Pel model militant del nou cicle polític

Qui lluita pel comunisme
ha de saber lluitar i no lluitar;
dir la veritat i no dir la veritat;
prestar-se al treball i rebutjar el treball;
complir les promeses i no complir les promeses;
exposar-se al perill i no exposar-se al perill;
ser reconegut i no ser reconegut;
qui combat pel comunisme només té una virtut entre totes:
que lluita pel comunisme.
Bertolt Brecht – La mesura (1930)
La quotidianitat militant sovint ens planteja preguntes difícils: per què alguns prioritzen fer feina militant i altres no? Per què no tothom actua d’acord amb el que es decideix a les reunions? Per què no som eficaços? Per què costa compaginar el treball assalariat amb la militància? Per què hi ha companys que reprodueixen allò que critiquen?
Aquestes preguntes, de no ser contestades ni reflexionades col·lectivament, poden conduir a la frustració i la desactivació de militància al poc temps de començar. Amb tot, la solució i resposta a aquest seguit de preguntes s’ha de dur a terme conjuntament amb el desenvolupament del Moviment Socialista. En aquest sentit, fruit de l’anàlisi de la nostra experiència, intentarem exposar elements que considerem limitadors del model actual, així com traçar una proposta d’aspectes que analitzem que poden ser clau per a millorar col·lectivament la forma en què militem, per avançar i aconseguir els nostres objectius.

Destruir-nos per construir-nos en llibertat

En primer lloc, cal posar en perspectiva el perquè del nostre model militant. El sistema capitalista, com és obvi, no ens forma com a individus revolucionaris, sinó tot el contrari. La relació impersonal del capital travessa tots els àmbits de la nostra vida imposant les seues lògiques, sent la mercantilització la més significativa d’aquestes. Com hem vist en articles anteriors, la nostra posició en el sistema de relacions socials capitalista genera modes de conducta i de comprensió propis; és a dir, genera cultures determinades que actualment estan subordinades a la cosmovisió hegemònica, la burgesa. Per això, el nostre comportament i la nostra personalitat estan mediats per les lògiques capitalistes. Ací és on apareixem els militants, que no estem exempts de la ideologia burgesa, però ens defineix la predisposició de voler superar-la.
És per això que cal situar-nos en el context del cicle del qual venim, en la derrota històrica del comunisme. És en aquest context de derrota en què cal situar un procés d’hegemonia burgesa indiscutible que culminarà en el neoliberalisme com a fase actual del capitalisme. En el neoliberalisme, als éssers socials se’ns presenta un conjunt de característiques i valors funcionals a la fase actual de dominació; algunes d’aquestes són: l’alçament de l’individu (l’individualisme), la falta de compromís i de visió col·lectiva i l’identitarisme. Ens hem criat en una societat on regnen aquests comportaments i on el capital necessita la competició entre la nostra classe. Per aquest motiu, se’ns fa especialment necessari entendre la força de l’enemic per construir un projecte suficientment fort com per a superar l’adversari, així com un model de militància que ho faça possible.
“La lluita per aconseguir un model de militància que responga als interessos del proletariat és nostra, i per a lliurar-la no només ens hem d’enfrontar al nostre enemic, sinó a nosaltres mateixos.”
La manca de compromís i disciplina no és “culpa” nostra, però, malgrat tot, som els únics que podem solucionar aquesta qüestió. Per tant, la lluita per aconseguir un model de militància que responga als interessos del proletariat és nostra, i per a lliurar-la no només ens hem d’enfrontar al nostre enemic, sinó a nosaltres mateixos. En definitiva, ens hem de destruir i construir-nos en llibertat. Ens hem de desprendre de la moral burgesa i totes les seues expressions, com les actituds individualistes, conformistes, competitives i egoistes. I aquest és un canvi individual de cadascú de nosaltres, però això només ho realitzarem si construïm estructures organitzatives que, a partir del treball col·lectiu i del desplegament de les nostres capacitats, ens disciplinen en una nova ètica funcional al moment actual d’organització del Moviment Socialista. La generació d’una nova cultura militant és clau, però aquesta no es pot desvincular del desplegament de l’organització que l’ha d’articular.

