Nota del Consell Editor: Aquest article forma part d’un seguit de traduccions que des d’Horitzó publiquem durant l’estiu amb finalitats formatives. El Consell Editor no subscriu necessàriament totes les idees expressades, però considera que el contingut pot aportar elements valuosos per a la reflexió i el debat.
Text publicat en anglès al blog de Michael Roberts el 22 de març del 2025.
El bel·licisme ha assolit el seu punt àlgid a Europa. Tot va començar quan els EUA, sota el govern de Trump, va decidir que pagar per la ‘protecció’ militar de les capitals europees no sortia rentable. Trump vol impedir que els EUA financi la major part de l’OTAN, proveint la seva puixança militar, així com acabar amb el conflicte entre Ucraïna i Rússia de tal forma que pugui concentrar l’estratègia imperialista nord-americana en l’hemisferi occidental i el Pacífic, amb l’objectiu de ‘contenir’ i debilitar el creixement econòmic de la Xina.
L’estratègia trumpista ha fet entrar en pànic les elits europees que, de sobte, es preocupen per si Ucraïna perd la guerra i Putin no triga gaire a plantar-se a les fronteres alemanyes o als «carrers britànics», com afirmen tant Keir Starmer com un antic cap del MI5.
Sigui quina sigui la validesa d’aquest suposat perill, els serveis secrets i militars europeus han vist l’oportunitat per a apujar l’aposta i reclamar la fi dels anomenats «dividends de pau» que començaren després de la caiguda de l’URSS, donant el tret de sortida a un procés de rearmament. La cap de la diplomàcia europea, Kaja Kallas, va deixar clara la política exterior de la UE tal com ella la veu: «si junts no som capaços de pressionar prou a Moscou, aleshores com podem pretendre derrotar la Xina?».
Darrerament s’han posat sobre la taula alguns arguments a favor de rearmar el capitalisme europeu. Bronwen Maddox, directora de Chatha House, un think tank sobre relacions internacionals que majoritàriament exposa els punts de vista del militarisme britànic, obria la llauna afirmant que «la despesa en ‘defensa’ és el benefici públic més gran de tots» perquè és necessari per a la supervivència de la ‘democràcia’ contra les forces autoritàries. Però la defensa de la democràcia té un preu: «possiblement, el Regne Unit s’ha d’endeutar més per costejar la despesa en defensa que tan urgentment necessita. En els pròxims anys, els polítics han de preparar-se per recuperar diners a través de les retallades en prestacions per malalties, pensions i sanitat». Continuava: «si va costar dècades acumular aquests nivells de despesa social, potser costa dècades revertir-lo», per la qual cosa el Regne Unit necessita posar-se mans a l’obra quan abans. «Starmer haurà de fixar una data límit en què el Regne Unit assoleixi el 2,5% del PIB en despesa militar, si bé ja hi ha veus que afirmen que la xifra haurà d’augmentar encara més. Al final, els polítics hauran de persuadir els votants perquè renunciïn a algunes de les seves prestacions per tal de sufragar la defensa».
Martin Wolf, el gurú de l’economia liberal keynesiana del Financial Times, declarava: «la despesa en defensa haurà d’augmentar substancialment. Cal tenir en compte que als 70 i 80 la despesa del Regne Unit era del 5% del PIB. Potser no és necessari arribar a aquells nivells a llarg termini, ja que la Rússia moderna no és l’URSS. Tanmateix, pot arribar a ser una xifra necessària durant la fase preparatòria, especialment si els EUA es retiren».
Com finançar tot això? «Si la despesa en defensa serà més alta de forma estable, s’hauran d’augmentar impostos, a menys que el govern aconsegueixi retallar prou en despeses, la qual cosa no resulta gens clara». Però no patiu, la despesa en tancs, tropes i míssils és realment beneficiosa per a l’economia, diu Wolf. «El Regne Unit pot esperar de forma realista un retorn econòmic de la seva inversió en defensa. Històricament, la guerra ha estat la mare de la innovació». Aleshores cita els meravellosos exemples dels beneficis que Israel i Ucraïna han obtingut en les seves respecteives guerres: «l’economia start up d’Israel va començar amb el seu exèrcit. Els ucraïnesos han revolucionat la guerra mitjançant els drons». El que no menciona Wolf és el cost humà implicat en la innovació a través de la guerra. Continua afirmant: «el punt crucial és, tanmateix, que la necessitat de gastar significativament més en defensa ha de ser vist com quelcom més enllà d’una necessitat o inclòs d’una despesa, tot i que ambdues són certes. Si es fa en la direcció adequada, també és una oportunitat econòmica». Així doncs, la guerra és la sortida de l’estancament econòmic.
