El programa revolucionari de mínims i màxims

Nota del Consell Editor: Aquest article forma part d’un seguit de traduccions que des d’Horitzó publiquem durant l’estiu amb finalitats formatives. El Consell Editor no subscriu necessàriament totes les idees expressades, però considera que el contingut pot aportar elements valuosos per a la reflexió i el debat.

Text publicat en anglès al Cosmmonaut el 5 de maig del 2021.

En aquest assaig parlaré d’una part de Marx que s’ignora sovint: la seva contribució a l’art del programa polític. No hi ha cap manca de bibliografia sobre les teories i les idees filosòfiques de Marx. Tanmateix, sovint oblidem que Marx no va ser només un estrateg polític, sinó també algú que va contribuir als moviments polítics existents en el seu temps. El Manifest Comunista és probablement la seva contribució més famosa d’aquesta mena, escrit enmig de les lluites del 1848. No obstant això, aquest va ser escrit a l’inici de la seva carrera política. Si volen entendre les seves contribucions polítiques més «madures», el Programme du Parti Ouvrier (Programa del Partit Obrer), coescrit amb Jules Guesde, és un dels documents clau. Aquest document no només és una expressió dels punts de vista polítics del Marx madur, sinó també un model per basar-s’hi en la construcció d’un programa de màxims i mínims, el qual, segons el meu parer, és el model a què el moviment socialista d’avui dia hauria d’orientar-se.

La raó per la qual em centro en aquesta qüestió no és l’elaboració d’un exercici d’arqueologia històrica, sinó aclarir alguns punts pel que fa a la qüestió d’un programa polític per al moviment socialista contemporani. És la meva opinió que el Programa del Partit Ouvrier és encara avui un model de programa polític, no solament perquè va ser una contribució important del Marx «madur» després de les experiències amb la Primera Internacional i la Comuna, sinó també perquè la seva estructura de mínims i màxims és superior a d’altres emprats habitualment per l’esquerra socialista contemporània. Un d’aquests mètodes, el qual examinaré més endavant, és el programa de transició afavorit pels trotskistes en la publicació LeftVoice, els membres de la qual, en una crítica recent, van posar en la diana el programa de mínims i màxims.

Un programa polític per als treballadors francesos

Primer, examinaré minuciosament el Programa del Partit Ouvrier. Els orígens del programa poden trobar-se en un congrés de treballadors vuit anys després de la caiguda de la Comuna de París, el Congrés dels Treballadors Francesos de 1879, el qual va declarar la formació d’un partit independent dels treballadors i la necessitat de col·lectivitzar els mitjans de producció. Això va resultar una commoció per als corrents proudhonians que havien dominat prèviament el socialisme a França i representava l’auge de la política marxista com a força organitzada en el país. Les dues figures capdavanteres del marxisme (o d’allò que després seria conegut com a marxisme) a la França de llavors eren Paul Lafargue i Jules Guesde. Lafargue era el gendre de Karl Marxa, mentre que Guesde va esdevenir el líder del recent format Partit Socialista Federat dels Treballadors. Tots dos cercaren la col·laboració amb Marx mateix per escriure el programa del partit en preparació per a les eleccions legislatives nacionals de 1881. [1]

El procés de redacció del programa va començar amb Marx creant un qüestionari de 101 ítems per als lectors de classe treballadora del diari socialista La Revue socialiste. L’objectiu del qüestionari era trobar informació sobre les condicions de vida i treball del proletariat francès que pogués ajudar aportant informació per a la redacció de les demandes del programa. Guesde va viatjar pel país per organitzar grups locals i regionals, i va trobar que el gruix dels treballadors estaven interessats en les demandes reformistes per més drets socials i civils. Després d’aquest tour, Guesde va viatjar a Londres per reunir-se amb Matx i Engels i va redactar l’esborrany del programa ell mateix el maig de 1880. [2]

