El dia 5 de març de 1976 el jove Juan Gabriel Rodrigo Knafo, de 19 anys, va morir a Tarragona durant una jornada de protestes obreres. Mig segle després, les circumstàncies de la seva mort continuen envoltades de dubtes i contradiccions, i la família encara reclama que s’esclareixin els fets.
Una protesta obrera després de la matança de Gasteiz
El 3 de març de 1976, la policia armada va desallotjar amb gasos lacrimògens l’església de Sant Francesc d’Assís de Gasteiz, on treballadors en vaga celebraven una assemblea. Els agents van disparar contra la multitud, i van provocar cinc morts en la coneguda com la matança de Gasteiz.
Dos dies després, els treballadors del complex petroquímic de Tarragona van convocar una vaga i una manifestació en protesta pels fets i en solidaritat als treballadors de Gasteiz. Abans del migdia, una columna d’entre mil i dos mil treballadors va caminar uns vuit quilòmetres des de la Pobla de Mafumet fins a Tarragona. Llavors els treballadors cridaven «Vitòria germana, nosaltres no oblidem». Entre els manifestants hi havia Rodrigo Knafo i el seu cunyat.
Quan la marxa de treballadors estava a punt d’entrar a la ciutat de Tarragona, es van trobar amb un ampli dispositiu policial. Els agents de policia van provocar les primeres càrregues i corredisses llençant pots de gas lacrimògen i diparant bales de goma contra els manifestants. De tota la marxa, uns 800 manifestants van aconseguir arribar fins al centre de Tarragona, on els enfrontaments es van intensificar.
Cinc hores de càrregues i una «caiguda» mortal
Els manifestants van aixecar barricades amb vehicles i materials d’obra mentre la policia continuava carregant, disparant bales de goma i pots de fum. Les càrregues policials es van allargar durant prop de cinc hores.
Durant una d’aquestes intervencions, Rodrigo Knafo va córrer a refugiar-se en un portal del carrer Unió mentre era perseguit per dos policies. Segons els relats coneguts, el jove va pujar fins al terrat de l’edifici i poc després va caure al carrer, quedant greument ferit. El seu cos va romandre estès a terra durant aproximadament una hora fins que la mateixa policia el va traslladar a l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla.
Contradiccions i dubtes sobre la versió oficial
Des del primer moment, la versió difosa per la policia i publicada per la majoria de mitjans de comunicació va ser qüestionada per familiars i testimonis. El relat oficial sostenia que Juan Gabriel Rodrigo Knafo formava part d’un grup de manifestants que llançaven pedres des de les teulades contra els agents. Així, en ser descobert, va intentar fugir saltant a l’edifici del costat, moment en què hauria caigut al buit.
La reconstrucció oficial dels fets està plena d’incoherències. La família i solidaris expliquen que la narració oficial conté detalls difícils de verificar, i consideren que això respon a la voluntat de justificar l’actuació dels agents en un context on el moviment obrer era molt fort durant la Transició.
També genera dubtes el relat sobre les hores posteriors a la caiguda. Segons diversos testimonis, el cos del jove va romandre aproximadament una hora estès a terra abans que la mateixa policia el traslladés a l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla de Tarragona.
En el comunicat oficial es va informar que havia ingressat al centre sanitari cap a dos quarts de deu del vespre. Ho feia en estat de «coma cerebral profund posttraumàtic», amb possibles fractures a la base del crani i múltiples lesions a les extremitats inferiors.
Aquestes circumstàncies, sumades a les contradiccions del relat policial i la manca d’una investigació independent, generen dubtes sobre què va passar aquella tarda del 5 de març del 1976 a Tarragona.
La realitat contra el relat oficial
Mig segle després, la família continua reclamant que s’esclareixin els fets. El cas de Juan Gabriel Rodrigo Knafo és un exemple més del gran nombre de treballadors i militants que van perdre la vida durant la Transició.
El pas de la dictadura franquista a la democràcia liberal burgesa no va ser un procés de canvi pacífic, sinó un de conflictiu. En aquest procés la classe treballadora organitzada en partits, el moviment obrer, i el moviment veïnal, va pagar-ne les conseqüències més cares: la integració i subordinació a l’estat.
