Potencialitats i límits del Moviment per l’habitatge davant l’actual ofensiva capitalista (Part I)
No és nou afirmar que ens trobem en un període d’ofensiva del capital, ni que part de les majors conseqüències d’aquesta ofensiva les veiem en la dificultat que tenim la classe treballadora per accedir a un habitatge. Fa temps que patim les conseqüències de l’actual crisi capitalista. Una de les seues expressions, l’actual crisi en l’habitatge, s’ha saldat en més de 120.000 i 73.000 desnonaments a Catalunya i al País Valencià, respectivament, des de l’any 2013. L’anomenada emergència habitacional, més que un desastre econòmic, ha sigut un mecanisme de greu despossessió de la classe treballadora1 i un rellançament dels cicles d’acumulació de capital2. I no ens referim només a l’última dècada, la centralitat del mercat de l’habitatge en el desenvolupament del capitalisme espanyol és inqüestionable: des de la intenció del règim de crear un país de “propietarios, no de proletarios”, passant pel boom immobiliari dels 90′ i l’estabilització de les classes mitjanes espanyoles, l’esclat de la crisi de les hipoteques el 2008 i, per últim, el rellançament del mercat dels lloguers en l’actualitat.
En aquests dos articles inicials analitzarem, en primer lloc, el context de la crisi capitalista en l’àmbit de l’habitatge i la conseqüent ofensiva burgesa en termes tant econòmics com culturals. Ho farem prenent com a pretext o punt de partida l’anàlisi de la més recent concreció d’aquesta ofensiva capitalista sobre el Moviment per l’Habitatge i sobre els proletaris desposseïts d’un sostre: la famosa reforma de llei contra l’ocupació de les 48h. En segon lloc, parlem des de la nostra participació en el Moviment per l’Habitatge com a militants, des de la consciència que la militància de base ens ha permès la reflexió autocrítica, el xoc amb contradiccions i límits i la necessitat de repensar-los. Per això també pretenem amb aquests articles posar en relleu les limitacions en les quals ens trobem les militants al Moviment per l’Habitatge a l’hora de fer avançar el procés revolucionari des d’aquest front. Aquests articles, però, no es poden entendre com a definitius, sinó com una primera pedra en el desenvolupament d’una teoria que mostre l’encaix polític i econòmic de l’habitatge en l’Estat espanyol i desvetlle les possibilitats revolucionàries del proletariat organitzat, així com les expressions polítiques i organitzatives que aquesta lluita ha pres en cada territori.
Un nou cicle polític
El cicle polític que hem viscut els darrers anys ha tingut com a context objectiu el desfermament de la crisi capitalista, i més concretament, la crisi hipotecària. Aquesta ha sigut un factor clau del moment de crisi de legitimitat3 i el conseqüent reajustament de l’estabilitat política de l’Estat Espanyol. Durant aquest cicle recent, la lluita per l’habitatge ha sigut un dels fronts més dinàmics de la lluita de classes. El Moviment per l’Habitatge s’ha mostrat com un dels pocs moviments polítics de base que ha aconseguit penetrar en els barris treballadors i mantindre un grau de mobilització constant entre certes fraccions de la classe treballadora més desposseïda. Més enllà dels diferents graus de desenvolupament en funció de les particularitats del territori, la lluita per l’habitatge s’ha convertit en un agent clau en el procés de subjectivació del proletariat4.
Moltes de les actuals militants socialistes venim d’ací, estem ací, presents a un dels pocs fronts de la lluita de classes que, per moltes mancances que puga presentar, ha sigut capaç de bastir eines pròpies de la nostra classe per a l’autodefensa de les nostres necessitats, en aquest cas la llar. Al mateix temps, hem pogut vore com el de l’habitatge esdevé un dels fronts on s’ha concentrat recentment la maquinària estatal per anul·lar la potencial recomposició d’un proletariat revolucionari: la repressió, la pressió mediàtica o la reproducció ideològica són algunes de les formes que adopta l’ofensiva burgesa contra l’organització del proletariat en aquest front. La problemàtica de l’habitatge acumula en les seues expressions tots aquests elements de conjuntura. És, per tant, un fructífer camp de pràctica i teoria on testar i reflexionar els límits i les potencialitats latents d’un Procés Socialista que no només confronte les necessitats de forma parcialitzada, sinó que reobriga la possibilitat d’articular un procés històric revolucionari, el subjecte del qual siga el proletariat.
Actualment, ens trobem en un canvi de cicle polític que va més enllà de la lluita per l’habitatge. Del cicle anterior hem après que, sense un procés d’acumulació de forces que articule un poder propi independent, ens trobem amb una acció política impotent que només pot aconseguir les molles que l’Estat concedeix a canvi de la pau social5. La crítica de la nostra militància en el Moviment per l’Habitatge ens ha de permetre superar aquestes limitacions i participar de la construcció d’un nou cicle polític.