El preàmbul del partit fou redactat per Marx i és encara un dels resums punt per punt més efectius de la política comunista mai escrit. Engels mateix el va anomenar «una obra mestra d’argumentació convincent que rarament es troben, clarament i expressa escrita per a les masses: jo mateix em vaig sorprendre per la seva formulació concisa» (3). Marx comença el preàmbul amb un resum senzill de les tesis comunistes: «que l’emancipació de la classe productiva és la de tots els humans sense distinció de sexe o raça». Aquí trobem una refutació clara a les tesis que el comunisme de Marx només es preocupava pels treballadors industrials, i que també refuta amb una frase senzilla que el marxisme és simple «obrerisme». La lluita del proletariat, la classe productiva sota el capitalisme modern, és vista no com un fi en si mateix o relacionada amb uns interessos particularistes en una societat de classes, sinó com un mitjà cap a l’emancipació universal de la humanitat. Perquè quedi més clar, Marx emfatitza la veritat naturalesa universal d’aquesta humanitat en declarar que es refereix a la humanitat sense distinció de sexe o raça. El caràcter internacionalista i antipatriarcal de la política marxista se’ns fa clar des de l’inici.

La següent secció declara la condició sobre la qual la classe productiva pot emancipar-se: que «estiguin en possessió dels mitjans de producció». Des del nostre punt de vista pot sonar massa directe, però en temps de Marx necessitava aclarir-se. És per això que la següent línia del preàmbul diferencia entre dues formes a través de les quals els mitjans de producció poden estar sota el control dels productors: la individual i la col·lectiva. La forma individual és una referència als camperols i artesans, que posseeixen els seus propis mitjans de producció com a individus. Aquesta forma de propietat era vista com la ideal a la qual aspirar pels seguidors de Proudhon, els quals dominaven el socialisme francès fins aleshores. L’argument de Marx és que aquesta forma de propietat estava cada cop més antiquada i era més irrellevant amb el desenvolupament del capitalisme, el qual socialitza els mitjans de producció en el marc de la propietat privada i la competència de mercats. Com a resultat, els mitjans de producció només poden apropiar-se col·lectivament, amb la superació del marc de la propietat privada a favor de la propietat social. El desenvolupament capitalista ha proletaritzat la població treballadora en separar-la dels mitjans de producció, ha desenvolupat maneres de treball molt més cooperatives i ha tancat la possibilitat de restaurar la petita propietat si les formes de producció existents s’han de mantenir i millorar. Un retorn a la propietat individual és impossible, la qual cosa fa que l’única possibilitat per a l’emancipació dels productors sigui l’apropiació col·lectiva.

D’aquí emana la següent secció del preàmbul, en la qual es remarca la necessitat de la independència de classe del proletariat i la necessitat d’organitzar-se en un partit polític: «l’apropiació col·lectiva només pot sorgir de l’acció revolucionària de la classe productiva –o proletariat– organitzat en un partit polític diferenciat». En altres paraules, només el proletariat com a classe serà impulsat a través de la lluita a apropiar-se dels mitjans de producció, ja que no disposa de cap títol de propietat que els doni motius per al manteniment del sistema d’apropiació privada. Per tant, el proletariat ha d’organitzar el seu partit propi amb una política que expressi les seves necessitats com a classe i no les de la classe propietària. Això no significa que només els proletaris poden ser membres del partit o que només aquests se’n beneficiaran de la seva política. Camperols, intel·lectuals, professionals liberals, fins i tot traïdors de classe de la burgesia poden ser membres del partit. Amb tot, quan entrin al partit han de deixar de banda els seus interessos de classe particulars i lluitar per les necessitats del proletariat, fins i tot quan contradiuen les de la seva pròpia classe.

El preàmbul llavors declara que aquest partit de classe independent del proletariat ha de perseguir els seus objectius per tots els mitjans necessaris. Així i tot, l’exemple que dona no és la lluita armada o la vaga general, sinó el sufragi universal, «transformat d’instrument d’engany que ha estat fins ara a instrument d’emancipació». És a través de la política de masses, i no l’acció de minories militants, que el proletariat ha de lluitar com a classe, i això comporta disputar eleccions als partits de la burgesia. Marx era conscient de les limitacions dels processos electorals i sabia que eren emprats com un aparell de legitimació de la burgesia. Això no obstant, es va adonar que el sufragi universal tenia un potencial massiu com a eina per al proletariat que es podia subvertir. L’arena electoral no s’havia de deixar a les mans de la burgesia, sinó que l’havia de disputar el partit dels treballadors, i així portar la seva política a l’arena nacional.

