Durant el 2025, la província de Tarragona ha vist com 1.896 habitatges de protecció oficial (HPO) passaven al mercat lliure. Aquesta privatització ha afectat especialment a Reus (274), Tarragona (250), el Vendrell (242), Amposta (230) i Tortosa (170), municipis amb una demanda d’habitatge creixent.
La fi del període legal de protecció caduca a un ritme estrepitós. Els habitatges que mantenien aquesta etiqueta suposaven una certa «garantia» de què l’habitatge només es pogués vendre a un preu taxat i es destinés a ús residencial. La seva liberalització suposa la incorporació al mercat lliure i, per tant, la pèrdua de certes característiques com el preu limitat.
Les promocions posteriors al 2019 gaudeixen de protecció indefinida. No obstant això, el parc d’habitatge anterior no té aquesta condició. A Catalunya, dels prop de 100.000 HPO existents, només el 30% és permanent; això implica que més de 43.000 immobles perdran la seva qualificació en els pròxims quatre anys. El panorama a Tarragona és encara més crític: dels 13.000 habitatges catalogats, només el 10% són permanents, i es preveu que 4 de cada 10 caducaran abans del 2030.
De cara al 2026, hi ha 1.700 habitatges més en risc de privatització. Tot i que el Departament de Territori «ha aconseguit frenar» temporalment aquest procés mitjançant una modificació de la llei que prorroga la protecció «mentre durin les dificultats d’accés», la tendència és imparable.
El problema estructural de l’accés a l’habitatge
Recentment, la Generalitat de Catalunya ha desplegat diverses mesures per contenir la crisi habitacional, com l’adquisició de promocions a InmoCaixa o l’impuls de nous habitatges de protecció oficial. No obstant això, les reformes no han aconseguit aturar la «sagnia» de pisos HPO ni l’emergència residencial.
Per una banda, la desqualificació progressiva del parc d’HPO és constant. El ritme actual de liberalització és superior al de construcció de nova oferta, la qual cosa suposa una reducció del parc públic real. Per altra banda, la construcció d’«habitatge assequible» basat en propietat privada no canvia l’arrel del problema estructural. L’habitatge continua sent una mercaderia amb la qual s’especula per treure benefici, dificultant l’accés i la permanència a una part majoritària de la classe treballadora.
Ja al novembre, el moviment per l’habitatge va alertar d’una nova onada de desnonaments. En l’última dècada, l’escalada dels lloguers ha arribat a absorbir gairebé el 100% del salari de moltes famílies. Aquesta asfíxia s’està conjugant amb l’encariment de la vida i una pèrdua generalitzada de poder adquisitiu. Mentre el sensellarisme creix, la resposta institucional oscil·la entre la inacció i la repressió.
Ara, la liberalització de pisos HPO agreujarà l’evident crisi de l’habitatge. Mentre els propietaris dels immobles podran continuar especulant en un habitatge construït en diners públics, la classe treballadora es veurà greument afectada per aquesta tendència.
