La crisi de l’habitatge a Barcelona ha cronificat una realitat alarmant. Milers de persones, moltes amb feina i ingressos, es veuen abocades a sobreviure en assentaments, locals ocupats o tendes de campanya davant la impossibilitat d’accedir a un habitatge.
En total es calcula que més de 8.000 persones es troben en situació de sense llar a la ciutat. A banda de les prop de 2.000 persones que dormen al ras, n’hi ha unes 400 en assentaments i locals ocupats, unes 3.000 en equipaments públics o privats i 3.500 persones més que viuen en allotjaments temporals d’urgència.
Les persones que sobreviuen als voltants de la Ronda Litoral, a Montjuïc, als polígons de la Zona Franca o en descampats de la Sagrera comparteixen una precarietat extrema malgrat la diversitat de les seves trajectòries. Des de famílies amb menors, supervivents de violència de gènere, fins a nouvinguts atrapats entre el racisme immobiliari i uns salaris insuficients per llogar una habitació.
Abans d’arribar al carrer, moltes persones han passat per lloguers inassumibles, desnonaments o habitatges insegurs. També per recursos temporals que no han aconseguit garantir una sortida de la situació de sense llar de forma estable.
La criminalització dels assentaments i l’efecte de dispersió
Al desembre es van comptar fins a 53 assentaments de barraques repetits per a ciutats. Concretament, la distribució era: un 38% situats al districte de Sant Andreu, un 21% a Sant Martí, un 17% a Nou Barris, un 13% a Horta Guinardó, un 4% a Sarrià-Sant Gervasi i Gràcia, i un 2% a Ciutat Vella i Sants-Montjuïc.
Aquestes han estat en nombroses ocasions expulsats pels diferents governs municipals. El cas més recent és el desallotjament d’assentaments a la Sagrera o la Zona Franca, al·legant condicions d’infrahabitatge. Aquestes actuacions, sense oferir alternatives residencials, han desplaçat geogràficament les persones en situació de sense llar. Alhora, el discurs higienista punitiu criminalitza el col·lectiu sense alternativa habitacional i alimenta els discursos d’odi i la violència cap aquests.
Mentre el relat institucional celebra la reducció d’assentaments des de 2020, el nombre de persones en situació de carrer continua augmentant.
Tenir ingressos ja no garanteix el dret a l’habitatge
La realitat de persones sense sostre que tenen ingressos del treball no és anecdòtica. Segons l’últim informe de l’Ajuntament de Barcelona i entitats socials, el 2024 aquesta realitat corresponia al 13% de les persones que dormien en equipaments públics o privats dedicats a persones sense llar.
La crisi de l’habitatge s’agreuja de forma sostinguda. L’habitatge és ja una de les mercaderies més rendibles a través del qual treure’n benefici. En l’última dècada, l’escalada dels lloguers ha arribat a absorbir gairebé el 100% del salari de la classe treballadora. Aquesta asfíxia s’està conjugant amb l’encariment de la vida i una pèrdua generalitzada de poder adquisitiu. La situació de sensesostre és una realitat en augment entre una capa més gran de la classe treballadora.
Aquesta tendència mostra, també, el fracàs de les polítiques d’atenció a aquestes persones. La Fundació Arrels i altres entitats han reiterat que els recursos actuals són insuficients, no responen a les seves necessitats i són incapaços de solucionar la crisi de l’habitatge.
Mentre milers de pisos estan buits, molts d’ells en mans de grans tenidors i fons voltor per especular, milers de persones es veuen abocades a viure al carrer.