El preàmbul acaba amb la proclamació que el Partit Ouvrier ha de participar en les eleccions amb la següent llista de demandes. Abans d’explorar-les, hem de fer èmfasi en un punt: el preàmbul del programa es pot entendre com un programa de màxims. Representa l’objectiu final del partit, el qual serà assolit després d’un període de reconstrucció econòmica i transformació social. Descriu l’objectiu general de l’emancipació humana i com aquest s’ha d’aconseguir a través del proletariat i el seu partit aconseguint el poder i col·lectivitzant els mitjans de producció. Dit d’altra manera, proclama l’objectiu a llarg termini de superar el capitalisme i avançar cap a una societat comunista. Les següents demandes són de caràcter polític i econòmic, representen el programa de mínims. Són canvis immediats pels quals el partit lluitarà i que instaurarà col·lectivament abans de prendre el poder. Si mirem atentament aquestes demandes veurem dues coses importants: 1) que aquestes demandes preses una per una no comporten un trencament amb el sistema econòmic capitalista i 2) en cas que s’implementessin totes comportarien un trencament del domini capitalista sobre l’estat i l’establiment del domini polític del proletariat. Ras i curt, l’objectiu del programa de mínims no és simplement la creació d’un llistat de reformes per les quals el partit lluitarà per guanyar suport i popularitat, sinó proveir un full de ruta per al proletariat per conquerir el poder estatal en un esclat revolucionari.

El format de mínims i màxims no és exclusiu del programa del Partit Ouvrier. Com ha assenyalat Jack Conrad [4], es pot trobar al Manifest Comunista, el programa d’Erfurt i el programa de 1902 del Partit Treballador Socialdemòcrata de Rússia. La raó pel meu interès en aquest document històric rau en el fet que és una expressió clara i senzilla d’aquest format que esclareix moltes confusions sobre la seva naturalesa si se’n fa una lectura atenta, en particular de les seves demandes polítiques.

Demandes polítiques i econòmiques

La primera demanda de la secció política és força instructiva, atès que se centra en els drets democràtics de la classe treballadora:

L’abolició de totes les lleis de premsa, reunió i associació i sobretot la llei contra l’Associació Internacional dels Homes Treballadors. La supressió del livret que controla administrativament la classe treballadora, i de tots els articles del codi civil que estableixen la inferioritat del treballador en relació amb el cap, i de les dones en relació amb els homes. 

Marx i Guesde estan aquí principalment preocupats per les llibertats polítiques —la llum i l’aire del proletariat, sense els quals no pot respirar. Si considerem la història del «socialisme real», tot això pot semblar una mica sorprenen per a alguns. Al capdavall, no hauria de ser la supressió de la premsa burgesa el principal objectiu? Certament, no hauríem de deixar els monopolis capitalistes controlar els mitjans tal com ho fan ara. És clar que Marx aquí està més preocupat per la llibertat de premsa de la classe treballadora, ja que, tal com diu, el centre de les demandes hauria de ser l’abolició de les lleis contra l’Associació Internacional dels Homes Treballadors. Se centra a assegurar-se que la classe treballadora té la capacitat per governar, i això en el cap de Marx significa l’establiment d’una premsa lliure en què la classe treballadora és lliure d’associar-se. La qüestió d’abolir la premsa capitalista era secundària i contingent a les circumstàncies de la revolució.

A continuació es menciona el livret, que és essencialment una forma de treball que examinava l’historial dels treballadors i que va existir a França fins al 1890. El livret era una passaport que es necessitava per poder canviar d’ocupador. Va prendre la forma d’una targeta que llistava els extraordinaris deutes i obligacions als anteriors amos, la qual cosa significava que per canviar d’amo aquests deutes i obligacions havien de liquidar-se per l’anterior. Tal sistema mostra l’endarreriment del capitalisme francès, incapaç encara d’emprar l’incentiu de la «pastanaga» de l’atur per controlar la força de treball i, per tant, depenent del càstig del «bastó» dels passaports interns. L’abolició del llibret en el programa és seguida per la destrucció de totes les lleis del Codi Napoleònic que asseguren no només «la inferioritat del treballador en relació amb el cap», sinó també les que reforcen la inferioritat de la dona respecte a l’home. Tot i que aquestes demandes no necessàriament trenquen l’ordre burgès, tanmateix, són necessàries, tot i que no suficients per a tal tasca.