Wolf exclama que el Regne Unit necessita integrar el següent: «si els EUA ja no és un partidari i un defensor de la democràcia liberal, l’única força amb prou capacitat per omplir el buit que deixa és Europa. Si els europeus han d’esdevenir exitosos en aquesta farragosa tasca, han de començar assegurant la seva pròpia llar. Al mateix temps, la seva habilitat per aconseguir-ho dependrà dels recursos, del temps, de la voluntat, de la cohesió… Sense cap mena de dubtes, Europa pot incrementar significativament la seva despesa en defensa». Wolf argumenta que estem obligats a defensar els prestigiosos «valors europeus» de llibertat individual i democràcia liberal. «Fer-ho serà econòmicament costós i inclòs perillós, però és una necessitat… perquè Europa té quintacolumnistes gairebé a tot arreu». Finalment, conclou que «si Europa no es mobilitza ràpidament en la seva pròpia defensa, la democràcia liberal pot col·lapsar per complet. L’actualitat s’assembla una mica a la dels anys 30 del segle passat. Aquesta vegada, però, els EUA semblen estar al bàndol equivocat».
El columnista Janan Ganesh, conegut com a ‘conservador progressista’, ho ha expressat pel boc gros: «Europa ha de retallar el seu estat del benestar per a construir un estat bèl·lic. No és possible defensar el continent sense retallar en despesa social». Ganesh deixa clar que els guanys obtinguts pels treballadors després de la Segona Guerra Mundial i que s’han anat reduint en els últims 40 anys han de ser completament revertits. «Ara, la missió és defensar les vides a Europa. Com finançar un continent millor armat si no és minimitzant l’estat del benestar?» L’edat d’or dels estats del benestar de la postguerra ja no és possible. «Es pot excusar que una persona per sota dels 80 anys que hagi viscut a Europa consideri el grandiós (sic) estat del benestar com l’estat natural de les coses. En realitat, va ser producte d’estranyes circumstàncies històriques pròpies de la segona meitat del s. XX que ja no es donen».
Correcte, sí, els guanys dels treballadors durant l’edat d’or van ser excepcions de la norma en el capitalisme («estranyes circumstàncies històriques»). Però ara «les pensions i l’atenció mèdica ja anaven a ser difícils de sostenir inclòs abans de l’actual crisi de seguretat… Els governs hauran de ser més garrepes amb la gent gran. O, si això resulta impensable a causa del pes dels seus vots, l’espasa haurà de caure sobre àrees de despesa més productives… D’una forma o altra, l’estat del benestar com l’hem conegut ha de retrocedir, no fins al punt d’haver de deixar d’anomenar-lo com a tal, però sí fins al punt de fer mal». Ganesh, veritable conservador, observa el rearmament com una oportunitat per al capital d’aconseguir la necessària reducció en benestar i serveis públics. «Les retallades són més fàcils de vendre en nom de la defensa que en nom d’una noció general d’eficiència… Inclòs així, aquest no és el propòsit de la defensa i els polítics han d’insistir-hi: l’objectiu és la supervivència». Així doncs, l’anomenat «capitalisme liberal» ha de sobreviure i això comporta retallar el nivell de vida dels més pobres i gastar diners en anar a la guerra. De l’estat del benestar a l’estat bèl·lic.
El primer ministre polonès, Donald Tusk, ha elevat el bel·licisme en auge a un altre nivell. Ha dit que els polonesos «han d’assolir les capacitats més modernes, també relacionades amb l’armament nuclear així com el no-convencional». Hem de deduir que «no-convencional» significa armes químiques? Tusk: «dic això amb plena responsabilitat, no és suficient adquirir l’armament convencional, el tradicional».
