Yousef Katalo, artista visual i muralista palestí, socialista, i nascut l’any 1965 a Dura, Al-Khalil, prové d’una família palestina desplaçada forçosament el 1948. Tal com reivindica, porta amb ell l’experiència de l’exili, la privació i la pèrdua de la pàtria. Afirma que aquesta experiència va conformar la seva consciència primerenca i es va convertir en una de les arrels fonamentals de la seva relació amb l’art, que entén com un acte de memòria i una presa de posició humana. Ariet, iniciativa d’art socialista, conversa amb ell sobre la seva vida i obra.
Com i quan vas començar a pintar?
Vaig començar a practicar la pintura en la primera infància, impulsat per un desig interior i una passió innata per l’expressió a través de la imatge i el color. Recordo que la meva primera experiència real va ser a primer de primària, quan l’escola ens duia per bonics paisatges palestins per aprendre sobre els colors i les seves manifestacions.
Allà, la meva fascinació i sensibilitat pel color van cridar l’atenció del meu mestre, que em va animar i donar suport perquè continués. Aquell moment va marcar l’inici de la meva consciència de la pintura no només com a passatemps, sinó com un camí per expressar el jo, la pertinença i la memòria.
Quin és el teu bagatge intel·lectual, formatiu i polític? Té un impacte en la teva obra?
Pel que fa al coneixement i la formació, m’he basat en l’aprenentatge continu autodidacta, la pràctica sobre el terreny, la recerca visual i l’estudi de la història de l’art —especialment l’art palestí i àrab—, així com de les tècniques de treball en espais públics.
Intel·lectualment, tinc un bagatge d’esquerres i socialista. Crec en la justícia social, el dret dels pobles a la llibertat, la dignitat humana i l’acció col·lectiva. Aquesta orientació es plasma en la meva obra no com a eslògans directes, sinó com a opcions estètiques i temàtiques que situen l’ésser humà, la gent corrent i l’espai públic al centre de la imatge.
Parla’ns de la teva obra…
He fet nombrosos murals en moltíssimes ciutats i pobles de Palestina. A través d’ells, he intentat documentar la vida dels palestins al llarg de milers d’anys, evocant persones, llocs, arquitectura, agricultura i memòria col·lectiva.
«Els murals, per a mi, són un espai obert al diàleg amb la gent i el territori, on la paret esdevé testimoni de la història quotidiana, la cultura i la lluita».
També he treballat en l’homenatge a figures destacades de la cultura palestina i àrab, com Ghassan Kanafani, Majed Abu Sharar, Samih al-Qasim… i a màrtirs que han tingut una forta presència en l’escena cultural palestina i àrab.
En un context més ampli, la meva obra també ha abordat símbols de revolucions globals i moviments d’alliberament, com a experiències humanes compartides en la lluita contra la injustícia: Che Guevara, Hugo Chávez, Yasser Arafat i Georges Habash, així com màrtirs que han deixat una profunda empremta en la consciència cultural revolucionària i humana.
Entenc la meva producció artística —tant les pintures com els murals— com un arxiu visual viu de la memòria palestina i un acte cultural que busca resistir a l’oblit i afirmar la presència de l’ésser humà palestí en l’espai públic.
Els murals, per a mi, són un espai obert al diàleg amb la gent i el territori, on la paret esdevé testimoni de la història quotidiana, la cultura i la lluita. Les pintures, en canvi, són un espai més silenciós i contemplatiu, on treballo amb el simbolisme, el rostre humà i la memòria individual com a extensió de la memòria col·lectiva.
«Tot el que jo faig artísticament ho faig perquè crec en l’art no com a luxe, sinó com a necessitat humana: com a mitjà per preservar la memòria, celebrar la humanitat i defensar el dret a somiar i a ser lliures».
Tal com ja esbossaves, per tu l’art i l’artista tenen un lloc concret en la societat…
Tot el que jo faig artísticament ho faig perquè crec en l’art no com a luxe, sinó com a necessitat humana: com a mitjà per preservar la memòria, celebrar la humanitat i defensar el dret a somiar i a ser lliures.
Personalment, concebo l’artista com un testimoni del seu temps i amb responsabilitat moral envers la seva societat, no pas aïllat de les seves problemàtiques.
Quin paper social creus que té l’art a Palestina en concret, com a territori sotmès a un colonialisme d’assentament i a un sistema d’apartheid?
En el context palestí, l’art no es pot separar-se de les relacions de poder que regeixen la realitat. Aquí, l’art és alhora una pràctica social i política, que s’entrecreua amb la lluita mateixa per l’existència.