Després de debatre sobre la llibertat de premsa i el llibret, Marx i Guesde continuen amb el que és essencialment una demanda anticlerical, i així criden a «l’abolició dels pressupostos per als ordes religiosos» i «el retorn a la nació dels «béns dits amortitzats, mòbils i immòbils»», citant l’exemple de la Comuna de París, com també la «supressió del deute públic». Aquestes demandes estan totes dues inspirades per l’exemple de la Comuna i són compatibles amb la revolució democràtico-burgesa en procés, sense necessitar una dictadura del proletariat. Les dues demandes següents són les que ens ajuden a entendre millor la naturalesa del programa de mínims no com a simples demandes reformistes per a mobilitzar els treballadors, sinó que tenen un contingut revolucionari. Primer, la demanda clàssica d’una milícia popular: «abolició dels exèrcits estacionaris i l’armament general del poble». Això és seguit a continuació per la crida que «sigui el poble el cap de la seva administració i també la policia mateixa».

El que importa d’aquestes demandes és que requerien un trencament amb l’estat de les coses actual de la França d’aleshores, la Tercera República que havia estat denunciada pels radicals francesos com «la monarquia sense el monarca» [5]. El trencament amb l’exèrcit permanent així com l’armament general de la població juntament amb la transferència de l’administració i el control d’una força armada per part de la Comuna haurien significat una transferència de la sobirania i una ruptura en la forma general de l’estat. La referència a la Comuna ho deixa clar, ja que Marx deixa clar que la lliçó principal de la Comuna va ser que «la classe treballadora no pot simplement prendre la maquinària estatal existent i emprar-la per als seus propòsits» [6]. Aquestes demandes de mínims, considerades com un paquet complet, són, per tant, molt més que simples reformes: són una crida a un trencament radical amb l’estat existent i una transferència del poder a la classe treballadora en una nova república democràtica.

La naturalesa radical d’aquestes demandes polítiques es va perdre amb Guesde, qui va veure les declaracions del programa com simples eslògans per encoratjar els treballadors esperant que prenguessin el camí de la lluita vertaderament revolucionària. Marx mateix no tenia temps per a tal «xerrameca revolucionària» i va fer èmfasi en la naturalesa pràctica, malgrat que transitòria, d’aquestes demandes. El seu objectiu era dotar d’un full de ruta al moviment dels treballadors per prendre el poder polític, no simples eslògans per cridar i inspirar les vagues massives que impulsarien els comitès de treballadors. Fou aquest desacord amb l’esloganisme buit de Guesde que va inspirar la citació mal emprada crònicament de Marx sobre si això era marxisme: «El que és cert és que jo mateix no soc marxista» [7].

Una possible font de confusió sobre el caire revolucionari d’aquest programa és la naturalesa de les demandes econòmiques. Aquestes inclouen coses tal com la reducció de la jornada laboral a vuit hores i de la setmana laboral a no més de sis dies, la responsabilitat de la societat pels cecs i discapacitats, la supervisió dels aprenents per les associacions de treballadors, l’abolició de l’herència a partir de certa quantitat, la prohibició de la contractació de força de treball migrant amb salaris per sota dels treballadors francesos, i altres demandes que són essencialment reformes. Aquestes demandes no necessiten un trencament amb el capitalisme com a sistema econòmic, mentre que les demandes polítiques preses en conjunt sí que necessiten una ruptura completa amb l’estat capitalista.

