Aquest dijous al matí, les tendes que agrupaven més de 170 persones a la Zona Franca, a Barcelona, pràcticament ha desaparegut. Les persones sense llar que vivien al carrer Número 2 s’han vist pressionades a marxar.
Aquest dimarts 17 de febrer, la Guàrdia Urbana ha tornat a alertar-les d’un nou desallotjament imminent. A més, els ha recordat la mesura que, en els espais públics, «només està permès pernoctar». Davant aquesta situació, les persones han decidit avançar-se al violent episodi ja viscut la setmana passada i traslladar-se a un altre espai. Actualment, es troben a un nou descampat, mediat per l’entitat Papers per a Tothom.
Arrels Fundació, així com altres organitzacions i entitats socials, han denunciat públicament aquest nou atac. Segons l’entitat, qualsevol desplaçament forçat hauria d’anar acompanyat d’un pla d’allotjament efectiu. La resposta de l’Ajuntament a l’allau de crítiques d’organitzacions ha estat anunciar un «dispositiu de col·laboració» amb el Consorci de la Zona Franca per «fer tasques de neteja necessàries».
Malgrat tot, la situació continua sent d’extrema vulnerabilitat. El canvi d’ubicació no ha modificat la realitat en què viuen: a la intempèrie, sense subministraments bàsics i amb una precarietat sostinguda.
La nova Ordenança endureix la pressió sobre els assentaments
La prohibició dels assentaments permanents a l’espai públic és una política vigent des de l’aprovació de l’Ordenança de Civisme l’any 2006. Tanmateix, amb la nova Ordenança aprovada recentment pel PSC i l’impuls del «Pla Endreça», el consistori ha endurit l’aplicació d’aquesta norma.
Actualment, l’Ajuntament, els Serveis Socials i la Guàrdia Urbana executen aquest marc d’actuació amb una excepció en «casos de vulnerabilitat». Aquestes permeten muntar la tenda per dormir durant la nit amb l’obligació de desmuntar-la cada matí. Malgrat que les institucions es vanten d’aquesta excepció, a la pràctica funciona com un mecanisme d’invisibilització. L’obligació de retirar el sostre cada dia no resol el problema d’accés a l’habitatge, sinó que força les persones a un nomadisme diari.
El cas de la Zona Franca és una constant en la gestió securitària de la pobresa, amb exemples recents a Palma i Badalona. La incapacitat de les institucions per intervenir en el mercat immobiliari i garantir un sostre es tradueix en una política de desplaçament constant.
Paral·lelament, polítiques públiques com el Pla Endreça estan endurint la persecució dels més vulnerables. En aquesta situació, però, les dades continuen evidenciant l’arrel del problema. A Catalunya, milers de pisos buits en mans de grans tenidors i fons voltor per especular, mentre que milers de persones es veuen abocades a viure al carrer.
