Aquest Primer de Maig, milers de joves s’han mobilitzat sota consignes revolucionàries contra la guerra imperialista, el rearmament i les forces feixistes en manifestacions simultànies a Barcelona, València i Palma. A hores d’ara, el tractament mediàtic de la jornada per part dels mitjans generalistes ha optat per obviar aquestes mobilitzacions del Moviment Socialista així com les dels sindicats combatius o moviments socials alternatius, mentre que apuntalava les convocatòries dels sindicats estatals, CCOO i UGT.
Però a ulls de qualsevol que s’hi vulgui fixar, la situació parla per si sola: numèricament, les minvants desfilades d’aquests sindicats, amb dècades d’història, gran capacitat mediàtica i econòmica i centenars de milers d’afiliats han estat seguides molt de prop (o fins i tot en alguns casos han estat superades) per les convocatòries d’un nou agent polític extraparlamentari, amb escassos anys d’existència i sense més recursos que el treball militant. Un contrast evident. A una banda, delegats, alliberats i polítics professionals en una passejada de compromís rutinari, a l’altra, riuades de banderes vermelles aixecades amb determinació i entusiasme per una nova generació de joves.
Si hi sumem les mobilitzacions coordinades amb la resta d’organitzacions del moviment a altres punts de l’estat (Compostel·la, Iruña i Madrid), el Primer de Maig d’enguany ha quedat marcat per la irrupció del Moviment Socialista com a força política de masses a una nova escala. Aquesta jornada envia principalment dos missatges: que existeix una nova tendència política entre la joventut, de caràcter revolucionari i no subordinada a l’esquerra reformista. I que la seva vocació és eminentment internacionalista, no només per principis, sinó perquè ens convoca a pensar més enllà de l’estret punt de vista estatal o nacional la lluita política, i perquè de manera molt clara aspira a estendre als principals països i capitals europeus el seu exemple.
No hi ha silenci mediàtic ni ball de xifres que ho hagi pogut ocultar: tots aquells militants o persones polititzades d’esquerres que estan atents a la situació política -independentment de l’afiliació ideològica o grau de simpatia cap als nostres plantejaments- s’han sentit interpel·lats amb força pels missatges contra la guerra i el feixisme emesos aquest Primer de Maig pel Moviment Socialista i la seva força emergent. Missatges, a més, que comencen a obrir-se pas en l’imaginari del públic general: potser hi ha una alternativa a haver d’escollir entre el mal menor de Sánchez o el trumpisme.
Pel que fa a Barcelona, València i Palma, les manifestacions del Primer de Maig han estat el punt culminant d’un curs polític que hem dedicat a la divulgació intensiva de les nostres propostes davant de l’avenç de les forces reaccionàries i contra el militarisme de les elits. Una divulgació, per descomptat, basada també en la gimnàstica dels fets. La construcció del front de classe defensiu contra l’extrema dreta i l’autoritarisme estatal, l’impuls de les lluites per la defensa de les condicions de vida més enllà de la tutela del reformisme i la denúncia de tota agressió i ingerència imperialista del bloc occidental, degudament acompanyada del bloqueig i l’assenyalament polític als nostres governs proimperialistes. Aquestes són les 3 grans tasques a les quals ens hem dedicat durant aquest curs i la força de la mobilització del Primer de Maig ha servit per relligar totes i cadascuna de les intervencions i batalles concretes dels darrers mesos en una sola consigna: encara queda partit davant l’ofensiva de les oligarquies. I tenim el nostre pla per afrontar-la. Consigna, a més, que no es pot separar de la mà estesa cap a totes les organitzacions de classe i sectors militants que comparteixen en diversos graus d’acord la urgència d’aquestes tasques i la necessitat d’una acció comuna per afrontar-les, una acció que ja ha pogut començar a donar fruits incipients.
En resum, gairebé quatre anys després del naixement d’Horitzó, les coses han evolucionat qualitativament i quantitativament. Quatre anys després d’iniciar el nostre moviment com un corrent d’opinió militant a partir de la ruptura juvenil amb l’Esquerra Independentista, el context sociopolític també ha canviat de manera remarcable, enmig de molta inestabilitat i incerteses. En aquesta evolució, la campanya que ens ha portat a mobilitzar més del doble de la nostra capacitat de convocatòria prèvia aquest Primer de Maig és una mostra del teixit militant de qualitat que estem construint i de la força i l’actualitat de les nostres idees.
En suma, aquest Primer de Maig marca un nou punt d’inflexió. La militància socialista ens hem de predisposar a assumir amb responsabilitat els resultats i els efectes, no d’una manifestació, ni d’un sol dia, ni d’unes majors o menors xifres o titulars, sinó de la nostra influència política actual, davant de tothom que pot ser receptiu als nostres missatges i propostes. Així mateix, cal també que ens fem responsables del moment històric volàtil en què ens trobem, on la dinàmica de les oligarquies occidentals ens endinsa més dia a dia en un context de guerra mundial i els efectes del tancament d’Ormuz estrangulen l’economia i amenacen amb una recessió que colpejarà amb duresa la classe treballadora, també al nostre país.
El camí per a tornar a fer del comunisme una referència política per la classe treballadora i de les seves organitzacions eines útils, entra en una nova fase, amb nous requeriments concrets. En els anys vinents, la política comunista només podrà avançar posicions si afronta de ple el repte d’aglutinar els sectors més dinàmics de la classe treballadora organitzada per aixecar una proposta política al marge de l’esquerra reformista en declivi. Això podrà donar-se en la mesura que siguem capaços de traduir les nostres tesis i fortalesa estratègica en un programa comunista actualitzat als principals problemes socials del nostre país, comprensible i capaç d’existir políticament per a la societat en general. I, en darrer lloc, en la mesura que arribem allà on l’esquerra reformista i la majoria dels sectors organitzats no han arribat: als sectors més despolititzats i exclosos del proletariat on regna l’abstencionisme, aquells barris i territoris on regna l’oblit per part de les administracions, la degradació econòmica i social i l’abúlia política.
En els mesos i anys vinents ens ho juguem tot en aconseguir una combinació proporcionada entre la resolució pràctica dels dilemes tàctics (com passar de la defensiva davant de les forces reaccionàries a la contraofensiva? Com aprofitar el «No a la guerra» per expandir les posicions antiimperialistes sense ser subalterns a Sánchez? Com s’organitza una vertadera vaga general amb repercussió en la producció i els centres de treball al marge del reformisme) i la tasca pacient de construcció de Partit i Programa revolucionaris. La realitat i la història mai es despleguen de manera ordenada. Preparem-nos perquè venen salts i com a revolucionaris haurem d’assumir estar a la corda fluixa, movent-nos entre els perills reals de la irrellevància, la dissolució, l’aniquilació… o continuar avançant en els nostres objectius polítics.