La revolució en dues fases de Marx

El raonament darrere d’això és simple. Marx veia la revolució com un procés de dues fases: primer, el proletariat pren el poder polític i estableix una república democràtica i, després, en aquest nou marc establert pot emprendre les tasques de reconstruir la societat sobre una base comunista. La presa del poder polític pel proletariat no du inevitablement a la victòria del socialisme. El que s’hi acompleix és la inauguració d’una nova fase de la lluita de classes, en què el proletariat controla els mitjans generals de coerció. Les classes encara existeixen, el mode de producció capitalista encara està intacte. La dictadura del proletariat com a enunciat comporta l’existència del proletariat, per tant, l’existència de classes. S’entra en una situació contradictòria en la qual la classe explotada controla el poder sobre els explotadors. Només amb la victòria del comunisme aquesta contradicció es pot resoldre.

Escrivint sobre la Comuna de París, Marx va argumentar que una forma general del proletariat en el poder polític havia estat revelada per l’impuls de la història. La Comuna a penes va posar les seves mans sobre la institució de la propietat privada. Allò que la va fer revolucionària va ser la transformació radical de la forma de l’estat, l’establiment d’una democràcia radical que va permetre la classe assalariada elevar-se fins a una posició de supremacia política. Mesures com la suspensió de delegats, l’equiparació salarial i la milícia popular tenien com a objectiu l’expropiació de la classe capitalista. En col·locar a la classe treballadora en el poder, Marx va escriure que la Comuna «…aconsegueix els mitjans racionals pels quals la lluita de classe pot travessar les seves diferents fases en la manera més racional i humana» [8]. Això, combinat amb els comentaris d’Engels que la Comuna de París va ser un exemple de dictadura del proletariat, posa les primeres pedres per a una teoria de la transició com a lluita de classes en si mateixa. Un estat en què el proletariat mana és encara una situació en què el proletariat com a classe encara existeix i, per tant, no és una societat sense classes. És simplement el primer pas cap a tal societat, i això no fa que aquest no sigui una ruptura amb l’ordre social existent.

El programa de transició com a alternativa

El programa de màxims i mínims exemplificat pel programa del Partit Ouvrier és sovint comparat negativament amb el Programa de Transició de Trotski, originalment titulat La mort agònica del capitalisme i les tasques de la Quarta Internacional, més tard reimprès sota el títol el Programa de Transició i la lluita pel socialisme. L’article recent de Nathaniel Flakin en la publicació trotskista Left Voice és un dels exemples de tal comparació negativa, que apunta directament a la posició dels camarades i jo mateix de la revista Cosmonaut i Marxist Unity Slate en el DSA (Demòcrates Socialistes d’Amèrica). Flakin argumenta que la bifurcació de mínims i màxims va ser acceptada per la immaduresa del capitalisme en aquell moment, amb la qual cosa accepta la concepció general que les demandes del Programa del Partit Obrer eren simplement reformes del dia a dia, la qual cosa espero haver demostrat com a falsa. Flakin també defensa que el programa de mínims i màxims va ser la font de la degeneració del SPD (Partit Socialdemòcrata d’Alemanya) que el va dur a donar suport a la Primera Guerra Mundial a causa de la seva passivitat i reformisme, una narrativa històric simplista com a mínim.

L’argument de Flakin és que el programa de mínims i màxims no conté cap pont entre les unes i les altres demandes i, per tant, no és adient per a una època en què les contradiccions del capitalisme s’han desenvolupat agudament. La crisi del capitalisme s’ha intensificat tant que no hi ha gaire temps per «dècades en les quals el moviment socialista pot guanyar concessions econòmiques i polítiques de la burgesia i deixar la qüestió del socialisme per al futur distant». Per tant, és necessari fer demandes que, en cas que la classe treballadora les segueixi, d’alguna manera portaran a una situació revolucionària. Aquesta idea està arrelada en el Programa de Transició de Trotski, el qual comença declarant que els factors objectius per a la revolució ja han estat assolits i que només cal dur endavant el factor subjectiu del lideratge [9]. Això du a un acostament en què allò que els treballadors necessiten és senzillament millors líders que els donin millors eslògans i demandes que els reformistes i els estalinistes que retenen les masses treballadores, les quals podrien trobar-se en una situació revolucionària si no fos pel seu mal lideratge.