Com veiem, a tot arreu d’Europa es dona l’exigència d’incrementar la despesa en defensa i rearmament. La presidenta de la Comissió Europa, Ursula von der Leyen, ha proposat el Pla de Rearmament Europeu que cerca mobilitzar fins a 800 bilions d’euros per a finançar l’increment redoblat de la despesa en defensa. «Estem en una època de rearmament i Europa està preparada per incentivar massivament la despesa en defensa, tant per respondre a la urgència a curt termini d’actuar en suport a Ucraïna com per atendre les necessitats a llarg termini de prendre més responsabilitat en la pròpia seguretat europea», va afirmar. Sota una «clàusula excepcional d’emergència», la Comissió Europea exigirà un augment de la despesa en armes inclòs si entra en conflicte amb la normativa fiscal existent. S’utilitzaran els fons per la COVID com també «nous instruments» per tal de concedir préstecs de fins a 150 bilions d’euros per a finançar inversions conjuntes en capacitats paneuropees, incloent-hi un sistema de defensa àrea i de míssils, un sistema d’artilleria, míssils i munició, drons i sistemes de defensa antidrons. Von der Leyen ha assegurat que si els estats europeus augmenten la seva despesa en defensa en un 1,5% del PIB de mitjana, es podrien alliberar 650 bilions d’euros en els propers quatre anys. Però no hi haurà fons extres per a inversió en projectes d’infraestructures o serveis públics, perquè Europa ha de supeditar els seus recursos a preparar-se per a la guerra.
Al mateix temps, com ha detallat el Financial Times, el govern britànic «està fent una transició ràpida del verd al gris cuirassat situant la defensa al centre del seu enfocament en tecnologia i indústria». Starmer ha anunciat un increment en defensa del 2,5% del PIB el 2027 i la perspectiva d’arribar al 3% a partir del 2030. La ministra britànica de finances, Rachel Reeves, que contínuament ha retallat en crèdits per a la infància, despesa en la gent gran i prestacions per a la dependència, ha anunciat que el mandat del nou Fons Nacional de Riquesa del govern laborista serà modificat per a permetre-li invertir en defensa. Els fabricants d’armes britànics estan eufòrics. «Deixant de banda l’ètica de la producció d’armes, que dissuadeix certs inversors, hi ha un munt d’aspectes positius en una estratègia industrial de defensa», deia un director executiu.
A Alamània, el canceller de la nova coalició de govern, Friedrich Merz, va impulsar al parlament una llei per acabar amb l’anomenat «fre fiscal» que prohibeix als executius alemanys endeutar-se més enllà d’estrictes límits o augmentar el deute per a finançar despeses públiques. Ara, el dèficit en despesa militar té prioritat per sobre de tot, essent l’únic pressupost sense límits. La despesa en defensa prevista eclipsarà la despesa disponible per al control del clima i per a les infraestructures que tant es necessiten.
La despesa pública anual derivada del nou paquet fiscal alemany serà més gran que l’auge que es va produir durant el Pla Marshall de la postguerra i durant la reunificació alemanya a principis dels 90.
Tot plegat em porta a reflexionar al voltant dels arguments econòmics sobre la despesa militar. Pot la despesa militar reanimar una economia estancada, com ha estat el cas d’Europa des del final de la Gran Recessió del 2009? Alguns keynesians així ho consideren. L’empresa armamentística alemanya Rheinmetall afirma que que la fàbrica inutilitzada d’Osnabrück podria ser una primera candidata a la conversió cap a la producció militar. Mathew Klein, economista keynesià i coautor amb Michael Pettis de Les guerres comercials son guerres de classes, celebrava aquesta notícia: «Alemanya ja està construint tancs. Els encoratjo a construir-ne encara més».
La teoria del «keynesianisme militar» té la seva història. Una de les seves variants va ser el concepte de l’«economia armamentística permanent» exposada per certs marxistes per explicar no només per què les economies més importants no van caure en depressió després del final de la Segona Guerra Mundial, sinó perquè van experimentar una llarga expansió amb només lleugeres recessions que va durar fins a la crisi dels anys 74 i 75. Aquesta «època daurada» només pot ser explicada, diuen, per una permanent despesa militar destinada a mantenir la demanda agregada i la plena ocupació.
Però no existeixen proves que donin suport a aquesta teoria de l’auge de la postguerra. La despesa militar del govern del Regne Unit va caure del 12% del PIB al voltant del 7% en els 60 i, després, va declinar encara més fins a arribar al 5% a finals de la dècada, i això que l’economia britànica va estar millor que en qualsevol altre moment posterior. En tots els països capitalistes avançats, la despesa en defensa va suposar una part substancialment menor del total del pressupost a finals de la dècada dels 60 en comparació amb els inicis dels 50: del 10,2% del PIB el 1952-53 en el punt àlgid de la Guerra de Korea; a només el 6,5% el 1967. Tanmateix, el creixement econòmic es va mantenir pràcticament constant durant la dècada dels 60 i l’inici dels 70.