És un acte de resistència simbòlica contra un projecte colonial que busca esborrar la memòria, desmantellar el col·lectiu i reduir l’ésser humà a una condició individual aïllada. L’art palestí reprodueix significat col·lectiu i dialoga amb la memòria com a espai de lluita, no com a arxiu estàtic.
«Ser palestí significa una immersió diària i forçada en una experiència colonial permanent, i ser socialista significa llegir aquesta experiència dins d’una estructura global d’explotació de classe i imperialista».
També en aquesta línia, la teva identitat artística està marcada pel fet de ser palestí i per la teva posició revolucionària i socialista. Com influeix això en la teva comprensió del paper de l’art dins d’un projecte de transformació emancipadora?
Ser palestí significa una immersió diària i forçada en una experiència colonial permanent, i ser socialista significa llegir aquesta experiència dins d’una estructura global d’explotació de classe i imperialista. Des d’aquesta perspectiva, no concebo l’art com un camp independent o neutral, sinó com a part de la superestructura que alhora afecta i és afectada per la base material.
Per a mi, l’art és una eina de crítica i denúncia, no pas una reproducció de la il·lusió. El seu paper és obrir un horitzó imaginatiu alternatiu i contribuir a desmantellar la consciència falsa produïda pels sistemes dominants.
«Els artistes han d’implicar-se en la lluita per la consciència i utilitzar les seves eines per exposar la violència estructural que produeix el capitalisme tardà».
I què me’n dius dels artistes de fora de Palestina? En un moment global marcat per l’escalada de les guerres, l’espoli imperial intensificat i el retorn del feixisme, quin paper haurien de tenir els artistes arreu del món?
Estem davant d’una autèntica prova del paper de l’intel·lectual i l’artista. La neutralitat, aquí, no és una opció innocent, sinó una alineació silenciosa amb el poder. Els artistes han d’implicar-se en la lluita per la consciència i utilitzar les seves eines per exposar la violència estructural que produeix el capitalisme tardà, en lloc de condemnar-ne només les manifestacions superficials. L’art és capaç de construir solidaritat internacional i de connectar les lluites dels pobles com a expressions diferents d’una mateixa contradicció central.
«La responsabilitat real comença quan l’artista paga un preu per la seva posició dins la seva pròpia societat, no quan es conforma amb una declaració passatgera»
Quina responsabilitat i deure creus que tenen els artistes dels països del centre imperialista concretament? Sovint veiem que aquesta responsabilitat es redueix a la mera denúncia: n’hi ha prou amb això, o haurien d’anar un pas més enllà?
Com a artista palestí que treballa sobre la memòria i la identitat, crec que la responsabilitat dels artistes dels països del centre imperialista no hauria de limitar-se a la denúncia simbòlica. La denúncia és important, però és el llindar ètic mínim.
S’ha d’anar més enllà, fer passos més profunds. Desmuntar la narrativa dominant dins de la seva pròpia societat, no només criticar-la des de fora. Transformar l’art en una pràctica de solidaritat tangible.
A un artista del centre imperialista no se li demana només que sigui un orador polític, sinó que sigui un camarada. La denúncia és un començament… però la responsabilitat real comença quan l’artista paga un preu per la seva posició dins la seva pròpia societat, no quan es conforma amb una declaració passatgera.
Moltíssimes gràcies, ha estat un plaer parlar amb tu. Vols compartir amb nosaltres res més que creguis rellevant?
Potser el que no hem tocat és aquell moment silenciós que precedeix cada obra, quan estic sol davant del mur buit o del llenç en blanc i sento que no començo des de zero, sinó des d’una densa acumulació de memòria col·lectiva: les veus dels pagesos, els noms dels pobles destruïts, els rostres dels màrtirs i històries encara per escriure.
Un dia, mentre pintava un mural, un home gran es va aturar a mirar com treballava; va estar una llarga estona en silenci i després va dir: “És com si ens tornessis, una mica, a la nostra antiga llar”. En aquell moment, vaig comprendre que l’art no és només una imatge o un símbol, sinó un acte de recuperació—un intent obstinat de retornar una engruna de dret simbòlic a aquells a qui gairebé els ho han pres tot. Aquest sentit de responsabilitat—que l’obra sigui testimoni i no ornament, posicionament i no decoració—és el que m’acompanya sempre i em fa veure l’art com un acte quotidià de resistència: silenciós a vegades, sorollós quan cal, però en tots els casos alineat amb l’ésser humà i amb el seu somni de justícia i llibertat.
