballadores, ens afectin directament o no. Guàrdies de 24 hores, doblatges forçats (tan de forma punitiva per part de l’empresa com per haver d’arribar a final de mes), reducció de temps per pacient (sigui amb augment de ràtios o disminució del temps de consulta), contractes temporals a grans parts de la plantilla, externalització de serveis i un llarg etcètera són reivindicacions que totes les treballadores de sanitat hem d’assumir com a pròpies.

Del malestar a la lluita col·lectiva; de les reivindicacions particulars a la lluita de classes

En el context actual de crisi on el guany capitalista es troba en perill, la burgesia es troba en plena ofensiva contra les condicions de vida de la classe treballadora i el sector de la sanitat hi tenim un paper cabdal. El traspàs de pacients del sistema públic al privat, el deteriorament dels sistemes de prevenció, l’aposta per un model dual de salut i l’enfortiment del sistema de mútues són els primers símptomes de la latent crisi del model sanitari vigent.

Ja sigui de forma esglaonada amb un govern progressista o dràstica amb un govern reaccionari, cada cop és més palmari i evident el desmantellament progressiu i constant de la sanitat pública. Aquests atacs, que vivim directament com a treballadors, també afecten les condicions de vida de la classe treballadora en conjunt, que es veu, cada cop més, abocada a una atenció sanitària de pitjor qualitat i, per tant, a una pitjor salut.

No podem demorar més l’organització a sanitat: ni pels treballadors que la sostenim diàriament ni per tota la classe treballadora que en depèn. Cal aprofitar les condicions d’organització que s’estan obrint a través de la convocatòria de vaga general; cal organització democràtica i sostinguda sobre els principis de la unitat de classe; ccal mobilitzar el sector i preparar-lo atenent les necessitats de tothom, el que inclou una lluita ferotge, tant contra les guàrdies de 24h com contra la crisi d’habitatge. La vaga de l’11N assenyala unes claus per superar alguns dels atzucacs als quals ens aboca el 28O.