L’expansió econòmica de la postguerra no va ser el resultat d’una despesa governamental en armament de tall keynesià, sinó que s’explica per l’alt rendiment del capital invertit per les economies més grans durant la postguerra. De fet, va ser al revés: donat que les principals economies creixien relativament de pressa i la rendibilitat era alta, els governs podien permetre’s mantenir la despesa militar dins de l’objectiu geopolític propi la Guerra Freda de debilitar i esclafar l’URSS, l’aleshores principal enemic de l’imperialisme.
Per sobre de tot, el keynesianisme militar està en contra dels interessos dels treballadors i de la humanitat. O estem d’acord a produir armes que assassinen persones a canvi de crear llocs de feina? Aquest argument, sovint promogut per alguns líders sindicals, posa els diners per damunt de les vides. Keynes una vegada va dir: «El govern hauria de pagar a gent perquè cavessin forats a terra per després reomplir-los». Algú podria respondre: «això és estúpid… per què no pagar gent per construir carreteres i escoles?». Keynes, aleshores, sortiria al pas dient: «d’acord, paga’ls per construir escoles. La qüestió és que no importa el que facin sempre que el govern estigui creant ocupació».
Keynes s’equivocava: sí que importa, el que facin. El keynesianisme propugnava cavar forats i reomplir-los per així generar ocupació. El keynesianisme militar propugna cavar tombes i omplir-les de cossos per així generar ocupació. Si no importa com es creen els llocs de feina, per què no incrementar dràsticament la producció de tabac i promoure l’addicció per generar ocupació? Actualment, molts s’oposarien a això, ja que resulta directament perjudicial per a la salut de la població. Produir armes (convencionals i no convencionals) també és directament perjudicial. A més, hi ha un munt d’altres productes i serveis que podrien portar més ocupació i salaris per als treballadors (com ara escoles o habitatge).
El ministre de defensa del Regne Unit, John Healey, ha insistit recentment en què incrementar el pressupost d’armes «convertiria la nostra indústria de defensa en el motor del creixement econòmic del país». Bones notícies. Desafortunadament per a Healey, l’Associació Comercial de la Indústria Armamentística (ADS) estima que el Regne Unit disposa de 55.000 treballadors en l’exportació d’armes i uns altres 115.000 empleats en el Ministeri de Defensa. Fins i tot incloent aquests últims, estem parlant de només el 0,5% de la força de treball britànica. Als EUA la proporció és molt similar.
Hi ha una qüestió teòrica sovint debatuda en el camp de l’economia política marxista que gira al voltant de si la producció d’armes dins d’una economia capitalista és creadora de valor. La resposta és que sí… pel que fa als productors d’armes. Els contractistes d’armes entreguen béns (armes) que són pagades pel govern. El treball que les fabrica, per tant, produeix valor i plusvàlua. Però si en situem en el pla del conjunt de l’economia, la producció d’armes és improductiva, no genera valor futur, de la mateixa manera que els béns de luxe per al consum capitalista tampoc en generen. La producció d’armes i de béns de luxe no ingressa de nou en el següent procés productiu, ni com a mitjans de producció ni com a mitjans de subsistència de la classe treballadora. Així doncs, si l’acumulació de plusvàlua en la producció global d’una economia s’alenteix i la rendibilitat del capital productiu comença a decaure, reduir la plusvàlua disponible per a inversions productives redirigint-les cap a la despesa militar, pot afectar la salut del procés d’acumulació capitalista.
El resultat depèn de l’efecte sobre la rendibilitat del capital. El sector militar normalment disposa d’una composició orgànica de capital per sobre de la mitjana, ja que incorpora tecnologies punteres. D’aquesta manera, el sector armamentístic tendeix a pressionar a la baixa la taxa de guany mitjana. Per altra banda, si els impostos recol·lectats per l’estat (o les retallades en despesa civil) amb l’objectiu de finançar la producció d’armes són elevats, aleshores la riquesa que en altres circumstàncies aniria a parar al treball pot ser distribuïda al capital i augmentar, d’aquesta manera, la plusvàlua disponible. La despesa militar podria tenir un efecte lleugerament positiu sobre les taxes de guany en països exportadors d’armes però no en els països importadors. En aquests darrers, la despesa militar cal deduir-la del conjunt de beneficis disponibles per a la inversió productiva.