Flakin empra l’exemple de l’habitatge —en lloc de demanar habitatge públic a l’estat burgès, un partit genuïnament revolucionaria cridaria els treballadors a participar en «l’ocupació de xalets de luxe i edificis d’oficines per allotjar el conjunt de la classe treballadora i les famílies pobres» en tant que «tals ocupacions poden integrar-se en un pla per fer tot l’habitatge públic, administrat pels llogaters i els seus representants a través de mecanismes de democràcia directa». Es deixa a la imaginació quina organització duria a terme tal ocupació; és com si tals demandes fossin simplement una manera d’empènyer els obrers cap a l’acció amb l’esperança que aquesta lluita evolucioni orgànicament cap a una lluita pel socialisme així que se n’adonin que l’ocupació de xalets de luxe no seria pas tolerada per la policia burgesa.

El que tenim aquí és essencialment una estratègia d’impaciència: en lloc d’utilitzar el programa com un mitjà per unir la classe treballadora al voltant d’una visió de canvi polític, el seu objectiu és proveir d’eslògans i tàctiques que faran que les masses entrin en acció, esperant que d’alguna manera porti a una «transició» cap a una lluita genuïna pel socialisme. No està clar com aquesta transició ha de tenir lloc (Flakin menciona els consells de treballadors i els comitès de fàbrica, i suggereix que potser les demandes formulades per un partit trotskista ajudaran a la seva formació). Encara que fos cert i els treballadors es mobilitzessin, la formació de consells de treballadors a través de la lluita i la simple existència de consells no són un substitutiu per a una majoria de classe treballadora que desitja un canvi de règim, mentre posseeix un full de ruta per aconseguir-lo. Les accions de masses de la classe no substitueixen això i, al cap i a la fi, el programa de transició tal com s’imagina aquí només pot caure en l’espontaneisme quan se l’interroga sobre com les seves demandes ajuden a la transició cap al socialisme.

Flakin admet que la versió del programa de màxims i mínims i abraçada per Marxist Unity té com a objectiu el trencament del domini de classe de la burgesia. Aleshores, quin és el problema? Que no hi ha cap explicació sobre com serà aquesta transició i una divisió arbitrària entre els mínims i els màxims. Sobre la primera objecció, la transició que aquesta visió del programa de transició vincula entre les seves demandes i la lluita directa pel socialisme és il·lusòria. Deixa als treballadors la tasca d’emprendre accions militants amb l’esperança que aquestes mutaran en una situació revolucionària, o almenys inspiraran una acció de masses que inspirarà els treballadors a produir-ne una en el futur. Aquesta esperança sembla recaure en el fet que les demandes transicionals mobilitzaran els treballadors, i crearan la necessitat de consells de treballadors o soviets els quals donaran a l’avantguarda revolucionària un punt inicial per guiar aquests consells en la direcció correcta. Aquests escenaris són fantasies en el millor dels casos; en el pitjor són intents per provocar la classe treballadora a fer la revolució.

La segona objecció, que si el nostre programa és realment revolucionari llavors la divisió entre màxims i mínims no té sentit, perd de vista el fet que la revolució socialista és un procés de dues fases [10]. El conjunt de les demandes de mínims té com a objectiu establir el poder de la classe treballadora. Això, però, com he clarificat abans, no és el mateix que l’establiment d’una economia socialista. És la simple creació d’un marc polític que estableix el domini de la classe treballadora i obre la possibilitat de la transformació econòmica. La lluita de classes no acaba, sinó que entra en una nova fase en què la lluita de classe pren el caràcter de l’abolició de les classes mateixes a través de la transformació de les relacions de producció. El programa de mínims correspon a la primera fase d’aquest procés, el de màxims a la segona. Llevat que creiem que la revolució mateixa serà la creació de les relacions de producció comunistes, una proposta de diversos ultra-esquerrans com l’opac pamfletista Gilles Dauvé [11], llavors la separació entre mínims i màxims no és arbitrària, més aviat una clarificació del procés revolucionari mateix.

