Laura Gené, de CGT Ensenyament: «no hem fet aquestes mobilitzacions per 173 euros més»

Demà s’acaba el període de consulta on els docents han de decidir si s’acontenten amb el preacord assolit la setmana passada entre el govern i els sindicats majoritaris USTEC i ASPEPC, que consta com un annex de l’acord previ amb CCOO i UGT. Poc abans de segellar el preacord, els sindicats CGT i Intersindical s’aixecaven de la taula per considerar que no estaven quedant recollides les seves demandes de mínims. La resolució del conflicte en educació no només afecta als treballadors de l’educació, sinó que té implicacions pel conjunt de la classe treballadora de Catalunya. Per aquesta raó, avui conversem amb Laura Gené, secretària general de la Federació d’Ensenyament de la CGT.

Ara tot gira al voltant del preacord i la consulta i sembla que el tacticisme s’emporta tota l’atenció. Justament per saber què ens estem jugant en aquesta consulta, potser estaria bé fer un repàs de les raons que ens han portat aquí. Quin és el context del conflicte dels treballadors de l’educació a Catalunya?

Portem 20 anys de desinversió a l’escola pública, on tampoc hi ha hagut millores salarials substancials. La LEC planteja que el 6% del PIB s’ha de destinar a l’educació no universitària i estem en el 2% i escaig. Venim d’una irresponsabilitat de tots els governs que han passat per la Generalitat que no han complert amb la seva pròpia llei.

Pel que fa al conflicte actual, podríem situar l’inici en el curs passat, amb l’aparició de grups a les xarxes socials de docents que reclamaven recuperar poder adquisitiu. Davant d’això, els sindicats que estem a la mesa diem «ostres, potser sí que hi ha interès en mobilitzar-se».

Així doncs, el disparador de tot plegat és el sou dels docents?

No, el descontent va molt més enllà del sou. Tot i això, la reivindicació del sou és legítima. Sembla que les persones que treballen a les escoles ho hem de fer per pura vocació. Per suposat que hi ha vocació, perquè és una feina dura i si no fos per la vocació moltes persones no estaríem en aquest sector. Però la vocació ni paga lloguers ni paga factures. És legítim reivindicar el sou, però la font de descontentament principal és que les condicions laborals són molt dures.

On situaries, doncs, el problema en educació?

El problema és que falten mans i no es pot fer bé la feina. El decret d’inclusiva és absolutament necessari i hi estem d’acord com a idea, però no en la seva implementació. Falten recursos. Sigui quina sigui la teva funció, vas amb l’aigua al coll: no pots fer una bona atenció, no pots fer un bon acompanyament, no pots desconnectar perquè contínuament estàs apagant focs, etc. D’aquest malestar és d’on sorgeix el cicle de mobilitzacions que es va engegar aquest primer trimestre i va escalar amb la vaga del febrer.

Poc després d’aquesta vaga que comentes, es dona l’acord entre CCOO i UGT i el Departament d’Educació. Com ho vau viure des de la CGT?

Després de la vaga del febrer comença una dura negociació amb el Departament, on aquest planteja reunions intensives on ens arriba a mancar documentació per poder valorar les propostes. De sobte, aquestes negociacions s’aturen i el dia que repreníem la mesa ens assabentem per la ràdio del pacte (un acord que deixava fora a la majoria sindical, doncs recordem que CCOO i UGT només representen el 22% de la plantilla). El govern, amb el conseller Dalmau al capdavant de les negociacions, es va equivocar, clarament. El rebuig de l’acord per part de la plantilla va ser molt important.

A partir d’aquest moment, com encareu la situació?

Es tractava de trobar un desllorigador per tornar a les negociacions. Al principi va costar, ja que el govern es negava a tornar a convocar una mesa tot i les vagues territorialitzades del març. Finalment, aprofitant la tornada de la consellera Niubó, s’obre una escletxa per tornar a la negociació.

Una constant d’aquest conflicte, doncs, ha estat les dificultats per plantejar un marc de negociació estable.

Sí, sí, ha costat moltíssim. Sobre la qüestió de la negociació, és important ressaltar que nosaltres defensem que qui ha de negociar és el comitè de vaga. De la mateixa manera que tu, com a empresa, negocies amb qui t’ha convocat la vaga, un aixecament d’aquesta vaga no la pot fer una mesa sectorial, l’ha de fer el comitè de vaga. La situació en què ens trobem ara mateix és que no s’està negociant com a comitè de vaga, i això afecta a les demandes i exigències que queden dins o fora de la negociació. Nosaltres ho volem negociar tot, no només allò que afecta els docents, sinó el que afecta a tots els sectors implicats en l’educació. S’ha de poder parlar de lleure educatiu i d’altres qüestions, doncs l’educació és un sistema complex on hi ha feines que es fan a la vegada. Una TEEI rural i una docent col·laboren i treballen juntes. Per tant, és impossible plantejar un acord real del sector en què només es tingui en compte una de les parts, com està passant ara.