Des d’un punt de vista general, la despesa en armes no pot resultar decisiva per a la salut de l’economia capitalista. Per altra banda, una guerra total pot ajudar el capitalisme a sortir de la depressió i la crisi. Un argument clau de l’economia marxista (almenys en la meva versió) és que les economies capitalistes només poden recuperar-se de forma sostinguda si la taxa de guany mitjana dels sectors productius augmenta considerablement, la qual cosa requereix la suficient destrucció de valor del «capital mort» (acumulació passada) que ja no és aprofitable productivament.
La Gran Depressió dels anys 30 en l’economia nord-americana es va perllongar tant perquè la rendibilitat no es va recuperar durant aquell període. El 1938, la taxa de guany als EUA estava encara per sota de la meitat que el 1929. La rendibilitat només va remuntar quan l’economia de guerra es va posar en marxa a partir del 1940.
Per tant, no va ser el «keynesianisme militar» el que va treure als EUA de la Gran Depressió, com agrada pensar a alguns keynesians. La recuperació de l’economia nord-americana no va començar fins que la guerra mundial es va posar en marxa. La inversió va aixecar el vol només a partir del 1941 (Pearl Harbor) fins a assolir, com a part del PIB, més del doble del nivell que tenia un any abans. Per què va ser així? Doncs bé, no a causa de la repuntada de la inversió del sector privat. El que va passar va ser un augment massiu de la inversió i la despesa públiques. El 1940, la inversió del sector privat encara era inferior a la del 1929 i, de fet, va caure encara més durant la guerra. El sector estatal va assumir gairebé tota la inversió, on els recursos (valor) es desviaven a la producció d’armes i altres mesures de seguretat en una economia de guerra total.
Però no és precisament un augment de la inversió i consum públics una forma d’estímul keynesià portat a un nivell superior? Doncs no. La diferència radica en el col·lapse continuat del consum. L’economia de guerra es va finançar restringint les oportunitats dels treballadors de gastar els ingressos obtinguts en les feines bèl·liques. Es va imposar un estalvi forçós a través de la compra de bons de guerra, racionament i augment d’impostos per costejar la guerra. La inversió pública va significar la direcció i planificació de la producció per decret. L’economia de guerra no va estimular el sector privat, sinó que va substituir el ‘mercat lliure’ i la inversió capitalista en cerca de guanys. El consum no va restaurar el creixement econòmic com els keynesians (i aquells que situen la causa de les crisis en el subconsum) suposen; en canvi, ho va fer la inversió en armes de destrucció massiva.
Definitivament, la guerra va posar fi a la depressió. La indústria americana va revifar gràcies a la guerra i molts sectors es van orientar a la producció en defensa (per exemple, l’aeroespacial i l’electrònica) mentre d’altres resultaven completament dependents d’aquesta (com ara l’energia nuclear). Les ràpides transformacions científiques i tecnològiques motivades per la guerra van continuar i intensificar tendències aparegudes durant la Gran Depressió. La guerra va danyar seriosament les principals economies del món excepte la dels EUA, per la qual cosa el capitalisme nord-americà va guanyar hegemonia econòmica i política després del 1945.
Guiglelmo Carchedi explicava: «per què la guerra va comportar un salt tan dràstic de la rendibilitat en el període de 1940-45? El denominador de la taxa de guany no només no va augmentar, sinó que va disminuir, ja que la depreciació física de mitjans de producció era més gran que les noves inversions. Al mateix temps, la desocupació pràcticament va desaparèixer. La reducció de la desocupació va fer possible salaris més alts. Tanmateix, aquests salaris més elevats no van afectar la rendibilitat. De fet, la conversió de la indústria civil en indústria militar va reduir l’oferta de béns civils. Salaris més alts i una producció limitada de béns de consum van obligar a comprimir considerablement el poder adquisitiu dels treballadors per tal d’evitar la inflació. Això es va aconseguir instituint el primer impost general sobre la renda, dissuadint la despesa dels consumidors (el crèdit al consum es va prohibir) i estimulant l’estalvi, principalment a través de la inversió en bons de guerra. En conseqüència, els treballadors es van veure forçats a posposar la despesa d’una part considerable dels seus salaris. Al mateix temps, la taxa d’explotació laboral es va incrementar. En essència, l’esforç bèl·lic va consistir en una producció massiva de mitjans de destrucció finançada pels treballadors».
Deixem a Keynes resumir-ho: «sembla políticament impossible per a una democràcia capitalista organitzar la despesa a l’escala necessària per portar a terme els grans experiments que provarien la meva teoria, excepte en condicions de guerra».