El projecte polític del model militant actual

La derrota històrica del comunisme suposà, en primer lloc, la desfeta de les organitzacions del proletariat revolucionari en la pugna per l’hegemonia contra la burgesia. Aquesta derrota ha suposat tant l’hegemonia de la cosmovisió burgesa com la falta d’independència política del proletariat per fer-hi front. Sense projecte revolucionari i independent, la classe treballadora es va veure captada per la classe mitjana. És per això que el cicle del qual estem eixint ha sigut el cicle polític de la classe mitjana, amb diferents expressions organitzatives, que en essència responien als interessos d’aquesta. Nosaltres, des de la nostra experiència i la crítica, considerem que no podem separar el model militant dels interessos als quals respon. És a dir, el tipus de militància que portem a terme és intrínsec als objectius que tenim com a militants, i canvia segons aquests.
Pel que fa a la categoria de «classe mitjana», ens referim a uns estrats de classe concrets: la petita burgesia i l’aristocràcia obrera. Aquests estrats configuren un bloc històric, l’alineació del qual respon al context en què es desenvolupa i consolida la classe mitjana. Durant la fase expansiva del capitalisme, l’elevada taxa de guany possibilità la integració d’aquests sectors a l’Estat mitjançant polítiques benestaristes i proteccionistes vers els capitals nacionals. La fase actual, iniciada amb la crisi dels setanta, decadent i neoliberal, marcada per la disminució asfixiant de la taxa de guany, ha suposat tot un seguit d’atacs cap a la posició d’aquests sectors. La petita burgesia es veu cada vegada més agreujada front el gran capital, amb un Estat que ja no pot donar resposta solvent a les demandes proteccionistes. D’altra banda, l’aristocràcia obrera veu reduïts els dispositius que asseguraven un nivell de vida acomodat, perdent o disminuint aquesta posició privilegiada respecte la resta d’assalariats. Els interessos immediats d’aquestes capes serien, llavors, un Estat fort, benestarista i proteccionista, que garantira la seua posició social acomodada i possibilitara el seu ascens dins la societat classista. En aquest sentit, la classe mitjana conforma la base social de la socialdemocràcia, assumint un rol de conciliació de dues classes contraposades.
Les conseqüències d’aquesta anàlisi ens porten a diversos problemes en el model militant actual. Per exemple, cal qüestionar-nos per què és tan complicat compaginar la militància amb el treball assalariat. L’associació ha estat històricament l’eina dels treballadors per a combatre la competència entre individus, i en aquest sentit, la creixent imposició del model de vida individualista ha atomitzat la societat. Aquest escenari desolador no ha existit sempre: ha fet falta tot un desenvolupament històric per destruir totes aquelles organitzacions amb milions de treballadors organitzats i trobar-nos en un escenari on el que impera és una gran constel·lació de centenars de col·lectius que no superen les 20 persones ni caminen unitàriament.
Això no només es manifesta en la falta de predisposició a formar part de la militància, sinó que es pot detectar en la tendència a militar en col·lectius d’afinitat, on només s’aborden els temes en els quals ens sentim còmodes. En aquests espais amples, on la forma organitzativa és l’assemblearisme, és difícil generar una unitat de classe, ja que no hi ha una unitat ideològica ni estratègica. Aquesta mancança es tradueix a la pràctica en què cadascú actua segons les seues pròpies creences, deixant sense rumb als col·lectius i organitzacions en què militem. Aquesta tendència també s’expressa en el localisme: actuem únicament en el nostre barri o poble perquè no tenim una visió general del sistema de dominació. Caiem en una visió localista intentant generar falses alternatives, eludint el caràcter internacional de la dominació. Per últim, altra de les formes que pren aquesta tendència és que no generem un mètode de treball col·lectiu, compartit i eficient, que genere resultats i perseguisca uns objectius prèviament clarificats.