Reprenem la cronologia. Al maig, convoqueu de nou un seguit de vagues territorialitzades i de mobilitzacions que tenen com a punt àlgid la jornada del 27 de maig, on els treballadors de l’educació col·lapseu les principals autopistes de Catalunya. Aquesta mobilització sostinguda era el teló de fons del preacord al qual s’arribarà pocs dies després.

Deixa’m ressaltar un element del conflicte que hem anat relatant: tot això ha sigut gràcies a les assemblees de centre i l’organització de base; només des dels sindicats hauria sigut impossible fer-ho. És molt important reconèixer aquelles persones que, malgrat no estar afiliades a cap sindicat, estan treballant i s’estan organitzant. Això és el que ens està donant victòries. El mateix acord del 9 de març no va ser gràcies a CCOO i UGT, sinó gràcies a les mobilitzacions i a l’amenaça de noves mobilitzacions.

Ara sí, entrem en matèria: quina valoració feu del preacord assolit amb els sindicats majoritaris?

El preacord és absolutament insuficient, doncs aconsegueix únicament millores salarials i molt relatives. Com deia abans, aquestes mobilitzacions no es donen només pel sou. Si la situació arriba al límit no només és per la pèrdua de poder adquisitiu, sinó per la mala situació de les escoles i perquè estem patint una emergència educativa.

Tanmateix, pel que fa al sou, més enllà del que s’hagi pogut millorar en relació a l’acord del 9 de març amb CCOO i UGT, la qüestió és que, sense una clàusula de garantia salarial, d’aquí quatre anys tornarem a estar igual. Però insisteixo: més enllà del sou o de les condicions laborals pròpies, tenim la responsabilitat social d’explicar que el sistema educatiu no està funcionant així com de canviar-lo.

Aquí és on entren demandes com ara més recursos per a la inclusió, de la qual també parla el preacord.

El preacord recull una concreció de les places per a la inclusiva que és només això, una concreció, però amb la mateixa dotació econòmica que ja s’havia pactat amb CCOO i UGT, afegint 80 places més. Si era insuficient aleshores, ho segueix sent ara. Nosaltres tenim calculat que es necessiten aproximadament unes 18.000 places per començar a fer front a la situació. Si el que tenim és un terç d’aquesta xifra en quatre anys, anem molt malament. El mateix podríem dir de les ràtios, que ni es concreta.

I pel que fa a la democràcia als centres?

Ara mateix hi ha companyes als centres que saben que no se les reclamarà l’any que ve perquè han estat fent vagues aquest curs i perquè participen d’una assemblea de centre. Això és així perquè hi ha un decret de plantilles i un decret de direccions que ho permet. Necessitem més democràcia als centres perquè, al final, les persones que hi treballem som les que sabem allò que es necessita i no unes direccions imposades a dit.

Se us està titllant de maximalistes per considerar insuficient aquest acord. Què n’opines?

Siguem clars: al final, la CGT és un sindicat anarco-sindicalista, el nostre projecte polític va més enllà de les millores laborals concretes. Ara bé, les lluites laborals sempre tenen un punt possibilista, tot i existir uns objectius que vagin més enllà. És un doble caminar, fent ara un pas i després un altre. Les millores pactades ja amb CCOO i UGT, escolta, per molt que siguin insuficients, benvingudes siguin! El nou complement pactat amb la USTEC i ASPEPC, benvingut sigui! Les noves concrecions de l’acord del 9 de març, benvingudes siguin també! Ara bé, cal molt més. Les nostres companyes no han fet aquestes mobilitzacions, deixant-se el temps, el sou, la vida, la conciliació i exposant-se a la repressió (recordi’s les els centenars d’identificacions i el cas de les infiltrades) per tenir 173 euros més al mes i unes concrecions de coses que ja estaven pressupostades.

Es donen les condicions per anar més enllà?

Nosaltres creiem que sí. D’entrada, el problema és que s’ha signat un preacord abans de la fi del cicle de mobilitzacions, on hi havia previst pel dia 5 de juny una vaga general d’educació amb la incorporació de les universitats. Això a qui beneficia és únicament al Departament i al PSC. Ara bé, malgrat que el sindicat majoritari hagi desconvocat, el cicle segueix en marxa. Depèn del resultat de la consulta, el dia 5 pot ser molt gros. Més enllà també poden passar coses. Tenim la visita del Papa properament i cal tenir en compte que l’educació no s’esgota en la seva vessant lectiva: hi ha els casals, les colònies, les activitats esportives, etc. Durant el juliol, encara hi ha marge… tot i que potser, el que ens hem de plantejar és el que el curs vinent no comenci amb normalitat. Si fem servir aquest estiu per agafar forces i reorganitzar-nos, les mobilitzacions del primer trimestre del curs vinent empetitiran les que ja hem viscut.