Al capdavall, la proposta de Flakin es redueix a mera xerrameca revolucionària, amb alguns eslògans una mica més radicals que aquells que Guesde va prendre del Programa del Partit Ouvrier. La classe treballadora no necessita radicals que li diguin d’ocupar xalets de luxe amb l’esperança que acabin sentint la necessitat del socialisme. Allò que necessiten és una visió de quina mena de canvis són necessaris per trencar amb el domini polític de la burgesia i un partit que pugui lluitar per aquests canvis en l’arena de la política de masses, alhora que proveeix les bases per a l’organització d’una nova sobirania proletària. No hi ha alternativa a la construcció d’aquest partit mitjançant la implicació dels treballadors en accions de masses. Els trotskistes moderns de LeftVoice no s’oposen a la construcció d’un partit dels treballadors, però el seu home de palla de «diverses dècades en les quals el moviment socialista pot guanyar concessions econòmiques i polítiques de la burgesia» es presenta com una negació dels anys de lluita pacient i d’educació que la formació de tal partit necessita i que el legitima per governar.

Un programa de mínims i màxims per avui dia

El format de mínims i màxims del Programa del Partit Ouvrier de Marx i Guesde estava fet a mida per a tal tasca. Posa al centre els canvis polítics necessaris perquè la classe treballadora obtingui el poder i ens permet construir una majoria que és conscient de les raons de la seva lluita. No promet cap drecera cap al poder, cap falsa esperança que si les masses es mobilitzen gràcies a eslògans radicals crearan una situació potencial revolucionària. El programa clarifica que la revolució és l’establiment de la república democràtica dels treballadors, la qual obre el camí per a la reconstrucció econòmica de la societat des d’una vessant socialista. També que la conquesta del poder per part del proletariat és solament l’inici d’aquesta nova fase en la lluita de classes, en lloc d’un salt immediat cap a la societat comunista. També posa sobre la taula l’encara rellevant lluita per la democràcia i exclou la xerrameca revolucionària i les crides buides a l’acció. La claredat i l’amplitud de mires han de ser els estendards de l’agitació i educació dels nostres moviments, i el format de mínims i màxims és el que dona vida de la millor manera a aquests ideals.

El format de mínims i màxims és simplement això: un format. No podem agafar programes fossilitzats en el temps i copiar i enganxar-los a la nostra situació política. Els programes polítics necessiten basar-se tant en l’experiència acumulada i la teoria del nostre moviment històric, com també en una comprensió profunda de la situació política actual. En desenvolupar un programa així, un moviment socialista creixent haurà de desenvolupar demandes que apel·len a les necessitats actuals dels treballadors i les seves lluites. Però també haurà d’incloure demandes que potser no siguin immediatament populars, però que siguin correctes, en el sentit que són mesures necessàries per a que la classe treballadora prengui el poder. L’objectiu del programa no hauria de limitar-se a expressar les demandes populars de les masses, sinó també introduir-ne de revolucionàries en la política de masses. Sovint, les demandes entraran en contradicció amb el sentit comú vigent. En efecte, el programa ha de ser una eina educativa que expliqui els passos necessaris per aconseguir una transformació socialista genuïna.

Prenguem la qüestió de la policia com a exemple. El sentit comú als EUA està fortament dividit en aquest tema: algunes enquestes declaren que el 67% dels estatunidencs estan en contra de l’abolició o l’eliminació de la policia, mentre el 43% restant dona suport a la idea de transferir part dels pressupostos de la policia a altres serveis socials. En adreçar aquesta qüestió programàticament no podem caure en la trampa de cercar resultats en enquestes d’opinions, tampoc podem senzillament prendre eslògans del moviment popular sense cap més consideració. Un programa marxista com cal clarificaria les tasques de la revolució proletària pel que fa a les forces d’ordre, la qual cosa clàssicament ha significat l’abolició de les actuals forces armades per tal d’armar la classe treballadora a través de l’organització de milícies populars. Els marxistes hem llençat aquesta demanda perquè reconeixem que si la classe treballadora ha de dirigir genuïnament el poder estatal a través de les seves pròpies institucions, ha de destruir l’aparell estatal repressor burgès, en lloc d’esperar doblegar-lo com un instrument. En llençar l’eslògan de l’abolició de la policia com una demanda transitòria, esperant que aquest mobilitzi les masses a un enfrontament amb el capitalisme així que s’adonin de la necessitat de la seva abolició per tal d’aconseguir els seus objectius, no proporciona la claredat que el programa hauria de donar.