Per altra banda, també trobem implicacions en l’hàbit d’imposar les preferències individuals a l’hora de complir tasques, fent només les tasques que volem i no fent aquelles amb les què ens hem compromès. A més, la imposició d’aquest mode de vida individualista, entre d’altres mecanismes més complexos que imperen en el desenvolupament de la subjectivitat en base a la ideologia burgesa, també ens fa reproduir diferents expressions de la violència amb companys i companyes: egoisme, competitivitat, masclisme, racisme, classisme… En aquest sentit, com hem exposat anteriorment, se’ns educa en una societat individualista, on l’associació entre éssers humans es veu entorpida perquè domina la competència com a principi fonamental del mode de producció capitalista.
“Si no es treballa conscientment un model militant lligat al projecte polític, caiem en formes organitzatives sectàries i/o burocràtiques que deslliguen aquest treball ètic i moral de la praxi”
Tanmateix, hem d’evitar caure en concepcions idealistes per les quals les transformacions socials són resultat de la suma de canvis individuals. Cal entendre que actituds com l’individualisme són conseqüència de la lògica impersonal que regeix el capitalisme i que, per a eliminar els efectes, cal atacar les causes. La construcció d’un nou model de militància va necessàriament aparellada del desmantellament de les condicions materials del capitalisme i, per tant, del desenvolupament de la lluita de classes. De fet, si no es treballa conscientment un model militant lligat al projecte polític, caiem en formes organitzatives sectàries i burocràtiques que deslliguen el treball ètic de la praxi. Així, impedim la incorporació de les treballadores a l’organització en qüestió, ja que aquesta es percep com un grup deslligat de la societat amb uns patrons de conducta i una moralitat pròpia que no té cap relació amb l’exterior i les lluites del dia a dia. És per això que es fa necessària la tasca conscient de desenvolupar i ser espills del model de militància que volem transmetre, així com fer visibles i abordar les causes profundes que s’amaguen darrere de les nostres accions i de la nostra manera d’actuar.
Hem d’entendre la creació de models militants com processos llargs en els quals intervenen molts factors perquè impliquen a la militància col·lectivament, però també individualment. Per això, detectem que arrosseguem tendències d’un model militant “activista” que continua reproduint part dels elements que critiquem. Aquest model activista respon als interessos del projecte socialdemòcrata, ja que la funció del model activista és la integració d’aquella lluita immediata a l’Estat. Llavors, tota l’activitat política de les organitzacions socialdemòcrates s’acaba centrant en conduir els conflictes dels quals participa la classe treballadora en modificacions legislatives.
D’ací és d’on es deriven les performances com a pràctica política que busca donar veu a certes reivindicacions, però amb l’únic objectiu que aquestes puguen ser cooptades pels partits, desconfiant de la capacitat d’organització i conquesta de drets per part del proletariat, donant per fet que necessitem un mediador extern: l’Estat. És així com el model activista esdevé funcional per la socialdemocràcia, ja que l’únic objectiu de la militància és «donar veu» o mediatitzar certes reivindicacions sense entrar a valorar si aquestes entren en contradicció amb els objectius estratègics o no, ni a quins interessos responen. Amb això no volem dir que un partit estiga físicament al nostre col·lectiu, sinó que les demandes que fan els moviments socials són incorporades pels partits socialdemòcrates i, per tant, es genera un procés d’integració d’aquestes lluites obreres cap a l’Estat capitalista.
Paral·lelament, ens trobem en un procés de despolitització de la pròpia militància: molts projectes, intentant ser amples i guanyadors, acaben caient en la indefinició política. Així, s’apel·la a un sentit comú progressista que, per no comprometre’s amb un projecte polític concret, esdevé un conjunt de significants buits. D’aquesta manera, la militància repeteix molts cops algunes idees generalistes que no poden materialitzar sense una estratègia eficaç que aconseguisca fer reals eixos anhels.

El model de militància socialista

Sent conscients de les limitacions que tenim, és la nostra tasca desenvolupar un nou model militant que supere les mancances que arrosseguem: que siga precís, però que alhora continue en desenvolupament constant. Podríem dir que el model militant socialista es pot caracteritzar per quatre elements centrals: la visió estratègica, el treball eficaç i eficient, la crítica i la disciplina col·lectiva.