La USTEC ha avisat que en cas que guanyi el «no» a la consulta convocaran vaga indefinida, ja que asseguren que només quedarà l’opció d’escalar.

Aquesta dicotomia entre acord o vaga indefinida és una trampa, a part de falsa. En l’acció sindical, el límit és la imaginació. No hi ha fórmula màgica, has d’adaptar-te a cada situació. Si les assemblees de centre ens estan dient que prefereixen preparar-se per a l’inici de curs, escoltem-les, que hem arribat fins aquí gràcies a aquesta autoorganització. Els sindicats estem per representar les plantilles, dinamitzar, donar cobertura legal… però no per imposar res. Per tant, si el que ens estan dient és: «ei, acabem el curs amb duresa però la vaga indefinida l’engeguem a l’inici del curs vinent», doncs engeguem la vaga indefinida el curs vinent. Necessitem escoltar les nostres companyes. En el cas que guanyi el «no», ens tornarem a ajuntar amb la UTEC amb l’ASPEPC i amb qui vulgui aportar per seguir amb aquestes mobilitzacions.

I en el cas que guanyi el «sí»?

Doncs ens trobarem en un escenari molt trist, perquè qui signi aquest acord es compromet jurídicament, independentment del que digui l’acord, a no convocar més vagues ni plantejar negociacions sobre allò plasmat en l’acord. Aquesta signatura frenarà qualsevol tipus de mobilització per les companyes de l’escola bressol, les del PAE, les vetlladores, etc.

Sobre aquesta qüestió hi ha hagut una mica de rebombori. Al principi semblava que l’acord incloïa una clàusula per garantir la pau social però finalment va quedar fora, no?

Quan el Departament ens presenta la seva última proposta i nosaltres ens aixequem de la mesa de negociació, en els documents que tenim aquesta clàusula hi consta. Ara bé, durant la negociació posterior al final acaba caient. El que passa és que el preacord és un annex de l’acord del 9 de març, on sí apareix aquesta clàusula. Per tant, jurídicament, ens està lligant de mans i peus igualment. Tenint en compte el que ha costat negociar fins ara amb el Departament, imagina’t si ara a sobre el govern pot dir que, legalment, ja s’ha arribat a un acord sobre les ràtios i altres qüestions i no està obligat a negociar fins al 2032.

I més enllà del marc legal, creus que l’acord pot tenir un efecte desmobilitzador?

Sí, així com estendre la desconfiança cap als sindicats. Això ens preocupa molt. No tenim cap bola de cristall i fins demà no sabrem el resultat de la consulta, però depenent de com d’ajustada sigui la votació, molta gent pot quedar-se desencantada. Els sindicats hem de ser una eina per a la classe obrera, però per ser una eina cal que generem seguretat i confiança.

El conflicte en educació està resultant una autèntica pedra a la sabata de la legislatura. Heu posat les coses difícils a un PSC que, en alguns moments, s’ha vist afrontant unes vagues educatives històriques, apagant el foc de Rodalies i fent malabars per aconseguir aprovar els pressupostos.

Sobre això últim, nosaltres no entenem com l’aprovació dels pressupostos no està lligada a la resolució del conflicte d’educació. Tenim una crítica al PSC, clar, però també tenim una crítica als Comuns i a ERC que estan permetent que el PSC imposi una falsa pau social. Hi ha una coresponsabilitat molt grossa, en tot això.

Per acabar: quin missatge creus que està enviant el conflicte dels treballadors de l’educació a la resta de la classe treballadora?

Tenint en compte que és molt difícil fer-li un pols al PSC i que l’estem guanyant per golejada des de fa setmanes, crec que el missatge que estem enviant és que juntes i auto-organitzades podem amb tot. Juntes en el sentit de totes les persones que intervenim en el procés educatiu; auto-organitzades pel que fa a les assemblees de centre, que és el que ens està donant la força.

Aquesta mobilització tan brutal ens ha fet entendre que això va més enllà de sigles, va d’un moviment que s’ha de cuidar. Més enllà del sentit final de la consulta, hem de seguir organitzades i lluitant perquè faltaran coses que caldrà posar sobre la taula i guanyar, sigui ara, el curs vinent o, qui sap… potser al 2032.