La nova reforma contra l’ocupació
La nova modificació legal presentada pel PSOE, que es vehicularà en un canvi en la Llei d’Enjudiciament Criminal (LECrim), preveu que els jutges puguen acordar “en un màxim de 48 hores” el desallotjament d’habitatges ocupats després de la denúncia per part de la propietat o de la remissió de l’atestat policial. Això implicaria, d’una banda, trobar-se en una situació de possible “desnonament sense judici”, impossibilitant el nostre dret de defensa i el de tutela judicial efectiva per part d’un advocat. És a dir, s’acordaria la mesura donant per descomptat que pel mer fet d’estar fent ús d’un habitatge del qual no es té el títol de possessió, es compleixen els requisits del delicte d’usurpació, fent impossible evitar la via penal en la planificació sindical dels casos. A més, es legalitzarien en la pràctica les mesures cautelars de desnonaments en casos d’usurpació, no previstes com a tal en l’ordenament jurídic per aquests casos en què és difícil que es complisquen els requisits que justificarien les mesures. D’altra banda, implicaria desposseir-nos a la classe treballadora d’una de les poques eines d’accés precari a l’habitatge que tenim.
Les respostes des del moviment popular no s’han fet esperar. D’una banda, el passat 7 de novembre va tenir lloc una convocatòria unitària del Moviment per l’Habitatge de Catalunya, amb l’objectiu de parar la iniciativa del PSOE de reformar la LECrim, una passa més per part de l’Estat contra el Moviment per l’Habitatge; d’altra banda, a València també es va convocar per al 26 de novembre una mobilització amb les mateixes pretensions, reivindicant l’accés universal a l’habitatge. Davant una nova ofensiva del capital, en aquest cas encapçalada pels partits polítics que representen i garanteixen els seus interessos en seu parlamentària, les organitzacions en defensa de l’habitatge es reuniren amb diverses concentracions, com la celebrada a la seu del PSC a Barcelona.
No obstant això, i a l’espera de veure quin serà el resultat final, és pertinent fer-nos algunes preguntes. És aquesta acció suficient en la situació d’agudització de la crisi capitalista actual? Com podem afrontar la conjuntura actual des del moment de reflux en el qual ens trobem? És possible superar aquest moment d’ofensiva del capital? Ho podem fer només com a Moviment per l’Habitatge? Podem fer-ho des de la consecució d’avanços legislatius? O, contràriament, podem orientar la nostra acció política cap a la constitució d’un poder de classe amb capacitat de confrontar aquestes ofensives?
A la següent part d’aquest article intentarem aportar alguns elements per a respondre a aquestes preguntes.
Notes
1. Entenent el proletariat com aquella classe que, desproveïda de mitjans per a reproduir-se en el temps, es veu obligada a vendre la seua força de treball per adquirir en el mercat allò necessari per garantir les seues condicions de vida, els mecanismes de despossessió serien aquells funcionals a l’objectiu del capital de mantenir al proletariat en aquest estat.
2. Un cicle d’acumulació de capital és el conjunt d’estructures que històricament permeten el creixement del capital, entenent-ho en aquest cas com a apropiació privada de plusvàlua per part de la classe capitalista. Per exemple, posterior a la 2a Guerra Mundial, es va iniciar un nou cicle d’acumulació de capital basat, entre altres, en l’accés al crèdit per part de les noves classes mitjanes, l’Estat de Benestar com agent polític de consens de classes i la modernització econòmica industrial.
3. Diem que l’Estat ha patit una crisi de legitimitat fent referència al sentit comú generalitzat posterior a l’esclat de la crisi immobiliària del 2008, que ubicava en els bancs, la corrupció i, en última instància, a la falta de qualitat democràtica com a causants de la crisi. Aquest sentit comú desestabilitzava la normalitat política, ja que posava en dubte la seua capacitat per governar i assegurar l’ordre públic.
4. Per subjectivació entenem aquell procés històric mitjançant el qual el proletariat es constitueix com agent polític. En aquest procés intervenen molts factors, sent, per exemple, l’experiència de lluita, l’aprenentatge comú i la formació de comunitats de lluita, però també les organitzacions formals, els projectes polítics, les estratègies i els idearis comuns que conformen a la classe.
5. Quan parlem de poder independent, ens referim a aquell poder capaç de trencar amb el mode de producció capitalista i imposar unes noves relacions socials basades en la propietat comuna i la col·lectivitat. Aquest poder es va construint progressivament en un desenvolupament anomenat Procés Socialista. En l’article Subjecte i estratègica socialista. Una primera aproximació (Horitzó Socialista) intentem aportar unes bases a través de les quals entenem que s’ha de donar la construcció d’aquest poder independent.
