A mesura que s’apropa la jornada de Vaga General convocada amb motiu de la crisi de l’habitatge, es van accentuant alguns debats dins tots els actors implicats en la seva preparació. Un d’aquests debats és el paper dels sindicats majoritaris de l’Estat espanyol: les Comissions Obreres (CCOO) i la Unió General de Treballadors (UGT).
Apropar-se correctament a la realitat d’aquests sindicats, la seva funció política, i la posició que hem d’adoptar davant d’aquests, és una qüestió cabdal. N’hi ha prou amb assenyalar que simplement un d’aquests sindicats per si sol, CCOO, representa probablement l’organització sociopolítica de treballadors més gran de Catalunya, amb més de 100.000 membres, multiplicant per 10 el nombre de membres que pot presentar qualsevol dels grans partits polítics catalans. L’any 2024 les dues centrals sindicals juntes aplegaven el 79,34% dels representants dels treballadors respecte del total d’aquest territori. Són, a més, sindicats o bé hegemònics o bé amb una important presència i arrelament a la majoria d’activitats econòmiques i grans empreses.
El fet que part de les bases i delegats d’aquestes organitzacions hi estiguin afiliats de manera purament utilitarista (o, fins i tot, obligada per les circumstàncies) no canvia en res d’aquesta realitat, com tampoc que ambdues centrals aprofitin la seva posició privilegiada per celebrar i guanyar eleccions fent joc brut en el marc del model de representació unitària, ja de per si viciat i antidemocràtic. La qüestió és que són organitzacions amb una influència important entre sectors amplis de la classe treballadora i que tenen un paper determinant en la vida als centres de treball. Per tant, qualsevol força política que pretengui organitzar i mobilitzar la classe treballadora per a la lluita ha de proposar-se seriosament apropar a les files de treballadors que es troben sota l’òrbita d’aquestes sigles.
En segon lloc, aquestes organitzacions no són sindicats «neutrals» que es mantenen (com sovint diuen) al marge de la «política». Ben al contrari, el sindicalisme de concertació s’ha acabat constituint al llarg dels anys com una peça fonamental del statu quo, garantint la implementació de les polítiques estatals al nivell de la societat civil, conformant un moviment obrer submís i domesticat, i actuant en última instància com a corretges de transmissió dels interessos del Capital sobre el Treball.
No cal estendre’s massa en el paper que han jugat aquests sindicats en la destrucció constant de les nostres condicions de vida des de la fi de l’anomenada «Transició», perquè és sobradament conegut. Retallada rere retallada, reforma rere reforma, ERO rere ERO, les cúpules d’aquests sindicats han fet passar els treballadors per la pedra de la patronal, desactivant el conflicte per afavorir d’una negociació «realista i responsable» mentre els salaris, condicions laborals, cultura i valors obrers guanyats amb sang, suor i llàgrimes per la nostra classe han estat sistemàticament destruïts. Més profundament, és tot el model de concertació sindical que està en crisi, ja que la seva base objectiva, el marge per a la distribució de beneficis dins un cicle capitalista expansiu, no deixa d’escurçar-se, i és per això que l’esquema de conciliació que promouen aquests sindicats resulta més caduc i anacrònic. En resum: avui dia, l’hegemonia d’aquestes centrals sindicals representa un obstacle de primer ordre no només per a la recomposició d’un moviment obrer de caràcter revolucionari, sinó també per a reconstruir una capacitat real d’organització, lluita i defensa dels nostres interessos immediats.
En el context de la mobilització social generada per la crisi de l’habitatge, CCOO i UGT estan promovent una convocatòria de vaga clarament alineada amb el govern del PSOE-Sumar, orientada a beneficiar els interessos partidistes i electoralistes d’aquest govern, al qual estan estretament vinculats. Un govern que no ha dut a terme cap política real en benefici dels treballadors, a banda de repartir engrunes, promulgar mesures cosmètiques i enviar a les forces policials a reprimir brutalment els treballadors que han lluitat fora del camí marcat per les burocràcies sindicals de concertació.
Aquesta convocatòria de vaga -la primera aturada de 24h en molts anys al conjunt de tot l’estat espanyol- no representa cap correcció ni cap voluntat de canviar d’actitud per part del sindicalisme de concertació. Ja han evidenciat que no tenen cap intenció de plantejar una resistència real a l’ofensiva contra els salaris que s’està donant contra els treballadors arreu, que no tenen altra proposta per a combatre l’avenç de l’extrema dreta que no sigui blanquejar i disculpar les polítiques antisocials de l’esquerra, i que abraçaran amb entusiasme els criminals plans de rearmament i reorganització de la indústria per a la guerra imperialista, sempre en nom de la defensa de la «sobirania europea» i la creació de llocs de treball.
És per tot això que els comunistes hem de criticar i oposar-nos a la postura d’una part del moviment per l’habitatge que, tant a Catalunya com al País Valencià o Mallorca, estan promovent la unitat i l’aliança de tot el moviment sindical i el moviment d’habitatge amb les cúpules d’aquests sindicats, blanquejant la seva funció política. L’única manera de fer que aquesta vaga representi un avenç de posicions en la lluita de classes és enfocar-la com una oportunitat per construir un pol de classe independent de la patronal, l’Estat i els seus apèndix sindicals, i no una vaga que acabi reconduint la nostra lluita als interessos electorals del govern. La preparació de la vaga als centres de treball i als comitès territorials ens dona una oportunitat molt valuosa per actuar conjuntament amb treballadors enquadrats als sindicats majoritaris, però també, i de forma indestriable, per avançar en resoldre una de les claus principals del bloqueig estratègic que marquen el cicle polític en el que ens trobem: l’hegemonia del sindicalisme groc i la seva perniciosa influència sobre la classe treballadora.