La visió estratègica és la manera de concretar la necessitat que tots els avanços tàctics siguen coherents amb els objectius estratègics. I, en conseqüència, que la militància tinga sempre la capacitat de discernir entre els elements conjunturals i les lluites que ens permeten avançar i les que no, podent avaluar racionalment qüestions conjunturals que puguen semblar interessants, com podrien ser esclats mobilitzadors, auges de lluites concretes, etc.
Molt relacionat amb la visió estratègica, quan parlem de treball eficaç i eficient, ens referim al fet que cal combatre la inèrcia en la què caiem si no existeix una estratègia o si no es dona importància als objectius. No s’ha d’entendre el treball des d’una perspectiva productivista i irreflexiva, sinó com la posada en pràctica del convenciment que els objectius pels quals treballem ens apropen a la societat que volem. Les militants han de treballar sempre amb la seguretat que les tasques que realitzen són passes en la consecució dels objectius de l’organització i en la lluita de classes. Alhora, aquesta forma de treballar permet que per a realitzar les mateixes tasques siguen necessaris menys esforços i recursos, podent destinar-ne més a altres qüestions que estiguen en una fase més embrionària o que necessiten més temps per la seua complexitat. La importància d’aquesta manera de treballar rau en què l’efectivitat que se’n deriva ens obre la porta a que la potència organitzativa augmente i la capacitat de combatre l’enemic siga cada vegada major.
El model militant socialista també ha de posar èmfasi en la crítica com a mètode de millora col·lectiva. La crítica no és opinar egoistament i externalitzar la feina de resoldre allò criticat, sinó que implica un compromís de millora compartida. Per això, la crítica no pot ser una qüestió abstracta que s’haja de tindre en ment, sinó que s’ha de garantir que tota la militància siga capaç d’avaluar les decisions preses i responsabilitzar-se de la millora d’aquestes. Quan parlem de crítiques a conductes individuals, és important assenyalar-les i que vinguen acompanyades dels motius polítics pels quals les trobem nocives. Així, es vincula l’actitud dels individus amb el projecte polític i es garanteix que la crítica no és un judici moral, sinó una possibilitat de liquidar aquelles actituds que entorpeixen la consecució dels nostres objectius.
Entenem la disciplina col·lectiva com l’exercici de la llibertat i la solidaritat perquè és la posada en pràctica de l’associació com a eina alliberadora i la dipositació de confiança cap al col·lectiu, sent aquesta la màxima expressió de solidaritat. És l’autosubordinació conscient al funcionament i les decisions preses col·lectivament. La manca de disciplina és fruit de l’individualisme i de la superposició de l’individu per damunt de les decisions quan aquestes s’han pres col·lectivament en favor dels interessos del proletariat i la revolució socialista. Avui en dia, per un comunista, ser disciplinat ha de ser una forma d’actuar comuna, normal, habitual i natural, expressió de la mateixa consciència i voluntat.
Ara bé, la disciplina, per als comunistes va més enllà del gest de subordinació d’un individu al col·lectiu: significa també la tenacitat dels militants socialistes davant qualsevol tipus de tendència burocratitzant. Enllaçat amb el principi de la crítica, el militant socialista ha de saber distingir entre treball col·lectiu i obediència fetitxista. Ens cal rebutjar la subordinació acrítica a una creació col·lectiva que s’eleva sobre els individus i els domina, ja siga una inèrcia tàctica, ja siga una direcció ineficaç, ja siga un límit que no s’està sabent superar i evita avançar. Disciplina, pels comunistes, és l’exercici de lliure subordinació a les directrius col·lectives, però alhora l’exercici del principi de democràcia proletària: revocabilitat directa dels càrrecs dirigents, si s’escau pels seus errors o desviacions; rebuig dels hàbits i tradicions, si s’han demostrat obsolets. El militant comunista ha de saber desenvolupar, enriquir i exercitar tal criteri, ja que no sempre són senzilles ni clares les situacions que se’ns presenten.
