Per primer cop, un grup d’estats membres de la UE s’uneixen per a construir «centres de retorn». Alemanya, els Països Baixos, Àustria, Dinamarca i Grècia es van reunir el passat dijous a Brussel·les, amb la participació del comissari d’Afers Interiors, Magnus Brunner.
L’impuls es basa en un nou reglament que permetrà als estats membres externalitzar de forma conjunta la seva política migratòria mitjançant la construcció de centres fora de la UE. Aquest va ser acordat pels països de la UE el desembre passat i ara es debat pel Parlament Europeu. Un cop aprovat, permetrà als governs deportar els migrants irregulars a tercers països que no hi estiguin relacionats, sempre que tinguin acords bilaterals vigents.
El detall més significatiu d’aquesta aliança és Alemanya, país que tradicionalment s’havia mostrat reticent a les polítiques d’externalització. Ara, el govern d’Olaf Scholz ha adoptat una línia dura, seguint la deriva reaccionària de la resta d’estats.
La coalició manté en secret els països candidats a acollir aquests centres. No obstant això, diferents fonts apunten a països dels Balcans o del nord de l’Àfrica. A canvi d’acceptar aquests centres, la UE oferirà paquets d’incentius econòmics i acords de cooperació.
Simples «punts de trànsit»?
El discurs oficial defineix els camps extraterritorials com a simples «punts de trànsit» per a sol·licitants d’asil rebutjats. La realitat, però, sembla ser una altra, arribant a ser veritables presons preventives sense garanties.
Un exemple d’aquesta «estratègia de contenció» és el model que el govern de Pedro Sánchez ha consolidat a Mauritània. L’Estat espanyol ha finançat amb fons públics i el Fons Fiduciari d’Emergència de la UE la construcció de centres de detenció a Mauritània. Sota l’aparença de cooperació internacional, el règim maurità executa batudes sistemàtiques amb el suport logístic, econòmic i informatiu de la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i el CNI.
Aquestes operacions es tradueixen en detencions arbitràries basades en perfils racials. Les persones detingudes són desposseïdes de totes les seves pertinences i retinguts sense accés a aigua potable, alimentació ni sanejament bàsic. Cada setmana, agents de la Policia Nacional es desplacen a aquests centres per executar tasques d’identificació i moltes d’aquestes persones acaben sent abandonades en zones remotes.
A diferència del model italià a Albània o espanyol a Mauritània –que acull sol·licitants d’asil mentre s’examina el seu cas–, els centres plantejats ara estan dissenyats específicament per a persones amb la sol·licitud ja rebutjada.
Rutes migratòries més llargues, perilloses i lucratives
Diferents organitzacions socials han advertit que el bloqueig de les rutes habituals, com la creació de «centres de retorn» , no atura els fluxos. Aquestes polítiques comporten que les rutes migratòries siguin més llargues, perilloses i lucratives per a les màfies. Alhora, el buit legal en la fiscalització de l’activitat d’aquests centres permet que s’hi produeixin tota mena d’irregularitats i violències impunement.
És fonamental assenyalar, a més, lògica selectiva dels retinguts en els centres: no pretén regular el flux migratori, sinó que és una eina més per a criminalitzar i perseguir la immigració que no se li ha reconegut el dret d’asil.
La UE consolida una estratègia de «fortalesa de doble cara», garantint la llibertat de moviment dins del bloc, mentre es basteix un mur de repressió i tancament a l’exterior.