Això aplica a les qüestions relacionades amb la democratització de l’estat i de la constitució. La lleialtat a la Constitució dels EUA és una cosa fixa en la política americana, tanmateix, un programa polític com cal en aquest país haurà de demanar-ne l’abolició i la redacció d’una de nova explícitament socialista com a base de la nova república democràtica. Aquesta tractaria la necessitat de reparacions per al desenvolupament i autodeterminació per a les neocolònies internes. La secció econòmica establiria la socialització bàsica de les capes més altes de l’economia, com també la necessitat de canvis radicals en infraestructures i planificació urbana. Aboliria l’actual llei de règim laboral i n’instauraria una de nova basada en les iniciatives de base dels treballadors. En rebutjar acceptar només demandes que ja són populars (com per exemple, el fet de demanar la formació de la milícia popular) i que, per tant, es poden aconseguir immediatament, el partit es veu forçat a lluitar pels seus principis entre les masses per tal d’explicar la necessitat de la revolució en lloc de la simple reforma.

En fer de la part de mínims una descripció de les tasques bàsiques que la classe treballadora ha de dur a terme per prendre el poder, el nostre moviment és capaç d’inserir aquestes qüestions bàsiques de canvi institucional en la nostra agitació bàsica. Això sempre serà preferible a un acostament que simplement repeteix les demandes reformistes o fa crides per a l’acció militant, les quals cauen en sac trencat. El nostre moviment pot dir-li al seu públic amb honestedat i claredat les transformacions polítiques i econòmiques que pensem instaurar a l’arribar al poder, les quals alhora ens permetrien articular l’objectiu a llarg termini de l’emancipació humana. El programa de mínims i màxims en consonància amb l’esperit del Programa del Partit Ouvrier de Marx i Guesde no és una llista de desitjos per a l’estat capitalista, sinó un full de ruta per construir un moviment revolucionari dels treballadors que és conscient de per què lluita i que està segur dels seus objectius polítics. I per fer d’aquest programa quelcom més que una simple fantasia, hem de lluitar per la unitat de l’esquerra marxista i portar la bonanova del socialisme a les masses de treballadors que encara han de ser activitats políticament.

Notes al peu

1. Derfler, Leslie; Paul Lafargue and the Founding of French Marxism, 1842-1882 (Massachusets, Harvard University Press, 1991), pg 184-185.  

2. Ibid., 185-186.

3. Carta d’Engels a Eduard Bernstein, 25 d’octubre de 1881 https://wikirouge.net/texts/en/Letter_to_Eduard_Bernstein,_October_25,_1881                        

4. Jack Conrad, Our Republic: https://weeklyworker.co.uk/worker/650/our-republic/           

5. Bernstein, Samuel. «Jules Guesde, Pioneer of Marxism in France.» Science & Society 4, no. 1 (1940): 29.                

6. Karl Marx, La Guerra Civil a França (1871)                             

7. Citat per Engels en una carta a Bernstein a Zurich, 1882. 

8. Citat en Johnstone, Monty; “The Paris Commune and Marx’s Conception of the Dictatorship of the Proletariat.” The Massachusetts Review, vol. 12, no. 3, 1971, pp. 447–462.                      

9. Trotski, El programa de Transició (1940): «Les tafaneries de tota mena segons les quals les condicions històriques no estarien ‘madures’ per al socialisme són el producte de la ignorància o d’un engany conscient. Les premisses objectives de la revolució proletària no sols estan madures sinó que han començat a podrir-se. Sense revolució socialista, i això durant el proper període històric, la civilització humana sencera està amenaçada de ser arrossegada a una catàstrofe. Tot depén del proletariat, és a dir de la seua avantguarda revolucionària. La crisi històrica de la humanitat es redueix a la crisi de la direcció revolucionària.»          

10. Això està meravellosament explicat en el pamflet excel·lent de Kautsky La revolució social (1902).                     

11. Vegeu Eclipse and Re-emergance of the communist movement (1974) per a aquesta perspectiva.