Per últim, l’esperit revolucionari ha de ser l’atribut permanent d’un militant comunista. El tot no és sempre la suma de les parts. Durant el cicle polític anterior, hem conegut militants o persones amb visió estratègia, amb amples capacitats de crítica i disciplina, que practiquen una modalitat de treball eficaç. Però els mancava l’esperit revolucionari.
L’esperit revolucionari és la ferma creença que la revolució és possible. És allò que porta a la gradual fusió de la vida individual amb la militància, de l’entrega plena, en termes d’existència. Això no significa ser el qui més hores milita o qui fàcilment pot ser identificat com un militant, sinó tindre capacitat de contagi de la creença en la revolució, capacitat per pujar la moral i desplegar les energies revolucionàries d’aquells que ens envolten, de saber mirar la humanitat i la societat des de l’òptica de les potencialitats latents que contenen, de tenir generositat i capacitat de sacrifici per la causa, de ser conscient que s’és una partícula de quelcom immens i poderós en potència, i actuar en conseqüència. Però de tenir un sentit ètic que no  menyspree la feblesa, que siga sensible amb les formes de vida que la dominació del capital escapça i atrofia, de saber que es lluitarà contra el poder mentre siguem dèbils i contra nosaltres mateixos quan siguem poderosos. De saber fondre’s amb les masses treballadores, de tindre amor i passió per les idees, pel proletariat i per la revolució i de practicar la creativitat i la imaginació crítica que es desplega en el procés històric revolucionari, d’escampar-les.
L’esperit revolucionari no és una garantia de la victòria comunista, però sense ell estem abocats a la derrota. Sense l’esperit revolucionari, difícilment podem aspirar a més que la renúncia, l’acomodament, la burocratització, el cinisme o el pessimisme. Tot això ja ho coneixem dels cicles polítics anteriors. 
L’esperit revolucionari no és innat: es practica, s’exercita, s’alimenta amb la ideologia i l’estratègia, però també amb la pràctica diària i l’experiència en els fronts i manifestacions de la lluita de classes. L’esperit revolucionari no és el resultat autòmata de sumar la visió estratègica, la capacitat de treball, crítica i disciplina, però no pot desenvolupar-se plenament sense aquestes. 
El repte és evident, però també és urgent i és la nostra responsabilitat. A les nostres mans hi ha la possibilitat i la necessitat de generar un nou model militant que rebutge el conformisme en la derrota, que ens situe i ens faça creure vencedors, que ens permeta lluitar efectivament per la nostra gent a través de la solidaritat, que ens faça avançar posicions a través del treball eficaç i que garantisca la independència política del proletariat. En definitiva, que ens aprope al comunisme des d’ara mateix.
FONTS CONSULTADES

Aguiriano, M. (2022). El Proyecto Comunista. La propuesta política de Marx https://contracultura.cc/2022/09/08/el-proyecto-comunista-la-propuesta-politica-de-marx/
Bartolomé, M (2021). Trabajo, valor y dominación. Gedar. https://gedar.eus/es/ikuspuntua/lana-balioa-eta-dominazioa
Belatz (2019). Lumpenproletariado, ética proletaria y militancia comunista. Gedar. https://gedar.eus/koiunturapdf/20190515_KP_Belatz-Lumpenproletariado-eticaproletaria-militanciacomunista.pdf
Guevara, C (1962). Qué debe ser un joven comunista.
Horitzó Socialista (2022). Bases per a una pràctica revolucionària. https://www.horitzosocialista.cat/index.php/component/content/article/bases-per-a-una-practica-revolucionaria?catid=8&Itemid=101
Lukács, G. (2014) Táctica y ética. Escritos tempranos (1919-1929).
Lukács, G (1923). Història i consciència de classe. https://www.marxists.org/espanol/lukacs/1923/hcc.pdf
Sabaté, N. (2022). Cultura i art en la construcció de l’hegemonia comunista. https://www.horitzosocialista.cat/index.php/component/content/article/cultura-i-art-en-la-construccio-de-lhegemonia-comunista?catid=8&Itemid=101
Vidal, A (2021). Elementos para una nueva cultura política. Gedar. https://gedar.eus/es/ikuspuntua/kultura-politiko-berri-baterako-elementuak